Manca de suport familiar

[curculla]

Hola gent,
no sé si hi ha un post obert sobre aquest tema, si hi és feu-m´ho saber pq no l´he trobat.
Es tracta que m' interessa conèixer persones que estan tirant endavant amb un fill (o més) sense ajut d´avis, ni tiets,etc.
En el meu cas tinc una nena de 15 mesos i tinc molt de suport del meu marit en les tasques diàries però per diverses raons no comptem amb cap familiar,jo tinc relacíó mínima amb la meva família i per part d´ell comptem amb un avi amb poca iniciativa per una nena tan petita. Vivim força a prop de la família però seria el mateix viure a l´altre banda de món, potser millor i tot.
Tampoc tenim un sous per llançar coets com per tenir cangurs .
Estem contents de lo bé que ens en sortim malgrat tot, però en algun moment aniria bé tenir algun respir però veiem la nena tan feliç i amb un vincle tan fort amb nosaltres.... de fet , ja estàvem preparats mentalment que tindríem molta feina i així va ser, des de la meva cesàrea que gairebé no em podia moure i ben sola...
Doncs res, m´agradaria saber com tireu endavant, com us aneu animant quan esteu ben cansats i intercanviar sensacions.Gràcies!!

[Elidé]

Hola Curculla,
Nosaltres tenim la família paterna a Itàlia i la materna a 150 km, així que estem igual. Jo vaig deixar la feina perquè la meva filla va néixer microprematura i ens van recomanar que no anés a la llar d'infants fins als 2 anys, si tot va bé aquest setembre començarà. Tinc la sort que el meu marit treballa a 2 km de casa, dinem els tres junts i quan arriba a la tarda (entre les 18.30 i les 19.00 hores), li passo el relleu i em desentenc de la nena. La veritat és que en alguns moments és dur, l'Ada és molt moguda però no es decideix a caminar, així que fa mesos que la porto tot el dia enganxada a les cames. Els caps de setmana que vénen els avis o els tiets de visita, nosaltres aprofitem i ens escapem un parell o tres d'hores al cinema

[soclamarga]

Hola! Bé, en el meu cas tenim la família a 150 km també. VIvim a Lleida però tenim els parents per Barcelona. Aquí Lleida no tenim ningú que ens ajudi amb el nen, que ara té 10 mesos i mig. Durant el primer mes, la meva mare va venir a passar les seves vacances a Lleida per ajudar-nos i estar amb el petit també, clar jeje I la veritat és que va anar molt bé. Tot i que jo em trobava perfectament, ella anava a comprar, ens feia uns dinars molt bons... jeje però després clar, va tornar cap a casa. Ara ens veiem uns 2 cops al mes, tan amb la família paterna com amb la materna... La veritat és que es comença a fer una mica pesat fer maletes tan sovint, però quan arribem a casa els avis, jo desconecto una mica del nen, mentre els avis, tiets, cosins el disfruten més.

Pel dia a dia, ens havíem plantejat agafar una cangur, perquè a l'escola bressol no el podíem matricular perquè va néixer després del període d'inscripció. Però vam fer comptes i sortia caríssim, i ens sortia econòmicament millor (i emocionalment també) quedar-nos a casa amb el nen. Total: que jo treballo les meves 6 hores al matí, i el meu home s'ha agafat reducció de jornada i treballa a la tarda 4 hores. Amb ell ens veiem al migdia, poca estona, pq normalment ell ja ha dinat quan jo arribo, i ell després marxa de seguida. I al vespre també ens veiem, clar.

De moment ens va prou bé, tot i que avui mateix he fet la preinscripció per l'escola bressol de cara al setembre, però tot i així suposo que el portarem 3 hores només, i la resta del dia amb nosaltres. No tenim la casa neta mai, però no m'importa gaire (tampoc la teníem abans de tenir el nen jijiji); prefereixo veure el nen content, i el papa i la mama també, d'estar amb ell!

