Em supera...

[montse80]

Hola noies!
El meu nen té 20 mesos i portem una època que potser és normal però a mi m'està costant una mica. El fet és que sempre s'ha despertat a les 6h del matí i ja no volia dormir més, però ja fa un temps que es lleva més tard, cap a les 7'30h, pensava que ja ho havíem superat però no! torna a despertar-se a les 6h i em demana el bibe histèric!!però quan dic histèric vull dir histèric!! no pot ser que tingui gana, sopa molt bé! jo crec que el vol com per tranqui·litzar-se... no dona temps ni que el preparem, l'estem mal acostumant??? li dono i es tranquil·litza però ja no vol dormir més. I no és només això, quan estem tots en peu, a punt d'anar a la guarde, feina... no ens deixa fer res, no ens podem rentar les dents tranquils, dutxar-nos... vol que estem amb ell 100% i si li dic que s'esperi pataleta al canto. Buf!! no sabem què fer, jo crec que s'ha d'esperar, no pot pretendre que estiguem jugant tota l'estona, o seguint-lo on ell vulgui...però també és molt desagradable sentir de fons una plorera de bon matí. A més també és una mica la dinàmica que està agafant per les tardes vespres, alhora de la banyera, sopar...
No sé, us heu trobat en aquestes situacions??? és passatger??
Gràcies noies!

[Karpa]

Uffffff estic igual igual igual pero des de fa molts mesos i amb bessones... ja no puc més. Aixó em supera i em sento molt i molt trista i desesperada.

Ànims guapa.

[Laia80]

Hola!

Jo crec que lo del comportament és normal!!!!!
El meu té 21 mesos i més o menys estem com tu amb el tema comportament...amb moltes rabietes!!!! Hi ha moments puntuals.....potser no és tan tan com expliques tu del teu.
Jo penso, que son fases i etapes que passen, durarà més o menys..però passarà!! Ja ho veuràs!!

Lo de que es llevi aviat al matí va a nens...el meu per sort dorm molt i no es lleva fins les 8 o a vegades més tard!!! i l'he de despertar!!

ànims i disfruta del teu peque!!!!!!!!

[montse80]

Gràcies guapes!!
Encara que diuen que això s'accentua al dos anys... buf!!!
Ja no és tan les rabietes perquè li duren poc sinó que estigui tan depenent i no pugui fer res i la veritat és que li dedico molt temps, és a dir, no és que ens trobi a faltar...

[helljedi]

Quin greu que estiguis passant això. A l'escola bressol ens van passar unes fotocòpies d'un article interessant sobre l'espera i lo important que és pel seu creixement, saber esperar és el preludi de tenir paciència. Ens va semblar molt interessant.

A ningú li agrada sentir plorar al seu nen, a mi també em passava que no podia moure'm per casa sense el nen i que plorava i que no podia fer res sola. De fet, estenia la roba amb ell, que m'ajudava (al seu ritme, i als matins amb presses no acaba de funcionar del tot), triava la roba amb ell i m'esperava mentre em dutxava (dutxes de 1 o 2 minuts...).

I ara no sé si per què s'ha fet més gran (aquest juny farà tres anys), per què ell ha anat canviant, si és per què a l'escola els ensenyen a esperar el torn, si és per què és de bona pasta o per què vam saber posar-li límits, però ara està més calmat i li costa menys esperar (encara li costa, però sembla que una mica entengui). L'època de les enrabiades va ser dura, però no en va tenir masses tampoc. Ara bé, nosaltres vam ser ferms i suposo que entre això i que ell té bona pasta, doncs va passar de pressa. Si tot li donem a la primera, no sé si l'estem preparant per la vida... és complicat. Jo necessito poder-me rentar les dents tranquila (si cal, ho fem junts).

No t'aconsellaré res, per què tu saps q estàs disposada a fer i/o tolerar i què no. I tu coneixes el teu fill i saps quines necessitats té. I no hi ha una única recepta.

Ànims, i a portar-ho com es pugui, ve amb el contracte de mare.

[Essuca]

La helljedi ha parlat molt bé, sé que donar consells és fàcil i que la realitat és un altre, però aquí va un per si et serveix.
Anticipat a la rabieta ( la del biberò no pot ser, però moltes altres potser si), explicant-li que farà la mama ( rentar-se les dents), que vols que faci ell (esperar, mirar, ajudar, jugar.... sense plorar o el que faci), explicar que passarà si ho fa bé (un aplaudiment, un petò, un ball amb la mama...) I que passa si no espera (retirada d'atencio, o altre cosa que creguis). Sobretot acatar la conseq. Que li has explicat ( bona o dolenta). Pot semblar un pal fer-ho en tot, pero mica en mica es convertirà en un habit i allargara estones d'espera.
Si al principi li costa entendre-ho i fa rabietes o el que us molestis, no li fas cas en el moment alt pero quan comenci a baixar li dius ( molt be), peque entengui quina es la direccio.
Mes que aixo no sé dir-te!

[neuetes]

Essuca, excel.lents consells!!
Amb l'experiència de la gran (que ja veurem què passarà amb la petita quan ens hi trobem), una de les coses que més funcionava era, tal i com ha dit la essuca, és anticipar-me a les rabietes. Evitar anar a segons quins llocs que saps que el pot possar nerviós (la cua del super, en el nostre cas, mai hem anat a comprar al super amb ella) i si la rabieta és dessencadena igualment jo tenia dos recursos en funció del lloc on estava o de la predisposició que li vèia a ella: una era desviar-li l'atenció a alguna cosa que sé que li agradarà o que s'hi fixarà (xuxes no!!) i l'altra canviar l'ambient, si estem a dins d'un local sortir a fora o si estem rodejats de gent (que cadascú hi fot cullerada), marxar en un lloc sols... aixó ens funcionava a l'edat que té la teva. I mai dels mais donar-li allò que és origen de la rabieta.

