Els nens i el dol

[luachi]

Arrel d'un post en relació al dol en nens petits, se m'acut explicar-vos la reacció del meu fill de 3 anys a la mort inesperada de l'avi, ja que per mi ha estat sorprenent. El meu pare estava malalt de càncer de bufeta. Per evitar que li dongués cap cop a la zona quan descansava al sofà, li dèiem que l'avi tenia mal de panxa i que havia d'anar amb molt de compte. Val a dir que ell era una home ple d'energia i jugava sovint amb el nen. El mateix dia que va marxar, li vàrem explicar que l'avi és un angelet i que està content perquè ja no li fa mal la panxa. Vàren passar uns dies abans no vàrem tornar a casa dels meus pares i vaig pensar que al no veure'l al sofà com sempre, demanaria de seguida per ell. Però no. Mai més ha fet cap comentari ni ha demanat per ell, només la primera estrella que va veure de sobte va cridar: "mira mama!! és l'avi!! És un angelet. Ja no li fa mal la panxa oi? I no baixarà?", em vaig quedar completament emocionada, ja que això només li vàrem dir el primer dia. El que em sorprén ha estat la capacitat d'acceptar la nova situació, de no preguntar on és quan anem a casa seva i no el veu. Potser el fet de saber que tenia una dolència i explicar-li que ara està content perquè ja no té mal, li hem tret qualsevol pensament de tristesa o enyorança. No conec altres casos semblants per comparar, per això volia posar aquest post i saber algunes altres experiències en nens d'aquesta edat. Gràcies!

[Marieta vola vola]

Hola,

A nosaltres fa quinze dies que se'ns va morir el meu avi, el besavi de la meva filla. Ella té 20 mesos però, com que hi anàvem bastant sovint, n'estava de l'avi. Quan va morir li vaig dir que ja no veuríem més l'avi, però que el portàvem al cor. Fins aquí, no va dir gaire res més... Ahir sopant, parlàvem de la iaia. Ella va dir: "la iaia, avi no el veurem més". Crec que és bo parlar-ne per mantenir viu el seu record...

[mel2010]

La meva àvia va morir al mes d' abril quan la nena tenia 2 anys i encars sempre quan veu al cel una estrella mira al cel i diu iaia et portem dins el cor!!! S' enrecorda molt d' ella tot i que pensàvem que tan petita potser s' oblidaria.

[eternitat]

La meva experiència és pròpia. El meu àvi, amb qui em vaig criar (dormia a casa seva gairebé cada dia entre setmana) es va morir de cancer pulmó quan jo tenia 6 anys. Va ser ràpid. Diagnòstic i enterrament amb 7 dies de diferència (estic parlant de fa prop de 30 anys). Jo havia vist coses rares a casa: molta gent a casa els avis, vaig anar a l'hospital a acomiadar-me (ni ell ni jo ho sabiem) i tothom plorava, vaig dormir dues nits a casa els meus tius i no hi havia dormit mai... Amb 6 anys, tot i ser un nen, s'és més conscient d'aquestes coses. Ningú em va dir res fins que va ser enterrat. Quan despres de dos dies de ser a casa els meus tius em van venir a buscar els meus pares, la meva mare em va dir: "saps que l'avi era a l'hospital perquè estava molt malaltó? doncs a vegades, quan els avis estan tan malaltons, no es poden curar i se'n van al cel", immediatament la vaig interrompre i li vaig preguntar: "s'ha mort, no?". Em va sonar a "milonga" això d'anar-se'n al cel, i em vaig sentir molt desplaçada de la familia per no haver-me donat la opció de formar part del trangol. No vaig plorar aquell dia, però vaig passar moltes estones plorant amb la meva àvia.

Ja sé que 3 anys no són 6, però he volgut explicar la meva experiència perquè si algú amb una criatura de 6 anys, es planteja si portar-la a un enterrament o tanatori, us recomano fer-ho i donar-li l'oportunitat de formar part de la familia en un moment tant dur. Els nens són a nivell emocional "més madurs" del que ens pensem.

[Marieta vola vola]

Gràcies Eternitat per compartir la teva experiència. Jo crec com tu, que no cal subestimar la "maduresa" dels nens i nenes a l'hora d'afrontar la mort...

[eternitat]

Ara he trobat aquest post que parla del tema
viewtopic.php?f=25&t=18915&p=1033029&hilit=mort#p1033029

[neuetes]

Us donaré el meu punt de vista, partint de la base que cada família i cada persona té les seves creences i les seves maneres de fer.