[Elidé]

Soclamarga, haurem de fer un intercanvi d'avis, la meva mare viu a Lleida i nosaltres a Barcelona

[usineli]

Hola curculla, t'entenc perfectament.....nosaltres estem igual...els meus pares viuen a 1 km pero tenen 70 anys i estan malalts osigui q necessiten més ajuda de la q poden donar,,, i els sogres viuen a 20km pero ella treballa i ell passa de tot....la veritat q sempre q veig l'ajuda q tenen totes les meves amigues em fa molta enveja sana !! Per ara tirem jo amb la reducció i com q treballem per torns , ens hem canviat els horaris pq sempre hi hagi algún dels 2 de festa...i així ho anem fent...al principi va ser molt dur...peró ara q casi farà 1 any ens sentim satisfets de haver pogut fer-ho tot sols....aixó sí fa 1 any q no anem al cine, ni de festa , ni he pogut kedar sola amb les meves amigues x fer un café, ni dormim mai cap nit sencera.etc....pero és el q tinc....em va costar una mica acceptar-ho...peró ara ja me acostumat. Molts anims a totes les q esteu com nosaltres.

[BertaPuntí]

Ostres, ja veig que no som els únics. Nosaltres tenim un cas semblant, els meus pares són a 60 km i són molt grans i la meva sogra té 90 anys i si bé viu sola no està per ajudar-nos. Tinc una cunyada que és un sol i a vegades ens ajuda ( ella també és àvia i encara treballa). De totes maneres per dir-ho clar.......... et sents molt sol! El meu marit i jo ho fem tot alhora, no en tinc cap queixa. Sort en vaig tenir d'ell quan en Quim va nèixer aquest estiu,vaig tenir un pospart fatal ( punts oberts, mig depre..) i a sobre a ver de cuidar d'un nen del qual no el sabia entendre! Fatal!! Aquest hivern el vam portar a la guarde i va ser pitjor, de 4 mesos que hi va anar menys 1 , tots va estar malalt i fins i tot ingressat a la Vall d'Hebron! Vaig demanar la baixa però al tornar em van amenaçar a la feina...... al final no ho van fer per diverses raons però al no comptar amb ningú al final el vam treure i una amiga que es va quedar sense feina ens el cuida fins juliol. Ja ho veurem setembre!!
RES, que tinc amigues o veig post que es queixen dels avis.................. a vegades et trobes sola i sents molta enveja!
Crec que ens hauriem d'associar,oi??
Gràcies per llegir-me!

[Xana]

Doncs aquí un altre.... la meva mare viu a 80km, però es que encara que estigués a la porta del costat, ja em va deixar clar des que jo era ben petita que no hi comptés per ajudar-me si mai tenia fills (i veien com es va portar i encara es porta amb els seus, de fills, tampoc no li deixaria, eh?). I els meus sogres, que són uns encants, viuen a 700km! Així que res de res...

Vaig haver de buscar una feina compatible amb els horaris d'escola quan el meu gran va començar la llar d'infants... i tot i així, tenim una cangur que ens els recull del cole 3-4 dies per setmana. Però es clar, els sous no donen per meravelles, així que fa ja 4 anys i pico que no sé el que és anar a sopar a soles amb el meu marit, o una nit de cinema... Perque es clar, si al preu de la sortida cal afegir-hi el de la cangur... la nit et surt per 100€ o més! Quan en teniem només un, de vegades se'l quedava alguna amiga, però es clar, amb dos....

I el pitjor són les vacances!! Aquest estiu el meu marit i jo coincidirem un cap de setmana a l'agost . Les vacances dels nens duren 3 mesos, però nosaltres només tenim 3 setmanes cadascú... Així que casals al juliol (i la pasta que costen !) i després a repartir-nos els dies per estar amb ells.

I no parlem de quan es posen malalts... De vegades n'hi ha un dels dos que té el dia "tranquilet" i se'l pot agafar. D'altres ens ho fem a sorts, qui faltarà aquell dia a la feina. D'altres, ens "partim" el dia, i així no compta com a vacances (que no les volem per disfrutar, les necessitem per cuidar els nens!!). I de vegades, quan no era res massa serios, els he hagut de "dopar" i enviar cap a l'escola. I et sents la pitjor mare del mon. I pregues perque el nen es refaci i no et truquin... o que et truquin passades les 11 o 12, i així entre portar-lo al metge i demés puguis justificar la falta a la feina....

Consti que no me'n penedeixo gens de tenir els meus nens, eh? No tiraria enrere per res del mon.... Però com alguna ja ha dit, quan veig l'ajut que tenen les meves amigues, i sovint encara es queixen.... ufff hi ha dies que em posaria a plorar.

