Súperdones, súpermares
Súperdones, súpermares
El xic té 14 mesos. En aquest temps he estat malalta 2 vegades, però les dues amb febre molt alta i feta una coca. I les dues vegades m'ha passat el mateix: sentiment de culpa. Culpa per no estar al 100x100, per haver d deixar el nen moltes estones amb avis perquè jo no tiro, per pensar que ell creu que no estic prou x ell...
Ostres, us passa? Sembla que haguem de ser súper-dones i súper-mares!!
Fa un temps parlava amb una companya de feina sobre les exigències de la societat cap a les dones. Ella hi afegia un matís: l’exigència encara més gran de la societat cap a les mares. Jo en aquell moment no era mare i assentia sense saber, en el fons, del què em parlava.
Ja fa 14 mesos que sóc mare, i de cop vaig entendre de què parlava la meva companya.
S’espera molt de les mares. D’entrada s’espera que sempre sapiguem què necessita el nostre fill. Recordo els primers 15 dies després del part. Jo estava exhausta, amb les hormones disparades i tenia un nadó del qual no en sabia res. Quan plorava tothom esperava que jo sabés que li passava: té gana? Té son? Té mal de panxa? I jo no en tenia ni idea! Em sentia tan mala mare!! A poc a poc el meu fill i jo ens hem anat coneixent i ara és tot més fàcil. Així i tot, no sempre sé què li passa, ni tinc solucions màgiques per a tot.
De les mares també s’espera que tot i que se’ns hagi posat el món del revés, continuem mantenint viva la flama en la parella. Hem de cuidar al nadó, però sobretot, no descuidem al nostre home!! I a nosaltres qui ens cuida? Per sort jo tinc un marit molt més coherent en tot això. Em cuida i entén que ara som 3 i que ens hem de readaptar.
Un tema apart se’l mereixen els amics sense fills. Excepte excepcions, pels amics sense fills et converteixes en un ésser estrany que ja no vol quedar per sopar i anar al cine. I per més que els expliques que un nadó té uns horaris...que als vespres has de ser a casa, que el nen resulta que pren pit cada dos per tres i et necessita, etc...ells segueixen entossudits a quedar per sopar i sortir al cine o fer unes copes. I tu dius: i si quedem per dinar? Però no hi ha manera. I passen els mesos i vas perdent el contacte i ja ningú et truca per veure com et va la vida. Un altre suspès en vida social.
I de cop s’acaba la baixa per maternitat (vergonya de país el nostre!) i has de tornar a la feina. I aleshores ja ho tenim tot! Ha d’estar a la feina al 100%, i quan dius que et vols reduir la jornada et fan sentir malament: amb la típica frase de: la feina se’n ressentirà (això m’han dit, us ho juro!), i tu penses que si no el que se’n ressentirà serà el teu fill. Aquí ja et tornes una superdona: el fill, la feina, la casa, la parella, els amics... i tot tenint en compte que el teu fill és desperta a les nits cada 2 hores, que el despertador sona a les 7 del matí, i que no tornes a parar ni un segon fins a les 9 dels vespre que poses el xic a dormir.
Ah! I si no anem guapes, ben vestides, ben pentinades i ens mantenim en forma ja ni us explico! SUSPÈS, SUSPÈS, SUSPÈS!
Ostres, us passa? Sembla que haguem de ser súper-dones i súper-mares!!
Fa un temps parlava amb una companya de feina sobre les exigències de la societat cap a les dones. Ella hi afegia un matís: l’exigència encara més gran de la societat cap a les mares. Jo en aquell moment no era mare i assentia sense saber, en el fons, del què em parlava.
Ja fa 14 mesos que sóc mare, i de cop vaig entendre de què parlava la meva companya.
S’espera molt de les mares. D’entrada s’espera que sempre sapiguem què necessita el nostre fill. Recordo els primers 15 dies després del part. Jo estava exhausta, amb les hormones disparades i tenia un nadó del qual no en sabia res. Quan plorava tothom esperava que jo sabés que li passava: té gana? Té son? Té mal de panxa? I jo no en tenia ni idea! Em sentia tan mala mare!! A poc a poc el meu fill i jo ens hem anat coneixent i ara és tot més fàcil. Així i tot, no sempre sé què li passa, ni tinc solucions màgiques per a tot.
De les mares també s’espera que tot i que se’ns hagi posat el món del revés, continuem mantenint viva la flama en la parella. Hem de cuidar al nadó, però sobretot, no descuidem al nostre home!! I a nosaltres qui ens cuida? Per sort jo tinc un marit molt més coherent en tot això. Em cuida i entén que ara som 3 i que ens hem de readaptar.
