Quan es perd la por???

[nessy]

Bon dia a totes,

Per aquelles que no ens coneixem, us diré que tinc un nano sà i preciós de 3 anys i mig, que el seu embaraç va ser perfecte fins al no-part (una cessària inecessària).

L'any passat vaig patir un abortament, de fet va ser com una muntanya russa des del primer moment: vaig fer el test d'embaraç el primer dia de falta i va donar negatiu, el vaig repetir una setmana després i va donar positiu. Em van fer una eco a les 6 setmanes però em van dir que era un "huevo huero" (o algo així), que repetiriem l'eco als 15 dies per si de cas. Al cap d'una setmana de la primera eco vaig tenir una petita pèrdua de sang i a urgències em van fer una eco on es veia perfectament l'embriò i fins i tot li vam sentir el cor. Al cap de 6 dies tenia pèrdues importants, l'embriò s'havia parat i en 24h em feien un legrat per risc d'hemorràgia intensa. En resum, em vaig un mes i mig pensat ara SI, ara NO, ara Si, ara NO, Ara Si, definitivament NO.

Ara torno a estar embaraçada de quasi 17 setmanes i no consegueixo estar mai tranquial (encara que ho intenti).
Espero cada eco, cada prova o cada visita al gine amb angoixa i, tot i que aquestes van bé de moment, mentre i sóc respiro alleugerida però, al així que surto de consulta torno a patir i a malfiar del meu cos fins a següent eco.

He perdut la confiança en els síntomes del meu cos, qualsevol dolor o absència del mateix, es converteix en motiu d'angoixa.

Cada vegada que em sento "segura" (he passat la data de l'anterior abortament, he passat les 12 setmanes, he passat la amnio, etc..) veig, escolto o llegeixo algún cas de noies que l'han perdut estant de 20, 33 o 40 setmanes, i la por torna altra vegada.

Aquelles que heu passat el mateix: quan desapareix l'angoixa?

Gràcies, només pel temps que heu dedicat a llegir-me.

Tonets a totes.

[sivi]

Hola Nessy, primer de tot felicitats pel nou embaras.
Jo no he tingut cap avortament, i ara estic esperant la meva primera filla que naixera al gener.
No se les que han perdut que et diran, però jo com a mare primerenca et puc dir que de por jo en tinc sempre.
Actualment estic de 32 setmanes i com tu, a cada visita vaig amb por, surto contenta perquè tot està bé, però passada una estona ja torno a patir.
Cada dolor que sento hem penso que es un mal simptome, però per sort el meu home hem tranqulitza.
Fa poc una companya del forum va tenir el nen molt prematurament, i tot i que de moment estan els dos molt bé, no puc parar de pensar i si hem passa a mi? (se que s'en sortiria, ja que amb 32 setmanes els prematurs quasi sempre tiren endavant)
Crec que hem de confiar amb la naturalesa del nostre cos i confiar en que sortirà bé.
Hem de ser mes positives!!!!

[Bombolla]

Hola!

D'entrada vull que quedi clar que el què no vull és posar-te més por encara, sinó intentar fer-te veure que el què sents és normal, crec jo.
Jo vaig quedar embarassada al gener del 2008, i al març van veure que l'embrió s'havia parat. Quan em vaig recuperar, al maig del 2008 ens vem tornar a quedar embarassats, l'embaràs no va ser gens fàcil vaig tenir vàries complicacions i al final a la setmana 29 van veure que la nena era molt petita. Van anar fent proves fins que van descobrir que tenia pre-eclampsia així que em van provocar el part ,la meva filla va néixer amb 1390gr, i després d'un més a les incubadores va sortir, i ara està sana i feta un bitxo. A l'agost d'aquest any ens vem tornar a quedar embarassats, i la por era inevitable. A la setmana 7 vem veure com li bategava el cor, i vam respirar alleujats, però a la setmana 12 es va tornar a parar, així que a principis d'octubre em van haver de fer un altre raspat. La meva història obstètrica no és massa senzilleta, i crec que quan em torni a quedar embarassada tornaré a tenir por, moltíssima por. Però crec que el què hem de fer és ser-ne conscients i no deixar que aquests sentiments ens dominin. És a dir, hem de permetre tenir por, perquè és lògic tenir-ne, i més si has passat per un avort, però intentant que aquesta por no ho acapari tot, també has de tenir moments de felicitat i plenitut!!!
Així que crec que la por no se'n va mai, sempre queda amagadeta a un raconet, recordan-te de tant en tant que les coses no sempre van bé. Però per això crec que ens hem de repetir com si fós un "mantra" els bons pensaments i energies positives.