Aiiii que avui m'he llevat toveta i pensar en lo sols que estem.....

[Santandria]

Hola noies!!!
Doncs nosaltres estem igual!!!
No podem tirar de cap avi i els 2 tiets que tenim treballen i tampoc es poden quedar amb els nens. Potser un dia molt planejat i pensat per les dues bandes, però pels contratemps de cada dia, no. Tenim la sort que jo només treballo pel matí i que el nen està a l'escola. Però ara que la meva sogra ja no hi és i quan jo em reincorpori de la baixa per la nena, no sé què farem el dia que es posi malalt. Volem buscar algú, però és difícil trobar un cangur que estigui diposat a venir només quan el nen es posa malalt (i més si tenim en compte que no s'hi posa massa, clar que potser la nena em surt més malaltissa i el necessitem més sovint...)
Bé, que jo em sento sola molt sovint, sobretot en moments que tinc el problema de què fer amb el nen i miro al meu voltant i veig que no puc comptar amb cap avi i, després miro més enllà i veig que els meus amics tots tenen avis amb qui comptar. Però també tinc moments en el que estic molt contenta de fer-ho tot amb els meus nens i més quan veig que el meu fill està molt de mi!!
Des que va néixer el peque que no sortim. A mi m'encanta el cine i fa segles que no veig una pel·lícula i que no puc ni llegir-me un Fotogramas!! Abans sortíem a sopar molt sovint, ens agradava molt i veure'ns una ampolla de vi i comparar-lo amb d'altres... Però penso que el temps vola i que els meus fills ara em necessiten i que hi haurà un dia que no voldran fer res amb mi, que preferiran estar amb els seus amic, i que per tant val MOLT LA PENA totes les hores que passem junts També sé que encara que tingués la disponibiltat dels avis, no seria una mare de deixar-los sovint amb ells.

Molt ànims a totes!!!

[ter10]

Aquí una altra com vosaltres! Nosaltres també tenim els pares i sogres a 180 km i tot i que ara el nen ja té dos anys i mig recordo que al principi va ser molt dur, sobretot per mi. La meva mare va venir una dies a instal·lar-se a casa i va anar molt bé però quan va marxar.... El meu marit treballava tot el dis i jo sola a casa, amb el pit a fora, el nen plorant, bufff van ser uns dos mesos.....
Després la cosa es va anar normalitzant i quan jo em vaig haver d'incorporar a la feina, el nen tenia 9 mesos, vam agafar una cangur per les primeres hores del matí i el vaig posar a l'escola bressol. De fet, encara tenim la mateixa cangur! Ara quan anem al ploble a veure la familia aprofitem i sortim a sopar, al cinema, etc... i així també la familia pot disfrutar d'en Biel.

Petons

[angelina]

Bon dia! Nosaltres estem igual. Jo visc a Poitiers i els meus pares i familia a Catalunya (900km)i els meus sogres a marroc. La veritat es que tampoc conec a massa gent aqui per demanar-los favors de cuidar-me els nens, a la veïna li he deixat el gran alguna vegada per 30min però res mes. Ara em dos ja seria abusar...
La meva marre i germana van venir pel naixement del Walid i es van estar aqui 3set. i pel naixement de la Inès van venir un parell de mesos abans del naixement per ajudar-me amb el gran (de manea intermitent (anant i venint, la meva germana esta a l'institut!!) i es van estar aqui del naixement de la nena fins les seves 3 setmanes, però la resta del emps estic sola. el meu home te un horafi de treball relativament bò de 9h a 18h (no vé a a dinar aixi fa una "pausa" mes curta i torna abans si la feina no abunda, però no m'ajuda gaire que diguem, a casa RES, algun dissabte pasa l'aspirador però ja està, no em molesta pq amb lo cascarabies q soc jo si ho fa encara li dic que no o ha fet bé i he de repassar jo darrere seu jajjaa. I amb els nens jugar si... però mantenir-los (be nomes el gran q la peke encara ho es massa) a ratlla no, si li demano q me'l vegiliq no vingui a la cuina quan estic cuinant no es capaç...se li escapa... homes!!!!...
Això si la meva feina de mama m'encanta i no la canviaria per res!

