Dubtes futur pare

[4nd0]

Hola a totes,
Publico aquest tema perquè necessito parlar-ho i que m'aconselleu. No sé si alguna de vosaltres s'ha trobat amb un problema similar o no, però espero els vostres comentaris.
Tinc 36 anys i en fa quatre que busquem un bebé. Hem esperat tant perquè jo tinc depressió i hipotiroïdisme i ell va tenir varicoceles de jovenet, de manera que la paternitat podia trigar.
Fa un any vam decidir anar al metge per rebre ajuda per concebir, i l'andròleg li va fer fer-se un espermograma. El resultat no podia ser més dessolador astenoteratozoospermia, pocs, poc mòbils i de poca qüalitat. Us vaig estar llegint i em vaig anar animant, hi havia possibilitats per nosaltres, reduïdes, però n'hi havia.
Vam comprar el caríssim Androfert i aquí van començar els problemes. Ell mai recordava prendre-se'l. Van venir les discusions, jo li deia que si voliem tenir fills s'havia de prendre els sobres i ell deia que no s'enrecordava. Jo l'acusava de no voler tenir fills realment i ell a mi de que jo no li recordava. I amb aquestes discusions absurdes ha passat un any, jo em sento destrossada i ell va fent.
Fins que aquest dimarts li vaig dir que no podia més. Que jo volia un bebé. Que podia acceptar que no poguessim tenir-lo, però no que no ho intentessim. Que teniem idees diferents de què era una parella i una família, que jo necessitava compromís per part seva i tenir un nen, sense el qual no sentia que fossim una família. I li vaig dir que s'havia acabat.
La meva sorpresa va ser que em va demanar ajuda. Que ell volia tenir fills, però que se n'oblidava dels sobres, que ell volia estar amb mi, que si us plau l'ajudés i li donés una oportunitat. Jo no el creia, però el dia següent va anar a la farmàcia a comprar una altra marca (la primera caixa la vaig llençar en una de les baralles), l'Aquilea fertil, i se l'està prenent.
Us heu trobat amb aquesta manca de decisions en la vostra parella. Què heu fet? Jo em sento molt trista perquè crec que tenir un fill és un acte d'amor per la teva parella i la futura criatura, i sent com ha estat trobo que ho fa per por a que el deixi. Estic enfonsada i no sé com animar-me o si no creure-me'l i fotre el camp. M'ha demostrat fins ara que no puc confiar en les seves promeses, però crec que la por va ser sincera i que s'ha posat les piles. Què faríeu vosaltres?

[Blanquerna]

Realment és molt dur els que estàs passant. Quan el desig de tenir un bebè es molt fort, no hi ha espera, es vol ja!! D i si les coses es posen difícils encara és més desesperant...
Ara bé, tenir un bebé s'ha de fer des del 'amor i el desig ferm de voler-ho. Si amb la teva parella s estimeu i tots dos voleu, tira-ho endavant. Dónna-li una altra oportunitat. Probablement a ell li ta calgut trobar-se entre les pasa i la paret per a reaccionar. Ara bé, compromete't tu també. Si veus que no recorda prendre' sala medicavió, prepara-li tu. Com he dit es cosa de dos.preneu-vos la recerca de l'eco,baràs com una oportunitat per a trobar-vos a trobar com a parella. Feu sortides romàntiques, si podeu, sopars, cites, ... No us ho prengeu només en el vessant mèdic. La medicina la teniu com a ajuda, el més important ha de ser la vostra il.lusió!
Molts ànims i molta sort!

[4nd0]

Gràcies per la resposta tan ràpida Blanquerna. Necessitava sentir que no estava confiant en ell erròniament. Faré cas del teu consell. Gràcies!

[Sandie74]

Jo penso que pels homes és molt dur ser causant de la esterilitat de la parella, creuen que són poc "mascles". Segurament se sent molt malament pel fet de tenir pocs espermes i de mala qualitat i no pendre´s la medicació és una manera d´oblidar-se´n ( del seu problema, vull dir).

