la meva historia amb la LM
la meva historia amb la LM
Fa molts dies que volia parlar de la meva experiència amb la LM.
Potser aquest no és el lloc, però com que vaig demanar consell per aquí, i també he llegit en altres temes noies que expliquen les seves experiencies, penso que explicar el que m'ha passat pot ajudar-me acabar de fer el dol, pot ajudar a altres mares o simplement ajudar a compartir-ho no em farà sentir tant sola.
La meva fada farà tres mesos. Vaig tenir un embaràs molt bó, jo tenia clarissim que volia fer LME fins els 6 mesos. Vaig llegir moltisim ( C. Gonzalez, Alba Padró..) em vaig preparar emocionalment per superar entrebancs i estava decidida a tot.
Vaig tenir un part llarg però fantàstic. MOlt respectat, jo vaig poder treure'm la nena al paritori amb molta intimitat, molt lentament i nomes sortir la vaig enganxar al pit.
Els primers 15 dies, la tenia enganxada cada hora , hora i mitja, no em feia mal, però anava tant cansada que no gaudia del moment de la lactància( ara m'arrepenteixo moltisim) i em sentia malament per no gaudir més. Tot i així la nena s' engreixava molt i em sentia segura de que tenia llet i de que la cosa funcionava. Li donava el pit a demanda tan a dins com fora de casa. He de dir però que tinc uns pits molt grans i donar-li el pit era un xou. Vaig començar anar a grups de suport a la lactància, al meu CAP i a un grup d' Alba Lactància de la meva ciutat.
Quan feia casi un mes que alletava vaig començar a tenir clivelles. A Alba lactància em van dir que semblava mes una infecció bacteriana, pero al CAP em van dir que eren clivelles. Tan al CAP com a Alba lactància em deien que la nena s'agafava molt be, que no era postural. La cosa va començar a fer molt mal i les clivelles a obrir-se. Vaig probar-ho TOT. Vaig recorrer a una altra assessora de lactància ( pagant) i em va dir que eren fongs.
La cosa va anar a mes, les clivelles van començar a treure pus ( a tot això jo seguia enganxant la nena i jo cada dia tenia més dolor). Un divendres al mati em vaig llevar amb un pit com una pilota i amb un dolor indescriptible. Vaig anar a la llevadora del CAP i a la llevadora del grup i ambdues em van dir que tenia una mastitis de picarols. Que enganxes la nena sovint en diferents posicions, sobretot en la posició de quatre grapes. Li donava el pit i les ferides supuraven sang i pus i jo no podia amb el dolor d. Els meus pares que viuen a 100 km van venir a donar-me un cop de mà, perquè jo no podia amb la meva ànima. Al arribar em van posar el termotre i estava a 39. 50 i vaig anar pitant a urgencies. Em van donar antibiotic i paracetamol per la febre i que enganxes la nena que ella seria el millor per descongestionar.
Vaig marxar al poble amb els meus pares. La nena plorant de gana. No conseguia aguantar donar-li el pit més de 5 minuts pel dolor tan intens. Quan mamava li riallava la sang per la boca i s' hem trencava el cor. Li donava el pit en totes les posicions que poden existir i ella plorava inquieta. Va ser tal l'estress que em vaig bloquejar. I em vaig amagar literalment sota la taula de la cuina, amb un atac d'ansietat brutal. NOmés recordo el pànic que sentia a alletar l'Emma. Tot i l'antibiotic i el paracetamol, en unes hores em vaig posar a 40..
NO recordo res més, se que va venir un metge a casa i em vaig adormir dos hores al sofà.
Em vaig seguir enganxant l'Emma al pit però el dolor era massa intens i dissabte vespre vaig anar a la farmacia a comprar bibis i llet per l'Emma.
Estava a la farmacia i no podia deixar de plorar i de llegir les composicions de totes les marques de llet. No sabia quina escollir, no podia deixar de plorar.
Aquella nit l' Emma es va alimentar de LA i jo com podia anava treientme llet sota la dutxa d'aigua calenta o amb el llevallets( no em surtia i una gota). Diumenge al mati em vanig engaxar l'Emma de nou, pero les ferides estaven tan obertes que era horrorós. En aquell moment vaig decidir deslletar. NO podia ni volia continuar més.
Vaig demanar ajuda a les llevadore sobre com deslletar. Em van animar a seguir amb la LM i no em van dir com deslletar. Em vaig sentir molt sola amb la meva decisió. El ginecoleg em volia donar la pastilla per aturar la llet. Pero jo ho volia fer de forma natural.
Aixi que ho vaig fer com vaig poguer. A cada bibi l' Emma plorava i plorava, em buscava el pit constantment i jo no podia deixar de plorar i de sentir-me la pitjor mare del món.
El dia que pitjor estava, em vaig trobar al carrer una coneguda que es Doula. I al preguntar-me que tal , em vaig ensorrar, allà al carrer.
Vam estar parlant 3hores i mitja. Em va ajudar molt.
Em va ajudar a validar-me. Em va ensenyar com podia deslletar i a la vegada com treballar la relació amb l'Emma. Em va dir que estava pasant un dol, i que l'havia de fer i no negar-me'l.
I aquí vaig començar a remuntar. Vaig fer pell amb pell amb l'Emma cada minut del dia, verbalitzant tot el que sentia, explicant a l'Emma que havia pres aquella decisió pensant en les dues i que les dues haviem d'aprendre de nou. La portejava tot el dia, donava el bibi despullada, i mica en mica el va anar acceptant, i les dues ens van tranquilitzar.
