patir amb els embaraços de les amigues

[cheesecake]

Com viviu els embaraços i parts de les amigues, cosines, companyes de feina, germanes, filles dels amics dels pares,etc....?????

jo sóc cercadora veterana i aquest és el tema que pitjor porto...pq porto molta sobrecarrega emocional .

Quan alguna amiga em comunica el seu embaraç tinc sentiments molt forts de ràbia, enveja, tristor...el pitjor és de les amigues de la meva mateixa edat amb qui hem anat a l'escola..pq hem anat creixent juntes i fent totes les etapes de la vida (primer novio, primer any a la uni, primer pis, prmera feina....) i em fa sentir sola que totes les amigues parlin dels seus embaraços i jo em sento exclosa...

Ja he deixat d'anar als naixements (visita hospital) dels grups d'amigues, patia molt.

què puc fer per transformar això en alguna cosa positiva? o simplement no es pot i s'ha de viure el millor que es pugui?

sí sóc una mica sensible, però són molts anys..............

[Rubinat]

Cheesecake per aquest tema tan arrelat al mon emocional et recomano anar a un homeopata. A mi mha anat genial per veure les coses des duna altra perspectiva.

Anims!

[Anna Maria]

Hola cheescake,
doncs només et puc parlar des de l'experiència meva i altres companyes. Quan has tingut un avortament, no es viu massa bé els altres embarassos. Per una part te n'alegres, però la pregunta primera és "per què jo no?" MIra, sense anar més lluny. Nosaltres vam començar a buscar a la primavera. Doncs al gener, quan vaig saber que ma cunyada estava embarassada del que avui és el meu segon nebot (i fillol), no li vaig dir ni felicitats. Ho van dir després d'una celebració en família, i les felicitacions dels altres van amagar la meva no felicitació. En el meu cas, tinc una cunyada que m'entén molt bé perquè sa mare va patir dos avortaments.
És un sentiment com de tristor i enveja (no sé si sana o no), evitar-lo? renegar i amagar o intentar fer desaparèixer les emocions no és massa bo, crec que avui en dia és un dels nostres errors. El que sí que pots intentar és reconduir-les i portar-les el millor que puguis, i com diu la companya si necessites un suport professional endavant. De moment, aquí saps que tens l'SP on hi ha moltes noies que t'entenen.
Des d'aquestes línies t'envio moltíssims ànims, guapa.
Una abraçada,
Anna Maria

[rita2013]

T'entenc perfectament. A mi també em passava. Intentava alegrar-me'n però en el fons pensava: i pq no jo? Potser un professional et pot ajudar però jo trobo que són sentiments totalment comprensibles. Si són amigues que coneixen que esteu cercant des de fa temps segur que ho entendran.

[Atuchi]

Hola maca. Jo et parlo tambe des de la meva experiencia. Per sort no he tingut mai un avort ni tan sols un bioquimic per tant es un altre punt de vista perque no he patint tant com d'altres companyes del sp. Pero el meu cas era una mica especial, de sempre he tingut problemes per tenir regles normals. Des que em va venir per primera vegada que gairebe mai havia tingut dos mesos seguits normals. Als 18 vaig començar amb les pastis i fara uns 3 anys les vaig deixar. Vaig tenir 3 mesos seguits mes o menys normals per mi mateixa i vaig pensar carai m'he regulat amb la edat...pero que va. Seguidament vaig estar 9 mesos sense regla sense saber el motiu la gine nomes deia si si esta a punt de baixar...i jo com una panoli ah dons bueno si ella que la professional no li dona mes importancia...total no cercava nomes volia probar el cos. Vaig tornar a prendre pastis
L'any passat a l'estiu vaig deixar-les de nou aquesta vegada per cercar i va començar de nou el no baixar la w, no ovular...aquesta vegada estava molt mes informada i ja estava per aqui aixi que la informacio es poder pero tambe fa molt de mal perque era conscient que algo no rutllava dins meu i em feia patir molt perque no em podia ni apuntar a cercadores per no saber la data no w clar si no saps quan ovules ni si ovularas...a sobre el meu company amb problemes als bitxitus...un bon coctel per no aconseguir embaraç. La meva cunyada tambe es va quedar embaraçada i a sobre el primer net clar tot girava en torn a aixo a les reunions familiars i jo m'alegrava pero estava fins al gorro. Et puc dir que era enveja i no de la sana precisament ho reconec...