Un tema apart se’l mereixen els amics sense fills. Excepte excepcions, pels amics sense fills et converteixes en un ésser estrany que ja no vol quedar per sopar i anar al cine. I per més que els expliques que un nadó té uns horaris...que als vespres has de ser a casa, que el nen resulta que pren pit cada dos per tres i et necessita, etc...ells segueixen entossudits a quedar per sopar i sortir al cine o fer unes copes. I tu dius: i si quedem per dinar? Però no hi ha manera. I passen els mesos i vas perdent el contacte i ja ningú et truca per veure com et va la vida. Un altre suspès en vida social.
I de cop s’acaba la baixa per maternitat (vergonya de país el nostre!) i has de tornar a la feina. I aleshores ja ho tenim tot! Ha d’estar a la feina al 100%, i quan dius que et vols reduir la jornada et fan sentir malament: amb la típica frase de: la feina se’n ressentirà (això m’han dit, us ho juro!), i tu penses que si no el que se’n ressentirà serà el teu fill. Aquí ja et tornes una superdona: el fill, la feina, la casa, la parella, els amics... i tot tenint en compte que el teu fill és desperta a les nits cada 2 hores, que el despertador sona a les 7 del matí, i que no tornes a parar ni un segon fins a les 9 dels vespre que poses el xic a dormir.
Ah! I si no anem guapes, ben vestides, ben pentinades i ens mantenim en forma ja ni us explico! SUSPÈS, SUSPÈS, SUSPÈS!
Re: Súperdones, súpermares
Malauradament d'acord amb tot. Menys amb el tema dels amics. Nosaltres, abans de tenir-ne i els nostres amics tenen força clar que ni cines, ni sopars! Per sort! I que quan anem a llocs han de ser condicionats per als nens.
El meu punt de vista de la feina és diferent perquè jo treballo des de casa, i la meva jornada laboral comença justament a les nou del vespre, quan els nens ja dormen (després d'haver-me'n cuidat tot el dia, esmorzars, dinars, berenars, sopars, jugar, passejar, rentar, tornar a rentar, tornar a rentar ). Normalment acabo a les dues i me'n vaig a dormir llavors, fins l'endemà (bé, l'endemà no, que és el mateix dia, ja ). Però la veritat és que em sento privilegiada de poder-me cuidar dels meus fills tot el dia sense haver de dependre de llars, cangurs ni parents. I la veritat és que no em sento súper res, és més, en el meu cas gairebé ningú recorda que treballo Això de fer-ho de nit i des de la taula del menjador es veu que no llueix gaire!
Realment sembla que els nens fotin nosa i que la gent només vulgui que creixin... Si és el millor de la vida! Ah, i que tenir-los no ens hagi de modificar la vida, que siguin ells els que s'han d'adaptar! Si precisament tenen uns ritme molt més coherent que no pas els adults! Bé, seguiria i seguiria perquè és un tema que dóna molt de si.
Ànims, bonica!!!!
El meu punt de vista de la feina és diferent perquè jo treballo des de casa, i la meva jornada laboral comença justament a les nou del vespre, quan els nens ja dormen (després d'haver-me'n cuidat tot el dia, esmorzars, dinars, berenars, sopars, jugar, passejar, rentar, tornar a rentar, tornar a rentar ). Normalment acabo a les dues i me'n vaig a dormir llavors, fins l'endemà (bé, l'endemà no, que és el mateix dia, ja ). Però la veritat és que em sento privilegiada de poder-me cuidar dels meus fills tot el dia sense haver de dependre de llars, cangurs ni parents. I la veritat és que no em sento súper res, és més, en el meu cas gairebé ningú recorda que treballo Això de fer-ho de nit i des de la taula del menjador es veu que no llueix gaire!
Realment sembla que els nens fotin nosa i que la gent només vulgui que creixin... Si és el millor de la vida! Ah, i que tenir-los no ens hagi de modificar la vida, que siguin ells els que s'han d'adaptar! Si precisament tenen uns ritme molt més coherent que no pas els adults! Bé, seguiria i seguiria perquè és un tema que dóna molt de si.
Ànims, bonica!!!!
Re: Súperdones, súpermares
Novella, m'ha semblat molt bona la teva exposició i estic totalment d'acord !!! Només un matís....quan en tinguis dos veuràs com encara la cosa és pitjor !!Jo a vegades no tinc temps ni de mirar-me el mirall !! :)
Re: Súperdones, súpermares
Novella, totalment d'acord amb tu! Però sobretot molts ànims i a gaudir de la canalla!
