Amar sin miedo a malcriar

[Julyet]

Fa temps que sento parlar d'aquest llibre i em cridava l'atenció. Algú l'ha llegit?

Paral·lelament he trobat una entrevista a l'autora que m'ha agradat força. Recomano que la llegiu.

http://www.diariovasco.com/v/20100726/a ... 00726.html

M'agradaria també que expliqueu anècdotes, temes relacionats, reflexions pròpies...

[juliet]

ai Julyet que m'has fet plorar!! bé, és només que ara estic molt sensible amb el tema de l'escolarització...jo tenia la idea molt clara (el mateix que vaig fer amb la Júlia, cole als 3 i perquè aquí no hi ha ajudes per continuar-ho fins als 6)però amb el Roger no ho podré fer (tot i que ja porto dos anys) aquest curs haurà de començar a la llar molt a pesar meu....i que quedi clar que no som rics ni el julieto té un sou executiu, ho hem pogut fer perquè hem prioritzat els nens sobre els "capricis" (això ho deixo clar perquè hi ha gent que si no et coneix es pensa que si has deixat de treballar un temps és perquè tens molts diners i el nostre no és ni de lluny el cas!!...vivim en un pis petit i aquest és el primer estiu que hem marxat fora i ho hem fet a una caravana...i ben contents que hi hem estat )
Bé, torno al tema..."Amar sin miedo a malcriar"...en aquest país desgraciadament tenim la cultura del fer amb les criatures per no malcriar-les i la cultura que les dones no poden perdre el seu "estatus laboral" per cuidar dels fills, moltes dones prefereixen no perdre promocions a la feina encara que això signifiqui que gairebé no estaran amb els seus fills, fer diners i diners i grans viatges i grans cases i grans cotxes....tot això per sobre de tot. Molta gent em pot criticar per com penso però mira hi ha una frase a un anunci (ara no recordo quin és) que diu "no és más feliz el que más tiene sino el que menos necesita"
"Malcriar" als fills, al meu entendre no ha de ser negatiu, si malcriar-los vol dir omplir-los d'atencions, estimació i afecte, de totes les maneres possibles, això sí, si malcriar-los vol dir fer que no tinguin valors doncs sí que és una cosa negativa. Els valors els ha de transmetre bàsicament la família i els pares són l'exemple, el model que ells tenen, per tant tot el que fem hem de saber que ells ho estaran interioritzant.
Quina és la millor manera de transmetre valors i donar seguretat i autoestima als fills??
Desgraciadament per molt que moltes sabem la resposta, en aquest país la falta de valoració en aquest aspecte tan important és tan gran, que fins i tot està mal vist quedar-se a cuidar dels fills en els primers anys de vida, cosa que a d'altres països més avançats no passa...em ve una anècdota molt negativa al cap...què va fer la ministra Chacón als dos mesos d'haver parit el seu fill??doncs tornar a la feina donant exemple (negatiu, clar!)de la importància de la maternitat...i tothom la va aplaudir
Per tant, ja podem anar dient el que és milllor pels nostres fills, que seran la societat futura, que mentre no es valori la importància
que els pares puguin "malcriar" als fills a horari complet, poca cosa aconseguirem...això sí, vnga a gastar diners dels impostos en coses en supèrflues

[entrerius]

Bona tarda.

No he llegit el llibre però estic totalment d’acord amb el títol.
A la mínima t’has de sentir “el malcriaràs” i tot i que penso que el que estic fent afavorirà el desenvolupament emocional del petit, no puc deixar-me de sentir ofesa per determinats comentaris.

Jo vaig tenir les 16 setmanes legals de baixa i no vaig poder-les ajuntar amb les vacances.
Vaig demanar la mitja jornada de tarda. L’entreriusu, fa jornada intensiva de matí i així ens ho podíem combinar: al matí el tenia jo i per la tarda ell. Tot i així se’m va trencar el cor a l’haver de tornar a la feina... i això que el deixava amb el papa.
En el nostre cas deixar la feina no era viable....un sol sou era insuficient per pagar un 4t pis sense ascensor, mantenir un cotxe de segona ma, alimentar-nos i vestir-nos el tres.