[Santandria]

Però com alguna ja ha dit, quan veig l'ajut que tenen les meves amigues, i sovint encara es queixen.... ufff hi ha dies que em posaria a plorar.

Com t'entenc!!!

[Silvia (Gironina)]

Hola Curculla,

Molts ànims primer de tot

Nosaltres vivim a més de 5000 km de les dues famílies i només els veiem dues vegades l'any. Aquí no tenim família de cap tipus i cap dels meus fills va a la guarderia. Jo vaig deixar una feina d'oficina de tot el dia per una feina de freelance, on només em paguem quan treballo. El meu marit és autònom i treballa la tira d'hores inclosos caps de setmana. Quan va néixer la Thaís vam agafar la cangur d'interna i, per sort, també ens fa les feines de casa i és un sol... però només treballa de 8 a 6 amb 1 hora per dinar, 5 dies a la setmana, la qual cosa significa que el meu marit i jo hem de fer malabarismes per estar a casa a les 6 (sobretot quan jo tinc un projecte i treballo jornada complerta, que pot durar mesos) i poder donar l'hora de dinar a la noia. Però és el que hi ha... Ja sé que la situació és diferent a la teva, però també m'he trobat molt sola i em sapgreu que els meus fills creixin veient els avis, tiets i cosins per l'skype (i sort d'això ).

Com que portem molts anys a la mateixa ciutat tirem molt d'amics. Nosaltres oferim ajuda a altres pares en la mateixa situació (fer cangurs, oferir casa nostra per venir a jugar, etc) i vice-versa. Quan va néixer la Thaís no teníem on deixar l'Aran (al final va néixer en dissabte i el meu marit se'n va poder fer cárrec...).

No has dit res de portar la teva filla a la llar d'infants. A la ciutat on visc jo són massa cares per anar-hi regularment i per això els meus no hi van, però podria ser una solució si necessites una mica de temps per tu, ni que fos un parell de dies a la setmana. També pensa que quan comenci a anar a l'escola segurament se't farà tot molt més fàcil. Molts ànims

[núvol]

Hola noies, jo seria una de les amigues de la Xana...., però sense queixar-me!. Visc a Barcelona, tinc els meus pares, sogres i germans a tocar de casa i des que va néixer el meu fill (5 anys) no he pagat mai un cangur. TINC MOLTA, MOLTA, MOLTA SORT i això sempre ho he dit, no només la sort de comptar amb els avis a tota hora, que no hi ha diners que paguin el que fan, si no que a més sempre penso que sense ells no sé què faríem....però després de llegir-vos està clar que quan t'hi trobes ja t'ho fas com sigui...a costa de salut, feina, diners, etc.

Quan s'ha posat malalt a l'escola bressol se l'han quedat elles, quan et truquen de l'escola que té febre elles van cap allà i se'l queden, al Nadal fan torns per quedar-se'l si nosaltres no tenim vacances, a l'estiu els meus pares tenen un apartament a Lloret i se l'emporten - com que són moltes setmanes des que acaben l'escola, sempre fem un parell de setmanes de casal perquè pensem que ja n'hi ha prou durant tot l'any com que a sobre més setmanes a l'estiu (que per ells totes!!!)-, etc.

Així doncs, des d'aquí un homenatge als AVIS que ens ajuden i, sobretot, un homenatge a VOSALTRES QUE US HO MEREIXEU. Certament, no em puc queixar i mai ho he fet, se'm cauria la cara de vergonya!!!

[Irina]

Hola...
jo m'uneixo al club tambe!

Jo tinc molt bona relacio amb la meva familia, pero la tinc lluny i el meu company nomes te un germana i la te a l'altra banda de l'Atlantic...
Ara mateix estic sola perque el meu company esta treballant a l'estranger i sort que tinc una amiga que viu a prop i pot anar a recollir la meva filla a la llar i tenir-la a casa seva fins que jo torni. Si no, hauria de demanar temps llire o de vacances a la feina per poder marxar mes dora. De fet ja he hagut de demanar uns quants dies de vacances perque els torns de nit que normalment faig no els puc fer ara.


