No sé com actuar amb el meu fill de dos anys

[jpc]

Hola a tothom,

necessito desfogar-me una mica i us escric per explicar la situació, estic segura que molts/es de vosaltres també us hi trobeu.

Tinc un fill de 25 mesos que és un encant però que té tanta energia i tant caràcter que no sé com actuar amb ell. Sé que està en "els dos anys" i tot el que això comporta (rabietes, etc) però és com si en el seu cas tot fós encara més exagerat. Quan el "comparo" amb altres nens, veig que no es comporten com ell. Us en poso exemples: si està amb els cosins de la seva edat tots juguen tant contents i ell es dedica a treure'ls les joguines i pegar, si li dius que faci alguna cosa com "seu aquí, anem al banys, posa't la jaqueta, etc" no fot ni cas. Diu que no i és que no, i no hi ha qui el faci canviar d'opinió. Vestir-lo o canviar el bolquer és un suplici, em fot unes patades a la panxa que em destrossa. És un nen molt gran i amb molta força i jo de vegades ni puc amb ell. Ahir estàvem agafant pedretes a un parc i de sobte va agafar una pedra ben grossa i em va fotre un cop al cap, així, amb tota la intenció del món.
Sortir a prendre algo o simplement a passejar és un altre suplici, és incapaç d'estar quiet ni un moment i sempre acabem marxant dels llocs perquè ho passem fatal.
A l'escola bressol és un nen completament diferent, tranquil i fins i tot sumís. D'altra banda, és un nen super afectuós, em menja a petons i em fa mil abraçades sempre.
Son pare i jo, perdem la paciència moltes vegades i acabem cridant-li. Sé que aquesta no és la solució però és que quan ja li he dit 50 vegades una cosa amb amor donc ja no sé que fer. He trobat informació sobre "nens d'alta demanda" i sincerament em sembla una tonteria. Segurament el meu fill si que encaixa amb aquestes característiques però jo no vull etiquetar-lo en res, és un nen ben normal i això que li passa no és malaltia però sento que necessito eines per tractar-lo o per dur la situació perquè no vull que d'aqui uns anys ja sigui massa tard.

Estic una mica desesperada...

[garota]

Holaaa!!

Primer de tot, com molt bé dius i fas, no s'han d'etiquetar els nens, així que vas per molt bon camí!:-) en segon lloc, i també com dius tu, està a l'etapa dels dos anys, una petita adolescència com dic jo. Una etapa on proven tooooots els límits que et puguis imaginar i fins a on poden arribar! Jo de vosaltres procuraria de no cridar-lo mai, ( és molt fàcil dir-ho però,...). I tampoc repetir-li les coses massa vegades. Una explicació clara i conscisa quan no vulgui fer alguna cosa. I curta. Sobretot no us contradieu mai el teu marit i tu davant seu perquè s'hi agafen volant, i ja et dic, intentar no donar massa voltes a les coses que faci per cridar l'atenció. Jo també parlaria amb la mestra per pactar unes pautes d'actuació que us aniran molt bé. I també hi ha families que opten pel sistema de recompensa ( mai material) de reforçar les actituds positives. I això és el que haurieu de provar, reforçar seeempre tot el que favi bé i passar més desapercebut el que faci malament. Fins i tot, si veieu moments que està tranquilet, jugant, content, dir-li, expressar-li que gran que el veieu i que bé que es porta,.... I tot anirà sortint. En aquestes etapes sembla tot molt lent però si ets conseqüent, al cap d'un temps dius, mira, ja no fa això! I és pel treball constant i difícil jeje que s'ha anat fent dia a dia!!!!
Molts ànims i mooolta paciència!!!!! Ja veuras com se solucionarà!!!!