Re: Súperdones, súpermares
Nou missatge per dir que d'acord amb tot! Justament avui he hagut de desfer uns plans amb amics perquè han quedat massa tard tot i que havíem dit que fos aviat, precisament per no enganxar l'hora de sopar. He pensat fer el sopar, endur-me'l, etc., però cal??? Pobrets! Així que he optat per fer un volt amb ells a la tarda, veure paradetes amb tions i barretines i anar a casa a sopar i a dormir en condicions! M'he hagut d'empassar el que he dit en el mateix dia!
Re: Súperdones, súpermares
Novella, estic completament d'acord amb tot. Punt per punt. Algú ho havia de dir!
Re: Súperdones, súpermares
Quin retrat tan perfecte. Totalment identificada. Bravo!
- Petitprincep2013
- :: papallona
- Entrades: 104
- Membre des de: dl. nov. 25, 2013 1:51 pm
Re: Súperdones, súpermares
Si noies, totalment cert!
- Petitprincep2013
- :: papallona
- Entrades: 104
- Membre des de: dl. nov. 25, 2013 1:51 pm
Re: Súperdones, súpermares
Si noies, totalment cert!
Re: Súperdones, súpermares
Molt identificada, especialment amb tema amics!
Entenc que per ells (igual que ho era per mi abans) la nit era el moment de trobar-se, de parlar i de sociabilitzar...i clar ara per nosaltres és molt dificil. El meu fill farà 6 mesos i és d'aquells que a partir de les 20 no el maregis massa jeje
Quan proposes algu durant el dia no hi ha manera de trobar un dia.
I com be dius, poc a poc van passant els dies...i quan te n'adones ja fa uns mesos que no veus a tal o a qual...
Jo crec q quan siguin papes ens entendran, igual que m'ha passat a mi!
Entenc que per ells (igual que ho era per mi abans) la nit era el moment de trobar-se, de parlar i de sociabilitzar...i clar ara per nosaltres és molt dificil. El meu fill farà 6 mesos i és d'aquells que a partir de les 20 no el maregis massa jeje
Quan proposes algu durant el dia no hi ha manera de trobar un dia.
I com be dius, poc a poc van passant els dies...i quan te n'adones ja fa uns mesos que no veus a tal o a qual...
Jo crec q quan siguin papes ens entendran, igual que m'ha passat a mi!
Re: Súperdones, súpermares
Crec que pot tenir a veure amb la línia d'aquest fil: Avui, mentre buscava idees per a una manualitat amb el meu fill, he anat a topar amb un blog d’una mare on parla de la “maternitat”. Ho poso entre cometes perquè, al meu parer, allò no és real. No, no diré el nom del blog, de fet no cal, n’hi ha milers que s’assemblen. Són blocs de disseny, on mares guapes i esveltes parlen sobre la roba de marca que es compren, sobre els looks súper-de-moda dels seus fills, i d’una maternitat, al meu parer, que no té res a veure amb la realitat. Mares que venen una imatge de mare perfecta que es maquilla cada matí, que vesteix a la moda, decora constantment la seva vivenda, fa cupcakes, és aficionada a la fotografia, queda per fer un “brunch” amb les seves amigues, i es manté en forma fent ioga 3 cops al dia.
I m’ha fet ràbia, i potser no tant per mi, si no per la imatge distorsionada que donen a les que encara no són mares. Perquè llavors és quan es trenquen esquemes i es culpabilitza als nens de ser com són. Perquè si t’has cregut que el teu fill dormirà hores i hores plàcidament al seu bressol amb un vestit blanc pur i cara angelical mentre tu, també vestida de blanc i amb una cara radiant (sense ulleres de no haver dormit) podràs seure al teu sofà de disseny a llegir revistes de decoració...si t’ho has cregut dic, et sentiràs perduda, frustrada i enfadada quan no puguis dormir més de 2 hores seguides, no et puguis dutxar fins al migdia, facis permanentment olor de glopada i vegis que ja no et queda temps per fer res del què feies abans de ser mare.
I sovint em pregunto si existeix aquest tipus de maternitat, existeix??? Perquè no ho entenc. D’on treuen el temps? I no voldria jutjar sense saber però...inevitablement em pregunto: i tot aquest temps que dediquen a estar tan estupendes, a anar de compres, a redissenyar la “nursery” (per les que no estigueu “en la onda”, els nens han de tenir una zona de jocs exclusiva i de disseny que es diu nursery), a fer escapades romàntiques amb la parella i activitats vàries amb les amigues “superfashion”, tot aquest temps...el passen lluny dels seus fills?? Perquè aleshores ja entenc que tot això té un cost d’oportunitat. I no dic que ser mare pugui arribar a ser compatible amb cuidar-se, amb ser emprenedora, a dedicar-te temps per tu...però aquests extrems, jo no me’ls crec.
