Com ho he de fer??

[entrerius]

Estic molt perduda. No sé si ho estic fent be...??????... i em preocupa que el petit estigui patint per culpa meva.

Actualment el petit va 4h a la guarderia pel matí, 4h amb el pare per la tarda i 4h amb mi repartides de la següent manera:
1h al despertar-se al matí
1h al migdia per dinar –jo en tinc tres...però ell sempre s’adorm desprès de dinar.
2h a la nit: sopar, bany i dormir.

Menys la primera hora del matí, que està descansat per que s’acaba de llevar, la resta d’hores que està amb mi són les pitjors del dia: quan té més gana i son.

Al migdia és un desastre. Quan surt de la guarderia no vol pujar a casa, es vol quedar al carrer. Si el vull forçar agafa una rabieta d’aquí t’espero..... i he optat per deixar-lo caminar i córrer per l’acera, anar una estoneta al parc per esbravar-se.... però la rabieta per pujar a casa no la puc evitar...... imagineu com es posa que fins i tot avui ha sortit la veïna del primer a donar-li uns palitos de cereals per que puges sense plorar ..... !!!!!!

A la nit hi ha dies de tot, però també quan jo arribo a casa es desturuta!!!! Comença a protestar per tot i està molt irritable. Es posa molt nerviós i em reclama, tot i que jo estic única i exclusivament per ell.
Desprès de sopar fem el bany. Per sortir també munta un espectacle. Per posar-li el bolquer un altra rabieta....... fins que anem els dos al llit i es queda dormit.

No sé quina actitud he de tenir amb ell. Més aviat soc de parlar, raonar, explicar..... però arriba un moment que no pots més per que és posa tieso com un pal i té la força d’un toro.... i no és pot raonar... i em surt el crit.... i m’enfado... i em sento fatal per que veig que no sé tranquil•litzar al meu fill .........

Voldria que em donéssiu l’opinió, i comentéssiu com ho feu vosaltres per relaxar els vostres fills en aquests moments.

Gràcies.

[tolinso]

hola entrerius!

primer de tot no t'amoinis! es normal que estigui aixi les hores que esta amb tu, perque coincideix que son les hores en que te gana i esta cansat! la Julia dina al cole i per tant no tenim el problema del migdia, pero a la tarda intentem anar una mica al parc, i despres a casa banyera i sopar, i despres juguem o llegim contes... pero sobretot intentemm fer-la riure i la veritat no intentem relaxar-la sino fer que gasti energia (sino no s'adorm!). No se... cada nen es un mon pero es cert que esgoten i la paciencia va minvant... suposo que es questio de trobar-li el punt i no deixar-li passar les marranades! quan es hora de dinar s'ha d'anar a casa i punto! Intenta seguir una rutina fixa i que el nen sapiga que ve despres! i encara que son petits, son molt llestos, i saben que esta "be" i que no...

[sandrajuli]

jo penso una mica diferent... bé, força diferent.
No perquè no crec que els nens no siguin llestos, sinó perquè tot i ser llestos, el que no volen en cap cas és posar-nos a prova ni res d'això. Simplement et veu poques hores i suposo que són les que està més cansat i clar, ho pagues tu.
Amb el meu també és un drama pujar a casa, li agrada tant la marxa que pujar és com si ja no pugués jugar més, tot i que a casa sempre s'ho passa bomba amb els seus animalons i joguines, però no sé, si està bé a fora no li vé de gust anar a casa, i monta un tinglado que no vegis...
Sempre hem mirat de no posar-nos nerviosos (que costa molt) i més nosaltres que passem tot el dia amb ell (repartit entre els 2) i són moltes hores, per tant hem de tenir moooolta paciència. Però no és culpa seva i s'ha de mirar de capgirar la situació com sigui...
Si ets molt de raonar potser t'aniria bé llegir un llibre que em va recomanar la Julyet que es diu:
Como hablar para que los niños escuchen y como escuchar para que los niños hablen. Està molt bé i crec que et pot ajudar...
ànims i molta paciència que en aquests moments és quan més necessiten que els demostrem com els estimem.

[abart]

Entrerius, jo no et puc donar cap consell sobre com fer-ho perquè encara no tinc fills (ja queda poc) però vull dir-te que segur que NO ho estàs fent malament, que per alguna cosa ets la seva mare i està clar que fas el millor pel teu fill. Jo crec que el problema és que el teu petit et troba a faltar i quan està amb tu intenta acaparar la teva atenció d'aquesta manera.