La mitja jornada va ser una bona solució mentre l’empresa no va pressionar tot i que legalment és fins al 6 anys. Vaig poder-ho allargar fins als 15 mesos.
Als 13 mesos el vam portar a la guarderia pel matí. Primer 2h, desprès 3 i ara ja hi va 4h. Per la tarda continua estant amb el seu pare.
El primer mes va ser molt dur!!!! Ell es quedava plorant i jo me n’anava plorant i sentint-me la pitjor mare de la terra.
El segon mes va estar de baixa: conjuntivitis, angines, diarrea..... penso que el trangol emocional que va passar li va repercutir en les defenses i va agafar de tot... ja sé que tothom diu que és el normal.... però estic convençuda que es degut a l’estat d’ànim.
El tercer s’hi quedava plorant, però se li passava al moment
El quart ja s’hi queda content i s’ho passa d’allò mes be... li diuen el terremoto i això que és el més petit. Sempre riu i per sort ja no plora mai.

Em vaig proposar que tot el temps que li podia dedicar fos sense preses i de qualitat, o al menys això intento.
Vam contractar una noia per fer les feines domèstiques i el dinar.... així al menys el temps que estem junts puc estar per ell al 100%.
També vam prioritzar la dedicació als diners.

[Juliett]

Vull aquest llibre!

[sinera]

em ve una anècdota molt negativa al cap...què va fer la ministra Chacón als dos mesos d'haver parit el seu fill??doncs tornar a la feina donant exemple (negatiu, clar!)de la importància de la maternitat...i tothom la va aplaudir

Molt bona apreciació, Juliet!!! Aquests són els missatges subliminals amb els que hem crescut d´unes generacions ençà, i que ens fan sentir malament quan no posem la feina per davant de tot. Si no ho dones TOT a la feina, ets un incompetent!!

[Julyet]

M'agraden molt els vostres punts de vista.

Juliet, em sap molt de greu que no puguis tirar endavant al 100% el que havíeu planejat. Estic molt contenta que mares com tu no s'hagin deixat endur per les normes socials actuals i hagin fet cas al que sentien que era millor. A mi m'ajuda saber que el que penso/sento/faig no és estrany i em dóna molta confiança i seguretat.

Avui en dia el que els hi donem als fills (o parella, o amics, família en general) i es paga amb diners no és cap problema, no és malcriar (si els portes a una escola super cara, si porten roba de marques cares, si tenen la casa de joguines a rebentar, si prenen la llet super enriquida amb actimels i omegas i no sé què, si els apuntes a les activitats extraescolars més exclusives...), ara bé, tot el que està relacionat en deixar de treballar (i guanyar) per passar més temps amb ells i mostrar amor incondicional (quan estan contents i quan tenen una rebequeria, tan de dia com de nit, tan per les bones com per les dolentes) aleshores és signe de debilitat, no ets prou forta per passar d'ells quan no s'ho mereixen, prioritzes l'esclavitud a la independència que t'han t'ha costat guanyar, etc...

entrenius, per començar 16 setmanes és un insult cap al que vol dir cuidar un nadó. Jo no en vaig ser conscient fins que la meva nena les va fer. Sí, sóc una gran afortunada dins d'aquesta societat: tenia les 16 setmanes de maternitat més una compactació de reducció de jornada remunerada que eren crec que 12 setmanes més i les vacances). Tot junt 8 mesos. Per a mi això és el més digne que podem trobar, però encara estem molt lluny del que es necessita. Però estic molt amoïnada, perquè cap partit polític (ni polítics per iniciativa pròpia) ho defensen. En canvi fer guarderies a mansalva, que els nens passin més hores a les escoles, subvencions absurdes i propostes de parking a tort i dret perquè els pares puguin treballar més...
Tant pel teu nen com pel que representa a la societat que les famílies prenguin aquest tipus de decisions, me n'alegro molt. A part aprenc molt del que expliqueu les mares que teniu maneres similars de pensar a mi i teniu més experiència.

Juiett, jo ja el tinc encarregat ;)

Sinera, jo abans d'agafar la baixa de maternitat podríem dir que portava tota la vida formant-me i treballant. A mi m'encanta la meva feina, és més que un ofici, quan hi sóc no tinc la sensació d'estar treballant. Però no em costa gens ni mica pensar que durant uns anys vull ser mare. Tinc la sort que la meva parella i jo ens ho podem combinar molt bé per a que estigui sempre amb un dels dos (bé, amb algun esforç però assumible). Però exemples com els de la Carme Chacón no ajuden.

L'altre dia una noia em parlava dels vincles amb els fills. Jo no sé quina és la raó, però em costa d'entendre (em costa posar-me al lloc) de la persona que necessita tornar a la feina i separar-se dels seus fills. Penso que és per la informació que hem estat rebent des de sempre, però fins i tot així no sé emptatitzar. Quan algú em diu "ja tindràs ganes de tornar a la feina i desconnectar" o "t'anirà molt bé, ja ho veuràs, guanyaràs en independència"... és que no ho entenc!!! No dic que vulgui/necessiti 24 hores a la meva nena al costat, però potser 22 sí :P.

[sinera]

Julyet, hi ha molts pares sobrepassats pels seus fills, que no saben què fer amb ells, que tremolen quan vénen períodes de vacances....

Nosaltres, quan vam decidir que volíem ser pares, ho vam calcular de manera que, si la cosa sortia bé a la primera, jo pogués enllaçar totes les baixes i reduccions i vacances de que disposem les mestres, per poder estar el màxim temps amb la criatura. I en canvi, tinc una companya (la secretària acadèmica) que tan li fot quan s´hi quedi, perquè diu que amb el seu càrrec, no pot deixar la feina tants mesos i que no té intenció d´allargar-ho per enlloc.
És molt respectable, però em costa d´entendre!!!

[Julyet]

Exactament, sinera, aquí està el meu gran dilema. Jo quan ni estava embarassada "m'imaginava" el que era tenir un fill. Em feia il·lusió, ho volia fer amb responsabilitat i consciència... però quan m'hi vaig trobar... mare meva, és molt més fort del que m'imaginava!! i no parlo de feina i son... (que també :P), parlo d'amor i instint. I penso que biològicament estem "programats" per això (perpetuar l'espècie). I per a fer-ho, cal fer-ho bé.
Però hi ha un "bug": el mateix ús de raó que ens porta a actuar de manera conscient i reflexiva ens porta a

[entrerius]

Bona tarda.

La lactància no la vaig poder compactar. L’empresa va preferir donar-me l’hora diària fins als 9 mesos. En comptes de 4h, treballava 3h per la tarda…. I ja em semblaven una eternitat.

Les que teniu la sort de treballar en el sector públic o estar dins de convenis que permeten arribar fins als 8 mesos sou molt afortunades. Primer pel temps que disposeu per poder dedicar-lo en exclusiva al vostre fill, i segon per que no hi ha la pressió que existeix en l’empresa privada per tornar a la feina.
En el meu cas podeu creure que l’empresa no va agafar cap substitut/a per cobrir el meu lloc de treball... i és clar.... desprès tenen molta pressa per que s’acumula la feina..... quins nassos!!!

He esperat fins als 40 anys per tenir un fill, treballant des dels 21 sense un dia de baixa i encara sembla que ho hagis de demanar si us plau !!!!!

[juliet]

Jo quan ni estava embarassada "m'imaginava" el que era tenir un fill. Em feia il·lusió, ho volia fer amb responsabilitat i consciència... però quan m'hi vaig trobar... mare meva, és molt més fort del que m'imaginava!! i no parlo de feina i son... (que també :P), parlo d'amor i instint. I penso que biològicament estem "programats" per això (perpetuar l'espècie). I per a fer-ho, cal fer-ho bé.

exacte!jo quan encara no estava embarassa ni em plantejava la idea d'una excedència i menys deixar la feina temporalment per dedicar-me 100x100 a ser MAMA.
Ens hem educat en una societat on la dona, "la que val", és la que als 4 mesos justos de baixa es reicorpora a la feina perquè la vida professional i l'estatus social ha de ser més important que estar amb els fills. Jo sé que hi ha moltes mares, com moltes de vosaltres, que tan de bo ho haguéssiu pogut fer però per temes econòmics no heu pogut, però també se de moltes més que al mes de tenir la criatura ja somniaven a tornar a la feina perquè criar i educar els fills és molt cansat i millor que ho fagin els altres, és trist però és així. I jo per molt que ho vulgui entendre, ara, sent mare, no puc.
Però ja no és només la societat que no coneixes...és que fins i tot família i amics al començament pensaven que se m'havia girat el cervell, em deien que tants anys estudiant i formant-me perquè??per deixar-ho tot??buff, no han estat anys fàcils en aquest sentit, perquè curs rere curs la pregunta era, i quan tornes a treballar?? que perdràs el tren!! i jo els deia, que si ho feia perdria el tren dels meus fills

En el meu cas podeu creure que l’empresa no va agafar cap substitut/a per cobrir el meu lloc de treball... i és clar.... desprès tenen molta pressa per que s’acumula la feina..... quins nassos!!!

Això a les empreses privades desgraciadament sol passar, igual que el fet de demanar excedència està mal vist i perds "punts" o et fan "marxar".
En aquest país les coses funcionen així i així va tot...sempre anem a la cua....A mi em fa una enveja (sana)sentir de mares que a d'altres països europeus es crien als fills com ha de ser, i és el mateix govern que promou això i promou que les escoles públiques siguin les millors i que els pares tinguin horaris compatibles amb els dels nens podent-los "malcriar" quan més ho necessiten, i que els pares no es sentin infravalorats, quan tot i tenir bones professions i estudis, per sobre tot siguin PARES
Jo també m'apunto el llibre per la pròxima lectura, i ja em poden anar dient família, amics i coneguts, que per mi la FELICITAT és el que he fet fins ara i el que seguiré fent tot i tornant activament (dic activament perquè encara que ara no treballava, mestra no ho he deixat de ser)a la meva professió

[Dana81]

Hola mares!
Interessant article. Jo tampoc no he llegit el llibre, però, tot i que estic molt d'acord en el que comenteu (estar amb els fills) discrepo en la paraula MALCRIAR que fa servir la psicòloga. Al final malcriar significa criar malament i no puc estar-hi d'acord.
Probablement al que es refereix és a prioritzar el consentiment a la prohibició, o a la recompensa abans que els càtics, etc..però tot i així, quan sento la paraula malcriar se'm posen els pèls de punta.

Penso que hem d'educar des de les emocions, dedicant temps i sobretot ganes, però sí que crec en els límits i en establir unes normes de conducta, que són molt necessàries. Jo també vaig deixar la meva feina a una multinacional per cuidar i educar al meu fill que al novembre farà 2 anys i torno a estar embarassada. Crec que l'amor i la disciplina són totalment compatibles i que no hem de confondre-ho amb maltractament ni autoritarismes.

La feina de mare és la més important i la que estarà més recompensada si la fem bé i amb carinyo.
Ànims a totes les que penseu si valdrà la pena perquè jo estic segura de que sí.

[marianchu]

Hola noies,

Llegeixo molt aquest forum, pero no escric casi mai. Aquesta vegada no em puc quedar callada.

Pel que he llegit pareix que les que hem triat anar a treballar, quan podiem haver quedat a casa no som bones mares i a mes malcriam els nostres fills.

Jo vaig tornar a le feina quan el meu fill tenia 5 mesos, podia haver quedat mes temps a casa amb el meu fill, pero varem decidir portar-lo a la llar d'infants i aixi jo podia tornar a la feina. No es que tengui la feina de la meva vida, pero no em puc queixar... pero el que valoro sobre tot es la independencia que em dona tenir la meva feina i no dependre de la meva parella. Ara faig feina 4 dies per setmana i el temps que pas amb el Tomas el disfrut moltissim.

[Julyet]

Em pots dir quines frases t'han fet pensar això?