La bona noticia la vaig tenir a finals de juliol,ara estic de gairebe 11 setmanes i espero que.continui. Et vull dir que fins i tot amb problemes per part del dos ho hem aconseguit. Ara m'adono que t'he fotut el rotllo de la meva vida pero et volia cpmentar que en aquests sentiments no estas sola que moltes les hem tingut i despres tens la teva recompensa per un cami o un altre.

I tant que si necessites ajuda professional la cerquis jo ho vaig fer tambe i encara continuo.

Molts petons no estas sola

[gisa]

Hola maca!
Jo, per sort, tampoc he patit grans dificultats de moment, però et parlaré com a professional (a part de mestra, que és al que em dedico, sóc psicòloga). Aquests sentiments que tens, són totalment normals degut a la teva situació personal, i com ja t'han dit, no pots ni negar-los ni ignorar-los, ja que la tàctica d'amagar la brossa sota la catifa, a la llarga, no funciona. Jo demanaria ajuda professional a un psicòleg perquè t'ajudés a canalitzar-los d'una altra manera que et fés patir menys, i a més també t'ajudaria a portar millor el desgast emocional general que porten aquest tipus de processos. El fet de no anar a veure les amigues perquè és doloròs (totalment normal), de sentir-te exclosa en les converses... et genera sentiments negatius que segurament penses que no hauries de tenir i això encara et fa sentir pitjor i et fa aïllar més, i així és el peix que es mossega la cua. Penso que algú extern i objectiu que t'ajudi a desfer aquest garbuix pot ser positiu per tu. Molts ànims i molta força maca, i tant de bo el somni arribi aviat!!!

[tilepa]

Molt. Es pateix molt. Tentenc perfectament Cheesecake!

I quan veus que ja no són panxus, sino que ja són bebitos... i que aquests ja caminen... i que aviat tindran el segon... doncs encara més. Són sentiments molt contradictoris, i estem molt sensibles amb tot.

I no només les de les amigues/cosines/germanes/companyes de feina... de cop, apareixen panxus per tot arreu. Pel carrer, de conegudes... i sempre amb el "i jo quan?"

Molts anims Cheesecake, veig que per aquí som unes quantes les que ens sentim igual. Aviat vindrà la nostra, segur. Petoooons guapaa!!!

[sergem]

Cheesecake t'entenc perfectament. T'explico el meu cas.

La meva cosina i jo gairebé vam començar a l'hora i ella pràcticament es va quedar a la primera! Quan em va anunciar el seu embaraç (que ella ja estaba de 15 setmanes) em vaig alegrar per ella però després em va venir aquella cosa de dir: i perque jo no?? Com ho ha aconseguit a la primera?? i ella només em va dir que havien fet càlculs. Després ella mateixa va haver un mes o així que m'anava enviant ecografies pel wassap i allò va ser el que poc a poc m'anava menjant per dins fins que no sé com, parlant amb ella per wassap va parar d'enviar-me les ecos (suposo que veient que li feia preguntes del pal com vas fer els calculs,... va entendre que m'estava fent mal i per tant va parar).

Fins aquí diries, bueno, no hi ha per tant,... però resulta que quan la meva cosina em va anunciar que estaba embarassada, em vaig enterar que dues amigues tambè ho estaven, a la següent semana em vaig enterar d'una altre amiga i a la següent una altre!! O sigui que en un mes, em vaig trovar amb 5 panxus de cop!! I llavors va venir aquella rabia continguda i les preguntes de "i perque jo no puc!!!".

