La meva mare li preocupa més els altres que jo

[Montse44]

La meva mare es preocupa pel seu gendre, o sigui el meu marit i per mi no, ah, i per la meva filla... jo sóc com un zero a l'esquerra pel que veig, no parla gaire de mi amb el meu pare i tot això em porta problemes per dormir, tinc pasadilles i no em trobo bé, a veure si algú em pot ajudar o donar un consell...

ah, se m'oblidava quan tinc problemes de salud quan li dic diu li treuvimportancia, que no es res,com si fos cuento no et fot, jo crec que no m'estima

[Maria V.]

Pel que expliques, jo pensaria que la teva mare t'estima molt però dóna per suposat que ja ho saps, que no li cal venir amb demostracions d'una cosa que ella creu que tu saps de sobres. Un primer pas per part teva seria tractar-la, tu a ella, molt afectuosament, però no amb moixaines sinó mostrant interès per les coses que explica, mirant d'ajudar-la en les petites coses de cada dia...
Si treu importància a les teves malalties, potser és que et vol tranquil·litzar. Després de tot, angoixar-se quan s'està malalt més aviat perjudica.
He conegut algun cas de mares que no estimaven els fills i, en tots els casos, tampoc no estimaven els néts ni la parella del fill o la filla. Eren comportaments que no s'assemblaven gens al que tu expliques. Gens.
Jo pensaria en un problema de gelosia teva, potser a causa d'algun mal record de quan eres petita. També és veritat que no sóc psicòloga i que potser t'aniria bé de consultar un professional.

[jellwill2]

Hola,

tant si és cert com si no, si per tu és un problema, s'ha de resoldre. I la solució pot passar per parlar amb la teva mare i que canvïi la seva actitud, o que tu acceptis la situació i no permetis que et condicioni la vida així. Segur que hi ha més alternatives, ara no les veig, estic mig adormida.

No sé si n'has parlat amb ella o amb la teva parella. Potser seria positiu, i sinó potser caldrà ajuda per acceptar la situació, encara que no t'agradi com és. No pots seguir així.

Ara bé, a la meva mare no la va estimar mai massa (per no dir poc) el meu avi. I no ho dic per què ella se'n queixés, sinó per què ho vaig viure. Desprecis constants, estar pendent del meu pare i no de la meva mare (la seva filla), donar-nos planton i no venir a casa si algú altre el convidava (encara que l'haguéssim convidat abans), i fins i tot a mi em tractava malament. I amb això no vull dir que et passi a tu. Jo no estic allí i no veig ni visc el que tu.

Segons la meva humil opinió, hauries de buscar solució a la situació, sigui quina sigui. No crec que sigui bo continuar així.

[Maria V.]

El cas que explica Jellwill2 sí que correspon a falta d'estimació. D'altra banda, té raó de dir que cal buscar solució, però jo m'inclinaria a cercar ajuda professional com vaig dir. No crec que els problemes de son i els malsons es resolguin amb converses amb la mare, encara que només sigui perquè segur que la mare no se sent culpable i és fàcil que reaccioni malament a una reclamació directa.
Jo vaig estar en tractament per depressió durant uns quants anys i gràcies a això no em va caldre parar de treballar (atenent també casa, fills, malalties de familiars...). No sé per què, quan aconselles a algú que consulti un psicòleg o un psiquiatra, s'enfaden com si els haguessis tractat de bojos. Si no necessites ajuda professional, el psicòleg, si és honest, ja t'ho dirà.

[Montse44]

Gràcies per contestar Maria V i Jellwill2!

Vull dir només una cosa, que el que diu Jellwill2 no té res a veure amb el de la meva mare... ella si està pendent, (bé no tant com a mi m'agradaria..) però ho està i preocupada igual, un dia em va dir que si sóc la seva filla i que si ella em cuida és per que si que sinó no ho faria.. no em tindria!

[Montse44]

Avui he anat d'excursió amb els de la feina i el arribar a casa m'ha preguntat la meva mare com m'havia anat.. sembla que les coses es van posan bé :)

[Montse44]

Però segueix preocupant-li més el meu marit que en a mi.

[Jaleturu]

Aquest perfil és una mica troll no?

Toni, ho has vist??