abortament terapèutic

[Mafaldeta]

hola mare de la MAr i la Cèlia
sé que ja fa temps que va passar,però a mi m ha passat el mateix a finals de juny del 2010
i la veritat , son sensacions i emocions iguals que les teves,,d'impotencia, ,de moltes preguntes
de cercar culpables,....buffffffff,
t agrairia em diguessis com ho vas fer per anar endavant, a quin gine vas anar??
si vaas trobar mes mares amb el nostre cas???

un peto ben fort i estima sempre
dolors

Hola, floreta gi!
M'agradaria dir-te una cosa que penso que és important: NO hi ha culpables. Va passar el que va passar i vas prendre la decisió que era millor. El que has de fer ara és estimar-te molt, estimar-vos molt, si tens parella. I estic d'acord amb Castanyeta, abans d'anar al ginecòleg t'aconsello que vagis al psicòleg. Aquesta experiència no l'oblidaràs mai, però aprens a viure amb ella i a acceptar que vas fer el que era millor. Jo cada 20 de juny encara penso i recordo aquell dia... Però després em dic a mi mateixa que vaig fer el que creia que havia de fer.
Ara, segurament et trobes desconcertada i amb tot de sentiments contradictoris. És normal i no et culpabilitzis per res del món. Aquesta experiència, malgrat tot, ens fa més fortes i ens ensenya a valorar el que realment és important a la vida.
D'una cosa pots estar molt segura: les dones d'aquest post sabem perfectament pel que estàs passant i aquí ens tens per tot el que necessitis.
Un petó i una abraçada molt forta

[Bridget_Jones112]

Hola a todas,
Vuestras historias son duras, pero debeís tirar hacía delante, la decisión que tomasteís es la correcta, yo hubiera hecho lo mismo. Sé que es muy fácil decir todo esto cuando yo no sé lo que habeís pasado cada una, solo puedo intentar ponerme en vuestra situación.
Yo nunca he estado aún embarazada, ahora estoy esperando para septiembre que empezaré con los trámites para una FIV+DGP ya que mi marido tiene una enfermedad genética en la que es propenso al cáncer. Él ha pasado ya por 4 tumores, y por suerte los ha superado ahora han visto donde tiene la alteración en el ADN y nos hemos decidido a pasar por todo esto para evitar la enfermedad a nuestros hijos. Yo tengo mucho miedo, pero lo que tengo claro es que si puedo evitar que pasen mis hijos por lo que está pasando mi marido, pasaré por todas las pruebas que tenga que pasar y me haré todo lo que tenga que hacer. No es egoista evitar que tu hijo nazca con una enfermedad, es muy duro supongo decidirte, pero si sabes que tú hijo viene enfermo es más cruel para mí tirar hacía delante sabiendo el sufrimiento que tendrá de por vida.
Muchos besos para todas y ánimo.
Mafaldeta gracias por compartir conmigo tu caso. Me alegro de haber entrado al foro y leeros, gracias por vuestras experiencias, a mí me han ayudado.

[Mafaldeta]

Hola, precioses!
Només vull insistir, com diuen les companyes, que no hi ha culpables ni res d'això. De vegades, tenim el lleig costum de culpar-nos... És el que m'ha passat a mi fa poc. Estic en tractament de RA i no ha sortit bé... Llavors, he començat a pensar que era una mena de càstig pel que tema de l'abortament... Uf! Quin mal rotllo! Però després, tranquil·lament, he decidit que ho torno a intentar. Potser funcioni o no... però si no funciona no serà per la decisió que vaig prendre en un moment concret de la meva vida amb unes circumstàncies concretes. Com sabeu, és la decisió més difícil que hem près, però no per això hem de deixar d'aconseguir els nostres somnis.
Ànims, boniques! La vida és meravellosa si ens ho proposem!
Petons i abraçades

[xarli77]

Hola a totes,

he estat llegint els missatges d'aquest fòrum perquè necessitava trobar persones que hagin viscut el mateix que jo.

