hipocondriaca

[GEA]

Bon dia noietes!
sempre he sigut una mica hipocondriaca, xo amb el pas del temps, i sobretot desde que he tingut al petit s'ha disparat la meva obsesió per les enfermetats...
he pensat anar a un psicoleg o algun lloc per veure si ho puc controlar...
a algu li passa igual??? que feu per no pensar-hi???
realment es passa molt malament i la gent que tens al voltant es per fer-los un monument la veritat!
si jo m'adono que es una obsesió pero no ho puc controlar...

[ClaraO.]

hola bonica, penso que és bona idea anar al psicòleg, però adonar-te de que ho pateixes i acceptar-ho ja és un pas molt important per arribar a l'autocontrol.
Et desitjo que tinguis una recuperació el més aviat possible.
Una abraçada ben forta!

[GEA]

Hola Clara!
sí, si jo ho veig i ho reconec, però...sempre penso en alguna cosa dolenta, i ja el que em faltava era internet!!!!
que busques una tonteria i sempre lliguen tot amb el cancer!!!
es posible que agafi l'opcio de fer una consulta amb un especialista...
merci maca!

[soleilua]

hola GEA! a la meva cunyada li passava el mateix... però no s'atrevia a anar a un psicòleg... ella fa reiki i regressions i li van molt bé... tot i que penso que el més eficaç són els psicòlegs...

[klara]

Hola! Doncs jo vaig a èpoques. Hi ha temporades que estic fatal, cada dos per tres a metges,urgències... i d'altres que n'hi penso. La opció psicòleg està bé, però a mi realment el què sempre m'ha anat bé es parlar amb el meu company i que em faci costat en aquests moments de por.És molt dur.

ÀNIMS!

[noviachuky]

Fa 13 mesos (quan el Jan en tenia 7 mesos) va començar la meva obsessió, va coincidir amb que el nen es va començar a posar malalt, i jo em posava amb ell, els dies que estava malalt deixava de menjar, jo. Plorava i plorava, pero quan es posava bo jo també millorava.
Així durant totes les malalties que anava passant el meu fill.
Al gener ens va tornar a passar, i jo vaig decidir a anar a la psicologa, em vaig gastar una pasta pero no millorava, potser una miqueta pero a finals de febrer ell va agafar gastro i jo vaig deixar de menjar, quan ell es va posar bo, jo no. No podia sortir del forat i a més tenia simptomes d'enfermetats que no vull nombrar (m'estava tornat hipocondriaca i em preocupava massa pel que pogués tenir el nen), estava fatal, fatal, pero a mi no m'entenia ningu, la psicologa em va dir que fins aquí haviem arribat i em va dir de començariem el tractament amb ansiolitics i unes altres pastilles, també vaig començar a que em fessin reiki i em va anar molt bé, ara em prenc una pastilla al matí de paroxetina i a l'estiu ja vaig deixar les de la nit. Estic molt millor, et podria dir que sóc la d'abans, pero costa una mica, jo de tu aniria al psicoleg ja pq si ho deixes passar com jo arribaras una dia que no podràs sortir del forat. Pero sobretot no t'agobiis, l'experiència quan el teu nen/nena sigui més gran et farà pendre't les coses d'una altra manera.
AH! I trankila que això que et passa es completament normal.
Osti kin rollo t'he fotut. Petons i ànims molts ànims

[Nuri g]

Hola,

Ara ja no em considero hipocondriaca... però durant uns anys, només feia que escoltar-me... i qualsevol cosa que es surtis de la normalitat ja em feia patir... Crec que va ser degut a una serie de coincidencies... detectar-me un problema de nervis i veure com t'afecta a la teva vida... I patir la mononucleosis (la malaltia del petó) en plena preparació del meu projecte final de carrera...

Jo tenia moltes pors interiors... de no poder viure la vida que volia... de pensar amb la mort... però de mica en mica vaig deixar de pensar-hi, perquè he entés que tots són etapes de la vida... que no sempre estaré malalta... ni té que passar-me el pitjor.

