REMORDIMENTS

[LONDONER]

Hola a totes, la meva petita te un anyet, i es el millor que m'ha passat a la vida, tot i les renuncies que tens que fer quan tens un fill: amics, sortides, hobbies. Em sap greu no poder passar mes temps amb la nena, perque la feina no m'ho permet, per aixo els moments que estic amb ella intento aprofitar-los al màxim. D'altra banda, sempre he estat una persona que li ha agradat l'esport i fins al moment de quedar-me embaraçada, com estava lliure de compromisos, sortia a correr dia si dia no, i era "els meus moments". Ara ho faig molt de tan en tant, una horeta a la setmana com a molt, i a sobre quan surto de casa tinc remordiments; en canvi quan torni, estic tan plena d'energia positiva, que em dic que no tindria que fer una mica mes sovint. No se si m'explico. La deixo amb el seu pare, i inclus, si puc aprofito que ella dorm, o bé ella va amb bici amb el papi i jo al costat corrent, pero noies, em costa molt.
Volia compartir-ho amb vosaltres a veure si algu li passa el mateix.
Gràcies

[entrerius]

com t'entenc!!!!

m'he sentit culpable tants cops... i mira que en 23 mesos no l'he deixat encara cap nit ni cap dia per fer coses "per mi".... sols per feina o metges.....
Bé, sí... un dia vam anar a sopar els dos solets de 21 a 23h.....

Quan està malalt i he de marxar a treballar
Quan el deixava a la llar plorant
Quan vaig començar a treballar amb 4 mesets i el deixava amb el seu pare 3,5h... i plorava

[sarabafo]

Diria que els remordiments són típics de les mares, jo també tinc remordiments quan la deixo per fer algona cosa "per mi". Em repeteixo a mi mateixa que no he de tenir remordiments però noia dins al cervell tinc una veueta que no em deixa!!
I mira que jo amb la feina m'ho puc combinar molt bé, podem dinar cada dia amb la nena, i a més a partir de les 5 de la tarda estic 100% amb ella, però faig anglès i quan he d'anar a classe em sento culpable de deixar-la, i mira que es queda amb el seu pare!

O sigui que t'entenc taaaant!
Ànims

[LONDONER]

Gràcies noies. Nosaltres ni tan sols hem anat a sopar fora junts "solets" i ja te un any que va neixer. Sempre ve amb nosaltres, i ens encanta. Pero sento que em falta aquella estoneta, per mí, per pensar, per esbargir el cap...ara estava pensant en que podria llevar-me 1 horeta abans al matí i aprofitar que ella dorm i despres anar a treballar, pero ja veurem si aguanto. Tinc una feina on el ritme i l'estres que portem es molt fort, i alguna tarda que tinc lliure, quan he arribat a casa i la meva mare que es qui la cuida m'ha vist tan espitada que m'ha dit que agafes les bambes i surtis a fer una volta, pero no ho he fet mai, perque em moro de ganes d'estar amb la nena. Quan em vaig quedar embarassada la meva millor amiga em va dir: no t'oblidis, que seras mare, ets "parella", ets filla, pero segueixes sent persona...quanta ráo, ets l'últim pero encara ha de quedar una miqueta de mi mateixa.
No se noies, es un max mix de sentiments...

[Biscuit2000]

tu traquila, t'entenc perfectament però no estàs fent res malament. A tu també et convé sortir per airejar-te i carregar piles per després poder dedicar tota l'energia que recuperes a la teva filla. Ademés pensa que la deixes amb el seu pare i només és una estoneta; Em sembla que totes hem passat per aixo en algun moment. Jo em sentia culpable per deixar-la a la llar d'infants pq havia d'anar a treballar...pero és que les mares ho tenim realment complicat per poder compaginar fills i feina.

[Laure]

No sé per què em dóna la sensació que aquest sentiment de culpabilitat el tenim només les mares!! en el meu cas i en el dels amics pel què veig els pares no tenen cap problema quan es dediquen un temps per a ells mateixos! el meu home s'ocupa del nen tant com jo, però sempre sap com escabullir-se per fer alguna coseta d'oci! ens ho muntem molt malament, nenes! hehehe. Ara en serio, a mi em passa exactament el mateix, no em surt de dins deixar d'estar amb el meu fill per a fer coses, per depilar-me ja he de fer malabarismes, alguna vegada inclús me l'enduc amb mi, o sigui que ja veieu estem totes més o menys igual. El meu home moltissimes vegades em diu que no faig res perquè no vull (quan a vegades em queixo) i té tota la raó. Sempre dic: començaré a fer allò o això, ni que sigui un dia a la setmana i després RES, molta xerrameca. Però ara m'he animat i m'he apuntat a teatre un dia a la setmana. Evidentment ho faig als vespres, després de passar tota la tarda amb l'Adrià i el deixo ja quan és al llit o a punt d'anar-hi , però almenys ho he aconseguit: Tinc uns moments sols per a mi i la veritat és que em sento d'allò més bé.

[alba_rubiah]

jo crec que es normal tindre aquests remordiments i més si treballes i no pots estar tot el temps que t'agradaria, pero també crec que totes necesitem el nostre espai, i una horeta no es res, així que no et sentis malament que la nena esta amb el seu pare

[macri.lg]

A mi em passa el mateix... bé, em passava!! Si volem anar a sopar ho canviem per anar a dinar i hi anem amb el petit... Sempre estem amb ell!!! El papi, però, s'ho pren en calma!!

Recordo que al principi el papa em va reglar un cap de setmana a un hotel i al principi vaig pensar oh que be, necessites sortir un cap de setmana amb ell perquè des que estas embarassada que t'has tancat aqui i ara al tenir al nen la unica nit fora de casa que he passat ha estat a lhospi... en fi, al principi, com deia la idea era genial... Quan va arribar el dia de marxar, van venir els avis a cuidarlo perquè es quedaven tot el cap de setmana a casa nostra (x no haver de fer trasllat de trastos tant bestia) i vaig marxar molt agobiada.. a punt de plorar i tot! no vaig obrir la boca en tot el viatge... en fi, que nomes desitjava tornar a casa... frankament ho vaig pasar fatal!!!! El papi m'animava a desconectar i aprofitar el cap de setmana, que el nen estava en bones mans... però res, nenes.. son els gens de la mami!!!!!

[Nam]

Bufff... això del remordiments és fatal, eh... jo no la volia deixar ni un moment ni fer res per a mi... i al final he acabat estressada i amb ansietat quan ho he hagut de fer... de lo malament que em sentia... i encara és pitjor!!! Ara sí que l'he de deixar, per obligació i per descansar jo.
Jo penso que les dones d'ara no som com la generació de les nostres mares, ara hi ha molt més a fer i tenim tot el dret del món de fer-ho... Però genèticament tenim els remordiments, i ens perjudiquen.
Vés a fer esport si t'agrada!!!