Tot i així a mi m'esta costant molt superar el disgust que vaig tenir. Les sensacions de sentir-me fracasada, de sentir que hauria d'haver aguantat més el dolor però sobretot el que m'ha costat més de superar es el sentiment aquell de dir " no vull donar-li mes el pit". A dia d'avui ploro cada cop que veig una mare alletar el seu fill, i a dia d'avui no puc miramr els pits al mirall. Enyoro moltisims aquells moments de teta amb l'Emma.
Socialment m'he sentit molt incompresa, molta gent em feia la pregunta de " però tant de mal et feia?" com si hagués de justificar la meva descició ( cosa que a dia d'avui encara faig,. Em justifico continuament i llavors encara em sento pitjor), les meves amigues, les que no son mares, m'han criticat molt també.
Sort he tingut de ma mare i de les meves companyes del post de setembre que em van animar molt.
Continuo pensant que la LME és el millor i continuo animant a totes les embarassades que m'ho preguntent que ho intentint, però també vull deixar constància de que alletar pot ser molt complicat i que alletar sota pressió encara més.
Tinc clar que vull un segon, i que vull alletar-lo malgrat aquesta trista experiència. Però ho intentaré sense la pressió de " ho he de fer tant si com no, o costi el que costi" perquè es aquí on va començar la fi de la meva lactància. L' Emma és molt feliç i molt sana, li agrada molt el seu bibi i aquell contacte que teniem fent teta segueix entre nosaltres, no amb la teta però si amb el porteig, les abraçades, les cançons, les paraules ...
Ara sols falta que faci les paus amb els meus pits, 40 dies després, encara tinc crostes i encara arroseguem els fongs. Però ara em sento més forta i ja puc parlar de tot això i per aquest motiu ho volia compartir.
Gràcies
Potser aquest no és el lloc, però com que vaig demanar consell per aquí, i també he llegit en altres temes noies que expliquen les seves experiencies, penso que explicar el que m'ha passat pot ajudar-me acabar de fer el dol, pot ajudar a altres mares o simplement ajudar a compartir-ho no em farà sentir tant sola.
La meva fada farà tres mesos. Vaig tenir un embaràs molt bó, jo tenia clarissim que volia fer LME fins els 6 mesos. Vaig llegir moltisim ( C. Gonzalez, Alba Padró..) em vaig preparar emocionalment per superar entrebancs i estava decidida a tot.
Vaig tenir un part llarg però fantàstic. MOlt respectat, jo vaig poder treure'm la nena al paritori amb molta intimitat, molt lentament i nomes sortir la vaig enganxar al pit.
Els primers 15 dies, la tenia enganxada cada hora , hora i mitja, no em feia mal, però anava tant cansada que no gaudia del moment de la lactància( ara m'arrepenteixo moltisim) i em sentia malament per no gaudir més. Tot i així la nena s' engreixava molt i em sentia segura de que tenia llet i de que la cosa funcionava. Li donava el pit a demanda tan a dins com fora de casa. He de dir però que tinc uns pits molt grans i donar-li el pit era un xou. Vaig començar anar a grups de suport a la lactància, al meu CAP i a un grup d' Alba Lactància de la meva ciutat.
Quan feia casi un mes que alletava vaig començar a tenir clivelles. A Alba lactància em van dir que semblava mes una infecció bacteriana, pero al CAP em van dir que eren clivelles. Tan al CAP com a Alba lactància em deien que la nena s'agafava molt be, que no era postural. La cosa va començar a fer molt mal i les clivelles a obrir-se. Vaig probar-ho TOT. Vaig recorrer a una altra assessora de lactància ( pagant) i em va dir que eren fongs.
La cosa va anar a mes, les clivelles van començar a treure pus ( a tot això jo seguia enganxant la nena i jo cada dia tenia més dolor). Un divendres al mati em vaig llevar amb un pit com una pilota i amb un dolor indescriptible. Vaig anar a la llevadora del CAP i a la llevadora del grup i ambdues em van dir que tenia una mastitis de picarols. Que enganxes la nena sovint en diferents posicions, sobretot en la posició de quatre grapes. Li donava el pit i les ferides supuraven sang i pus i jo no podia amb el dolor d. Els meus pares que viuen a 100 km van venir a donar-me un cop de mà, perquè jo no podia amb la meva ànima. Al arribar em van posar el termotre i estava a 39. 50 i vaig anar pitant a urgencies. Em van donar antibiotic i paracetamol per la febre i que enganxes la nena que ella seria el millor per descongestionar.
Vaig marxar al poble amb els meus pares. La nena plorant de gana. No conseguia aguantar donar-li el pit més de 5 minuts pel dolor tan intens. Quan mamava li riallava la sang per la boca i s' hem trencava el cor. Li donava el pit en totes les posicions que poden existir i ella plorava inquieta. Va ser tal l'estress que em vaig bloquejar. I em vaig amagar literalment sota la taula de la cuina, amb un atac d'ansietat brutal. NOmés recordo el pànic que sentia a alletar l'Emma. Tot i l'antibiotic i el paracetamol, en unes hores em vaig posar a 40..
NO recordo res més, se que va venir un metge a casa i em vaig adormir dos hores al sofà.
