No vol anar amb ningú

[maredelpau]

Hola!
La Carla farà aviat 4 mesos, fem LME, passegem amb motxilla (res de cotxet) i coallitem.
Em trobo que no vol que l'agafi ningú, es posa a plorar desesperada. Ni tan sols el seu pare, ni la cangur del meu fill gran que la cuidarà quan jo torni al treball... ningú. És una passada. De vegades fins i tot es posa a plorar quan li parlen, coneguts i desconeguts... sense ni tan sols agafar-la.
No sé si és normal quan són tan petits, creia que passava més sobre els 9mesos, quan es produeix la famosa "angoixa de separació".
Ara mateix aquesta situació m'incomoda més que res pel seu pare, i també pq això vol dir que no puc deixar d'estar amb ella ni un segon, però em preocupa per quan torni a treballar, que serà quan ella tindrà poc més de 8 mesos. Faig venir la cangur un parell d'hores cada dia pq m'ajudi al migdia amb el dinar del gran, i així la petitona es va acostumant... però la verita és que cada dia fa el mateix, es posa a plorar...

M'agradaria saber si a vosaltres també us ha passat i quant de temps ha durat.

a part, ja us podeu imaginar el que m'he de sentir... que està enmarada, que tot això és culpa meva per fer LME i per dormir amb ella... etcetcetc... bla bla bla... Sempre la mateixa cançó. I ara amb les reunions familiars per festes, ja tremolo. Uf!

PD: quedi clar que jo estic encantada amb la lme, el collit i la motxilla, i no em suposa cap mena de càrrega ni problema... però és que la gent és tan pesada...

Gràcies,

[annap]

Hola!
Primer de tot Felicitats per la LME!!
el mes cas al mateix que el de ta teva filla.. dic el meu..
perque jo no puc deixar els meus fills amb ningu!! pk em poso histerica!! hem van operar l'altre dia i pert sort amb anestesia total, pero sino hages estat petint tota l'estona! jejej
mai m'he separat d'ells, i la veritat que estic molt a gust amb ells i no se perque la gent s'empenya en que he de anar al cine, he de anar a sopar, he de fer això lo altre...

jiji aixi que entenc al teva filla jejeje
vol disfrutar de la seva mami tot el temps possible, quant sigui el moment no li quedara mes remei que acceptar-ho.. tu ves-li explicant que la mare aura de anar a treballar i que s'aura de quedar amb el germanet... no se.. no es un tema fàcil :)

i la gent que digui el que vulgui, t'ho disfruta d'ella al màxim :)

sort a veure si alguna compi et pot donar un cop de ma!

[Jalina]

A mi em passa exactament el mateix i jo no faig LM, ni motxilla ni collit. El meu nen pren bibis des de que té un mes, dorm al seu llit (de moment a la nostra habitació encara) i va amb el seu cotxet ben feliç però també plora quan està amb algú que no sóc jo (inclòs el seu pare). Si jo hi sóc, cap problema, però he marxat un parell de vegades i per anar a fer unes compres i els he deixat tots dos sols i us podeu imaginar el quadre que m'he trobat quan he tornat: el nen vermell com un pebrot plorant i el papa blanc com el paper de fumar...

Ara farà 4 mesos i jo també tornaré a treballar quan en tingui 8 i no vull ni pensar el que pot passar en aquell moment...

[marta_mum]

Jo crec que això no té res a veure amb si fas LM o no o collit ni motxilla, mira t'explico el meu cas...

La meva nena ara té 19 mesos. Des del primer dia que va néixer només deixava de plorar en braços del pare o meus, des del primer dia!!
I així a continuat, nosaltres això del collit i dels portanadons ho vam descobrir quan ella tenia vora una 5 mesos, o sigui que ningú ens pot dir que la culpa fos d'això com et diuen a tu, simplement jo crec que és el caràcter del nen.
Com que vaig tenir molta sort de tenir 9 mesos de baixa maternal, doncs cap problema tot el dia enganxades i les dues tant felices!!! je je je
I després mes sort encara que jo vaig treballar de matins i el meu marit de tarda o sigui que o amb ell o amb mi, si que plora una mica encara quan la mami marxa, però molt poquet, sempre que es quedi amb el papi. Encara no l'hem deixat ni una sola nit amb ningú, perque no em volgut no per res mes.
Ara al setembre va començar la guarderia i això sí que va ser un drama!!! però ja tenia una 15 mesos o sigui que vam considerar que ja tocaba i que li aniria bé per relacionar-se amb els altres nens, i va costar vora 2 mesos, però ara ja és una altra cosa, i realment estic encantada de portar-la perque allà la cuiden com si fos filla seva, amb molt de carinyo!!!!
Crec que és cosa de maduresa per part del nen i molta paciència per part teva, perque jo porto ja mes d'una any sentint comentaris a tothora de si que la nena pesa molt per portar-la, bla bla bla, però el que jo veig és que és important que cada una fem cas dels nostres instint de les nostres necessitats i de les dels nostres fills, i igual que jo no critico cap mare perque no faci collit o no usi portanadons, estaria bé que ningú em calentés el cap a mi per fer-ho.

[cristina1671]

Al meu fill li passava el mateix. De fet encara li costar estar amb persones que són desconegudes, poc a poc ha anat agafant confiança i amb els avis i els cosins ja es comença a sentir millor (al principi només volia estar amb mi i el seu pare i amb la iaia, vaja els que estavem sempre amb ell i amb la resta plorava molt).
Tot i que és dur perquè vol dir que només vol estar amb la mare i per tant la mare no pot fer gairebé res ni sentir-se tranquil·la quan el deixa amb algú altre, jo m'ho vaig començar a prendre d'una altra manera quan algú em va suggerir que és ben normal que els nens vulguin estar amb coneguts (amb la mare només al principi) vaja que seria més preocupant que estiguessin amb tot quisqui tant tranquils, la idea és que és una mena d'instint de supervivència confiar amb els que tens sempre més aprop. Vaja, no sé si això us ajudarà però doneu temps als nens, són molt petits i, sincerament, jo em preocuparia molt més si el meu fill agafes confiança deseguida amb tothom i se'n anés amb desconeguts

[cristina1671]

Ah! perdoneu, però no crec que tingui res a veure amb la LME ni el collit ni res d'això, sinó que té a veure amb la "intel·ligència" (per dir-li d'alguna manera del bebé): vosaltres anirieu amb persones que veieu poc?
I sobre lo d'estar emmarat jo no faria ni cas de la gent, què volen que un bebé de 4 mesos, o d'un any o el que sigui s'independitzi ja??!!!! per favoooor!!!!!!!

Una abraçada a totes i no feu cas del que diu la gent (que jo vaig patir molt per culpa d'això, feu cas dels vostres instints!!!)

[xin76]

Bon dia!

Totalment d'acord amb tot el que s'ha dit fins ara... jo tampoc estic d'acord en que sigui a causa del co-llit, ni de la motxil.la, ni de res d'això. La meva nena també va començar molt aviat, pels volts dels 4 mesos també, a plorar quan algú que no fós el papa o la mama o els avis la volien agafar. Sempre ha estat de taranna molt observadora i era perfectament conscient que estava amb algú que ella no tenia prou confiança. Encara ara es mostra desconfiada amb segons qui, però ha anat guanyant moooolta confiança... És el que dieu: són bebés i la gent es pensa que ja són nens. El més important és molta paciència i sobretot no angoixar-se amb el tema perquè en algunes ocasions la gent arriba a ser molt pesada. La meva resposta sabeu quina era: "em preocuparia si amb quinze anys volgués estar tota l'estona amb la mare" o "quan en tingui 18 no ho farà pas... mentrestant aprofito jajajajajaja" i au, tots queden ben calladets. Perquè si una cosa molesta a la gent, és que no aconsegueixin posar-te nerviosa. Tu ben tranquil.la! Petonets

[neuetes]

Jo també hi estic d'acord amb el que s'ha dit.
Jo no he fet LME, la passejavam amb cotxet i dorm a la seva habitació des dels 5 mesos i encara no vol que ningú l'agafi que no sigui de MOOOOOOOOOOOOLTA confiança. El cercle es redueix a la mama, la iaia (o sigui ma mare), la tieta (la germana del meu home) i la seva professora de la llar d'infans (menys mal que li va agafar confiança ràpid, tenia moltes pors en aquest aspecte). Ara és molt independent, prefereix jugar a terra i fer la seva que no que li dirigeixin el joc, però quan era tant petita com la teva, quan estavam amb un grup de gent, em seguia amb la mirada (estés al cotxet o al llitet o a la tumbona) i estava a l'agüait, si desapareixia del seu camp de visió es possava a plorar desesperadament.
Recordo una vegada que encara era un bebe, vam anar a una boda. En el moment de l'aperitiu vaig aprofitar a anar al lavabo perque estava adormida i la vaig deixar amb el meu home al cotxet. Quan vaig tornar i vaig mirar cap on en teoria eren, horror!! no vaig veure el cotxet!! hi havia una rotllana de dones desconegudes al voltant del cotxet!! La nena estava plorant desesperadament i les bastruses en comptes de deixar-la tranquil.la encara la magrejaven més. Només vaig fer que arribar la nena va deixar de plorar: havia sentit la meva veu!! i vaig fer marxar les dones com qui espanta mosques a l'estiu.
També he d'afegir que em va invaïr un instint maternal de protecció increïble, ho passava realment malament quan algú l'agafava sense el meu consentiment.