El primer pas ja l'has fet, acceptar que ets hipocondriaca... el següent pas és agafar confiança amb tu mateixa... has de trobar maneres per augmentar la teva autoestima i poder-ne parlar del problema sense que et sentis avergonyida... A mi em pesava, em feia vergonya dir que era hipocondriaca... tota una vida per davant i jo pensant en tenir malalties greus on no hi havia res... només nervis...

Parlant amb la teva parella i ves amb professionals... és un problema que es pot superar...
Tingues confiança en tu mateixa... tu pots!

[GEA]

aixxx moltes gracies a totes, de veritat!!
la qüestió es que jo m'adono del meu problema i quan algu m'explica alguna cosa, li trec importancia i li faig veure que no es tan greu...pero en canvi si em passa a mi....faig una montanya...
el meu home, pobre es un sant, sempre em tranquil.litza pero...a vegades es superior a mi.
També el nen ja es mes gran i sembla (toquem fusta) que ja no agafa tot com de petit....
La meva obsesio es el cancer, (conec a molta gent que ha sortit) pero els tres avis que tinc que han mort, ha sigut d'aquesta enfermetat i ho tinc molt present....
m'he compra el llibre d?EL SECRETO, per intentar pensar sempre en coses bones, però es complicat....
pero bueno, ho intentarem, pero això que no quedi!

[Ítaca]

Ostres, doncs jo a vegades penso q també ho sóc...
Just el dia q la meva nena va ser 6 mesos, jo vaig notar com estrabada a l'angonal esquerra - ós de la pelvis. Em va comença a fer mal, i fins i tot el mal em pujava fins l'alçada del melic. Vaig anar a urgències 2 0 3 cops, i sols em van dir q tenia la pelvis assimètrica (possiblement pel part), però a mi el dolor no em marxava. Vaig anar a la gine pq em mirés bé, q no fos cosa q tingués algo per allà baix, tot OK. Em vaig fer analítiques i també tot OK, però no m'acabava de trobar bé... i tot això amb una plorera pq estava segura q em dirien q tenia "algo" motl greu i q em moriria.
Mica a mica el doloret va anar marxant (faig fer una mica de rehabilitació), però de tant en tant em torna, i torno a pensar en el mateix, q em moriré.

A tot això haig de sumar-li q jo sempre he patit de tendinitis als hombros, i clar, pam... un divendres em vaig trobar q gaire bé no podia moure el braç dret del mal q em feia i q em va entrar una tremolor a tot el cos q no podia controlar. Ara estic fent rehabilitació també, i sembla q vaig a millor, però quan noto un dolor raro, ja torno a les mateixes... el meu cap no descansa mai... Penseu q sóc hipocondríaca també?

Gea jo tinc la mateixa obsessió q tu... aquesta paraula maleïda no deixa de voltar-me pel cap....

[isa]

Nenes,
una altra hipocondríaca per aquí. Jo també ho sóc molt, i pateixo molt. Sobretot tinc por, pànic a la mort, a que em moriré i no podré veure crèixer la nena, i a que ella creixerà sense mi. No sóc d'anar molt al metge, encara que quan em fa mal alguna part del cos ja penso que és algo mortal que em ronda i que em fulminarà, però a casa em frenen molt, em coneixen i li treuen importància als meus mals, per a que no me mengi el coco ni faci viatges innecessaris als metges i a urgències.
També he pensat moltes vegades en anar al psicòleg, quan els explico a les meves amigues els pensaments diaris que tinc sobre la mort, em recomanen anar a un psicòleg i explicar-ho tot, per a que m'ajudi a treure'm aquestes idees tontes del cap, però no tinc temps ni peles per a anar a un psicòleg.
Potser podrem fer teràpia juntes per aquí!
Ah, a mi també se m'ha accentuat desde que tinc la nena, però mai imagino que li pugui passar res dolent a ella, sempre és a mi. Amb ella sóc patidora pels accidents domèstics i això, no per les malalties, per sort.
En fi....ens seguim per aquí.