M'encantaria tenir els meus pares a prop perque es veiessin mes sovint amb la Hana, tenen un lligam molt fort el tres i ara estem esperant molt impacients que arribin a mitjans dels mes que ve. Es quedaran 3 setmanes i m'ajudaran molt perque l'Irinu torna a marxar a fora.
Pero be, sort de Skype tambe! que es poden veure cada dia.

Es molt dificil de vegades intentar combinar-ho tot, pero de moment ens sortim bastant be gracies a amics. Molts companys de feina no saben que no tinc familia al voltant i de vegades no entenen perque comenc,o a estar neguitosa quan es hora d'anar a casa i el transit comenc,a a ser un caos...i jo que no paro de pensar que vull arribar a casa ja! Ells ja tenen algu a casa que els cuida els seus...

No es pot tenir tot, oi?

[mireiafor]

Hola maques, jo estic en la mateixa situació que vosaltres encara també molt diferent Nosaltres no tenim l'ajuda de ningú com vosaltres però a diferència de vosaltres les nostres famílies viuen a pocs minuts nostre. Per part meva la meva mare està malalta, i les meves germanes amb dos fills cadascuna no em poden ajudar gaire. Per descomptat que puc comptar amb elles per una emergència, però en el dia dia a dia prou tenen elles també.

Respecte la família del meu home... els meus sogres són dos jubilats molt actius i només veuen als nens quan ells tenen ganes o a ells els hi va bé. Tal com em recorda constantment el meu home, en tenen tot el dret del món a viure ara una mica la vida després d'haver-la passat treballant i jo hi estic d'acord però també penso que llavors no t'omplis la boda davant de tothom dient els bons avis que sou, el pendent que esteu dels nets... Amb ells només podem comptar per emergències (només si no tenen cap pla) i amb inconvenients, condicions i de vegades males cares...

Sort que tinc que el meu home és molt apanyat i que jo ara no treballo (encara que estudio), i ara que estic buscant feina per una banda estic desitjant tornar a treballar i per una altra penso "com m'ho faré???"

[Tara]

Hola a totes!

Nosaltres tenim 2 nens ( 3 anys el gran i 15 mesos el petit ),i també ens ho estem montant sols.Amb la meva família la relació no és bona,i amb la del Taro ara estem bé,però no sempre ha estat així.

Des del començament sabiem que havíem d´organitzar-nos tot sols,i així ho hem fet.Hem sacrificat els diners,i amb el primer,teniem feina tots dos amb horaris compatibles.Ara ell està a l´atur,i jo estic a mitja jornada,així que ja podeu imaginar com anem de justos ( evidentment no tenim hipoteca,sinó que estem de lloguer ).La veritat és que no canvio tot l´or del món per tot el temps que tenim per disfrutar dels nostres fills,i estic convençuda que ells també ho agrairan ( de fet,crec que són molt feliços de tenir sempre a la vora als seus pares ).Pel tema econòmic,quan els peques vagin al cole,ja tindrem més opcions horaries per buscar feina.

[Takita]

Nosaltres tampoc no podem comptar amb ningú. Vivim a uns 70 kms del nostres pares i a més, són grans i estan delicats. Estem a la muntanya i hem d'agafar el cotxe per tot, doncs el poble més proper és a 6 kms. L'últim mes d'embaràs, no em podia moure de casa fins que no arribava el meu home de la feina, doncs ja no podia conduir. El part va ser per cesària i vam tornar a casa tots 3 solets; sort que el meu nen va néixer el dia de Sant Esteve i el meu home, entre les vacances de la feina i el permís de paternitat, va poder estar quasi un mes amb nosaltres.
Vaig deixar de treballar; no vaig aconseguir plaça a l'Escola Bressol del poble del costat i no tenia ningú que el portés i recollís a una Llar d'infants que tenien plaça, però més lluny de casa.
He estat amb el meu nino fins el setembre de l'any passat (9 mesos), que el vaig apuntar unes horetes a la Llar, per disposar d'una miqueta de temps per la compra i les feines de la llar.
Ara, estem buscant el segon i, la idea és, si tenim sort, no tornar a treballar fins que hagi nascut i tingui uns mesets, i llavors buscar alguna feineta de mitja jornada, per poder anar-los a recollir a la Llar/escola.

[angelina]

Takita viviu a la Muntanya? aviam aviam si se'm ocurreix on!
Jo tb soc de St Esteve !!