La setmana passada vaig patir/sotmetre'm (no sé com dir-ho) a una Interrupció Voluntària de l'Embaràs (aquest és el nom oficial, però de fet, és un part). Estava de 22 setmanes i havien detectat una malformació al cor. La putada més gran va ser decidir si interrompre o no, ja que les possibilitats si tiravem endavant de portar una vida "normal" eren bastant altes. Tot i així, hi havia una operació als 6 mesos de vida que tenia un 5% de mortalitat. Al final, vam decidir no arriscar-nos a passar per aquesta experiència, més que res per la nostra filla que té 4 anys.

Sé que la decisió que vaig (vam) pendre va ser molt reflexionada i és la correcta perquè és la nostra i ja està, però no puc evitar pensar que hauríem pogut prendre l'altra decisió i em fa molt mal. Em pensava que el pitjor seria prendre la decissió perquè tothom amb qui parlava em deia que fés el que fés estaria bé, però jo veia que cadascú tenia una idea sobre el que faria en el meu cas. Això d'alguna manera crec que em va condicionar i encara que la majoria de gent ara em diu que hauria fet el mateix, jo no puc evitar sentir-me malament i pensar en el 95% de possibilitats que hi havia que anés bé.

Suposo (o espero) que tot això amb el temps anirà passant: els sentiments de culpa, el dolor, la ràbia....però de moment costa molt.

De moment ja m'ha servit de molt llegir les vostres experiències. Moltes gràcies!

[Mafaldeta]

Hola, precioses!
Xarli77: Són normal aquests sentiments... Et duraran uns quants mesos, però poc a poc, aniràs acceptant el que ha passat. I si demanéssis 1000 consells, reberies 2000 respostes diferents... Només qui es troba en aquesta situació sap el que és. Totes ens recordarem tota la vida, però hem de tenir clar que no hi ha culpables i que vam fer el que crèiem que havíem de fer. I una cosa... un 5% de mortalitat és un percentatge força alt, tot el que passi de l'1% és alt. Al marge dels percentatges, insisteixo en què no hi ha culpables. És una decisió difícil la que vas prendre, segurament la més dura que mai prendràs, però ara tens una princeseta que et necessita i això val molt. Cuida't molt i ja saps on estem

He volgut dir-ho aquí també per encendre un llum d'esperança a totes les que hem passat per aquesta decisió. El 20 de juny va fer 16 anys que vaig entrar en la Vall d'Hebron per sotmetre'm a l'ILE. Doncs, el dia 22 de juny em van trucar per dir-me el resultat de la beta: positiva! No perdeu mai l'esperança. Sé que mai oblidaré aquell nen que vaig perdre, però amb aquest que espero que arribi bé, s'obre la Vida de nou. És meravellós i ho he volgut compartir amb totes vosaltres.
Ànims a totes!

[xarli77]

Hola a totes,

la veritat és que, com dieu, amb el temps vas acceptant el que ha passat i els sentiments canvien. Ara ja no em preocupa si la decissió va ser encertada o no, ara el que em plantejo és com tirar endavant, si vull o no tornar-me a quedar embarassada, etc.

La veritat és que aquesta experiència, com totes en aquesta vida suposo, et fan veure les coses d'una altra manera i si una cosa positiva n'he tret és saber qui realment està al meu costat i qui no i quines coses són importants i quines són collonades.

Fins aviat!

[llumer]

bon dia a totes. Una de les participant m'ha adreçat a aquest post i no sabeu com heplorat. Gracies, m'encanta plorar en auqest moment, em reconforta...
Estic embarassada de 14 setmanes, pero per poc temps.
Tinc dues filles. La primera té miastenia congenita. Esta fantastica, pero es una nena miracle. Va fer 3 parades respiratories en 1,5 dies de vida (i ens van arribar a dir que hauria de viure tota la vida conectada a u respirador), i ara, si jo no ho explico ningú l'hi nota, pero es medica 3 cops al dia i té els seus riscos. Ara fa un any, un nen de anglaterra que portava 2 anys conectat a un respirador el van desconectar...
Per cert, amb la primera el TS em va sortir fatal 1/70, pero em van fer amnio d'urgencia i vam confirmar que tot estava OK (La seva malatia es una mlatia "rara" menys de 2000 afectats, i no es busca)
Em va dostar un any i mig quedar-me embarassada de la segona, del panic que tenia. Jo novaig estimar a la meva segona filla fins que em van donar els resultats de la biopsia de corion. Estava tot ok. (nosaltres nomes ho haviem dit a familiars directes i amics intims, pero no suportava que la gent em preguntes ni com em trobava. jo feia veure que no estaba embarassada fins als resultats). Teniem clarissim que fariem si no era TOT correcte, pero per sort tot va anar bé.
El meu marit sempre ha volgut tenir 3 fills i jo soc filla unica o sigui que l'idea m'agradava, pero nomes em feia por que el bon gust de boca que ens havia deixat la segona maternitat/paternitat, es trnques i ens quedessim amb un mal record, i de moment ha estat aixi.
Als 3 mesos de busqueda em vaig quedar embarassada. Les meves filles tenien 4 ansy i 12 mesos llavors.
Al mateix de al segon embaras, ho vaig dir encara a menys gent, i sempre amb la boca petita. Ahir ens van donar la mala noticia. Esta afectat/ada (encara no sabem que es) de miastenia congenita. Tenim clarissim els riscos de la seva vida i no volem que ho hagi de viure. La meva primera filla va neixer per cessaria (innecessaria pq era pq venia de natges), pero sort en vam tenir pq sino igual no hagues tingut força ni per neixer. Va superar les primeres hores de vida, i esta feta una campiona, pero som concients que tenim una nena miracle entre nosaltres. Un altre podria no ser aixi.
Tot i tenir clarisssim el que he de fer (i el que VULL/VOLEM fer), hi ha moments en que, apart de la tristor que m'envaeix, penso que si hagues sabut la malaltia de la meva filla i hagues interromput l'embaras, no la tindria ara amb nosaltres... (i aixo em va molt mal!!!)
Ja sé que no ho puc pensar, pero es inevitable en algun moment.

Ahir i avui penso que de seguida quem deixin ho tornare a intentar (depen de com quedi jo de tocada del raspat que penso que em faran), i que em/ens donarem una segona (quarta) oportunitat, per intentar quedar amb millor sabor de boca, Perque sino tota la vida pensarem que nosaltres voliem 3 fills, etc... pero quan m'hagin fet la ILE, ja us explicare.

Moltisssimes gracies per ser aqui. Quan em van donar la noticia vaig pensar que ja no entraria mes al SP perque no podria, i de moment, es el meu millor recolçament!!! Junt amb el meu marit, es clar!

[laura_28]

hola noies! entro només ha recolzar-vos, sou molt valentes i fortes.........

llumer a tu que em compartit tant, espero tornar a veure un ticker nou a sota d'aquí un temps...........molts petonets!!

[Guita]

Hola guapes... jo fa dos dies estava embarassada de 13 setmanes. Ara ja no. A la eco del plec nucal ja van veure coses que no tocaven i els resultats de la biòpsia de corion van ser síndrome de patau. Alteració del cromosoma 13. malaltia incompatible amb la vida. durissim. el dilluns vam anar a la visita i el cor ja se li havia parat. Jo em faig la valenta, com si no hagués passat res. Però sí, ha passat. Em trobo molt bé, no tinc dolor, gairebé no tinc pèrdues... però no m'ho trec del cap. Estic aqui buscant temes i llegint el que li ha passat a l'altra gent. Avui ja he anat a treballar per distreure'm!!!! Era el meu tercer embaràs, ens va venir de sorpresa i un cop vaig assimilar que estava embarassada ja vaig haver de pensar que no anava enlloc. Això és un caos. Ara hem de mirar endavant, no hi podem fer més. A mi em costa de creure com pot ser que passin aquestes coses...
Gràcies per estar aqui noies....

[llumer]

Hola noies, ja no veig les coses tant negres, suposo que començo a pair-ho...
dimecres tarda i nit va ser horrible, ahir... fatal. Vam anar a buscar el paper dels resultats de la biopsia a un lloc, els dels cariotips a un altre, despres em van donar un llistat de cliniques perque jo hi truques, o que em dirigis al meu hospital de referencia, etc., etc... vaig passar desde les 8 del mati fins a les 19h, (SEGUIT) en sales d'espera d'hospitals i cliniques!!!! I entremig, fent trucades a tot arreu on se m'ocorria. PERQUE HO FAN TOT TANT DIFICIL??? Al final em faran la IVE el dilluns al Tauli de Sabadell.
Estic mes tranquila. a veure com estic diumenge a la nit, dilluns i els dies despres.
Moltes gracies a totes pel vostre suport i per compartir les vostres experiencies

[xarli77]

Hola noies,

llegint aquest últim post me n'he enrecordat de les peripècies que vaig haver de passar també perquè em fessin la IVE. D'un hospital m'enviaven a un altre, a l'altre em deien que no podien fer-ho, a l'altre que preguntés més cap allà...i al final el metge estúpid em diu que com és que m'han derivat allí....no sé com no li vaig contestar que agafés el telèfon i que ho preguntes als metges i no a mi....

Bé, allò va ser un merder i ara quan hi penso encara no sé com vaig poder fer tots els papers i trucades, etc.... com sempre, en aquests casos tornes a constatar que el sistema és una merda!! Quan més t'haurien d'ajudar i quan més ràpid haurien d'anar les coses, més t'ho compliquen.... Algú s'ha parat a pensar què significa per una dona (encara) embarassada que sap que no ho estarà d'aquí unes setmanes haver d'anar amunt i avall per fer els tràmits per deixar d'estar-ho???

Ah, parlant del sistema: el metge de capçalera em va derivar al psicòleg a principis de juny, em van donar hora per principis de setembre (perquè em vaig moure jo, perquè sinó encara m'espero) i quan arribo al psiquiatra em diu que perquè m'han derivat allí, que ella només pot tractar casos greus de transtorns mentals i que els psicòlegs tenen llista d'espera fins a desembre. Ah, això sí, abans de donar-me l'alta em va receptar un antidepressiu (que no em penso prendre, per cert).

Així que, a buscar-me la vida una altra vegada....

Bé, no volia fotre el rotllo, però la veritat és que aquest també és un tema important en aquestes situacions.

Carlota

[Mafaldeta]

Hola, boniques!
Llumer: Veig que també coneixes aquest post. Una abraçada
Xarli77: Preciosa, no és cap rotllo. Les experiències viscudes per cadascuna de nosaltres ens serveixen a totes. Em sap greu el que vau passar... Jo no vaig haver de fer trucades... Quan en el Clínic em van fer el diagnòstic, ells mateixos em van derivar a la Vall d'Hebron per a la IVE.
Avui és 16 de setembre. Fa 28 anys va morir el meu pare i avui m'han trucat per dir-me que el cariotip és correcte i que espero una nena. Sempre, per molt trist i negre que ho veiem, hi ha una llum que il·lumina les nostres vides.
Us estimo molt

[Guita]

Llumer guapa!!!! una mega abraçada!!!! jo no deixo de pensar-hi però estic bé eh? físicament sobretot... el que si de tant en tant em ve com un flash i he de pensar que ja no estic embarassada. D'un dia per l'atre la cosa canvia i no és tant fàcil. Sort dels altres dos peques que em tenen ben distreta i de la feina que hi he tornat al cap de dos dies de la intervenció. A casa hagués sigut pitjor.

[llumer]

ostres xarli, totalment com jo. De 8 dels mati a 7 de la tarda donant voltes!!!! I al tauli vag preguntar per ginecologia, vaig explicar tot el cas i em van derivar a urgencies, i despres de 4 hores de cua a urgencia (anar veient passar les parturientes davant meu), em van dir que aixo no era un tema d'urgencies sino de planta!! (pero m'ho van arreglar tot finalment desde urgencies: em van donar hora per planta pel mati seguent... i ja tinc hora per dilluns, pero... entremig, portada per la desesperacio, vaig contactar amb una de les cliniques autorizades per la generalitat, i un desastre, vaig sortir d'alla acollonida i indignada (podeu llegir la meva experiencia a: viewtopic.php?f=41&t=24536). Despres la genetista del tauli que va haver de firmar els papers conforme hi ha un defecte genetic, ens va explicar TOT el procediment correcte i que per proper embaras ella em faria un paper per la llevadora del cap perque em derives alla a ferme la biopsia i no hagues de recorrer mon!!! Finalment la millor persona que he trobat en aquest trajecte!!!! (Dra.Gabau)

Guita gracies per ser aqui també...

Mafalda, moltes felicitats!!!!! Espero poder donar-vos jo tambe aviat una bona noticia!!! Ara a disfrutar del teu embaras!!!

[escopinya]

Hola,

avui fa 15 dies vaig ingressar per interrompre el meu embaràs, i tot i que cada dia veig les coses amb més optimisme hi ha moments en que encara em fa mal pensar-hi.
He trobat aquest post i m'ha ajudat molt llegir les experiències de totes vosaltres.

Jo estava de 22 setmanes i era el meu primer embaràs. Va ser tot una mica precipitat, en fer la morfologica ens varen dir que hi havia 3 indicadors ecogràfics que no estaven dins la normalitat, ens van programar l'amicentesi per l'endemà mateix i al cap de 6 dies ens donaven la notícia que el nostre fill tenia SD, ja sé que hi ha molts nens i famílies que tiren endavant i que són persones que més o menys poden portar una vida normal, però a la vegada també hi ha moltes complicacions. La desició com sabeu totes és difícil però nosaltres en el moment que ens varen dir que hi havia la possibilitat que hi podia haver problemes, ja varem pendre la decisió i quan ens van confirmar el diagnòstic simplement varem demanar ingresar el mateix dia i el diumenge al vespre em donaven l'alta de l'hospital i de tot això avui ja en fa 15 dies.
Jo al cap d'una setmana ja vaig començar a treballar perquè tinc la sort que treballo telemàticament la major part del temps, hi pel que fa el dia a dia no tinc cap problema. A més treballar m'ajuda perquè constantment tinc de parlar amb gent i el contacte amb la gent i tornar a la normalitat crec que és basic.
Però aquesta setmana una de les meves millors amigues ha sigut mare, i m'ha n'alegro molt per ells perquè me'ls estimo molt a tots, però haig de reconèixer que m'ha fet posar trista per mi. Suposo que és normal perquè encara és molt recent, tothom ho pot entendre, el que em fa més por és que aquesta ràbia que tinc dins l'arrossegui massa temps i és per això que he decidit posar-me en mans d'un professional. També he vist que la meva parella fa el cor fort davant meu per no posar-me trista i tinc por que no peti ell. Les que heu anat al psicoleg hi heu anat només vosaltres o conjuntament amb la vostra parella?

gràcies per deixar-me compartir la meva experiència amb vosaltres i sobretot per veure que tot el que estic passant es pot superar.

[llumer]

Hola escopinya, em sap greu que hagis hagut d'anar a parar en aquest post.
La veritat es que el meu cas va estar una mica diferent, perque nosaltres ja sabiem que podia passar, i estem molt bé psicologicament, pero penso que si decideixes anar a veure un psicoleg, seria convenient que hi anessiu els dos, perque ells fan el cor fort per nosaltres, pero també ho pateixen...
Molts anims, i aqui estem pel que necessitis!

[xarli77]

Hola escopinya,

jo he començat a anar al psicòleg ara. La interrupció va ser al maig i durant l'estiu he anat passant, però a començar a treballar al setembre se'm van ajuntar un munt de coses. Sobretot aquesta ràbia que comentes tu també...