[esquimal]

Hola Nessy, enhorabona per l'embaraç! Jo també vaig tenir un abortament, el vaig portar retingut 1 mes, de fet vaig anar a urgències pq tenia una mica de pèrdues i em van dir que tot estava bé, però no era veritat, el cor ja no bategava, i ho vaig saber un parell de setmanes més tard. Quan em vaig tornar a quedar embarassada patia constantment, francament vaig patir fins al final, em passava com a tu, anava al metge i quan el veia em sentia alleugerida, però quan sortia, ja tornava a patir. Crec que és normal, hem passat per algo molt dolorós, per mi el pitjor que m'ha passat mai, i tens por. Però has de ser positiva, ja que els nervis es transmeten al nen, i ell ha d'estar tranquil, has d'intentar disfrutar al màxim, però jo crec que les que hem passat per això ho vivim diferent que els altres, o que al nostre primer embaraç, amb més cautela. Però intenta estar tranquil·la, anirà tot bé ja ho veuràs, disfruta i sigues feliç, intenta calmar-te pel teu fill!

[mireiafor]

Hola Nessy, jo vaig tenir com tu un embaràs anembrionari (huevo huero) després d'haver tingut el meu primer fill, i també vaig estar unes setmanes que sí que no fins que em van confirmar que ho havia perdut i em van programar el corresponent raspat. Aquests dies d'incertesa són horribles, no li desitjo a ningú. Quan em vaig tornar a quedar embarassada anava cagadeta de por a les consultes i quan vaig veure que tot anava bé em vaig tranquilitzar però com ja t'han dit les companyes, de por sempre en tindrem. Ja tenim mil dubtes i inseguretats si tot ha anat bé, doncs imagina't si has passat pe experiències dolentes.

No hi ha res que et poguem dir que et faci sentir millor, això només ho pots aconseguir tu tallant d'arrel els pensaments negatius. Per cada cop que pensis que alguna cosa dolenta passarà, mira al teu fill gran llavors t'adonaràs que donar vida a un ésser és una cosa màgica i meravellosa i que tot sortirà bé. A més jo crec profundament que la nostra actitud influeix en el nostre entorn, sigues positiva i confia, no val la pena viure amb por.

Moltes felicitats per aquest nou embaràs

[llumdelluna]

Nessy, jo aquest mateix any he perdut una nena quan estava de 28 setmanes. Ara torno a estar embarassada i em pensava que em moriria de por... però de moment ho porto bé. Crec que en el fons la vida són experiències dolentes i bones, i que si has pogut passar tot el que has passat fins ara doncs... endavant! ànims i, com diuen per aquí, no pensis en coses xungues que si ha de passar alguna cosa ja l'afrontaràs quan vingui, de moment disfruta al màxim del teu embaràs!!

[nessy]

Gràcies noies,

no és que em passi el dia pensant-hi (bé ara ja no tant), però a vegades l'angoixa torna "a la carga" i és agobiant.

Tonets a totes.

[Aza]

Nessy,

Jo crec que tenir por es normal, i mes quan heu viscut experiencies com aquestes, pero por em tenim totes, totes sentim histores i ens preocupem. No has de pensar que et pot tornar a passar per tenir antecedents, pensa en positiu, pensa que tu ja has passat lo teu, i que per molt que t'hi capfiquis en aquest cas el que passarà ja esta escrit, probablement serà un final feliç, i si no, tu no pots fer res. Aixi que disfruta-ho tot el que puguis, no et val de res pensar en negatiu, cuida't molt i tira endavant guapa.

[mica77]

Hola Nessy, i hola a totes les dones fortes d'aquest forum!
Us entenc tant quan us llegeixo i ja estic fent una llista de "bons propòsits" per quan el núvol fosc del pessimisme i la por entri per la meva neurona...
- mantra de pensaments positius
- pensar en el present ...ja ho hem passat prou malament!


Jo també he patit una pèrdua i vaig "cagadeta" de por a cada revisió. Estic de 9 setmanes i em van fer un raspat i després em van dir que era a les 8 setmanes que s'havia parat el cor...Jo m'he posat dues "barreres" mentals la de les 8 setmanes i la de les 10....
De moment ja n'he passat una....espero que la por vagi disminuint...

Gràcies per les vostres paraules, dones fortes i valentes....això ens deixa petjada però ben aviat tindrem altres maldecaps que ens faran treure cabòries del cap...
Anar tirant!
PD: avui estic més positiva...no sé... espero poder-vos llegir quan estigui més caiguda d'ànims

[stefania]

Primer, moltes felicitats!! I dir-te que jo ara tinc una nena de 2 mesos i encara pateixo! Durant tot l'embaràs m'alarmava amb qualsevol simptoma. Així que nompateixis que es Ben normal tindre por. I ara me les paso vigilant la peque a la que es posa mala!
No sempre vivint experiencies semblants de la mateixa manera.