Sempre he intentat desconectar de tots i de tothom i fer la meva via i de momento ho he superat fins que al juliol vaig patir un megaretràs o embaràs bioquímic (mai sabrè que va ser perque no vaig arribar a fer TE per por a veure un TE blanc nuclear) i si això li sumes l'estrés de la feina, més problemas familiars,... imagina't! Ha hagut diez que he necessitat de plorar o inclús escapar-se alguna minillagrimeta al metro i sentir-me una inútil.

El passat dilluns la meva cosina va donar a llum i avui hem vist el peque i se'm queia la baba. És clar, que en algún momento he pensat "jo, en 6 mesos encara no tinc panxu" però he decidit pasar de tot i deixar de pensar per moments en això i deixar el curs de la naturalesa i buscar els punts de vista positius que sempre n'hi han.

Quin rollo t'he fotut!! Però la veritat és que el Sp m'ajuda a sentir-me bé amb mi mateixa perque entre totes ens donem ànims i, sense malinterpretar lo que dirè ara, veure que hi ha persones que els hi passa el mateix et fa sentir més tranquila i no sentir-se un bitxo raro.

Molts ànims bonica perque al final sempre aconseguirem el nostre objectiu!

[mimi82]

Hola cheescake,
Nosaltres portem mes de 3 anys cercant panxu i en aquest temps hem viscut embarassos i naixements de 4 nebots (i ara un altre que ve en cami, un 2n), una amiga (per sort al grup d'amics la cosa no s' acaba d'animar) i infinitat de coneguts, i si, es passa fatal, sobretot pq quan et donen la noticia no reacciones de la millor forma... Jo no puc evitar un primer estat de shock per tot el que comporta, i si, penses que ja n'hi ha que han tingut el 2n i tu encara no estas embarassada del primer, pero despres ho acceptes i ara fins i tot me n'alegro i tot.
Al principi em costava mes acceptar-ho, sobretot pq mira si es macabra la vida, cada negatiu d'algun tractament de RA que fessim venia l'anunci d'un embaràs en qüestió d'una setmana, (i portem a les esquenes 4ia's i una fiv amb 2 transfers...), però ara ho acceptem bé, pensant que cada dia queda un dia menys per tenir la nostra panxu!!
Vull dir-te que es normal els sentiments que tens i si necessites allunyar-te una mica de la gent que esta embarassada, fes-ho, si els hi expliques ho entendran, i sino ho entenen que s' hi possin fulles, i ja veuras com amb el temps ho veuras diferent, com tot son etapes!!
I com t'han dit, tb tens la opcio d'un psicoleg. Jo no hi vaig pq no ens ho podem permetre (portem MOLTS diners gastats) i crec que de moment ho gestiono prou be, pero es una cosa que crec que pot anar molt be, si tens l'oportunitat mira-ho.
I res, dir-te que molts ànims i que tard o d'hora arribara el nostre dia, i sino, hi ha altres alternatives per ser pares!!! Prent-ho amb tota la calma que puguis i si un dia tens ganes de maleir el mon, fes-ho, que ja veuras que l'un demà tornara a sortir el sol!

[tilepa]

Mimi82 i Sergem, molts anims a vosaltres també!

Sergem, et seguia a cercadores! A mi plorar em va de conya. Per sort no es super sovint!! I també se mha escapat alguna llagrimeta al bus!!

Jo també he tingut les panxus del voltant de 5 en 5. Primer totes portaven nena. Despres quan van parir, les altres 5 es van qedar i totes amb nen... ara ja no sé què toca perque he arribat a 13 i ja passo de comptar ho més! Algunes a la primeraaa/ tercera. Altres els ha costat una mica més.