Ànims!

[juliet]

Entrerius, no et conec personalment, però et conec una mica de les opinions que vas donant al SP i et diria que no et preocupis més del compte. Segur que les hores que passes amb el teu fill són de QUALITAT
Entenc que hi ha situacions que per molt que no ho vulguis i t'armis de paciència acabis enfadant-t'he o cridant.
La Júlia, quan va començar p-3, després d'estar 3 anys amb mi, va començar amb les rabietes, pateletes i mal geni, ella mai s'havia mostrat així i jo m'acabava enfadant i després em sentia malament perquè sabia quin era el motiu, el germà nou i anar al cole...que no és prou...i pensava que jo, l'adulta, havia de saber ajudar-la a passar per tota aquella situació, però molts cops em veia "desbordada".
Ara, després de gairebé 2 anys de cole i de germà, la Júlia em fa "suar la cansalada" i tot i que m'ho prenc amb més calma hi ha dies que haig de respirar 10 vegades seguides...
El Roger ha compartit la seva vida amb la seva germana i encara mai s'ha separat de mi, i quan està sol amb mi és un "angelet" però quan està la Júlia també es mostra rebel.
No t'ajudo gaire amb la meva experiència, de fet el llibre que la Julyet va recomanar a la Sandrajuli me'l compraré que segur que en trec eines per portar els diàlegs a casa millor.
L'únic amb que t'hauries de quedar és amb el fet que pel teu fill tu ets el més important i necessari al món, que depenent del caràcter de cada nen poden ser més o menys rebels, ja sigui per gana, son, o per disgust per alguna cosa, però si el temps que passes amb ell és, com he dit abans de qualitat, i en moments "crítics" et mostres "serena" (sé que en certs moments és "misión imposible) el teu fill acabarà rebent tot el que li transmets. Pensa que res és un dia per l'altre, que tot és un aprenentatge i evolució.
Potser no t'he dit res que no sabessis, però crec que totes les mares ens hem trobat o ens podem trobar en moments així, i sentir altres experiències similars ajuda per mantenir la calma.
Jo de moment em llegiré el llibre

[juliet]

eps! Goga ens hem creuat!!

I WANT IT ALL AND I WANT IT NOW

mai millor dit!!

[Laure]

Entrerius, jo no et puc donar cap consell sobre com fer-ho perquè encara no tinc fills (ja queda poc) però vull dir-te que segur que NO ho estàs fent malament, que per alguna cosa ets la seva mare i està clar que fas el millor pel teu fill. Jo crec que el problema és que el teu petit et troba a faltar i quan està amb tu intenta acaparar la teva atenció d'aquesta manera.

Ànims!

Jo penso el mateix, entrerius. Això li passa a la meva cunyada, les hores en què el nen està amb ella li fa moltes rebequeries i és normal, ja que d'alguna manera li dóna entendre com l'ha trobat a faltar. Potser és el teu cas. Els nens es comporten així amb qui més confiança tenen, aleshores són ells mateixos. Deixen anar els sentiments perquè saps que tu els estimes incondicionalment. Jo crec que has d'ajudar-lo a reconduir totes aquestes situacions. Tu li has de donar la seguretat , si creus que heu de pujar a casa no li ho allarguis gaire. Segons diuen, ells necessiten saber el què vindrà, encara que no sigui el què volen, això no els dóna cap a a dubtes i els fa sentir més segurs. ànims!!! i sort

[entrerius]

Bon dia

Moltes gràcies a totes per les respostes. He plorat al llegir-les..... suposo que estic molt tova.... i m’he emocionat.... gràcies!!!

Quan està descansat és molt fàcil de portar.... té molt de caràcter (els seus pares en tenen molt tots dos!!!)... però escolta i accepta el que li dic amb facilitat.
El problema és quan està cansat...... aleshores no vol escoltar res... tant sols es posa a cridar retorçant-se..... i és un perill per que mal si el deixes a terra (de la ràbia que porta és tira cap a endarrer i es dona de cap contra el terra....) i mal si l’agafes (per que es comença a retorçar i em fa por que se’m caigui a terra... per que té molta força!!!).

I hem de pujar cada dia fins un 4t pis sense ascensor amb aquest plan!!!.... i arriba un punt que estic esgotada física i mentalment... i ja no sé per on tirar.... i em plantejo si ho estic fent be o simplement el que faig és descarregar la meva mala consciencia per no poder estar amb ell més hores.........