Potser seria bo que ens expliquessin, a nosaltres i a les que un dia seran mares, que no cal ser mares súpermodels, viure rodejades de “glamour” ni tenir una vida social de photocall. Explicar que no només no cal, sinó que és tremendament difícil. I és que ser mare/pare no és això. Per si ningú us ho vol explicar, ja ho faig jo: ser mare implica dedicar temps i energia als teus fills. Implica un canvi de vida brutal, implica renunciar a algunes coses...i és normal no tenir temps de depilar-se, o anar amb el cabell recollit perquè no has tingut temps de rentar-te el cap, o tenir la casa feta un camp de batalla...també és normal no poder quedar tan sovint amb els amics, o no poder sortir a sopar amb la parella. És normal dormir poc i anar cansat.
A canvi, us ho garanteixo, us sentireu profundament afortunats, el simple fet de acaronar el vostre fill us farà sentir que no us cal res més. Veure’l créixer i aprendre coses noves us omplirà d’un orgull que no havíeu sentit mai. La maternitat us descobrirà potser el pitjor de vosaltres, però us asseguro que també lo millor.
I m’ha fet ràbia, i potser no tant per mi, si no per la imatge distorsionada que donen a les que encara no són mares. Perquè llavors és quan es trenquen esquemes i es culpabilitza als nens de ser com són. Perquè si t’has cregut que el teu fill dormirà hores i hores plàcidament al seu bressol amb un vestit blanc pur i cara angelical mentre tu, també vestida de blanc i amb una cara radiant (sense ulleres de no haver dormit) podràs seure al teu sofà de disseny a llegir revistes de decoració...si t’ho has cregut dic, et sentiràs perduda, frustrada i enfadada quan no puguis dormir més de 2 hores seguides, no et puguis dutxar fins al migdia, facis permanentment olor de glopada i vegis que ja no et queda temps per fer res del què feies abans de ser mare.
I sovint em pregunto si existeix aquest tipus de maternitat, existeix??? Perquè no ho entenc. D’on treuen el temps? I no voldria jutjar sense saber però...inevitablement em pregunto: i tot aquest temps que dediquen a estar tan estupendes, a anar de compres, a redissenyar la “nursery” (per les que no estigueu “en la onda”, els nens han de tenir una zona de jocs exclusiva i de disseny que es diu nursery), a fer escapades romàntiques amb la parella i activitats vàries amb les amigues “superfashion”, tot aquest temps...el passen lluny dels seus fills?? Perquè aleshores ja entenc que tot això té un cost d’oportunitat. I no dic que ser mare pugui arribar a ser compatible amb cuidar-se, amb ser emprenedora, a dedicar-te temps per tu...però aquests extrems, jo no me’ls crec.
Potser seria bo que ens expliquessin, a nosaltres i a les que un dia seran mares, que no cal ser mares súpermodels, viure rodejades de “glamour” ni tenir una vida social de photocall. Explicar que no només no cal, sinó que és tremendament difícil. I és que ser mare/pare no és això. Per si ningú us ho vol explicar, ja ho faig jo: ser mare implica dedicar temps i energia als teus fills. Implica un canvi de vida brutal, implica renunciar a algunes coses...i és normal no tenir temps de depilar-se, o anar amb el cabell recollit perquè no has tingut temps de rentar-te el cap, o tenir la casa feta un camp de batalla...també és normal no poder quedar tan sovint amb els amics, o no poder sortir a sopar amb la parella. És normal dormir poc i anar cansat.
A canvi, us ho garanteixo, us sentireu profundament afortunats, el simple fet de acaronar el vostre fill us farà sentir que no us cal res més. Veure’l créixer i aprendre coses noves us omplirà d’un orgull que no havíeu sentit mai. La maternitat us descobrirà potser el pitjor de vosaltres, però us asseguro que també lo millor.
Re: Súperdones, súpermares
UUUUUAAAAAUUUUU Novella!
Fantàstica reflexió, ho has descrit molt i molt be!
Jo tampoc crec en aquesta maternitat "perfecte", que per mi no en té res.