El moment d'anar al psicòleg i si anar-hi acompanyat o no això suposo que depén molt de cadascú. En el meu cas hi vaig sola i crec que si ell ho necessita també hi anirà sol. No és per res en concret, sinó perquè sentim que ho hem de fer així...tot i que siguem una parella i haguem passat pel mateix cada persona és un món i passa el dol/la ràbia/etc. a la seva manera.

Bé, això és el que et puc dir.

Ànims!

[escopinya]

Gràcies noies,

jo tinc la sort que la feina que faig m'agrada molt i em distreu força, sinó hagués començat a treballar segurament estaria pitjor.
En general em veig força bé psicologicament o almenys això pensava fins que gent propera a mi han sigut pares. És per això que no vull deixar passar el temps i adonar-me que m'estic quedant la ràbia i la impotència a dintre o descarregar-me amb la meva parella i veure que se la qeuda ell.
La setmana vinent començaré a buscar ajuda i ja he parlat amb la meva parella i també pensa el mateix.

Ja veig que cada cas és un mòn, i tothom ho passa diferent això ja ho tinc clar, però crec que això de poder compartir les experiències és genial a mi m'ha ajudat força tot i que només hi he passat un parell de vegades.
Espero poder ajudar algú més endavant!

fins una altra.

[Mafaldeta]

Hola, Escupinya!
Bonica, aquí t'entenem perfectament i els sentiments de ràbia i tristor són totalment normals. Penso que si tu creus que ho necessites, aneu tots dos al psicòleg, junts o per separat, o totes dues a la vegada. És molt important que ara estigueu units, que us doneu suport l'un a l'altre... Si has llegit la meva història, bé, el meu marit em va deixar tres mesos i mig després de l'avortament i, creu-me, es passa molt, molt malament . No voldria que cap persona passés per això. Parleu i compreneu-vos l'un a l'altra. I ànims! Mira'm, ha passat molt de temps i ara estic esperant una nena. Ja veuràs, vosaltres també ho aconseguireu. I encara que mai podreu oblidar aquesta experiència que heu passat, aprendreu a viure amb ella i us ajudarà a valorar el que és important de debò a la vida i als vostres futurs fills.
Uixx! quin rotllo us he fotut! És que és una experiència tant dura que per poc que pugui vull ajudar a totes les que han passat per això.
Una abraçada molt forta

[sardina]

Hola noies,

Això de la ILE és una merda, haurien de posar-ho més fàcil i no fer-te passar pel mateix lloc que les parturientes normals, ja costa prou! I la gent que no hi ha passat no ho pot entendre.

Anima't escupinya, es dur i mes quan veus que al teu voltant neixen molts nens sense gaire dificultats. T'explico, jo porto 3 anys buscant i amb una ILE a les 23s, per un retard de creixament sever. Durant aquest temps no t'exagero si han nescut al meu voltant uns 12 nens. I si, és dur. A mi veure i jugar amb els meus nebots, que son bessons i es portarien amb el meu uns 8 mesos em va costar força temps. I al meu cas el meu company esta força fotut pel tema. Però al cap d'un any estas "immunitzada" de veritat. I ara, quan alguna amiga em diu que està embarassada, jo penso que el meu nen s'està reservant el dret d'escollir quan venir, però que ja vindrà, deu ser que vol escollir amb qui anar al cole! La cosa es insistir.

A mi m'han fet i mil proves (trombofilies, anticosos, cariotip, serologies, hormones..) i no hi ha cap explicació. Tot i així saben que tinc cert risc de que torni a passar (10-25%)... però no és segur i per això ara estic buscant un nou bebé. Ara ja amb inseminació, (a vegades les coses no hi ha manera que siguin fàcils).

La veritat és que hi ha dies que penso que si he de tornar a passar pel mateix no podré, però la vida i la natura ens fa fortes i valentes! I ja veuràs, sempre acabem superant-ho tot. I anima veure que moltes de vosaltres ho heu aconseguit!

Un petonas a totes, que som molt valentes!