I és que crec que el principal problema és aquest, el no poder-li dedicar més temps.... i em sento molt culpable.... i quan estic amb ell intento per tots els mitjans que no exploti.... i deixo que faci la seva durant una estoneta (és la única durant el dia que pot estar amb mi i al carrer ....) .... per que ell sap que jo li deixo fer la seva des de petit... des de que va començar a caminar que amb la mama va solet per l’acera... fins que s’ha de creuar el carrer....... amb la mama té independència i amb la resta va sempre de la maneta..... i ell ho demana al sortir de l’escola... i no vol que aquest moment s’acabi.... i les mestres s’ho miren amb desacord.... i jo veig que el que necessita és anar cap a casa a descansar....... i intento conduir-lo.........i les mestres que continuen mirant-s’ho malament..........fins que finalment l’he d’agafar en un braçat...... i ell s’emprenya i jo em frustro per que no puc tranquil•litzar-lo.........i tinc ganes de plorar.

Sort n’hi ha del socpetit, que s’hi pot descarregar tensions.

[sandrajuli]

Tu tranquil·la, segueix el que et digui el cor i segur que no t'equivoques!
Vols dir que estàs fent malament per deixar-lo anar sol sense la maneta? segur? pensa-ho bé? jo crec que no, ell anant amb tu veu que pot ser independent, amb tu al costat i això li encanta. Per tant, ja et poden anar mirant malament les mestres... no?
Jo vaig anar a una xerrada d'una mestra, que va començar el parlament dient que No podia ser d'anar pel carrer amb els nens deixats de la mà! que era inadmissible. Em va faltar el canto d'un duro per agafar la bossa i marxar al 1r minut! No he anat mai amb el peque agafat de la mà si no és per creuar o perquè ell m'ho demana... que no són gossets!
Trobo que ho fas molt bé... només t'has de relaxar i creure't que ho fas bé.
Ja veuràs, si pots llegeix-te aquest llibre que et vaig dir, et dòna opcions per dir les coses d'una manera que sonen molt millor per als nens i que crec que deuen resultar.
un petó i ànims guapa!

[entrerius]

Sandrajuli, m'encanta que ell vagi solet... tot i que jo semblo una baldufa .... ara cap aquí... ara cap allà .... s’ho passa pipa!!!! Sols el rectifico quan vol baixar de l’acera..... o vol entrar en algun portal.... o la mania que té de tocar tooooootes les rodes dels tooooooots els cotxes que ens trobem aparcats.......
El que em plantejo si estic fent malament és deixar-lo una estona voltant pel carrer si sé que el que necessita és dinar i descansar .......... però també li ve de gust quedar-se una estona rodant amb la mama......... per que no ho pot fer en tot el dia ....

És aquest el meu dubte

[sandrajuli]

Crec que això ningú t'ho pot contestar... O sigui que no té resposta.
Jo crec que fas bé... sinó què? quan vé la mama de seguida anem cap a dalt a dinar i dormir... a més, tu no tens ganes també d'estar una estona jugant amb ell? Pot ser que estigui cansat, però ja s'anirà regulant, home, si veiessis que després durant el dia no tira i fa cara de cansat o malaltó... ja és diferent. Però el meu per exemple, de nadó, abans de l'any, passava tot el dia despert, dormia super poc, pq era molt curiós, i el tiu es va espavilar molt ràpid en tot, i a partir de l'any més o menys, va començar a fer migdiades i sons intermitjos... quan ho necessiten ho fan.
Tu tranquil·la, no et capfiquis i sigueu el més feliços que pugueu junts!

[juliet]

I és que crec que el principal problema és aquest, el no poder-li dedicar més temps.... i em sento molt culpable

NOOOO!!si no pots dedicar-li més temps perquè és necessari el teu sou, a qui hauries de culpar és a aquest coi de pais que amb els nostres impostos en comptes d'invertir per coses ben importants, com donar facilitats a les mares perquè criin els seus fills (i no educadores o cangurs) es gasta els diners en coses totalment secundàries i innecessàries.

Quan està descansat és molt fàcil de portar.... té molt de caràcter (els seus pares en tenen molt tots dos!!!)... però escolta i accepta el que li dic amb facilitat

Aquí ho tens, per ell és un problema bàsicament de cansament, moltíssims nens mostren el cansament sent més actius, i si a més, com dius, té caràcter, doncs amb més motiu.

des de que va començar a caminar que amb la mama va solet per l’acera... fins que s’ha de creuar el carrer....... amb la mama té independència i amb la resta va sempre de la maneta..... i ell ho demana al sortir de l’escola...

Com funcionen a la llar on va?quines dinàmiques tenen?
Els meus dos fills sempre que s'ha pogut fer (el meu barri té molts carrers peatonals)els he deixa't anar sols (al seu costat i control.lant i explicant quan s'han de parar per si venen cotxes), i ara quan la Júlia vol anar de la mà (molt més sovint que quan era més petita) l'altre també s'enganxa a l'altre mà, però perquè ho fa la seva germana, que si vaig sola amb ell només me la dona quan arribem als creuaments. Jo trobo que també és una manera d'aprenentatge i d'anar-los ensenyant, i amb control, clar!! és bo per ells qualsevol forma de sentir-se lliures i de pas aprendre durant el procés.
No et martiritzis que segur que ho estàs fent molt bé, i fas tot el que pots, com et deia més a munt la QUALITAT del temps que passis amb ell és el més important si no tens més opcions

[Laure]

Voldria que em donéssiu l’opinió, i comentéssiu com ho feu vosaltres per relaxar els vostres fills en aquests moments.

Gràcies.

Entrerius, a mi quan m'ha passat, si es posa així com dius, el què em va bé és agafar-lo fort, amb firmesa, abraçant-lo. No m'altero (tot i que costa) i no el deixo baixar, l'agafo amb firmesa i convenciment perquè sé que es podria fer mal si es tirés per terra. Aleshores li vaig parlant, dient-li que sé que està enfadat etc però que no passa res, que l'entenc i que l'ajudaré a que se li passi. Per ara sempre m'ha funcionat, s'acaba calmant al cap de poquet i veus que es va relaxant. Fins i tot acaba abraçant-me i fent-me mimos així que interpreto que era el què necessitava

[Laure]

Continuo, a mi em sembla que el què busquen a vegades és això, el contacte amb nosaltres, que els hi proporcionem el control que els falta quan ells no saben encarrilar les rabietes. Necessiten saber que per sobre del seu descontrol estem nosaltres, que sabem reconduir-los, però hem de mostrar-lis seguretat, nosaltres ho hem de fer per ells, ja que per ells és difícil (per alguns més que per altres). és la meva opinió

Sobre el dubte que plantejes de si és bo deixar-lo una estoneta rondant o si anar cap a casa...ufff ,no sé, jo crec que fa de mal aconsellar, jo no sé francament què faria, com diu la Sandrajuli, crec que cap de nosaltres tenim aquesta resposta....t'hi has de trobar.El què si que et diria potser és que siguis conseqüent, vull dir que ells necessiten poder predir el què passarà (tornem a la seguretat). M'explico: si alguns dies ho pot fer i d'altres no, aleshores malament, ja que la incertesa de no saber si avui toca o no el pot frustrar.
És com li passa a a alguns pares que potser el fill rondina quan està al llitet. A vegades la mare hi va i l'agafa, a vegades no, tot depèn del dia. Això no és massa bo, perquè el nen no sap mai si l'agafaran o no, i la mare no està sent conseqüent perquè quan l'agafa li està dient: -ok,tens raó, vine amb mi, que estaràs millor que al teu llit. Però, per què no ho fa sempre??? quins dies el nen estarà millor al seu llitet i quins no?? com ho pot entendre, ell? Per això dic que la resposta a la seva demanda crec que ha de ser coherent. No sé si m'he explicat bé? ànims, guapa!!

[entrerius]

Juliet, precisament ho pensava això de la llar……

Durant el curs el que fan és:
De 9 a 10: joc lliure
De 10 a 10:30: esmorzar
De 10:30 a 12: una activitat diferent cada dia: psicomotricitat, pintar, experimentar amb textures.....
De 12 a 13: pati=sorral.....però és molt petit... deu tenir uns 10m2...... Sort que aquest anys anem a una llar nova i tindran molt més espai.

Però ara estan de vacances i els grup està format per nens de totes les edats (els fills dels pares que han necessitat la llar durant l’agost.....). Les mestres són diferents i les activitats segur que també... ja que suposo que s’han d’adaptar una mica a tots els nens.
L’altre dia em va dir una mestra que havia fet gomets...... i crec que no és pas una activitat de la seva edat.....
Una que fan ara i que l’agrada molt són els jocs d’aigua.