[Susana82]

Hola jpc

He llegit el teu cas i sincerament t'entenc perfectament pq es el q ens passa a mi i ha el meu home.
El meu fill ara al desembre farà els 4 anys... i és un nen molt nerviós no para, no fa cas, té moltes rabietes, quan anem al carrer no vol caminar, s'estira al terra i si no l'agafo allà se queda, m pica m dona patades, no vol menjar, son pare un dia es va posar malalt dels nervis i encanvi a l'escola m diuen q es molt tímid... Si t serveix d consol el meu consell es q uan se posi nerviós deixa`l no li diguis res, q se desfogui si per exemple la rabieta li agafa al menjador, tú ves cap a la cuina intenta fer altres coses, a mi avegades m funciona, llavors quan se cansa m crida pq hi vaigi i m demana perdó... si vols envia'm un privat i en parlem. Ja q veig q estem en la mateixa situació... així podrem compatir coses i aconsellar-nos...
Vinga fins aviat

[anet30]

Hola jpc! Em sento en la mateixa situació que tu! I aquests dies especialment agobiada! A casa no para...Marxa a dormir tardíssim cada dia i te molt de caracter i sovint rabietes q duren moltíssim. Jo també he trobat informació d'alta demanda... I per últim cosa que també em ralla... A l'escola bressol és més aviat tímid i bon nen! Avui estava tan angoixada que he escrit un missatge on-line al cediap. Exposant exemples aviam si es normal pq ja no sé que fer..si voleu escriure'm privat i compartir per mi genial!jo també em sento perduda.. Gracies

[jllt]

Hola noies,

Crec que aquestes situacions que descriviu solen ser normalíssimes en la majoria de la canalla, ja siguin als 2, als 3, als 4 anys... Com bé deia una de vosaltres, als 2 anys exploren on són els seus límits i tiben moltíssim la corda. I normalment tenen aquestes actituds quan es troben amb els pares, i sobretot amb la mare, a qui estimen amb bogeria però som també la persona en qui solen tindre més confiança, el seu referent més habitual, i és amb nosaltres amb qui posen a prova fins on poden arribar (i a la vegada ens posen a provar també a nosaltres). Crec jpc que ho esteu fent molt bé. És que no hi ha gran cosa més a fer, més que molta paciència i tindre l'esperança que són etapes que, com totes, acaben passant un dia o un altre. Una de vosaltres també deia que és important no fer-los massa cas quan es posen a marranejar, a cridar, a estirar-se per terra... i penso que té raó. Jo és així com ho vaig fent amb la meva canalla, perquè si no estaria tot el dia preguntant-los "i ara què et passa, ara què vols, ara per què fas això, ara per què et poses així..." Els deixo una estona fent la seva rebequejada (els dic per exemple: molt bé, ara plora, crida i fes el que vulguis, jo me'n vaig a rentar plats. Quan t'hagis calmat et farà una abraçada i parlem de què et passa) i així ho vaig temptejant.

El cas que expliques que l'altre dia et va llençar amb tota la intenció una pedra al cap, jo en aquests casos sí que em plantaria. No sé com vas reaccionar en aquell moment, però jo algun cop que m'han volgut picar en un moment d'enrabiada màxima (i el nen, amb quatre anys, ja pica fortíssim), em poso molt seriosa i els tinc una estona de cara a la paret perquè pensin què han fet. Si ho fan per exemple al parc, s'ha acabat el parc. Jo tinc un nen de 4 anys i una nena de 3, i a l'escola són bellíssimes personetes, però a casa... és tot un altre món.

Molts ànims!

[entrerius]

quan et llegia ens veia a nosaltres fa un parell d'anys (ara en té 4) en el caràcter fort, en l'amor que desprèn i fins i tot en el canvi de nen a la llar. Dins la llar era un angelet i quan sortia havia de treure totes les emocions retingudes....... i qui lloc millor hi ha al món que la mama per abocar-les.....

T'he de dir que hem millorat, però tampoc per tirar coets continuem sense acceptar l'hora de marxar del parc, acceptem poc la frustració........ ainhhhhhssssss!!!! paciència i més paciència.... i sobretot explicar un cop i un altre el perquè de tot plegat, amb molt d'amor

Ànims d'una altra cridanera

[jpc]

Ai noies, gràcies pels vostres comentaris i experiències. Quan veus que hi ha gent en la mateixa situació sembla que es veuen les coses d'una altra manera.

Tinc claríssim que el meu fill és normal, que no és ni millor ni pitjor que els altres però que potser necessita més atenció i més dedicació. El que trobo que em falta són eines per portar la situació, informar-me i saber que el que faig ho estic fent bé perquè no vull actuar malament amb ell i pagar les conseqüències d'aquí a uns anys, no sé si m'explico...

D'entrada he pensat en parlar amb la seva eduacador a la llar per tal de conèixer bé com es comporta ell en les hores que està allà. Penso que tota informació detallada serà bona. D'altra banda m'he fet amb un bon grapat de llibres de la biblioteca sobre criança respectuosa, com educar al nostres fills, etc. Cada cas en un món però penso que una mica d'informació extrena em pot anar bé, al menys per tenir la teoria clara encara que després a la pràctica sigui difícil d'aplicar.
I mooolta paciència, ho sé. Hi ha dies millors i dies pitjors, i ens aquests pitjors tant el meu marit i jo ens sentim fatal i va bé saber que això que ens passa és ben normal.

Si voleu podem seguir parlant-nos per aquí i comentant cosetes. Quan comenci amb els llibres us aniré dient el que trobo i els que més m'han agradat si us sembla.

Una abraçada!!

[montsecm]

Molts anims xq tots hem passat per aqui, crec que és el mes habitual. Com diu el meu marit, els nens van omplint el seu excel per veure fins a on poden fer cada cosa i amb cada persona.
La paciència és la clau, però estic d'acord que hi ha dies que gairebé s'acaba i ja no saps què fer...
Jo també utilitzo l'estratègia de dir-li "quan acabis de plorar parlem". I a vegades també li dic "si plores no podrem fer coses divertides", aquí amb plorar em refereixo a rondirar, o queixar-se per qualsevol cosa.
Espero que aquests llibres serveixin per reforçar-te pq crec q ho estas fent molt be!

[afrodita11]

Hola a totes!! Aiii com us entenc... El meu fill també té dos anys i gairebé tot és una lluita. Coses tan quotidianes i habituals com El canvis de volquers, posar la jaqueta, que em doni la ma quan caminam, es poden convertir en una odisea. I no estic xerrant que un dia faci una rabieta, (que seria el normal) sinó que és la seva forma diària d'actuar. Bé, supòs que les que teniu nens així, sabeu de que estic parlant...És esgotador i desesperant. La veritat que el nostre fill des de petit ha estat un" inconformista" i ha estat molt plorador. És un nen que Té molt de caràcter i a sobre és un cul inquiet. Jo sempre he dit que aquest nin era diferent. En el sentit que jo veia el que feia el nostre fill i el que feien els altres i no tenia res a veure. Jo també vaig llegir això dels nens d'alta demanda, i encaixa en les coses que diu.
És clar que no tot són coses dolentes perquè ell és molt carinyós, espabilat i és molt xistós. Però és un nen amb un caràcter complicat, cosa que fa si que el dia a dia sigui a vegades complicat. Com molt bé deia una de vosaltres hi ha dies més tranquils i altres desesperants .
Jo també estic interessada en intercanviar missatges privats amb vosaltres i compartir penes i alegries. I sobretot a veure si podem compartir experiències!!!!!!!

[valerie]

Hola a totes,
Com us entenc!! Però jo encara em preocupo més, la meva nena només té 18 mesos y des de els 15 que ja va començar a fer aquestes coses i ara va en augment. Des de que es lleva fins que va a dormir, estem igual; és una nena molt carinyosa com moltes dieu que són els vostres, però ara s’ha acostumat a picar-me o donar-me cops de cap amb molta força i quan la renyo riu perquè es pensa que tot és un joc. Canviar-li els bolquers, vestir-la, posar el pijama… tot és una lluita i a vegades, bueno, últimament sovint perdo els nervis i crido, de seguida m’empena deixo però ja està fet i és quan sento impotència. A més és molt nerviosa i no para mai quieta, juga llençant coses i quan està amb d’altres nens, s’esvera molt i a vegades els mossega o els pica, no ho fa amb mala intenció però té molta força i no la controla. Ella encara no va a la llar, tenim pensat portar-la un any abans de començar el cole i tant el seu pare com jo pensem que com continuï així, ens cridaran més d’una vegada l’atenció. A part d’això, és una nena molt alegre, sempre està ballant, cantant i és molt sociable, a plaça la coneix tothom…Ha estat molt demandant des de ben petita i no suporta la cadira del cotxe, de seguida que la veu demana “teti” per lliurar-se’n i es pot passar 10 mins. plorant fins que parem el cotxe i la trèiem. Espero que a mida que vagi creixent millori i només és tracti d’una fase; tots els vostres consells seran benvinguts
Gràcies.

[martetablau]

Hola.
Jo tinc una nena de 18 mesos i tb estic una mica preocupada.Ella rabietes molt fortes no te tot i q si q a tot es no .
Pero el q realment hem preocupa es q quan esta amb altress nens nomes es dedica a pendre.ls les joguines de les mans , vol tot el q tenen els altres.I jo he d.estar pendent x evittar conflicte i evidentment no estic tranquila...
A mes ella ni es gaire de fer abraçades i aixo tb hem frustra una mica..
Estem molt amb altres nens i no veig q els altres ho facin tan...a mes ella si no aconsegueix la joguina llavors pega.a veure si algu ens pot donar idees i si algu q hagi passat x aixo ens pot donar anims i dir q tot passa ...

[Martina32]

Els nens i nenes a aquestes edats volen oposar-se pràcticament a tot, és la seva manera de dir-nos que es reconeixen com a persones diferents a nosaltres, el grau d'oposició i de rebequeria va també en funció del temperament de cadascú. És una edat complicada i als pares ens fan perdre la paciència i pensem que tot el que diem o fem no acaba de funcionar. La meva filla ara te 3 anys i mig i hem superat bastant aquesta fase tot i que, obviament, encara en tenim alguna. Jo sempre li he explicat el perquè podem fer o no una cosa, un cop explicat si ha fet una rebequeria li he dit que entenc que estigui enfadada, frustada, cansada,...però que les coses són així i que quan es calmi li faré els petons i les abraçades que necessiti. Els límits sempre ben clars, intentar no entrar en conflicte en hores en les que se que pot estar cansada, posar-li sempre nom al que pot estar sentint. Als dos anys sembla que tot això no està servint per res però quan es van fent mes grans te n'adones que tot això s' ha anat assimilant. Ella per exemple quan plora quan comença a ser tard em diu: mama és que estic cansada, m'abraçes? Ara ja també vol negociar i em diu mama fem un tracte...A vegades es bo que ells puguin triar entre un parell de coses o un parell de situacions. Per exemple si sempre la lien amb la roba doncs ja al matí preparar-li dos conjunts i que triï, això els fa sentir que poden prendre decisions però ens evitem entrar en conflicte. A mi cridar no em serveix, no vol dir que no ho faci mai, eh? Però tinc comprovat que es posa molt mes nerviosa. Amb el tema pegar si que m'he posat molt i molt sèria i només ho ha fet una vegada, mai mes, li vaig dir que pegar a la mama no estava permés de cap de les maneres i sembla que vaig ser convinçent, si algun cop ha fet el gest només m'ha calgut mirar-la ben sèria. Tema escola: els nens sovint es mostren molt diferents a casa i a l'escola, penseu que el vincle afectiu no és el mateix, jo sóc mestra i us puc assegurar que la majoria a casa es comporten ben diferent. Noies molta paciència perquè no hi ha receptes màgiques icada infant és un món. De totes maneres si que us recomano que poseu, diguem-li, límits, normes de convivència, clares i concisses i coherents, que a vegades demanem coses a les criatures que nosaltres no fem, posades amb amor i pacièncis.