rabietes i discussions

[nanablau]

Hola Inda i noies! Moltes gràcies per les vostres idees i consells.

Al final m'he comprat "Ni rabietas ni conflictos" de la Rosa Jové, i m'ha tranquilitzat bastant. Bàsicament ve a dir que tot això és totalment normal i que el nen d'aquesta edat encara no té desenvolupats ni la lògica ni el llenguatge, per tant és difícil que ens pugui entendre quan li validem l'emoció o li expliquem la situació. Per això jo no notava cap diferència! Sí que noto que si li explico les coses, a menys que estigui passat de voltes en plena ofuscació, sí que sembla que es calma, potser més pel meu to de veu tranquil·litzador que perquè realment m'entengui... però el cas és que em sembla millor solució que enfadar-nos i tot això.

Sobre els canvis de bolquer i vestir-lo... He provat això de deixar que ell faci moltes coses, hem deixat ja totalment de banda el canviador (excepte pel bolquer) i el vesteixo de peu. I com que ell col·labora, li agrada participar i la veritat és que ens ajuda molt. Quin canvi! Aixeca els peuets per posar els pantalons, s'asseu a les meves cames perquè li posi els mitjonets...

Pel bolquer, l'única solució que hem trobat de moment és distreure'l amb alguna altra cosa, per exemple posar-li un vídeo d'ell mateix al mòbil, o donar-li un tub de cremeta i que jugui amb el tap. És la solució menys traumàtica de totes les que hem provat. I per les dents, doncs les hem acabat netejant a qualsevol lloc, si té el dia li rentem al menjador mentra juga i ara últimament li rentem quan tot just l'hem assegut al cotxet per marxar. De moment funciona!

I bé, anar fent... Sembla que cal anar canviant d'estratègia perquè la mateixa no sempre serveix...

[xirimoia]

Hola noies!

Jo torno a estar en una fase difícil. La meva filla va començar l'escola bressol ara fa un mes, ella no hi havia anat mai, i des de llavors que anem de mal en pitjor. Allà em diuen que cada dia està una mica millor, però jo veig que a casa estem més malament que mai. Només la portem als matins, i les tardes poden arribar a ser desesperants. Plora per tot, diu que no a tot, vol estar tot el dia a coll... Està menjant menys i pitjor, coses que abans menjava ara me les tira pel cap, la dutxa s'ha tornat a convertir en un infern... I no em val explicar-li res amb antel·lació, ni explicar-li què li passa... res! És desesperant perquè veig que ella ho passa malament, està més trista, sensible, parla menys.
I cada dia em plantejo treure-la, però és que ja no puc estar més temps sense treballar. He estat dos anys treballant molt esporàdicament i poques hores, però econòmicament és insostenible per nosaltres. I també penso que he de tornar a entrar al món laboral.
Estic feta un embolic, no sé com actuar... I crec que tot plegat també em fa estar trista, sensible i a estones faltada de paciència. Help!!

[mdemare]

Hola, jo vaig passar algo semblant l'any passat. El nen ho va passar molt malament. L'adaptació va durar fins nadal.

Només dir-te que paciència, arribarà el dia que ho pairà.

Jo no el vaig treure de la guarde perquè vaig pensar que el mal ja estava fet i era pitjor treure'l per portar-lo més tard, que hagués fet el mateix.

Ànims!

[nanablau]

Hola Xirimoia!

La teva nena té dos anys oi? Has provat de demanar-li que t'expliqui ella què ha fet a l'escola? De vegades si s'ho passa malament la pot ajudar molt verbalitzar-ho, ni que sigui amb el "chapurreo" dels nens petits...

A nosaltres ens ha costat tot el mes de setembre l'adaptació, i és un nen que ja fa temps que va a l'escola bressol o sigui que no li ve de nou. És normal que te la munti després a la tarda. Però a nosaltres ens va anar molt bé cada dia dir-li quin dia de la setmana és, i si és dia de cole o no, i si ho és explicar-li què passarà al matí i com ens agradaria que ell estigués, i què farem a la tarda quan el vinguem a buscar, i fer cada tarda una cosa diferent i així ell sap que va passant la setmana i no se li fa tan difícil. I també li expliquem que ens agradaria molt quedar-nos amb ell tot el dia però que hem de treballar. I sembla que no però el nostre fill (21 mesos) ho entén, o sigui que amb la teva no tindràs problema.

No sé cada nen és un món, però a força d'explicar-li potser ella veurà que et preocupes perquè ella estigui bé encara que no hi siguis físicament.

A veure si hi ha sort!

[xirimoia]

Hola!

Gràcies, mdemare i nanablau, per les respostes.

Sembla que ja ha passat el pitjor, fa una mica més d'una setmana que de sobte un dia va fer el canvi i va començar a anar a l'escola a gust . Aquell dia, quan la vaig anar a buscar, la seva professora em va dir que semblava una altra nena, que jugava al pati (no ho havia fet ni un sol dia, era on més plorava) i que se la veia tranquil·la... Ja us podeu imaginar el pes que m'he tret de sobre. A casa, a més, també he vist un canvi. Encara tenim moments de tot, però res a veure amb el que explicava fa tot just deu dies...

Això que dius, nanablau, és justament el que fem. Ella s'explica molt i molt bé, i ho entén absolutament tot, però quan li preguntava què havia fet a l'escola ella només em responia "he plorat molt, buscava a la mama"... pobreta! De fet, cada dia quan la vaig a buscar és el primer que em diu, que ha plorat, tot i que ara hi ha dies que sé que no ho ha pas fet, perquè m'ho ha comentat la seva professora. Però ara em parla dels seus amiguets, m'explica què ha menjat per esmorzar... Vaja, un altre món. I quan anem a l'escola hi va contenta, abans només de despertar-se em deia que no hi volia anar!

Afortunadament a l'escola van ser molt comprensius, ens han deixat fer i desfer (quan vaig veure que ho passava tan malament vaig decidir que només la portaria una hora, i a més cap a les 11, que els altres nens ja estaven calmats, perquè a les 9 molts nens ploren i s'ho encomanen els uns als altres... ).
Nosaltres continuem dient-li cada dia que l'anirem a buscar abans de dinar, això del dia de la setmana... perquè penso que en qualsevol cas els va bé per situar-se una mica, que si no, pobrets...

[nanablau]

Ai xirimoia quina peneta això que expliques! No m'estranya que estiguis preocupada! :( Bé, me n'alegro que ara sembla que la cosa va a millor, de tota manera no està de més continuar fent tot això que feu, crec, perquè està clar que s'ho empassa tot i fa el cor fort, però la processó va per dins. No tinc solucions... És una pena haver-los de deixar a la llar d'infants i que el món estiguu muntat així, és tot el que puc dir... Ànims i endavant!

[Elenaplanella]

No sé si algú llegirà el que escric perquè veig que la última es va pronunciar fa uns mesos...

A mi també em passa però el meu fill té 4 anys i acabem de tenir bessonada... Tot i això molta part ja bé d'abans.
Nosaltres hem hagut de demanar ajuda a un profesional perquè estàvem desbordats però...quan estic molt cansada de la situació recordo una reflexió que em va fer una mestre que en tenia el cul pelat: "Cada conflicte és una oportunitat per resoldre'l". Amb això em volia dir que es creu que els els conflictes amb modreració i ben resolts ajuden a superar les situacions d'impotència a les que més endabant ens trobem tots. Ara sí, si veiem que no tenim temps o no ens hi podem enfrontar afecuadament, el millor és esquivar-los.