Aquest migdia l’ha anat a buscar el seu germà (....sé que sembla estrany...però ja té 25anys)... i ha pujat tranquiiiiiiiil!!!! Ha dinat també molt tranquil.
Quan ha estat l’hora de canviar el bolquer ja ha començat a cridar...... l’ha agafat son germà per canviar-lo ......i tranquiiiiiil un altre cop!!!!!

Tinc assumit que aquesta actitud la té amb mi, amb la resta -pare, germà, tieta..- no agafa aquestes rabietes..... és veure’m i demanar la seva independència!!!!


Laure, crec que tens raó en el que dius de que fer sempre el mateix els hi dóna seguretat, i que els canvis els inquieten. El que passa sovint és que no sempre podem fer el mateix, per que a la vida sempre hi ha imprevists, i tant nosaltres com ells ens hi hem d’adaptar per nassos....

I se m’acut una pregunta: si els acostumem sempre a fer una cosa per la seguretat que els hi dóna ara seguir unes rutines, més endavant pot ser que això els impedeixi adaptar-se a les noves situacions amb més facilitat???
Que en penseu?

[sandrajuli]

Penso igual! La vida no és una rutina... no es pot fer sempre el mateix. I llavors perque els volem acostumar a aixo? Per comoditat nostra? Mmmmm... jo crec que és bo i tot un dia fer aixo, l'altre allo...

[Julyet]

Entrenius, ja fa dies que et volia escriure, però el temps se'm tirava a sobre.

Primer de tot dir-te que a qualsevol mare amb un mínim de sentit comú sempre li diria que es fiés del seu instint. Jo en el teu hi confio moltíssim. Sé que tot ho fas des de l'amor i la racionalitat, no en tinc cap mena de dubte. Per tant vas per bon camí, segur, segur.

2n, si l'Omar a tu et monta els "espectacles", a part del cansament (que tinc comprovat que a petits i grans ens altera en major o menor grau) és perquè et té confiança i al costat teu se sent segur. Com menys confiança, menys prudents. Com més confiança, més ens deixem anar.

Jo sóc partidària que les rutines estan sobrevalorades. M'explico. No vull dir que un dia fem llevar els nens a les 7 del matí, un dia a les 12, a un nen d'1 any li donem de vegades berenar i d'altres no, etc... Penso que val la pena observar i adaptar-nos al ritme del nen alhora que ell es va adaptant al ritme de la família. Però fer els mateixos rituals cada dia a les mateixes hores penso que és impossible (un dia tindràs metge i t'hauràs de llevar més d'hora, ja no dic la gent que treballa per torns! etc).

Flipo amb les xorrades que es diuen a les escoles (i jo sóc del gremi). O es diuen sense pensar "per dir algo" (com els metges que et recepten un placebo perquè te'n vagis tranquil a casa, hi ha pares que necessiten que el mestre els hi "recomani" pautes) o el mestres veuen massa la supernanny (que fa coses tan coherents com escriure les normes per a nens que no saben llegir). I sí, tens raó, la gran majoria de nens com l'Omar no saben desenganxar i enganxar els gomets. Algun potser sí, però no és una activitat adequada.

Dic tot això però de moment tinc una nena de casi 8 mesos i no m'hi he trobat com a mare... però sempre m'ha agradat molt observar els nens i les relacions amb els pares, i tinc comprovat que a TOTS se'ls hi passa, que és una fase. N'hi ha que passen el moment amb crits i bofetades. N'hi ha que els castiguen i els hi "foten un rollo". D'altres que intenten posar-se al lloc del nen i els hi demostren que el que els hi passa és normal, que han d'aprendre a gestionar les emocions i que els pares els estimen i estan al seu costat encara que els hi passi això.

Espero que en breu estigueu més tranquils i gaudint del vostre nen.

[entrerius]

Bon dia

Ahir a la nit va anar tot rodat. Va estar molt tranquil. Gràcies a totes per els vostres ànims.... no sabeu com reconforta poder parlar-ne.

Referent a les rutines crec que lo important és que quan s’hagin de trencar els pares s’ho prenguin amb calma, i com una cosa normal..... aleshores ells també ho troben normal.

El que si que és cert és que els hi costa.