El meu pare es va morir quan la nena tenia 4 anys, recent fets. Va ser una malaltia llarga i dura i ella va veure sempre l'avi malalt (la malaltia va començar abans que ella nasqués). S'estimaven amb bogeria. Quan la meva filla tenia uns dos anys i mig, anava periòdicament al CDIAP amb una psicòloga per un tema de la parla i al veure que la nena cada vegada anava agafant consciència del que passava, li vaig demanar consell sobre com tractar el tema. Ella em va animar a que l'acompanyés la nena en tot el procés, que no li amagués res, que li expliqués més o menys el que passava, el que tenia l'avi i que anés periòdicament a visitar-lo a l'hospital. I així ho vam fer, cada vegada que hi anava, normalment era poqueta estona, ella estava contenta de veure'l i pel meu pare era una injecció de positivisme, que li ajudava molt a oblidar-se per un moment de tot el que estava vivint. I la nena anava agafant consciència del que estava passant. Quan va morir li vam explicar la veritat, que l'avi havia mort, que estava tant malalt que els metges ja no el podien curar i el seu cos havia deixat de funcionar, havia deixat de respirar i havia deixat de bategar-li el cor. Va venir al tanatori una estona amb el seu pare i va estar amb nosaltres al funeral i al cementiri després. Durant un parell de mesos, ella preguntava per l'avi cada dia i nosaltres li dèiam sempre el mateix: que havia mort, que el seu cos estava molt malalt i que havia deixat de funcionar. A poc a poc, ella es va acostumant a la seva absència i cada dia preguntava una mica menys per ell. Ara sempre que pregunta pel avi, intentem parlar d'algún record que tenim d'ell i que ens va fer riure o que ens agradava alguna cosa que feia. Tenim una fotografia de tota la família que la vam tirar unes setmanes abans que morís en motiu del seu aniversari, la tenim al menjador de cada, en un lloc privilegiat per recordar-lo.
La psicòloga em va explicar com entenen els nens el concepte de la mort en aquestes edats, de 3 a 5 anys. Per ells la mort no és definitiva, no és irreversible, no tenen pensament abstracte, per tant no hi ha el concepte de la vida després de la mort. Personalment, crec que dir que "ha anat al cel" o "que ara ja no li fa mal i que està content" és una manera de suavitzar la situació, una mica de maquillatge per no dir les coses tal i com són i que fomenta la idea que potser tard o d'hora tornarà. I aixó els pot confondre. Evidentment que cada nen és un món i uns ho entendràn millor que els altres, però jo prefereixo dir la veritat, ser honesta amb ella i que ella ho pugui entendre, fer-la sentir que formava part de la tristesa de la família. I el fet d'acompanyar-la en aquest procès, m'ha ajudat a mi a païr-ho molt millor.

El tema de la mort, en la nostra societat, és un tema tabú. Encara que sabem que la mort forma part de la vida i que tots tard o d'hora ens hi trobarem, inconscientment tendim a tapar-ho i a reprimir-ho. I si a més, els hem de parlar als nens de la mort, ho suavitzem i ho disfressem amb cels i estrelles. Els nens capten més coses de les que nosaltres ens creiem, no els hem de subestimar, hem de respectar el seu dol i ser sincers amb ells.

[neuetes]

La meva experiència és pròpia. El meu àvi, amb qui em vaig criar (dormia a casa seva gairebé cada dia entre setmana) es va morir de cancer pulmó quan jo tenia 6 anys. Va ser ràpid. Diagnòstic i enterrament amb 7 dies de diferència (estic parlant de fa prop de 30 anys). Jo havia vist coses rares a casa: molta gent a casa els avis, vaig anar a l'hospital a acomiadar-me (ni ell ni jo ho sabiem) i tothom plorava, vaig dormir dues nits a casa els meus tius i no hi havia dormit mai... Amb 6 anys, tot i ser un nen, s'és més conscient d'aquestes coses. Ningú em va dir res fins que va ser enterrat. Quan despres de dos dies de ser a casa els meus tius em van venir a buscar els meus pares, la meva mare em va dir: "saps que l'avi era a l'hospital perquè estava molt malaltó? doncs a vegades, quan els avis estan tan malaltons, no es poden curar i se'n van al cel", immediatament la vaig interrompre i li vaig preguntar: "s'ha mort, no?". Em va sonar a "milonga" això d'anar-se'n al cel, i em vaig sentir molt desplaçada de la familia per no haver-me donat la opció de formar part del trangol. No vaig plorar aquell dia, però vaig passar moltes estones plorant amb la meva àvia.

Ja sé que 3 anys no són 6, però he volgut explicar la meva experiència perquè si algú amb una criatura de 6 anys, es planteja si portar-la a un enterrament o tanatori, us recomano fer-ho i donar-li l'oportunitat de formar part de la familia en un moment tant dur. Els nens són a nivell emocional "més madurs" del que ens pensem.