Jo em queixo de quan no tenim opcions. Si tu la vas tenir i no la vas voler almenys vas poder triar.

Un nen de 16 setmanes necessita a la seva mare "aquí y en la china popular", encara que el govern o la seva mare tinguin altres necessitats.

[juliet]

Jo vaig tornar a le feina quan el meu fill tenia 5 mesos, podia haver quedat mes temps a casa amb el meu fill, pero varem decidir portar-lo a la llar d'infants i aixi jo podia tornar a la feina. No es que tengui la feina de la meva vida, pero no em puc queixar... pero el que valoro sobre tot es la independencia que em dona tenir la meva feina i no dependre de la meva parella

"Valorar la independència que et dona tenir la teva feina" potser hagués pogut estar una valoració pre-concepció, no?
tu mateixa estàs dient que podies haver criat al teu fill però vas decidir no fer-ho per la TEVA independència, oblidant la SEVA necessitat primordial...
buff!! últimament estic sentint massa coses que no m'hi caben al cap...ni al cor...

[marianchu]

Perdona Juliet, no et conec i no se quines son les teves circumstancies, estic segura de que ets una mare fantastica. Pero mira tu a mi tampoc em coneixes i no saps res de la meva vida, no coneixes el meu fill i no saps si es felic, si esta sa, si esta content, ni res de res... I el fet de que algu es quedi a casa amb el seu fill no el fa automaticament bon pare o bona mare.

Crec que tens molt poc respecte per la gent que no pensa com tu i res mes. Amb el meu post nomes volia fer notar que hi ha mares o pares que treballen perque pensan que es el millor per les seves circumstancies, encara que potser podrien haver quedat a casa, i no per aixo son pitjor mares.

Jo m'en alegro per les que voleu i podeu quedar a casa, nomes deman un poc mes de comprensio per les que anam per una altre opcio. Es que no me puc creure que algu pugui jutjar a una altre persona, aixi d'aquesta manera, sense saber res de res de res...

[juliet]

Marianchu, només em remeto al que tu mateixa has escrit i sobreentenc que SÍ que t'haguessis pogut quedar amb el teu fill però no ho vas voler fer, a partir d'aquí dóno la meva opinió

[Julyet]

Crec que tens molt poc respecte per la gent que no pensa com tu i res mes. Amb el meu post nomes volia fer notar que hi ha mares o pares que treballen perque pensan que es el millor per les seves circumstancies, encara que potser podrien haver quedat a casa, i no per aixo son pitjor mares.

Jo m'en alegro per les que voleu i podeu quedar a casa, nomes deman un poc mes de comprensio per les que anam per una altre opcio. Es que no me puc creure que algu pugui jutjar a una altre persona, aixi d'aquesta manera, sense saber res de res de res...

Ufff, un altre cop el rotllo de "jutjar"... últimament és la paraula preferida del socpetit.

Amb el teu discurs jo entenc "no fa falta que s'augmentin els permisos de maternitat. És millor tornar a la feina als 5 mesos". Doncs quin poc respecte pels pares que volen encarregar-se totalment de l'educació dels seus fills. Ja veig que amb aquesta mentalitat no augmentaran ni un dia els permisos!

Per cert, a mi no m'has contestat.

Edito: t'has registrat només per dir-nos això??

[sandrajuli]

Buff, doncs m'apunto al jutjing!
Em sembla una mica fort, després de llegir els comentaris tan ben explicats de les companyes, sobre el que realment els importa, que és l'educació i el temps dels seus fills, posar-se a dir: doncs jo prioritzo la meva independència econòmica del meu marit, i per això me'n vaig a treballar als 5 mesos, tot i que m'hagués pogut quedar cuidant el meu fill!
Noia, sense conèixer-te crec que puc també opinar, que ho trobo mal fet. En cap moment has pensat en el nen? No dubto que sigui un nen net, polit, ben alimentat i ben pentinat, però no creus que li falta alguna cosa, com ara la mama? als 5 mesos... No sé si has llegit gaire sobre els sentiments, emocions i tot el tema del cervell dels nadons, però pot ser mooolt més feliç un nen brut i mal pentinat, que passi tot el dia enganxat a la mama que no pas un nen net i sa que va 8 hores al dia a la millor guarderia privada.
Em sap greu que t'ofenguis, però és que a mi també m'ofèn i em preocupa que hi hagi mares que pensin així.