I no us passa, amb les panxus del carrer, les que no coneixeu, que us pregunteu... "i a aqesta... quan els hi haurà costat?" "Sap el que és desesperar mes rera mes?"

Aix!! I això que avui tinc un bon dia!! Petons noies!!

[sergem]

tilepa, es veritat que vam coincidir algún mes a cercadores!! Saps que passa?? que entre que som moltes noies i que va haver mesos que vaig fer desconexió, etc... ja ni recordó noms... jejejeje Això vol dir que estic desconectant més o menys be?? jajajaja

Per cert, el que deies de les prenyis desconegudes, algúna vegas si que ho he pensat però sobretot el que he pensat és dir, "d'aquí poc seré jo!". En fi... toca esperar a que ens toquin amb la vareta mágica!

[mimi82]

Moltes gràcies pels ànims Tilepa!!!

Tu també deu ni do de 5 en 5... Buf!!!
I a mi també em passa que analitzo i "m'invento" la història de totes les prenyis que veig pel carrer, i segons el grau de cara d'amargada o si parlo amb elles, si es queixen més o menys, trec la conclusió que el fill és més o menys buscat... (pq si, i sense ànims d'ofendre a ningú, crec que les que ens costa tant i tant i tant, els "desitgem" més en certa manera, pq a mi mai se m'acudiria de fer certs comentaris tipus "vosaltres si que teniu sort, que podeu fer la migdiada..." o "aprofiteu per viatjar i fer coses ara que sou lliure i feliços" pq jo, fa més de 3 anys que desitjo no dormir + de tres hores seguides i me la rebufa la migdiada, i vull més que res en aquesta vida deixar de viatjar a sac en parella i anar sempre 2 a tot arreu...).

Ija que hi soc, a mi el que més em ratlla d'aquest tema i que amb el pas del temps no he sapigut gestionar es deixar de fer coses, tipus anar a trobades familiars, trobades d'amics, etc. que saps que hi haurà prenyades (els bebès no em "molesten" tant). Les panxes de casa o dels cercles més propers me les tinc que menjar si o si, però aquestes altres em costa i molt, i això si que no m'agrada gens, però esque hem arribat a marxar d'una celebració familiar per potes pq no podia aguantar més les llagrimes veien la felicitat albsoluta que desprenen les embarassades i jo trobar-me allí petita petita, i de repén el tipic que el diu "i vosaltres no us animeu?", i això es el detonant, i clar, em sento super malament, però no puc fer-hi més...

Doncs fins aquí el meu rollo d'avui!!!

[tilepa]

Mimi a mi tambe em passa això de viatjar!! Ara ja fa temps que vull fer coses més petites i sent 3! I la gent dient... "ai vosaltres de moment no teniu fills perquè us agrada massa viatjar, oi?? Aprofiteu aprofiteu!!". Si sabessin... si llegissin el SP De tant en tant... segur que callarien!

[Peixins]

Hola,
Son sentiments molt naturals, jo tambè ho he viscut pero ara puc mirar-ho desde un altre prespectiva ja que ara soc mare d'una nena de 2 anys.
Vaig buscar l embaras durant dos anys I mig, sense cap problema evident d infertilitat (proves totes ok),2aborts amb legrat I finalmenta va arribar la meva nina sense cap tractament!
Crec que els fills escullen tambè el moment de neixer, I que tot el cami recorregut te un perquè. Seras mare segurisim, a mi el meu metge a la dexeus em va dir quan estaba mes baixa de moral que cap dona que vol ser mare es queda sense ser-ho... d una manera o un altre ho aconseguiras!.
Confia en el teu cos, tard o d 'hora seras mami.

Jo estic buscant el segon desde fa 6 mesos I de moment no ha volgut apareixer a les nostres vides un petit o petita germaneta, pro l esperem amb elsels braços ben oberts!! Esperem que no es faci esperar tant com la nena!
Molta sort I paciencia!!!
Ptns

[manumima]

Hola guapes, peixins jo de vegades també penso que els nens trien quan volen formar part de les nostres vides, però no deixo l'altre pensament de veure quan serà!!!

Bon dissabte boniques!

[cheesecake]

gràcies per totes les intervencions i els ànims que ens donem entre totes!!! sí jo he començat una psicòloga , ens ha tocat viure una experiència dura que ens posa al límit........intentaré prendre-m'ho com una oportunitat per aprendre a ser més optimista i afrontar les coses tal i com venen, a , a ser valenta, a acceptar la meva vulnerabilitat, la meva tristesa . Tot això ho dic per autoconvence'm pq jo segueixo patint amb les noticies de les panxus..no em fan cap il.lusió de fet poso distància...
gràcies per tot el suport

[Hashi]

Hola maques,

com us entenc... nosaltres a l'agost vam superar els 2 anys de cerca i cada mes que passa es fa una mica més dur haver d'aguantar el tipus a la típica pregunta "i vosaltres quan?" o comentaris de "encara sou joves, feu bé de no pensar encara en fills"
Sembla que tothom al voltant es posa d'acord, i comencen a sortir panxes com a bolets i et comences a sentir fatal i afloren aquests sentiments de tristesa i enveja cada cop que algú et dóna la noticia... i costa molt pronunciar unes paraules d'enhorabona ja que en el teu cap només retumba la pregunta "i per què jo no??"
I quan arriba el moment del naixement i vas a veure la feliç familia tu has de fer una gran esforç per contenir les llàgrimes, i amagar el buit que sents de que no arribi el teu moment amb un somriure.

Espero i desitjo de tot cor que ho aconseguim ben aviat, i poguem gaudir del desig de ser mares

[cheesecake]

de fet nosaltres ja ho som de mares !! algú em va dir que ser mare comença quan comences a cercar-ho , és part de l'aventura de la maternitat!!!!!!!!!!!!!!!!! ens ha tocat un camí dur, difícil, però ja hem començat a caminar i arribarem a llocs meravellosos , una aventura intensa!!

[primeriza29]

Hola maques,

com us entenc... nosaltres a l'agost vam superar els 2 anys de cerca i cada mes que passa es fa una mica més dur haver d'aguantar el tipus a la típica pregunta "i vosaltres quan?" o comentaris de "encara sou joves, feu bé de no pensar encara en fills"
Sembla que tothom al voltant es posa d'acord, i comencen a sortir panxes com a bolets i et comences a sentir fatal i afloren aquests sentiments de tristesa i enveja cada cop que algú et dóna la noticia... i costa molt pronunciar unes paraules d'enhorabona ja que en el teu cap només retumba la pregunta "i per què jo no??"
I quan arriba el moment del naixement i vas a veure la feliç familia tu has de fer una gran esforç per contenir les llàgrimes, i amagar el buit que sents de que no arribi el teu moment amb un somriure.

Espero i desitjo de tot cor que ho aconseguim ben aviat, i poguem gaudir del desig de ser mares

Com t'entenc Hashi!!!!
Nosaltres ja porten 16 mesos cercant i cada cop es fa més dur... aviat ens començarem a fer proves. Vosaltres ja les teniu fetes?

[Astra]

Després de llegir-vos a totes no sé si opinar al respecte... doncs només van ser 8 mesos de busca, pero us llegeixo i em sento totalment identificada amb vosaltres durant aquest 8 mesos.
Si alguna té curiositat, he explicat la meva historia al fil de "EMBARASSADES PASSEU PER AQUI PLIS".
Només us diré un parell de coses, jo no soportava quan la gent em deia "no hi pensis, relaxat que és quan vindrà", moolts et diuen això, però ningú et diu com fer-ho i encara fot més, us desitjo de tot cor un embaras el més aviat possible i molts molts molts ànims, que no esteu soles i que els hi passa a un munt de parelles.