I també em vaig sentir a dir de tot. Però la gent que diguin el que vulguin, a mi no m'agrada aquests nens que passen de braços en braços amb la total aprovació dels seus pares.

Tu tranquil.la, maredelpau! ho estàs fent molt bè. Ves familiaritzant la teva filla a la cangur.

[maredelpau]

Moltes gràcies per compartir el vostre punt de vista!
Es que amb el gran tot va ser molt diferent, biberó, no coallitàvem... va ser més endavant que vam fer el canvi de xip... I ell es deixava agafar més per la família, tot i que sempre ho he restringit molt pq el nen no té ocasió de dir si vol que l'agafin o no.. i a mí personalment em molesta que ho facin, sobretot quan se'ls passen d'un a l'altre i les dones van ben encoloniades...
I es clar, ara m'he de sentir que com que no la porto enlloc, no deixo que l'agafi ningú (quina mania que té la gent amb remenar els bebés... em fot una ràbia...), com que li dono el pit, com que dormo amb ella, com que... com que... com que... I no se n'aniran a la merxx no! Al menys em trec el sentiment de culpabilitat i de pensar que si la nena és "antisocial" no és per la forma de criança, sino perquè ella és així i punto. Es que la gent sempre donant la culpa de tot... Lo típic ja és quan et diuen "clar, com que la tens sempre tu". Coi, i qui l'ha de tenir sinó? La deixo a la veïna o què? Que de temps per anar de vacances i al cine i a sopar i al que convingui, ja en tindrem.

Jo n'estic molt orgullosa, tan de com fem les coses com de la forma de ser de la petitona. Així que faré un llistat de respostes de cara a les festes, per fer front a l'allau de crítiques que em plouran...

Áixò sí, no deixa de saber-me greu pel seu pare i per la cangur, que és molt bona dona i té una paciència infinita... mira que l'agafa en braços, li canta, intenta tot el possible perquè no li plori... A veure si poquet a poquet es va adaptant al seu pare i a la cangur, amb això ja en tinc més que suficient. No necessita pas de ningú més.

Una abraçada!

[mireiafor]

Moltes gràcies per compartir el vostre punt de vista!

Jo n'estic molt orgullosa, tan de com fem les coses com de la forma de ser de la petitona. Així que faré un llistat de respostes de cara a les festes, per fer front a l'allau de crítiques que em plouran...

Aquesta és la millor opció !!

[neuetes]

Moltes gràcies per compartir el vostre punt de vista!

Jo n'estic molt orgullosa, tan de com fem les coses com de la forma de ser de la petitona. Així que faré un llistat de respostes de cara a les festes, per fer front a l'allau de crítiques que em plouran...

Aquesta és la millor opció !!

Doncs, si. Aquesta és la millor opció. S'ha de pensar sempre en els nostres petits i respectar si no es troben còmodes. Jo vaig arribar a la mateixa conclusió que tu.

[lila]

Ah! perdoneu, però no crec que tingui res a veure amb la LME ni el collit ni res d'això, sinó que té a veure amb la "intel·ligència" (per dir-li d'alguna manera del bebé): vosaltres anirieu amb persones que veieu poc?

Segons com ho llegeixis, sembla que diguis que els nens que sí que s'estan en braços d'amics, família... o qui sigui sense plorar no tinguin "intel·ligència"... i jo amb això no hi estic massa d'acord (i això que la meva normalment també plorava si la deixava agafar a algú... però crec que també hi té a veure el caràcter)

[Cueta]

Jo no et puc contrastar si és a causa de la LM, el collit o dur-lo a coll, perquè ho he fet amb les meves dues filles i totes dues feien el que fa la teva nena, i també amb el seu pare. És més, la meva petita, que ara té 23 mesos, encara brama com si la matessin quan l'agafa el seu pare, bé, no ho fa sempre, ho fa el 90% de les vegades, i encara més a la nit. Si que es deixa agafar de vegades per d'altres persones, però li dura poc, tot és mama. Jo penso que és una necessitat ben normal. I si el que vols és que s'acostumi per quan comencis a treballar...no sé què dir-te. És clar que no serà la primera criatura que s'hi trobarà, i acabarà acostumant-s'hi, perquè a les criatures no els queda més remei que "apechugar" amb les decisions dels adults.