[devo]

Nosaltres també tenim tota la família a 100 km i ens ho hem de muntar sols. La sort que tenim és que tenim empresa pròpia, i per tant ens podem organitzar els horaris, almenys jo, com volem (o com podem).

Ara mateix tenim uns horaris i una organització que ens són molt còmodes. El gran ja va a l'escola, i el petit va a la llar als matins, mentre jo treballo. Al migdia el recullo, dina, i fa la migdiada, amb el que tinc una hora i mitja o dues de "temps lliure" (últimament ja dubtava de que existís això, jeje). Quan es desperta juguem una estoneta, berena, i anem a buscar al gran a l'escola. Cap a les 7 comencem amb els banys, i normalment ja ha arribat el meu home, així que mentre un els banya l'altre fa el sopar. Si un dia estic sola amb els nens compro el sopar fet, o faig una truita i poca cosa més . A les 8 sopem tots junts, així quan els posem a dormir tenim més "temps lliure", després de fer la cuina, que la fem un dia cada un.

Mentre tot va bé ho portem molt bé, el problema ve quan es posen malalts, que aquest hivern ha estat mooooolt sovint, quan no era un era l'altre, o sinó tots 2 alhora . Llavors em quedo normalment jo a casa amb el que està malalt, i segons com estigui, si no pot sortir, el meu home ha d'anar a portar i recollir l'altre a la llar o l'escola, si s'ho pot combinar (sinó el que està malalt ha de sortir sí o sí). Quan portem 2 o 3 dies tancats a casa se'm comencen a caure les parets a sobre i m'agobio (tot i que procuro sortir ni que sigui a comprar quan arriba el meu home), i se m'acumula la feina al despatx...

De totes formes els meus pares i els meus sogres quan convé agafen el tren i venen a ajudar-nos, així quan se m'acumula feina venen, faig un intensiu i em poso al dia. També si algun dia tenim alguna cosa, com aquesta tarda, venen i es queden amb els nens, però entre el tren i el temps d'anar i venir de l'estació s'estan quasi 2 hores de camí d'anada i 2 més de tornada

Moltes vegades he pensat que si treballés en alguna altra empresa m'haurien fet fora faria temps!


Veig que som moltes que ens en sortim


Edito per dir... perdoneu per la parrafada!

[Eimy]

Ja veig que tenir la família lluny i estar sol amb la parella i els fills és molt difícil i dur i que a les que tenim les 2 famílies aprop ens veieu afortunades i la veritat és que sí, que és un descans poder deixar els fills amb pares, sogres o tiets quan has de fer gestions urgents o quan estan malalts. Jo no em queixo, almenys no en veu alta, només escric aquest missatge aquí per dir-vos que per molt cansades que acabeu, per molt soles que us pogueu arribar a sentir en molts moments i totes les dificultats que us trobeu a l'hora de conciliar vida laboral i familiar, heu de ser ben conscients que les decisions les preneu vosaltres, o sigui que sou les que porteu el timó de les vostres vides, no teniu cap mama, sogra, germana, tia,..., que us estiguin donant consells gratuïts durant tots els dies, o que directament passin davant vostre en la criança dels vostres fills.
A vegades em sento ben poqueta cosa, sense ni veu ni vot, em sento com un zero a l'esquerra; arribo de treballar i em trobo tot organitzat a la manera d'una altra persona, que fins i tot et diu com has d'organitzar la teua vida. I què faig? doncs callar, empassar-m'ho i estar agraïda, perquè com dieu, si protesto sóc una desagraïda. I penso, tenir fills per això? per tenir tota aquesta penya que no tenen en compte les opinions ni del pare (que tb es passa hores treballant fora) ni de la mare? que si obres la boca per dir qualsevol cosa que no està d'acord amb ells ja et diuen que no valores l'ajuda que tens? au va! n'hi ha un tip!
Tot té les seves avantatges i inconvenients,...., els moments que us sentiu desbordades penseu que teniu tota la llibertat de decisió, que no hi ha ningú que us estigui dirigint i dient "fes això, fes allò", que les rutines que establiu amb els vostres fills, que tota l'organització familiar és sòlida i que no hi ha ningú que la canviï cada 2 per 3.
Ànims a totes!