Tinc una experiència semblant a la teva: jo tenia 7 anys i el meu avi es va suïcidar. Ho va fer a casa, mentre tota la família era a comprar al mercat (àvia, pares, el meu germà i jo) i quan vam arribar a casa, la meva àvia, que va entrar primer, se'l va trobar (per poc no ho veiem nosaltres). Al meu germà i jo no ens van dir res, encara que jo era conscient de tot el que passava (recordo la meva mare, tremolant i plorant intentant marcar un telèfon) i sabia el que havia passat, perquè sents les converses (de vegades els adults actuem com si els nens no hi són) i pitjor encara, en la teva manera de raonar infantil, si no t'ho expliquen, comences a treure conclusions errònies perquè no ho entenia. Al meu germà, 4 anys més petit que jo, pobret no entenia res. Ens van enviar amb uns tiets tres o quatre dies, quan mai haviam passat una sola nit fora de casa nostra i menys sense els nostres pares. I quan vam tornar, que ja estava enterrat, s'esforçaven a fer veure que no havia passat res, que l'avi havia mort d'un infart, dèien. No va ser fins uns quants mesos més tard, que ma mare es va atrevir a dir-me el que havia passat. Es va sorprendre molt quan va saber que ja ho havia deduït jo sola. Si la mort per malaltia o accident ja és dur, que algú es suïcidi encara és pitjor. Hi ha com una vergonya impresa a la família. La seva solució va ser apartar-nos de tot allò, però tampoc es van molestar en explicar-nos el que passava i ens vam sentir desplaçats.

[Susana82]

Hola luachi
A la nostra família ens va passar una cosa semblant, el meu sogre es va morir el 16 d desembre d cop ens el vem trobar mort al carrer, el meu fill te 4 anys... i li vem explicar q l'avi era gran i les persones grans marxaven al cel, esclar ell mirava el cel i m deia no el veig! i jo li deia q era ben lluny darrera les estrelles i per això no el veia però q l'avi shavia tornat màgic i volia q ell estigues content... no mha preguntat mai mes pel seu avi... a vegades li pregunto i s'en recorde on es avi i ell m diu al cel i canvia d tema com si no volgues parlar...
no se cada cas es diferent, però aquesta edat son petits i no pateixen tan quan els hi dius...

[eternitat]

no se cada cas es diferent, però aquesta edat son petits i no pateixen tan quan els hi dius...

Ho sento però no estic d'acord. Ja he dit que jo hi vaig passar amb 6 anys, i que 6 no són 4. Però jo era molt conscient del que em van explicar i "ho vaig patir" en el dia dia quan vaig veure que ja no hi era i que mai més el veuria. Ser nen i viure el dol d'una manera diferent, no vol dir que no es pateixi

[luachi]

Gràcies per explicar les vostres històries. Està clar que no és el mateix una experiència d'aquest tipus amb 3-4 que a partir de 6-7, que ja ets més conscient del que representa no veure més una persona. I estic d'acord amb el fet de donar l'opció d'anar a l'enterrament i que sigui el nen-a qui decideixi.

[Maime]

Jo us explico el meu cas per saber el que NO heu de fer, ho fet fatal.
El meu pare va morir de cop i volta aquest 27 de gener (avui fa un mes). No es trobava bé va anar al llit i no es va despertar. Ell i la Bruna (la meva filla) tenien molta relació ja que els meus pares han estat cuidadors fins que aquest setembre va entrar a la llar i encara ara si un dia no hi ha llar o es troba malament va amb els avis.
La Bruna te 2 anys. No la vaig portar al tanatori no a l'enterrament, el primer dia que va anar a casa els avis va preguntar per l'avi (normal) i jo vaig contestar secament "l'avi ha marxat" (nomes feia 3 dies de la seva mort i em sembla que encara no havia asumit ni jo), no va preguntar res mes pero des d'aquell dia va tenir una reacció estranya, no volia separar-se de mi, plorava si la deixava amb l'avia, escola. Fins i tot amb son pare no es quedava tranquila. Ella sempre ha esta molt marera pero a partir d'aquell dia va ser exagerat. Parlant amb la seva educadora vam deduïdir que tenia por que jo també marxes, com l'avui havia marxat sense dir res potser la mare també marxa.
Com que ella no treia més el tema fa poquet he tret el tema jo, li he dit que si se'n recorda de l'avui i m'ha dit que si i li he dit que jo el trobo molt a faltar i que s'ha mort pero que podem enrecordar-nos d'ell.... des de llavors sembla que millor. La veritat costa perque encara ho estic asimilant jo.

[luachi]

Hola Maime, em sap molt greu el que has passat. El meu pare va morir el 20 de gener també sobtadament, tot i que estava malalt. La veritat és que en moments així és difícil saber què fer, s'ajunta el teu dolor amb la responsabilitat d'haver de explicar-ho a un fill. Mai saps com reaccionarà. En el nostre cas el nen no estava diàriament amb els avis, per això suposo que ha estat més fàcil i la reacció d'ell ha estat positiva, tot i que per l'edat no és conscient del que ha passat realment. L'altre dia tenia mal de panxa i li vaig dir que la mama li curaria i ell va dir que després aniria al cel amb l'avi perquè jo li havia explicat que allà no et fa mal rés. En fi, fem les coses com millor sabem. Una abraçada.