[maredelpau]

Ai cueta, sé que no és la teva intenció, però m'he sentit malament al llegir la part final del teu missatge. Realment no m'agradaria haver de tornar a treballar, i menys veient que la petitona es queda plorant amb les persones que se n'ocuparan quan jo no hi sigui. Tinc dues feines, d'una he demanat excedència fins al setembre de l'any vinent (tot i que és probable que després no hi torni, malgrat m'hi sento molt a gust, però no em veig capaç de treballar les 4 nits al mes que em suposa). De l'altra he aconseguit ajuntar varis permisos i allargar fins al maig. Llavors m'incorporaré amb jornada reduida treballant 3 dies a la setmana, i probablement hauré de treballar algunes nits al mes (2 o 3). No ens podem permetre deixar la feina, tot i que si pogués ho faria encantada.
Realment em preocupa com ho farem quan hi torni, sobretot a les nits. Em fa por no poder aconseguir mantenir la lactància, i sobretot que la nena pateixi. A part, el meu marit no valora la lactància com ho faig jo, i es pensava que als 6 mesos ja ho deixaria estar... a l'igual que el collit...

Però és que no tinc altra opció, ja he fet i faré el màxim que ens podem permetre.
M'encantaria poder exercir de mare al 100% de jornada, però no ens és possible, per desgràcia.

[marta9]

Jo també penso que això de voler anar amb els altres o no és cosa del caràcter del nen i no depèn gens de si va amb motxilla o cotxet o dorm al seu llit o al teu. La meva filla anava en carro i dormia al seu llit ( encara no havíem descobert això dels portabebés...) i xerra amb tothom que troba, petits i grans, com si es coneguéssin de tota la vida, però en Guiu va en fular pràcticament des que va néixer (i no té cap inconvenient en anar amb carro, que també li agrada... sóc jo que l'enyoro si el duc tan lluny! ) i dorm amb nosaltres ( que també podria dormir al seu llit, però quan es desperta el tinc més a ma si està amb mi i a més... m'encanta! ) i és un pocavengonya com sa germana, que li somriu a tothom, i si l'agafen no protesta pas... Els nens són com són, tenen el seu caràcter, n'hi ha de més tímids i de més extrovertits.... I les mamis estem per estimar-los i donar-los el que necessitin, si els cal braços, braços...

[Cueta]

Maredelpau, quan vaig escriure el missatge, tenia a la meva petita al costat i no vaig poder continuar. De fet el meu missatge no acabava tal com està, sinó que vaig afegir-hi "no és la meva intenció fer-te sentir malament", però ho vaig esborrar perquè no podia continuar, i ara que he vist la teva resposta, em sap greu, de debò. Sé per a les mares treballadores que no ha de ser fàcil passar per això. Ho dic així perquè jo vaig decidir deixar la feina aquests primers anys de criança. És el que té aquesta societat, hem de fer coses que no ens agraden, i no poder estar pels nostres fills tot el que voldríem, per a mi, és de les més dures. Per a nosaltres, i per als nostres fills.
Hi ha criatures, i criatures, totes necessiten a la mare, i n'hi ha de més emmarades i d'altres que no tant. I tant és si treballes com si no. Fer de mare és una tasca que, encara que gratificant, difícil, i més si et sembla que vas a contracorrent.
Pel que fa a la lactància, crec que sí la podràs mantenir, ni que sigui per les nits i pels matins, si tu no li negues el pit i ella el vol, el mantindreu. Una altra cosa és que ella no te'l demani quan estigueu juntes, però aleshores si és ella que el deixa ja no et serà tan dur (tot i que és un trànsit que a les mares també ens dol).

Només et puc dir que molts ànims, que li donis tot el que puguis sempre que puguis, i que ho facis com a tu et sembli millor. I si fas tot el que pots, ja no pots fer-hi més. Perquè la millor fórmula la tens tu (ni les àvies, ni les ties, ni les cunyades ni les millors amigues, i ni molt menys les "veïnes que ho saben tot"). La teva nena potser plorarà quan l'agafin a coll quan tu no hi siguis perquè estaràs treballant, però és que no els podem donar tot el que voldríem, això també són lliçons que tenen els fills per aprendre.
Mare de Deú quina parafernàlia que t'he deixat anar, ara no sé si va per a tu o per a mi.
En tot cas segur que ho faràs bé.
Una abraçada,