Si li has donat un ultimatum dient que la relació s´havia acabat i ell vol continuar, és que té clar que vol fer-ho i tenir un fill amb tu. Si realment no ho hagués volgut li vas posar en safata dir que ell no se sentia preparat per ser pare i no ho va fer.

No sé, noia, és difícil recomanar. Ajuda´l com t´ha dit a no oblidar la medicació i no ho facis mai amb retrets pq no se senti més malament del que segurament es deu sentir.


La meva experiència no és ben bé igual però nosaltres vam passar per set inseminacions ( amb un embaràs i abort), una invitro amb abort i finalment naixement de bessones. Durant els processos jo veia que el meu marit cada cop es desanimava més, veia que eren molts diners, que no ens en sortiem i crec que li va passar pel cap deixar-ho correr tot.... i jo, tot i que estava força malament, vaig intentar que mai em veiés decaiguda ni deprimida pq no ho engegés tot a rodar.

L´instint maternal els homes no el tenen, per molt que vulguin tenir fills , ni tampoc el nostre esperit de sacrifici per això penso que sempre s´ha d´intentar facilitar-los les coses.

Un petó i molta sort.

[Petitprincep2013]

4nd0, primer de tot molts ànims!!
Per moltes parelles és molt fàcil poder tenir fills i d'altres surten entrebancs, això fa que potser la parella trontolli perquè els 2 membres de la parella no ho viuen igual, tot i que, tots dos segur que volen formar una familia. Confia en ell, segur que ara ho veu diferent. I tu, relaxa't una mica, segur que t'anirà bé, i com ha dit la Blanquerna, feu sortides, sopars romàntics...segur que de seguida tindreu un
Que vagi molt bé!!

[Anna Maria]

Hola!
Com ja heu dit jo crec que per ells això de tenir fills és diferent, i que potser se n'adonen més quan ja l'hem tingut, ja que per més que vulguin no poden sentir-ho com nosaltres quan estem embarassades. Tot i que en tinguin ganes, no sempre tenen les reaccions que nosaltres esperem. Em sap greu no poder-te aconsellar sobre el vostre problema, de moment no m'hi he trobat i per això no vull dir res fora de lloc, ja he tingut massa experiències de frases hipòcrites i consells de persones que no en tenien ni idea del que estava passant (avortament+mola completa), però des d'aquestes línies et vull fer arribar tota la meva força i sí dir-te que en tots els temes de la parella s'han de parlar les coses i fer-ho el més aviat millor, i intentar-ho fer calmadament. En el meu cas, jo em vaig agafar molt marranament el tema de la mola, durant un any vaig haver de fer bondat. Fins que no es va descartar el tema del tumor (hi ha un tipus de mola que comporta un tipus de càncer) ell va estar molt per mi, insegur, intranquil. En punt es va descartar i va passar l'any, ell no en parlava mai, com si ja tinguéssim 60 anys i els fills casats. I un dia amb calma li vaig treure el tema (tot i que jo de calmada no n'estava gens). La resposta al principi no em va agradar "Ves, si que em fa gràcia tenir un fill, però si tu no en tens ganes que hi farem". Ell és poc expressiu i el tema de demostrar els sentiments al parlar li costa molt. Encara que la meva primera impressió va ser que li era igual el tema, vaig haver d'agafar el fons del significat de les seves paraules, és a dir, que no volia coaccionar-me i afegir-me més pressió a la que ja tenia.
Pel que fa a recordar-se de prendre el medicament, et puc dir el que vaig fer jo durant l'any d'espera per la mola en què em van fer prendre les anticonceptives. Com que tot i que volia prendre-me-les tenia por de descuidar-me'n, vaig posar una alarma diària al mòbil a les 9 de la nit, que era l'hora que a mi m'anava bé, i si algun dia anava despistada el mòbil me'n feia recordar.
Bé, prou rotllos, una abraçada companya!
Anna Maria