[marianchu]

Ufff, un altre cop el rotllo de "jutjar"... últimament és la paraula preferida del socpetit.

Amb el teu discurs jo entenc "no fa falta que s'augmentin els permisos de maternitat. És millor tornar a la feina als 5 mesos". Doncs quin poc respecte pels pares que volen encarregar-se totalment de l'educació dels seus fills. Ja veig que amb aquesta mentalitat no augmentaran ni un dia els permisos!

Per cert, a mi no m'has contestat.

Edito: t'has registrat només per dir-nos això??

No, fa estona que llegeixo el soc petit, i m'agrada molt, perque m'ajuda a sentir-me acompanyada en aquesta aventura. Pero lo d'escriure em fa cosa... no se, vergonya pot ser... Quan vaig entrar en aquest post, em van sentir aludida i no em vaig poder callar.

No m'agrada discutir perque no en se, i cada vegada que llegeixo les vostres respostes amb poso trista i em sento dolguda, o sigui que intentare explicar la meva situacio, per damunt, que no es pla de contar-vos la meva vida, i si m'enteneu be, i sino pues no... ja no tornare contestar, perque aquest discusio m'esta afectant massa. Ja em perdonareu.

I no, no m'heu entes. Jo visc a Holanda, aqui tenim 16 setmanes de baixa de maternitat i t'obliguen a agafarte'n 4 setmanes abans del part o sigui, nomes 12 setmanes amb el teu fill... i me pareix fatal!!!!! Hauria de ser com a minim 6 mesos, minim!!

Em vaig agafar 2 mesos extra per estar a casa amb el nen... El que dic es que potser em podia haver agafat mes temps i no ho vaig fer, en aquell moment (ho vaig haver de decidir mesos abans de tenir el meu fill) em va pareixer que era el que havia de fer (ara tinc mes experiencia i potser hagues decidit un altre cosa).
Quan dic que valoro la independencia economica, vull dir que fent numeros segurament em podia haver plantetjat deixar la feina i viure amb el sou del meu company, i no ho vaig fer.

[Julyet]

Doncs no sé per què et sents dolguda per les nostres paraules, la veritat... Jo abans d'estar embarassada també deia moltes coses (en funció del que veia). Quan estava embarassada vaig començar a canviar el punt de vista... i quan vaig tenir la meva nena... bufff... "soy otra".

Aquí hem parlat que la societat valora més la separació com abans millor de la mare i el nadó, que els nens han de ser "independents" el més ràpid possible, si és crea un vincle sòlid... malament ("nen mimat"). I tot això va en contra de les necessitats dels nens. Sentim (o millor parlo per mi) sento que estem ficats en un cercle viciós: treballem per mantenir una qualitat de vida que no podem gaudir perquè hem de treballar...

Jo també vaig haver de decidir fa mesos com i quan tornava a treballar i probablement ara ho faria diferent. Ja fa 16 dies que em vaig reincorporar i em va costar molt, i això que ho vaig fer en unes condicions immillorables. I com tu dius, com ara faria les coses diferent, ho tinc previst per quan tinguem un altre.

Si no he entès malament el teu últim missatge tampoc et va ser fàcil la separació (cosa que em va semblar diferent en el teu primer escrit). Nosaltres critiquem això: que sigui pels motius que sigui (perquè la feina / hipoteca no t'ho permet, o com el teu cas abans d'estar embarassada penses que faràs "el que fa tothom" sense saber què necessitareu tu i el teu fill, perquè mai has estat mare!) no puguis criar al teu fill tu i a la teva manera (i especialment quan tot es basa en els prejudicis de la societat).

Almenys a mi m'encantaria conèixer més aspectes sobre com està el tema de la maternitat a Holanda. Tenint en compte que són un dels països "model" en quant a part respectat, m'imaginava més facilitats de conciliació familiar-laboral.