A partir dels dos anys i mig, vam introduir-li el raonament i sempre sempre sempre que anavem a algun lloc fora de l'habitual, sempre li explicavem prèviament el que s'hi trobaria i com esperavem que es comportés. Una anècdota: una vegada haviem d'anar al tanatori a donar el pèsam i ens l'haviem d'endur amb nosaltres, tenia gairebé tres anys. Mentre anàvem de camí tant son pare com jo li vam estar recalcant que allà ens trobariem gent plorant, gent trista perquè s'havia mort una persona i que tothom estaria callat i en silenci... bla bla bla... quant vam arribar allà el tanatori semblava el mercat de dijous!! tothom xerrant, parlant a crits, rient... en fi... de vegades no sé qui és més canalla!

[Essuca]

Edito! Goga, segur que t'es ben igual, però borro el meu missatge, és el que em diu el meu cervell

[soclamarga]

L'altre dia vaig anar a una xerrada que parlaven de les rabietes. En general no em va aportar gaire informació, i no estava d'acord amb alguns plantejaments que deien... PERÒ hi va haver una cosa que sí que em va agradar: deien que ens posessim al lloc del nen/a; com ens sentiríem si ens fessin el mateix a nosaltres... Per exemple si el nen plora i plora i tu li dius "ja pots plorar que m'és ben igual..." Al nen li generes més impotència i encara plora més (imagina't que tu et queixes d'alguna cosa a la teva parella o company de feina, i la seva resposta és "a mi me la bufa, ja pots queixar-te que tant me fa!" Ens sentiríem fatal, no?) . Llavors la "solució" que donaven era intentar dir-li que quan es calmi una miqueta podràs explicar-li per què li has dit tal cosa o tal altra... Amb el meu últimament ens va prou bé això, clar que ell està a punt de fer 3 anys. Sí que al voltant dels dos anys tenia moltes rabietes, i deixar-lo plorant no ens va servir mai de res!!!
Paiència i sort!

[Nuvolmagic]

Noies, això ja ho he fet. L'he assegut damunt del marbre de la cuina, a 1 cm meu, a risc que s'esquitxi amb oli i tot només perquè calli, i no funciona. Ella, per algun motiu, no vol, no suporta, no tolera en absolut que estigui cuinant. No m'hi vol, allà. Potser està tan tranquil·la, i si de cop veu que entro a la cuina i començo a trastejar coses ja entra plorant i cridant i demanant que l'agafi. La poso al meu costat, com he dit, asseguda al marbre, li dic si vol una pastanaga, si vol remenar l'ou, etc, però ella només crida i plora i diu que vol que anem al sofà i que la tingui en braços. Tampoc serveix de res que li digui que quan acabem de fer el dinar l'agafaré, diu cridant "No, ara!! Després no, araaaa!!!". I això cada cop que cuino. Quan podem per horaris cuina el meu marit i així ens estalviem el numeret (però dinem molt més tard, i el gran, pobre, em va dient que té gana, que quan dinarem...), però m'emprenya perquè penso que ja té una edat que pot entendre -i de fet entén- les coses perfectament i si un dia no cuino vull que sigui perquè no vull cuinar, no per la "por" a que em faci la rabieta de torn.

També he provat de provar de fer el dinar una estona després, perquè com que quan fa la rabieta em diu "estic cansada, agafa'm que estic cansada!", doncs he pensat que no ve de 10 minuts ni de mitja hora de fer el dinar... Doncs l'he agafat en braços i hem anat al sofà pensant que quan se li passi el cansament ja faré el dinar, fins i tot que deu voler dormir una mica....I res. Als 2 minuts s'aixeca i es posa a fer qualsevol cosa. No, no estava cansada, em vol quieta allà al sofà i que no vagi a la cuina.

Hola!

Potser ja ho has provat però a mi el que em funciona
es dir-li que vingui amb mi a la cuina a jugar amb la platelina, li faig un xurro i amb un gabinet que no és pugui fer mal la va tallant , li agrada molt. Altre tècnica és posar-li a la tele alguns dels dibuixos que més li agradin, els tenim gravats, així el tinc entretingut una estoneta, el temps just per fer dinar o dutxar-me, ja que el meu home està tot el dia treballant.

[afrodita11]

Hola Montse80!!!!
El missatge que has escrit el podria haver escrit jo perfecrament. Estam igual que voltros, desesperats. Be millor dit, ara ja resignats.
El nostre fill fa una temporada que dorm tota la nit seguida. Això si, se desperta super prest, com voltros entre les 6:30 i les 7'15. I això cada dia
esgota!!! Ho hem provat tot i res funciona. Una vegada desperts no vol tornar a dormir.
I com us passa a voltros, no basta que ens aixequem, hem d'estar amb ell i no podem fer res. I tot és una lluita. A sobre és super actiu i no para un moment i hem d'estar continuament canviant de cosa i/o lloc. I paciéncia??? no en té mica. No sap esperar, i no serà perquê no li expliquem les coses i parlem amb ell ...
Jo crec que va un poc en funció dels caràcters dels nens. El meu té molt de caràcter i és molt difícil tot. Noltros ens intentam anticipar a tot el que podem i ens ajuda una mica. També parlam molt amb ell, però així i tot fa rabietes constantment.
Res, que jo acabo la paciència sovint, i estic esgotada. I psicològicament m'agota. Però després, passa el temps o me fa un mimito o una tonteria i torno a carregar piles i a aninar-me. I així anam fent...
Bé Montse com veus no ets l'única que et supera!!!