Em vaig seguir enganxant l'Emma al pit però el dolor era massa intens i dissabte vespre vaig anar a la farmacia a comprar bibis i llet per l'Emma.
Estava a la farmacia i no podia deixar de plorar i de llegir les composicions de totes les marques de llet. No sabia quina escollir, no podia deixar de plorar.
Aquella nit l' Emma es va alimentar de LA i jo com podia anava treientme llet sota la dutxa d'aigua calenta o amb el llevallets( no em surtia i una gota). Diumenge al mati em vanig engaxar l'Emma de nou, pero les ferides estaven tan obertes que era horrorós. En aquell moment vaig decidir deslletar. NO podia ni volia continuar més.
Vaig demanar ajuda a les llevadore sobre com deslletar. Em van animar a seguir amb la LM i no em van dir com deslletar. Em vaig sentir molt sola amb la meva decisió. El ginecoleg em volia donar la pastilla per aturar la llet. Pero jo ho volia fer de forma natural.
Aixi que ho vaig fer com vaig poguer. A cada bibi l' Emma plorava i plorava, em buscava el pit constantment i jo no podia deixar de plorar i de sentir-me la pitjor mare del món.
El dia que pitjor estava, em vaig trobar al carrer una coneguda que es Doula. I al preguntar-me que tal , em vaig ensorrar, allà al carrer.
Vam estar parlant 3hores i mitja. Em va ajudar molt.
Em va ajudar a validar-me. Em va ensenyar com podia deslletar i a la vegada com treballar la relació amb l'Emma. Em va dir que estava pasant un dol, i que l'havia de fer i no negar-me'l.
I aquí vaig començar a remuntar. Vaig fer pell amb pell amb l'Emma cada minut del dia, verbalitzant tot el que sentia, explicant a l'Emma que havia pres aquella decisió pensant en les dues i que les dues haviem d'aprendre de nou. La portejava tot el dia, donava el bibi despullada, i mica en mica el va anar acceptant, i les dues ens van tranquilitzar.
Tot i així a mi m'esta costant molt superar el disgust que vaig tenir. Les sensacions de sentir-me fracasada, de sentir que hauria d'haver aguantat més el dolor però sobretot el que m'ha costat més de superar es el sentiment aquell de dir " no vull donar-li mes el pit". A dia d'avui ploro cada cop que veig una mare alletar el seu fill, i a dia d'avui no puc miramr els pits al mirall. Enyoro moltisims aquells moments de teta amb l'Emma.
Socialment m'he sentit molt incompresa, molta gent em feia la pregunta de " però tant de mal et feia?" com si hagués de justificar la meva descició ( cosa que a dia d'avui encara faig,. Em justifico continuament i llavors encara em sento pitjor), les meves amigues, les que no son mares, m'han criticat molt també.
Sort he tingut de ma mare i de les meves companyes del post de setembre que em van animar molt.
Continuo pensant que la LME és el millor i continuo animant a totes les embarassades que m'ho preguntent que ho intentint, però també vull deixar constància de que alletar pot ser molt complicat i que alletar sota pressió encara més.
Tinc clar que vull un segon, i que vull alletar-lo malgrat aquesta trista experiència. Però ho intentaré sense la pressió de " ho he de fer tant si com no, o costi el que costi" perquè es aquí on va començar la fi de la meva lactància. L' Emma és molt feliç i molt sana, li agrada molt el seu bibi i aquell contacte que teniem fent teta segueix entre nosaltres, no amb la teta però si amb el porteig, les abraçades, les cançons, les paraules ...
Ara sols falta que faci les paus amb els meus pits, 40 dies després, encara tinc crostes i encara arroseguem els fongs. Però ara em sento més forta i ja puc parlar de tot això i per aquest motiu ho volia compartir.
Gràcies
Re: la meva historia amb la LM
Ostres...
Primer de tot, deixa de justificar-te davant dels altres. Només tu saps el que has patit durant l'alletament i el que has patit amb la decisió que has pres.
Jo crec que vas tenir mala sort que no et van trobar de seguida el que tenies, si ho haguessin vist al moment potser s'hagués curat sense més importància. Ara, però, no val la pena donar-hi més voltes, fes el teu dol i gaudeix de la teva filla, està clar que teniu i tindreu un bon vincle igualment.
I sento molt que hagis passat per això (la imatge de la sang caient a la cara de la teva nena és esgarrifosa) ja que, pel general, la lactància és una experiència meravellosa.
Primer de tot, deixa de justificar-te davant dels altres. Només tu saps el que has patit durant l'alletament i el que has patit amb la decisió que has pres.
Jo crec que vas tenir mala sort que no et van trobar de seguida el que tenies, si ho haguessin vist al moment potser s'hagués curat sense més importància. Ara, però, no val la pena donar-hi més voltes, fes el teu dol i gaudeix de la teva filla, està clar que teniu i tindreu un bon vincle igualment.
I sento molt que hagis passat per això (la imatge de la sang caient a la cara de la teva nena és esgarrifosa) ja que, pel general, la lactància és una experiència meravellosa.
Re: la meva historia amb la LM
Bonica, només tinc ganes d'enviar-te una abraçada ben gran 
La meva primera lactància també va ser complicadeta, però la segona ha sigut molt més senzilla i plaent. No et preocupis, la teva filla és feliç, està sana i té una mare que l'estima molt i molt. Això és el més important de tot.
La meva primera lactància també va ser complicadeta, però la segona ha sigut molt més senzilla i plaent. No et preocupis, la teva filla és feliç, està sana i té una mare que l'estima molt i molt. Això és el més important de tot.
Re: la meva historia amb la LM
Caram Aural83, m'has fet plorar llegint la teva experiència... I a part d'enviar-te una abraçada molt i molt gran, et demano que deixis de sentir-te fracassada perquè has sabut reconduir la situació molt bé, malgrat que pel que dius la pressió que tenies de la gent que t'envoltava era molt gran per fer-te seguir aguantant amb el pit.
Mira, jo he tingut dos criatures i a totes dos els he pogut donar el pit fins que van voler. D'acord que és lo millor que podem fer per les nostres criatures, i hi ha tants i tants llibres i tants i tants experts que recomanen cent per cent el pit els primers mesos de vida. D'acord, d'acord i d'acord. Però massa sovint oblidem que per algunes mares, l'experiència de donar el pit, lluny de ser l'experiència més meravellosa de la vida, es converteix en un patir constant que no et deixa gaudir, ans al contrari, de moments inoblidables amb la nostra criatura. Francament, després de la meva experiència, repeteixo que defensaré sempre la lactància materna com la més natural i beneficiosa, però també penso que aquestes veus tan partidàries i a vegades massa fixes del donar pit han de donar marge a cada situació particular i que no es pot ser tan estricte ni tancat davant d'una situació com la que tu explicaves. JA sé que totes podem donar el pit perquè això és lo natural i el nostre cos està preparat per fer-ho i que si no surt bé l'experiència diuen que normalment sol ser culpa nostra però, què passa quan les coses es torcen com t'ha passat a tu, que tan ben predisposada i il·lusionada estaves a donar pit?? Doncs aquestes mateixes veus crec que han de ser sensibles amb la mare i ajudar-la a trobar altres camins i a donar-li suport perquè no se senti sola.¿¿Tan mal hi ha en un biberó?? ¿¿De veritat no es crea el mateix lligam entre mare i fill?? Ho sento, però jo per aquí no hi passo. Perquè després s'aconsegueix que passin coses com les que has viscut tu: que per molt mal que et fes el donar pit, t'han animat a seguir donant pit perquè no concebeixen que hi pugui haver problemes que no es puguin resoldre, però a la vegada no han sabut veure a temps què et passava i que potser calia agafar un biberó.
Donar pit és preciós i és lo més natural del món però si no pot ser, no pot ser. I la teva nena menja, està feliç, us l'estimeu amb bogeria, faràs tot el que estigui a les teves mans perquè creixi sana, contenta, alegre... ¿No li has pogut donar el pit com t'havies imaginat? Ara passa el dol i amb el temps t'adonaràs que vas fer tot el que vas poder per donar-li pit però que no va poder ser i vas triar l'opció més bona per ella i per tu. Molts ànims, molta força i, ja sé que potser no s'escau dir-ho, però les postures extremistes no són bones ni en el tema de donar el pit ni en la majoria dels temes de la nostra vida. Espero no ofendre ningú dient això, però m'empipa llegir casos com aquest teu, o alguna amiga que tinc que, sense arribar al teu extrem, patia al donar pit i les llevadores i altres assessores que va consultar no la van voler ajudar mai a deixar de donar-lo.
Una abraçada i temps al temps. Gaudeix de la petita al màxim.
Mira, jo he tingut dos criatures i a totes dos els he pogut donar el pit fins que van voler. D'acord que és lo millor que podem fer per les nostres criatures, i hi ha tants i tants llibres i tants i tants experts que recomanen cent per cent el pit els primers mesos de vida. D'acord, d'acord i d'acord. Però massa sovint oblidem que per algunes mares, l'experiència de donar el pit, lluny de ser l'experiència més meravellosa de la vida, es converteix en un patir constant que no et deixa gaudir, ans al contrari, de moments inoblidables amb la nostra criatura. Francament, després de la meva experiència, repeteixo que defensaré sempre la lactància materna com la més natural i beneficiosa, però també penso que aquestes veus tan partidàries i a vegades massa fixes del donar pit han de donar marge a cada situació particular i que no es pot ser tan estricte ni tancat davant d'una situació com la que tu explicaves. JA sé que totes podem donar el pit perquè això és lo natural i el nostre cos està preparat per fer-ho i que si no surt bé l'experiència diuen que normalment sol ser culpa nostra però, què passa quan les coses es torcen com t'ha passat a tu, que tan ben predisposada i il·lusionada estaves a donar pit?? Doncs aquestes mateixes veus crec que han de ser sensibles amb la mare i ajudar-la a trobar altres camins i a donar-li suport perquè no se senti sola.¿¿Tan mal hi ha en un biberó?? ¿¿De veritat no es crea el mateix lligam entre mare i fill?? Ho sento, però jo per aquí no hi passo. Perquè després s'aconsegueix que passin coses com les que has viscut tu: que per molt mal que et fes el donar pit, t'han animat a seguir donant pit perquè no concebeixen que hi pugui haver problemes que no es puguin resoldre, però a la vegada no han sabut veure a temps què et passava i que potser calia agafar un biberó.
Donar pit és preciós i és lo més natural del món però si no pot ser, no pot ser. I la teva nena menja, està feliç, us l'estimeu amb bogeria, faràs tot el que estigui a les teves mans perquè creixi sana, contenta, alegre... ¿No li has pogut donar el pit com t'havies imaginat? Ara passa el dol i amb el temps t'adonaràs que vas fer tot el que vas poder per donar-li pit però que no va poder ser i vas triar l'opció més bona per ella i per tu. Molts ànims, molta força i, ja sé que potser no s'escau dir-ho, però les postures extremistes no són bones ni en el tema de donar el pit ni en la majoria dels temes de la nostra vida. Espero no ofendre ningú dient això, però m'empipa llegir casos com aquest teu, o alguna amiga que tinc que, sense arribar al teu extrem, patia al donar pit i les llevadores i altres assessores que va consultar no la van voler ajudar mai a deixar de donar-lo.
Una abraçada i temps al temps. Gaudeix de la petita al màxim.
Re: la meva historia amb la LM
Doncs jo penso que si donar el pit t'agobia fins al punt de posar-te de mala llet (i mai millor dit), val més passar a fer mixta.
La llet materna serà molt bona per la criatura, no en tinc cap dubte, però tenir una mare de mal humor o feta caldo per culpa d'haver de donar el pit segur que no ho és gens.
Quan veig mares agobiades de tenir sempre la criatura al damunt, de no poder practicament ni dutxar-se... i al final, quan un dia, pel motiu que sigui, no es pot donar el pit, és un trauma per la criatura i encara més per la mare... què voleu que us digui.... no sé si realment compensa.
Jo també he plorat llegint-te. I penso que quan ho estaves passant tan malament, segur que la nena tampoc estava feliç. T'he imaginat sota la taula amagant-te i m'he posat trista... Sincerament, jo crec que el millor és estar feliç i contenta, abans que el tipus d'alletament que es faci. Una criatura que té la mare de bon rotllo al costat, segur que no nota... i a l'inversa també.
Me n'alegro que al final tot hagi acabat bé, et desitjo que et treguis aquest sentiment de culpa que tens (que total és una història que t'has muntat tu dins el teu cap, ningú et jutja, segur) i que tan aviat com sigui possible t'animis i estiguis alegre i feliç.
Una abraçada ben forta!
La llet materna serà molt bona per la criatura, no en tinc cap dubte, però tenir una mare de mal humor o feta caldo per culpa d'haver de donar el pit segur que no ho és gens.
Quan veig mares agobiades de tenir sempre la criatura al damunt, de no poder practicament ni dutxar-se... i al final, quan un dia, pel motiu que sigui, no es pot donar el pit, és un trauma per la criatura i encara més per la mare... què voleu que us digui.... no sé si realment compensa.
Jo també he plorat llegint-te. I penso que quan ho estaves passant tan malament, segur que la nena tampoc estava feliç. T'he imaginat sota la taula amagant-te i m'he posat trista... Sincerament, jo crec que el millor és estar feliç i contenta, abans que el tipus d'alletament que es faci. Una criatura que té la mare de bon rotllo al costat, segur que no nota... i a l'inversa també.
Me n'alegro que al final tot hagi acabat bé, et desitjo que et treguis aquest sentiment de culpa que tens (que total és una història que t'has muntat tu dins el teu cap, ningú et jutja, segur) i que tan aviat com sigui possible t'animis i estiguis alegre i feliç.
Una abraçada ben forta!
2010:3 IA(-);juny 2011:1a FIV,avort.9 set.;febrer 2012:2a FIV+DGP(02/02/12=transfer);16/02/12:beta +
24/02:Són DOS!!; 09/12: dues princeses amb nosaltres.
05/13: a pel 3r! no ha pogut ser.
24/02:Són DOS!!; 09/12: dues princeses amb nosaltres.
05/13: a pel 3r! no ha pogut ser.
Re: la meva historia amb la LM
Passo per aquí per deixar constància del patiment de l'Arual83, i encara se t'escapen moltes coses que recordo, com una punxada al mugró que et va fer desmaiar i mal psicològic també, que a vegades és pitjor. No sentis que vas haver de "tirar la tovallola" doncs la decisió que vas prendre requereix de molta valentia. Tu vas fer tot el possible perquè funcionés, no et martiritzis, però passa aquest procés de dol, que jo entenc perfectament. Ets una gran mare!
M'ha agradat molt llegir aquests comentaris de suport! Ningú et pot recriminar res!!
M'ha agradat molt llegir aquests comentaris de suport! Ningú et pot recriminar res!!
Re: la meva historia amb la LM
Em sap molt de greu que no hagis pogut fer el que desitjaves. I que un cop més sigui veritat allò que cadascú és el seu pitjor jutge.
Alhora me n'alegro que tinguis tants recursos per transmetre tantíssim amor a la teva filla, i que trobessis algú que et fes costat.
Ànims i molta força per gaudir de totes les meravelles que t'esperen junt amb la teva filla :).
Alhora me n'alegro que tinguis tants recursos per transmetre tantíssim amor a la teva filla, i que trobessis algú que et fes costat.
Ànims i molta força per gaudir de totes les meravelles que t'esperen junt amb la teva filla :).
Re: la meva historia amb la LM
Hola Arual,
Des d'aquí et vull enviar molts d'ànims per superar aquest dol que estàs passant. Es nota que ho estàs passant malament i m'agradaria dir-te que la meva humil opinió és que vas prendre la decisió acertada.
Suposo que tenies unes expectatives que no s'han complert i això et fa sentir malament, però una cosa és tenir molt clar que quan siguis mare faràs això o allò i una altra cosa és ser mare i trobar-t'hi, des de fora pot semblar molt idíl.lic i fàcil i no sempre és així.
Jo he alletat els meus dos fills amb LA, no entraré a explicar la meva història perquè estem parlant de tu però et diré que jo també vaig començar amb LME. Jo sí que és veritat que no em vaig crear cap expectativa amb la lactància, volia fer LM sempre i quan anés bé i jo disfrutés, no va anar bé i ho vaig deixar, sí que és dur el moment de decidir que no li donaràs més el pit però vaig tenir clar que era el millor i no vaig pensar en vincles, ni saluts, etc.. Per la senzilla raó que ma mare em va criar amb LA des del primer dia i no he tingut cap problema i senzillament l'adoro
Sobre el que digui la gent aprèn a passar, tu ets la millor mare per la teva filla, no ho oblidis mai. I ser mare és molt més que donar el pit, ma mare em podria haver dit que em va donar el pit i jo me la creuria perquè no me'n recordo, el que sí recordo és ho estimada i especial que m'ha fet sentir sempre, que hem rigut i plorat juntes i que sempre està allà quan la necessito.
Mira endavant, t'espera una vida d'alegries amb la teva filla, passa el dol, has fet tot el que has pogut i més, no et culpabilitzis i disfruta de la maternitat..ella t'ho agrairà!
Molts petons i ànims!!
Des d'aquí et vull enviar molts d'ànims per superar aquest dol que estàs passant. Es nota que ho estàs passant malament i m'agradaria dir-te que la meva humil opinió és que vas prendre la decisió acertada.
Suposo que tenies unes expectatives que no s'han complert i això et fa sentir malament, però una cosa és tenir molt clar que quan siguis mare faràs això o allò i una altra cosa és ser mare i trobar-t'hi, des de fora pot semblar molt idíl.lic i fàcil i no sempre és així.
Jo he alletat els meus dos fills amb LA, no entraré a explicar la meva història perquè estem parlant de tu però et diré que jo també vaig començar amb LME. Jo sí que és veritat que no em vaig crear cap expectativa amb la lactància, volia fer LM sempre i quan anés bé i jo disfrutés, no va anar bé i ho vaig deixar, sí que és dur el moment de decidir que no li donaràs més el pit però vaig tenir clar que era el millor i no vaig pensar en vincles, ni saluts, etc.. Per la senzilla raó que ma mare em va criar amb LA des del primer dia i no he tingut cap problema i senzillament l'adoro
Sobre el que digui la gent aprèn a passar, tu ets la millor mare per la teva filla, no ho oblidis mai. I ser mare és molt més que donar el pit, ma mare em podria haver dit que em va donar el pit i jo me la creuria perquè no me'n recordo, el que sí recordo és ho estimada i especial que m'ha fet sentir sempre, que hem rigut i plorat juntes i que sempre està allà quan la necessito.
Mira endavant, t'espera una vida d'alegries amb la teva filla, passa el dol, has fet tot el que has pogut i més, no et culpabilitzis i disfruta de la maternitat..ella t'ho agrairà!
Molts petons i ànims!!
Re: la meva historia amb la LM
Moltes gràcies per compartir la teva experiència. No puc estar més d'acord amb els comentaris de més amunt: no et jutgis ni deixis que ho faci ningú. Cada mare sap el que cal que fer en cada moment, segueix el teu instint i gaudeix de la teva petita. I deixa temps al temps, que totes les ferides s'acaben tancant.
Un petó ben gros!
Un petó ben gros!
Re: la meva historia amb la LM
Ànims Arual!
He llegit la teva història i em sap molt greu tot el tràngol que has hagut de passar, sobretot que t'hagis jutjat tan durament. Jo també he tingut un nen al setembre, és el segon, i fem LM. Si em passés el que t'ha passat, sincerament no sé si podria resistir tant.
El que intento dir-te és que reflexionis el que és ser una bona mare. Segurament arribaràs a una conclusió: preocupar-te pel teu fill, tenir-ne cura, estimar-lo... Ser bona mare no té gaire a veure amb donar el pit o no.
Amb l'experiència de tenir dos fills et diré que la maternitat és meravellosa però que no és un conte de fades ni perfecte com a les pelis. Hi ha entrebancs, problemes, dies bons i dolents, i l'únic realment important és recolzar-los i ajudar-los a fer-se grans.
Amb el temps, passaràs el dol i a tu i a la teva nena us queden per viure milers i miles d'experiències. Tot just aneu pel primer capítol!
Perdona't i disfruta de la peque! I no deixis mai més que ningú posi en dubte que ets bona mare, ok?
Petons!!
He llegit la teva història i em sap molt greu tot el tràngol que has hagut de passar, sobretot que t'hagis jutjat tan durament. Jo també he tingut un nen al setembre, és el segon, i fem LM. Si em passés el que t'ha passat, sincerament no sé si podria resistir tant.
El que intento dir-te és que reflexionis el que és ser una bona mare. Segurament arribaràs a una conclusió: preocupar-te pel teu fill, tenir-ne cura, estimar-lo... Ser bona mare no té gaire a veure amb donar el pit o no.
Amb l'experiència de tenir dos fills et diré que la maternitat és meravellosa però que no és un conte de fades ni perfecte com a les pelis. Hi ha entrebancs, problemes, dies bons i dolents, i l'únic realment important és recolzar-los i ajudar-los a fer-se grans.
Amb el temps, passaràs el dol i a tu i a la teva nena us queden per viure milers i miles d'experiències. Tot just aneu pel primer capítol!
Perdona't i disfruta de la peque! I no deixis mai més que ningú posi en dubte que ets bona mare, ok?
Petons!!
Re: la meva historia amb la LM
ostres noies m heu fet emocionar!
Moltes gràcies a totes per les vostres paraules boniques i els anims. Feia dies que sentia la necessitat de "comunicar-me". Es una cosa que porto molt a dins i que em costa pair. I la gent del voltant no ho entent. Mon pare encara em diu allò de " no entenc tan de drama per la teta.." No tothom enten que el dol no es sols per la mort, sino per una perdua. jo volia fer teta i no m.he ensortit. Hi he renunciatbi aquesta a estat la meva perdua. No considero que fer bibi sigui un fracas pq a la vista esta, tots hem pujat igual amb bibi o teta. Però jo volia i em feia ilusió
Sabia que ser mare no era tasca facil però aquest sentiment d amor exagerat cap a la meva filla fa que sovint, em senti mes perduda que mai.
Gràcies, Gràcies,.Gràcies...
Moltes gràcies a totes per les vostres paraules boniques i els anims. Feia dies que sentia la necessitat de "comunicar-me". Es una cosa que porto molt a dins i que em costa pair. I la gent del voltant no ho entent. Mon pare encara em diu allò de " no entenc tan de drama per la teta.." No tothom enten que el dol no es sols per la mort, sino per una perdua. jo volia fer teta i no m.he ensortit. Hi he renunciatbi aquesta a estat la meva perdua. No considero que fer bibi sigui un fracas pq a la vista esta, tots hem pujat igual amb bibi o teta. Però jo volia i em feia ilusió
Sabia que ser mare no era tasca facil però aquest sentiment d amor exagerat cap a la meva filla fa que sovint, em senti mes perduda que mai.
Gràcies, Gràcies,.Gràcies...
- tardibelle
- :: formigueta
- Entrades: 58
- Membre des de: dv. set. 09, 2011 7:36 pm
Re: la meva historia amb la LM
Hola Arual83,
Em sap molt de greu el que t'ha passat, pensa que la desició que has pres es la bona.
Jo ja se que costa molt de prendre, t'ho dic per experiència pròpia i ningú sap millor que tu el que passa dintre teu i en aquells moments necessites parlar-ne i que algú et recolzi i moltes vegades no es així.
Pensa que mai faràs res dolent per la teva filla i que sempre voldràs el millor per ella, sempre intentaràs fer-ho el millor que podràs i el que sabràs.
Per cert el que no li donguis LM, no vol dir que no siguis bona mare, pensa que tot es modes i les modes pasen.
Molts ànims.
Em sap molt de greu el que t'ha passat, pensa que la desició que has pres es la bona.
Jo ja se que costa molt de prendre, t'ho dic per experiència pròpia i ningú sap millor que tu el que passa dintre teu i en aquells moments necessites parlar-ne i que algú et recolzi i moltes vegades no es així.
Pensa que mai faràs res dolent per la teva filla i que sempre voldràs el millor per ella, sempre intentaràs fer-ho el millor que podràs i el que sabràs.
Per cert el que no li donguis LM, no vol dir que no siguis bona mare, pensa que tot es modes i les modes pasen.
Molts ànims.
Re: la meva historia amb la LM
Et felicito per haverreunit el coratge d'explicar la teva història.
Ànims i gaudeix molt de la teva nina, que té sort de tenir una mama tan lluitadora!
Ànims i gaudeix molt de la teva nina, que té sort de tenir una mama tan lluitadora!
Re: la meva historia amb la LM
Hola guapa!! Jo estic amb tot el que diuen les que ja han comentat. Vas arribar a un moment que estava claríssim que ho havies de deixar, tant per tu, com per l'Emma, tu ho estaves passant molt malament i ben segur que ella ho notava. Encara vas aguantar prou!!
No coneixia la història amb tant detall (els whats up no donen per tant) però encara em sembla més heavy escrit aquí i així. L'esforç que has fet és impressionant, però finalment no va poder ser, no et facis mala sang. L'Emma està amb la millor mare que podria tenir.
I amb això dels comentaris de la gent, ja saps... ni caso... crec que qui no ha donat mai el pit no sap lo difícil que pot arribar a ser.
No sabia que quan veus una mare donant el pit t'angoixes tant....
No coneixia la història amb tant detall (els whats up no donen per tant) però encara em sembla més heavy escrit aquí i així. L'esforç que has fet és impressionant, però finalment no va poder ser, no et facis mala sang. L'Emma està amb la millor mare que podria tenir.
I amb això dels comentaris de la gent, ja saps... ni caso... crec que qui no ha donat mai el pit no sap lo difícil que pot arribar a ser.
No sabia que quan veus una mare donant el pit t'angoixes tant....
-
carbasseta
- :: zebra
- Entrades: 1042
- Membre des de: dl. des. 27, 2010 11:56 am
- Contacta:
Re: la meva historia amb la LM
Ostres arual, em sap molt greu q hagis passat per això. Et volia donar ànims per seguir endavant i que poc a poc vagis fent el teu dol. Estic amb tu que sempre q hi ha uns pèrdua sigui del tipus q sigui cal passar un dol. Una abraçada!
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca, has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia
http://instintmaternal.blogspot.com.es/
http://instintmaternal.blogspot.com.es/
Re: la meva historia amb la LM
Arual has sigut molt valenta!!! La LM és el millor però fins a quin punt? si has d'estar patint potser això no és tant bo per la teva filla. Has fet el que calia en cada moment i ara toca passar el dol. Poc a poc. El que em flipa és que demanis ajuda per deslletar i encara insisteixin. Una bona assessora, també ha de saber en quin moment toca ajudar a deslletar. Per mi és el problema dels grups de lactància, són quasi sempre massa extremistes. Està bé ajudar i insistir però em sembla que en un cas com el teu no t'haguessin hagut de dir de seguir.
Com ja t'han dit la resta, ets una supermami!!!! Això no ho dubtis ni un segon!
Com ja t'han dit la resta, ets una supermami!!!! Això no ho dubtis ni un segon!
Re: la meva historia amb la LM
Laura guapa, no tenia ni idea de tot el patiment que vas arribar a soportar.
No et sentis malament, ho vas intentar i moolt, ja saps que les mamis de setembre estem amb tu.
Petons guapa!
No et sentis malament, ho vas intentar i moolt, ja saps que les mamis de setembre estem amb tu.
Petons guapa!
25/12/2010 Comencem la cerca del nostre somni...no sense entrebancs
27/12/2011 EMBARASSADA 1-2!!
16/01/2012 Veiem l'embrionet i el batec!
22/02/2012 Eco plec nucal, et veiem i ens saludes!
24/04/2012 Eco 20 setmanes, ets un nen!!
02/06/2012 Eco 4D
07/09/2012 Ja ets amb nosaltres!!!
Re: la meva historia amb la LM
Hola arual,
Fa dies vaig llegir el teu post, tot just portava poc fent LM al meu fill q va neixer a finals d novembre. Vaig empatitzar molt amb tu ja que tampoc estava gaudint a la LM xq tenia molt i molt dolot.
Doncs a les 3 setmanes, vaig agafar una mastitis i se m van fer clivelles. Com tu he posat gairebe a 40 d febre i he sentit molt mal. Cada vegada q sentia al nen plorar em.posava fatal... A mes q no he parat d plorar... Quan semblava q ho anavem.superant ( jo seguia sempre amb molt dolor) les clivelles s.han tornat a obrir i treia sang. he contactat amb una llevadora 2 cops, he llegit un regal x tota la vida,... finalment he decidit,com tu, destetar-lo. estem en aquest proces... em sento molt rara, amb sentiments contradictoris i molt trista. principalment ho he fet x gaudir d meu fill sense patir xq despres ve una pressa d llet ( encara q sembli mentida jo ho he viscut aixi). q sapigues q t entenc molt....
ens hem d animar i nostres peques!
Fa dies vaig llegir el teu post, tot just portava poc fent LM al meu fill q va neixer a finals d novembre. Vaig empatitzar molt amb tu ja que tampoc estava gaudint a la LM xq tenia molt i molt dolot.
Doncs a les 3 setmanes, vaig agafar una mastitis i se m van fer clivelles. Com tu he posat gairebe a 40 d febre i he sentit molt mal. Cada vegada q sentia al nen plorar em.posava fatal... A mes q no he parat d plorar... Quan semblava q ho anavem.superant ( jo seguia sempre amb molt dolor) les clivelles s.han tornat a obrir i treia sang. he contactat amb una llevadora 2 cops, he llegit un regal x tota la vida,... finalment he decidit,com tu, destetar-lo. estem en aquest proces... em sento molt rara, amb sentiments contradictoris i molt trista. principalment ho he fet x gaudir d meu fill sense patir xq despres ve una pressa d llet ( encara q sembli mentida jo ho he viscut aixi). q sapigues q t entenc molt....
ens hem d animar i nostres peques!
Re: la meva historia amb la LM
Noies!!! Us entenc molt b! Jo tb he patit amb la LM i vaig estar a punt d'abandonar mes d'una vegada. La meva sort va ser q quan ja estava arribant al límit la cosa va millorar i ara, el meu xic té gairebé 3 mesos i li dono pit sense problema. Ara, us ben asseguro q en el vostre lloc hauria fet el mateix q vosaltres!!! I potser tb m'hauria sentit malament, però sense motiu. No passa res x donar biberons! No és un crim! No depen d'això ser o no ser una bona mare! Jo tinc una relació genial amb la meva mare. Tenim i sempre hem tingut un vincle saníssim, sempre he pogut comptar amb ella, sempre m'he sentit cuidada i estimada, i MAI em va donar el pit!!! A més, sempre he sigut forta i sana!!
Animeu-vos marones! Q ho esteu fent molt bé!!!!
Animeu-vos marones! Q ho esteu fent molt bé!!!!
Re: la meva historia amb la LM
Jo vaig donar LM nomes el primer mes, tenia poca llet, va arribar un moment que me la treia amb el llevallets i li donava al nen amb bibero, perque quan mamava es quedava amb gana i plorava.
Per deixar la LM i passar a la LA no me sentit una mala mare, el veure que ha creix sa i fort em sento orgullossa, el gener fara un any!
Per deixar la LM i passar a la LA no me sentit una mala mare, el veure que ha creix sa i fort em sento orgullossa, el gener fara un any!
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 0 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |