reacció exagerada

[mamajo]

Hola a totes,
Aquesta setmana vam tenir un petit accident amb la bicicleta que va provocar que jo tingués una reacció molt exagerada en el moment de l'accident. Ara, vist amb perspectiva, me n'adono, però en el moment de l'accident no vaig ser conscient que estava reaccionant d'una manera fora del normal.
Porto el meu nino en una cadira fixada a la meva bicicleta. Ell porta casc.
Resulta que la bicicleta se'm va tumbar cap al costat. Va quedar-me sobre la cama dreta i ell va picar de cara contra un cotxe que hi havia aparcat al nostre costat. No va ser un accident gens aparatós ni anàvem circulant, senzillament se'm va girar la roda del davant mentre esperava que s'obrís la porta del garatge i tot el pes es va tumbar cap a la dreta.
La qüestió és que en adonar-me que el nen es podia fer molt de mal, jo ja me'l vaig imaginar tot ensangonat de la cara! Fins i tot abans de picar amb el cotxe, jo ja em vaig imaginar el pitjor!!! La meva reacció va ser tan d'histèrica que el nen es va posar a plorar com un desesperat. Va venir una veïna a socórrer-nos i al cap d'un moment ja es va calmar.
Ara d'això ja fa uns dies però no puc deixar de donar voltes al fet que la reacció d'una mare pugui ser tan exagerada en comparació al fet real. No es va fer res, vam anar al metge i estava perfecte!
Trobeu normal la meva reacció? Us ha passat alguna cosa semblant?
Mamajo.

[kabbisa]

deu ser el més normal del mon. Des que estic embarassada em costa horrors sortir dels stops, o incorporar-me a les autopistes, o... veig com els cotxes venen disparats cap a mí, tot i que realment venen a una velocitat normal!

Estic ja patint per quan tingui la criatura... veuré un ocell volar i em pensaré que ve a atacar-lo !!

De tota manera, encara que pensi que és normal, crec que haurem d'aprendre a "menjar-nos" aquesta primera reacció i reaccionar de forma més normal... tot sigui perquè els nens no creixin com uns histèrics que tenen por de qualsevol cosa.

[arlet76]

Hola mamajo!!!
i tant que trobo normal la teva reacció, a mi de fet m'ha passat més d'un cop... sense anar més lluny l'altre dia la meva filla s'hem va perdre momentaneament al supermercat i casi m'agafa un "patatússs" aiiis, es que aixó de patir va junt amb ser mare... No t'hi capfiquis guapa!!

[Corda]

A mi em passa igual, l'altre dia el meu fill va estar a punt de caure per l'escala i vaig fer un crit... però em d'anar amb compte i aprendre a controlar-nos perquè s'espanten més de la nostra reacció que del que els ha passat.

[noviachuky]

Jo també crec que és el més normal del món No t'has de preocupar per si vas ser exagerada, és que les mares ho som per naturalesa.

A més ara ho reconeixes que n'hi han moltes que no ho fan, així que ànims i trankila que en vindran de més exagerades encara.

Petons

[charito]

Jo m'enrecordo quan el Quim tenia 4-5 mesos vaig anar al Park Guell amb els meus pares i els meus nebots. Jo me'n vaig anar a passejar amb els meus nebots i els meus pares es van quedar abaix amb el nen. Doncs despres no ens trobavem, no portava mobil, i em va agafar un atac d'histeria que em moro de vergonya quan ho recordo.... quan vaig trobar-los (obviament no podien estar gaire lluny) li vaig començar a cridar al meu pare d'una manera, pobre home, es va quedar fet pols....

Deuria ser l'instint de mare protectora que ens juga males passades!!!

[tombarella]

I tant que és normal!

Jo també vaig dur la meva filla a urgències quan tenia menys d'una setmana de vida perquè, tenint-la a coll, es va fer un petit "coco" contra la meva espatlla i es va posar a plorar. El meu home va dir d'anar a urgències per a que a mi em passés l'atac de pànic que vaig tenir però, òbviament, la criatura estava bé i feliç com un anís!

La que no hagi tingut mai una reacció exagerada, que llenci la primera pedra!!

[Vivoneta]

En reacció al primer nyanyo de la meva filla jo vaig trucar al meu marit histèrica, plorant i tremolant tota jo, semblava que m'hagués passat una gran desgràcia i va ser un cop, simplement. M'ha agradat això de la pedra...No hi dónis més voltes...

[mamajo]

Noies,
Moltes gràcies a totes pels vostres comentaris. Quines marasses que estem fetes! Déu n'hi do!
D'aquell accident ja només em queda un genoll pelat i les dues cames plenes de morats i sangtraïts. És curiós però del meu mal no me'n vaig sentir fins ben tard, quan ja havíem tornat del metge i sabíem que el nen estava bé.
Bona nit,
Mamajo.

[heaven25baby]

Hem sento totalment identificada. Jo també soc molt exagerada. Algun cop la meva nina ha tingut alguna petita caiguda o algun cop i sempre s'hem passa pel cap de tot... i ja si es fa una miqueta de sang no puc aguantar-me i hem posso a plorar... Ja sé que així l'únic que aconsegueixo és espantar-la més i fer que plori ella també... Crec que mai canviaré!!!

[onze]

Uf, jo també estic igual, em costa controlar-me. Quan el Gabriel tenia un parell de mesos vam anar al pediatra, el portavem al cabàs i el nen plorava com un boig (mai li va agradar gaire anar en el cabàs), quan arribem al CAP, entrem a l'ascensor ple de gent, amb el nen bramant, pobret, i una parella d'avis entranyables se'l miraven somrient, i van fer algun comentari que volia ser simpàtic del tipus: "fixa't quin nen més ben criat" o algo així. Jo ho vaig interpretar com un atac i vaig reaccionar com una mare boja, dient-lis als pobres iaios que ells què sabien si el meu fill estava bé o no. Vaig ser desproporcionadament agressiva amb uns pobres senyors que només volien ser amables. Pobres, es van quedar blancs... i jo no em vaig adonar de res fins que vaig sortir de l'ascensor. Ara cada vegada q vaig al CAP, miro aviam si hi ha els abueletes, pq si me'ls torno a trobar em moro de la vergonya.

[sarabafo]

Crec que és normal, jo fins i tot pateixo per si li passa algo que encara no li ha passat i potser no hi ha probabilitat que li passi!!! . Crec que quan ets mare et tornes hiper-patidora!
Però quan tenia 7 mesos ens va caure del cotxet, ella dormia i és clar al caure es va espantar i despertar de cop, o sigui que va començar a plorar molt fort, vam anar al CAP, se la van mirar, no tenia res, vam tornar a casa, la vam posar al seu llit perquè s'havia adormit pel camí, i llavors vaig començar a plorar jo i no podia parar!! del susto que portava a dins, vaig plorar durant una hora, em queien les llàgrimes. . el meu home no sabia com consolar-me.

[entrerius]

és normal pero no és recomanable ni per la criatura ni per nosaltres mateixes.