[Akira]

Hola Noies!!

Jo no ho soc massa...tot i que de vegades entenc perfectament el que expliqueu pq puntualment també em passa!! espero que si algun dia tenim un fill/a no se m'aguditzi!!!

[GEA]

veig que no soc la unica....
tot i que tenim un punt al nostre favor i es reconeixer el que ens passa...
hauriem de fer una proposta pel proxim 2011 i es pensar sempre en positiu e intentar posar en pràctica els consells que segur que donem a la gent que ens envolta i ens importa... i sobre tot NO mirar HOSPITAL CENTRAL, ni sèries d'aquestes jejeje que al menos jo ,al dia següent tinc tots els simptomes de l'episodi....
esperaré uns messos, i si veig que contiuo igual, demanaré ayuda a algun psicoleg; no puc continuar així!!!!

[Shimmy]

I tant que no ets lúnica!!
Ahir li vaig comentar a en Shimmo que s'havia obert un post d'hipocondriaques, i em va dir: "Doncs ja trigues a apuntar-t'hi" , així que imagína com l'atabalo amb les meves neures!!!
Jo a la que tinc qualsevol cosa, el primer que faig és plantar-me al google i buscar, i és l'error més gran!!! Al google sempre trobaràs el pitjor!! i si mires a fòrums de gent que ho explica, pitjor encara... Jo he acabat plorant davant l'ordinador més d'una vegada.

Jo crec que el truc està en relaxar-se una mica de tot plegat.. feina, fills, familia, .. tenim moltes exigències i això no és sà!!

Espero que totes les hipocondriaques aprenem a controlar-ho ben aviat!

[nineta83]

aquí un altre!!!! sempre que alguna cosa em fa mal de seguida em venen els pitjors pensaments al cap, que si pot se això, que si podria ser allò... crec que el problema és que tenim massa informació i de seguida esperem el pitjor... Jo per autoregular-me, i sempre que no em faci moooolt de mal alguna cosa, intento:

-NO mirar internet (és el pitjor que pots fer perquè com ja han dit per aquí, tot acaba siguent cancer jejeje)
-esperar dues setmanes. en el 95 per cent dels casos, en dues setmanes s'em ha passat... aquí però és imporant intentar pensar en altres coses... perque quant més et capfiques amb una part del cos... més el començés a sentir...

com diu el meu home, mira que son ganes de patir... però segur que ho aconseguirem millorar!

[GEA]

Ramtri, tu creus que val la pena que hi vagi a un psicoleg??? o soc jo que haig de canviar el xip i ja està???
tinc una amiga que es igual que jo i ha demanat hora amb un home que fa medicina alternativa, astrologia...la consulta la te al poble on vivim i diuen que el tio es un AS!! però no sé si es relament el que necessito...

[Maduixeta]

jo també ho sóc una mica, sempre espero el pitjor com diu el maduixot '' ets una exagerada'', per sort ell és el meu contrapunt, és molt tranquil ( encara que avegades això em posa encara més nerviosa )
Una cosa si que és certa internet és un gran invent però a la vegada ens donen massa informació jo també he fet això de mirar les experiencies dels altres i encara és pitjor.
Diuen que el primer pas és asumir-ho ja tenim la meitat del camí recorregut.
Jo crec que per començar la medicina altertiva és una bona opció.

[GEA]

En a mi m'ha anat i em va de conya!
I per qupe no proves això que dius tu de medicina alternativa, astrologia...???? I si veus que no, doncs demanes hora al psicòleg!
Això de medicina alternativa em pot interessar per una cosina... d'on ets?! (potser cau lluny però... mai se sap!)[/quote]

Ramtri, si no m'equivoco som del mateix poble.
si vols ja et passaré el telefon