No els hi canviaria, crec que el preu a pagar és massa alt. Com tu dius, tindre taaant de temps per tu i la casa i les aficions i...vol dir temps que treus d'algun lloc. i no sé vosaltres però jo imverteixo ara per ara quasi el 90% (o més) del meu temps en el meu petitó.
La maternitat real, és dura, tota la teva vida que abans la vivies com volies ( o podies) ara gira al voltant d'un pitufo. I sobretot, no sempre és agraït. Però com be dius, només mirant com et miren els seus ullets compensa qualsevol sacrifici.
Ai si m'ho haguessin explicat aixi fa un temps....
Fantàstica reflexió, ho has descrit molt i molt be!
Jo tampoc crec en aquesta maternitat "perfecte", que per mi no en té res.
No els hi canviaria, crec que el preu a pagar és massa alt. Com tu dius, tindre taaant de temps per tu i la casa i les aficions i...vol dir temps que treus d'algun lloc. i no sé vosaltres però jo imverteixo ara per ara quasi el 90% (o més) del meu temps en el meu petitó.
La maternitat real, és dura, tota la teva vida que abans la vivies com volies ( o podies) ara gira al voltant d'un pitufo. I sobretot, no sempre és agraït. Però com be dius, només mirant com et miren els seus ullets compensa qualsevol sacrifici.
Ai si m'ho haguessin explicat aixi fa un temps....
Re: Súperdones, súpermares
Jo he descobert recentment mares amb interna a casa. La interna es fa càrrec de tot i la mare té temps per ella i només està en els "bons" moments. És una altra manera d'entendre la maternitat. En el meu parer crec que es perden moltes coses dels seus fills. Eles tampoc no entenen per que em deixat de tenir nosaltres temps lliure o posat endavant el fill qje la feina. Jo no ho canviaria per res del món.
- montsejoel
- :: granota
- Entrades: 240
- Membre des de: dl. març 17, 2014 12:26 pm
Re: Súperdones, súpermares
Quin gran post... quin gran engany tot plegat... i què dur es fa la majoria de dies...
Re: Súperdones, súpermares
Noies, avui sentia un debat crítica a la Sara Carbonero per marxar a Brasil i deixar el nen aqui...i porto una emprenyamentaaaaa....!!!!
Holaaaaaa...??? Algu sap que el pare d'aquest nen també marxa?? Algú ha gosat criticar-ho?? Ah! No que espanyadelamorhermoso NO es pot quedar sense el seu porter de selecció...
Què passa amb aquesta oportunitat professional que té aquesta periodista en un món d'homes i masclista?? No és pot ser mare i tenir ambició de millora professional? Per què la conciliació només es conjuga en femení? Per què la mare és culpable de deixar el nen (perquè no li cal treballar...serà per diners, però l'empleabilitat i la validesa profesional ès una dosi d'autorstima i autosatisfacció brutal) i el pare pot marxar impunement a defensar a la roja...???
Esta clar que es pot estar a favor o en contra de marxar i deixar-lo, emportar-se'l o no marxar, però per què només es qüestiona la decisió de la mare? Els pares no són responsables dels seus fills?
Avui just estic molt sensible amb aquest tema i m'he emprenyat com una mona amb tanta crítica....:-(
Holaaaaaa...??? Algu sap que el pare d'aquest nen també marxa?? Algú ha gosat criticar-ho?? Ah! No que espanyadelamorhermoso NO es pot quedar sense el seu porter de selecció...
Què passa amb aquesta oportunitat professional que té aquesta periodista en un món d'homes i masclista?? No és pot ser mare i tenir ambició de millora professional? Per què la conciliació només es conjuga en femení? Per què la mare és culpable de deixar el nen (perquè no li cal treballar...serà per diners, però l'empleabilitat i la validesa profesional ès una dosi d'autorstima i autosatisfacció brutal) i el pare pot marxar impunement a defensar a la roja...???
Esta clar que es pot estar a favor o en contra de marxar i deixar-lo, emportar-se'l o no marxar, però per què només es qüestiona la decisió de la mare? Els pares no són responsables dels seus fills?
Avui just estic molt sensible amb aquest tema i m'he emprenyat com una mona amb tanta crítica....:-(
Re: Súperdones, súpermares
Alehop! A mi d'entrada també em va pujar la mosca al nas,però vaig llegir un post que en parlava i em va fer canviar el xip. I en aquest cas vaig entendre i estar d'acord amb la diferència. El post és el següent:
http://m.bebesymas.com/ser-padres/el-ma ... r-casillas
http://m.bebesymas.com/ser-padres/el-ma ... r-casillas
Torna a “La maternitat/paternitat”
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 0 visitants
Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |