Se'ns escapa pel carrer!

[nanablau]

Hola! Necessito la vostra ajuda...

El Nanopetit no ens fa ni cas quan anem pel carrer. Ara ja fa temps que camina però quan anem xino xano per la vorera, és impossible, el tio agafa i marxa corrents cap a la direcció contrària a la què anem, si intentem que ens doni la mà no para fins que aconsegueix deixar-se anar i fer la seva. Si no fa el que ell vol i va corrents per on vol (que no és mai anar del punt A al B, ni del A al B passant pel C o el D, sinó donar voltes, tornar enra mil vegades i xafardejar... No avancem i no anem enlloc!), el tio agafa i s'asseu a terra fins que li deixem espai i sant tornem-hi.

Les passejades són un suplici i sempre acabem tornant-lo a posar al cotxet perquè qualsevol dia se l'emporta un cotxe per davant... No sabem què fer! Sabeu si això és normal? Teniu truca o consells per fer-li entendre que pel carrer ens ha de creure?

Val a dir que ja li expliquem mil i una vegades el que farem amb molta antel.lacio, què esperem d'ell i què passarà si no ens creu... No serveix de res, cada vegada la mateixa història i el crio súper disgustat. I nosaltres es clar, també...

[turuleta]

El meu te 18 mesos,i la cosa ha anat millorant lleugerament.tot i q si anem amb pressa lhem de dur a sobre.ell inspecciona el que troba,no li interessa caminar en si.i de la ma,nomes hi va per creuar el carrer

[catalanna]

El meu té 30 mesos i encara ho fa de tant en tant, em faig un fart de fer sprints... L'època en que ho feia molt anava sempre amb el cotxet i a la que s'escapava l'hi posava, perquè veiés una conseqüència negativa. Ara que ho fa menys, ja m'atreveixo a anar a peu amb ell sense cotxet, però si m'escapa el renyo "molt" perquè és molt perillós. Pensa que el meu ja corre molt de presaa i m'ha arribat a creuar un carrer i tot!!! Ànims perquè ja et dic que va millorant amb el temps!

[nanablau]

Gràcies noies! Veig que és qüestió de paciència, doncs... Realment el problema és que és perillós, quan no ho és va suelto i va per on vol. La veritat és que és un pal per ell anar el cotxet sabent caminar però si no fa cas i s'escapa no tenim opció...

Si alguna té algun consell, idea o experiència al respecte, jo estaré infinitament agraïda! Gràcies!

[Albercoca]

Hola nanablau,

El meu fill ja té tres anys i mig, però quan tenia el temps del teu (i fins fa pocs mesos) també s'escapava... És tenir paciència, intentar acompanyar-lo quan surt corrents, i ensenyar-li els perills. Li deia que a pas de peatons m'havia de donar la mà, esperar que es posés verd... Els guals significava que podien sortir cotxes del parking... Sabent això, se m'escapava, però s'aturava a esperar-me abans de passar per aquestes zones de perill.
Jo el què feia quan havia sortit corrents, era dir-li com em feia sentir: "m'espanta quan estàs lluny de mi, i no et veig" "m'espanten els cotxes"... Al meu quan li deia, sentia empatia amb mi i parava de fer-ho en el moment. Tot i que en un altra moment, o un altra dia ho tornava a fer. Amb el temps va deixar de fer-ho, però ha sigut qüestió de paciència i de confiar en ell, cada cop més.
Ahir, anavem a agafar un ascensor i ell es va adelantar, i jo em vaig espantar que hi pugés i ell quedès a dins i jo em quedés fora. Però em va esperar. Vaig aprofitar per dir-li que m'agradava que m'esperés, i que m'espantava quedar fora i ell dins l'ascensor. Ell em va dir, "a mi també m'espanta mama, jo t'espero".
Molta paciència maca!!

[nanablau]

Moltes gràcies Albercoca! Això de donar-li la volta i demanar-li que et faci cas perquè si no tu ho passes malament no ho havia pensat, i mira que és lògic... Fins arabsempre ens hem centrat en ell i les conseqüències de no fer cas que patiria ell ("et pots fer mal", "pot venir un cotxe i atropellar-te", etc.). M'és de molta ajuda la teva idea, la provaré de seguida que es doni l'ocasió. Moltes gràcies!

[Crisalexi]

Jo pensó que millor que plori ell, a que ploris tu. Fermesa , el poses al cotxet ben lligat, i li dius que no ho ha de fer ben seria, i cada cop que t´ho faci i cap a casa...Veurás que amb tres cops para de fer-ho!!
No és que a casa siguem militars ni res per l´èstil, però no pot ser que facin la " gracieta", amb coses que els posen en perill, i n´han d´apendre...
És la meva opinió...

[nanablau]

Hola Crisalexi! Sí, això ho hem fet molts cops... El problema és que veiem que no serveix de res! Ho hem fet mooolts dies, i clar, cada cop un disgust, ell i nosaltres! Per això us demanava si teníeu altres estratègies... Aquesta, almenys amb ell, no funciona... Tot i que per descomptat, si res més no serveix, al final acabem tirant per aquí...

[Mara17]

Els nens són molt empàtics! Jo faig com l'Albercoca, parlo des del 'jo' i funciona molt. Els nens això de córrer pel carrer no ho fan per fer la gracieta, crec jo, sinó pq els ve de gust i no són conscients del perill. Us recomano un llibre de la Naomi Aldort, 'Aprendre a educar sense crits, càstigs, ni amenaces',crec que es diu. Et canvia la perspectiva i flipes pq moltes coses són obvietats.

[nanablau]

Gràcies Mara! Ho intentarem! De moment dir-li que ho faci per la mama tampoc no ha funcionat del tot, provarem més dies perquè aquesta via és nova per tots. A veure si a poc a poc va funcionant.

Per exemple, amb les rabietes diàries per TOT també teníem un problema, era impossible fer res, tot era el gran xou. Al començament i durant mesos era una lluita de forces i acabàvem tots enfadats, fins que vam dir prou i vam optar per explicar-li amb antel.lació i amb molt de detall que faríem en una estona i què passaria després i com ens agradaria que ell es portés... I mano de santo, tu! Si arribo a saber-ho... Una estratègia que per cert vaig trobar aquí al SP ;)

Des d'aleshores, sempre penso que amb els nens más vale maña que fuerza.... Perquè de fuerza i de aguante sens dubte en tenen més que el Nanoblau i jo junts!

[Albercoca]

Nanablau, ara he recordat que també el que fèiem per treure-li aquestes ganes de sortir corrents era de tant en tant dir-li de fer una carrera. Dient-li de córrer fins a algún objecte del carrer "fins la paperera" "fins la farola"... Sempre acompanyant-lo. I després de la carrera dir-li q per creuar, o seguir el camí "caminem de la mà".
Molta paciència que tard o d'hora ho deixarà de fer.

[nanablau]

Gràcies Albercoca! De moment ahir vam provar de nou la solució empàtica i va funcionar una mica millor, es va girar i em va mirar amb uns ullets, pobret... Mica en mica ho anirem fent millor, n'estic segura! Moltes gràcies a totes :)

[clubpetitslectors]

O molt bé aquest post!!! la meva peke de dos anys fa el mateix, és desesperant! i a sobre vas pendent dels altres dos i buffff...
provaré l'empatia, m'ha agradat això.
Jo el que faig és dir-li, vols anar caminant o en cotxet....i és clar, ella respont caminant...i jo li dic, bé, però caminant, no corrent...i funciona, però per poca estona, jejeje

[nanablau]

Jaja sí, és tot un tema!

Ara el nostre petit ja es comporta molt millor anant pel carrer, jo crec que ha crescut més i ara ho entén millor. És qüestió de temps. De tota manera, de tant en tant encara s'escapa... I hem descobert quina és la paraula màgica que el fa aturar: ESPERA'M! És com si de cop i volta s'adonés que la mama o el papa no li van al darrera com ell s'espera perquè va massa ràpid, aleshores s'atura, ens espera i potser segueix corrent o ja ens dóna la mà.

La veritat és que no hem fet res, un dia de cop i volta va entendre que per anar pel carrer havia de donar la mà perquè passaven cotxes i es podia fer pupa (això és el que li explicàvem una vegada i una altra). Als 18 mesos no ho entenia, i ara els 22 sí ho entén. Paciència doncs!