ABANS I DESPRES DE SER MARE

[lismatamala]

Hola a tots i totes,

He intentat buscar un post que parlés d'aquest tema però no l'he sapigut trobar, sóc nova a la pàgina.

Em refereixo el mon intern que mou la maternitat. Com una persona es pot plantejar tota una vida despres de tenir una fill.

La meva historia es molt llarga, però el tema es que despres de tenir el meu primer fill vaig necessitar fer terapia per centrar els meus pensaments. Hi ha un llibre que es diu LA MATERNIDAD I EL ENCUENTRO CON LA PROPIA SOMBRA que parla precisament d'això. En el procés de maternita una dona es conecta amb el mes profunt del seu sentir, quant aquesta profundiat esta tocada des de l'infancia, tot plegat pot ser un infern. Però per sort, no vaig fer mai cas dels metges amb la seva tipica " depresio postpast " i vaig escoltar el que el meu cor em volia dir. Era molt dur el que volia dir-me, però ara ja fa 5 anys des que vaig començar una terapia que m'ajudes a trobar-me i avui estic aqui, mes feliç que mai. La maternitat es l'oportunitat que ens dona la vida de trobar-nos i endisar-nos en nosaltres mateixes.
Avui tinc ganes de compartir amb qui ho necessiti o en tingui ganes aquesta experiencia.
Un petonas i una abraçada enorme

[PILIJAPS]

Doncs jo, gràcies a la pràctica del ioga, vaig poder treballar-me molt a mi mateixa. A vegades, la maternitat fa remoure coses que potser no t'esperes i ningú et prepara per això. Després et dones contra la paret, ja que el que pensaves que seria una temporada idílica es converteix en un infern.
T'entenc perfectament.
Una abraçada.

[Ginger]

Caram, jo no he tingut/estic tenint aquesta experiència, però pot ser interessant parlar-ne!

[lismatamala]

PILIJAPS, ja veig que saps de que et parlo. Estic amb tu, crec que et preparen molt be per el part, les constraccions, respiracion, que fer al trencar aigües....., llavors passem al postpart, pits, clivelles, alletament, kegels i el tema emocional de la mare!!!! qui et prepara per això???? com molt be dius tu GINGER, no totes les mares passen per el mateix però crec que la part emocional de la mare es tant o mes important que la del nen. Fins a dia d'avui una mare amb el recent nascut al brassos i amb ganes de plorar es limitava " despresio port part" però crec que s'ha d'anar mes enllà del prozac. La maternitat et transporta a un viatge intern que no tothom vol escoltar. També vull dir que, que jo vaig iniciar el meu viatge sempre amb el meu fill a braços, sempre amb mi. Em donava una felicitat que no podia mesurar, encara avui me la donen els meus dos petits,però multiplicat per 15, es increïble. Ells m'han fet tornar a neixer, es la marevella mes gran i enorme que un esser humà pot experimentar.
GINGER, el que tu sent, es el fruit del que un dia algu et va donar, l'amor i la felicitat d'una mare. El problema es quant durant l'infancia tant malmes aquesta felicitat, però torno a ser pesada, la maternitat es una oportunitat per reparar la nena que vas deixar plorant, es increible.
Una abraçada molt gran i per tu PILIJAPS, molta força i molta maternitat!!!!m Muuuuuua!!!!

[BertaPuntí]

Lismatamala, a mi una doula que va venir a casa també em va recomanar el llibre i em va anar molt bé! Me'l va recomanar desprès de veure que pel que l'havia trucat ho estava fent bé... és a dir... com totes els primers dies són brutals i al final no sabiem si ho estaven fent bé el tema de la posició d'en Quim al pit! Tot just arribar va veure que ho feiem de conya ! Però vam estar parlant durant 3 hores ( i no la coneixia de res) i em va recomanar el llibre.
Dius que vas fer una terapia? Quina? On? T'ho dic pq han passat 10 mesos i entre problemes a la feina i d'altres crec que no sóc la de sempre! Si em poguessis ajudar?? Gràcies per dir el que has dit!

[Irina]

Hola

Jo, com la Ginger, tampoc he tingut aquesta experiencia de que parleu pero conec a noies que si que han tingut un periode dificil despres del part.
M'heu fet recordar que fa unes setmanes una amiga em va parlar i deixar un llibre de la Laura Gutman que es diu Puerperios i parla molt de com se sent la dona despres del part. Us poso un enllac, per si us interessa (jo encara no l'he fullejat... el tinc enllista d'espera!) http://www.lauragutman.com.ar/libro_puerp_esp.html

[Neus2010]

Jo també he llegit el llibre i m'ha ajudat molt a créixer. Llavors vaig seguir i m'he llegit tots els de la Gutman i val la pena. Ajuden molt a explorar-se. Bravo per aquest post!

[magrana]

Gràcies, Goga: és molt bonic!

[lismatamala]

Gràcies a totes per opinar en aquest post, hi han moltes mares que han començat a fer el seu viatge intern i que ningu els ha explicat tot el que hi aniran trobant. La força, l'alegria i les ganes de ser unes mares increïbles, les trobaran en els seus fills, però la foscor que poden anar experimentant pel cami, les pot fer pedre. Les vostres paraules i saber que altre mames han passat per aquest proces " marevallos" de coneixença, les pot ajudar moltissim!!!!
Berta, la terapia que he estic fent es molt simple, una persona encantadora ,m'escolta cada dimecres. Sembla extrany, però es aixi. Es una persona neutre a la meva vida, no em dira mai,ni blanc ni negre. Jo no se com s'ho ha fet, però pel simple fet d'escoltar, m'ha fet treure fins a l'ultim dels meus mals records. He desmontat tota una familia, per tornar-la a muntar, algu se m'ha perdut pel cami, i he plorat moltssim, però avui estic plenament feliç per haber triat aquesta persona per buscar dins meu i treu-re la porqueria. Si vols et passo la seva adreça i el telefon,per correo privat ( m'hauras d'explicar com es fa això, que encara no en se). No et sentis malament per estar aixi, quant la maternitat et mou per dins es que alguna cosa vol sortir, aprofita-ho, t'ho dic per experiencia. T'aconselleria molt i molt el llibre de la Laura Gutman, la maternidad i el encuentro con la propia sombra. La resta de llibres d'aquesta eminencia de la maternitat, també, però comença per aquest. T'agradarà! Ànims bonica, agafa força del teu petit!!! una abraçada molt forta!!

Una abraçada a totes i tornar-vos a donar les gràcies per escriure en aquest post. A moltes mames els anirà molt saber que no estan soles i que no son un bitcho raro. SON UN AMOR COM TOTES LES ALTRES MARES DEL MON.

Goga, m'ha encantat el video, m'ha emocinat moltissim, es una manera de dir-nos que ens prenem el temps necessari per sentir el nostre fill i que NO SOM HEROÏNES, SOM MARES!!!!
UN PETO

[Santandria]

Berta, la terapia que he estic fent es molt simple, una persona encantadora ,m'escolta cada dimecres. Sembla extrany, però es aixi. Es una persona neutre a la meva vida, no em dira mai,ni blanc ni negre. Jo no se com s'ho ha fet, però pel simple fet d'escoltar, m'ha fet treure fins a l'ultim dels meus mals records. He desmontat tota una familia, per tornar-la a muntar, algu se m'ha perdut pel cami, i he plorat moltssim, però avui estic plenament feliç per haber triat aquesta persona per buscar dins meu i treu-re la porqueria. Si vols et passo la seva adreça i el telefon,per correo privat

Hola lismatamala, t'he llegit també en el post de "manca de suport familiar". D'on ets??? jo fa temps que m'estic plantejant buscar ajuda, em podries passar a mi el contacte d'aquesta persona que t'ha ajudat??

Moltes gràcies!!! M'agradaria algun dia poder sentir que em sento lliure d'aquesta càrrega que tinc i poder-me sentir una més.

[lismatamala]

BERTA I SANTANDRIA, us he passat un missatge privat amb les dades que m'heu demanat. Ah pert cert, berta, t'he recomenat el llibre de la Gutman i ja l'has llegit.... et va agradar, eh??? res doncs a continuar amb la saga Gutman que són molt bons!!!!!! un petonas a totes!

[Irina]

Ostres! no sabia que aquest llibre de la Maternidad y el encuentro con la propia sombra tambe es de la Gutman! doncs ara m'heu fet venir mes ganes de llegir el que m'an deixat.

El video m'ha agradat molt!!!

[curculla]

Hola boniques,
jo també vaig viure la foscor de la maternitat,sense cap ajuda, encara feia massa poc que s' havia mort la única persona que em va fer de família. Ho vaig voler callar i fer.me la valenta. Pretenia fer el viatge intern jo sola i en silenci. Tinc el meu marit però també va anar entristint.
Jo, a diferència de vosaltres, llegir.me els llibres de la Laura Gutman, en el moment en què ho vaig fer, no em van ajudar gens, al contrari, em van fer caure en una gran tristesa, em van fer remoure massa experiències infantils traumàtiques.
Crec que es poden llegir si es té recolzament emocional d´algun tipus, sinó no, són massa durs.
Vaig viure un postpart volent prendre massa consciencia de tot i alhora ho veia tot negre, de veritat, ho veia tot de colors foscos, encara no sé ben bé què va ser però realment vaig entendre què volia dir veure.ho tot negre, perquè ho veia d´aquest color,de veritat, fins i tot vaig anar a l´oculista i no em trobava res.

M´hagués encantat trobar un post com aquest en aquell moment, fa 15 mesos, però en aquell moment no sabia explicar.me el què em passava i tot el què se'm removia. Perquè no tenia res a veure amb què se'm fes difícil tenir cura de la nena, ni que anés cansada,era més aviat que jo no podia fallar.li en cap segon emocionalment,i no produia prou llet.
Fa pocs mesos vaig llegir la contra de la Vanguardia i era la Laura Gutman. aquí ja deia una cosa que m´agradava més: "tenga siempre cerca un compadre o una comadre,porque si no es imposible".

Ara sempre penso que si tingués un altre fill/a ho faria des de l´alegria, miraria més películes de riurei llibres d'acudits i me'n riuria del món.

Suposo que ho veig així després d' haver tocat ben bé fons en el viatge espiritual. No parlo com a persona simplista que no s´ha preguntat mai res encara que des de fora, ara puc semblar una persona suerflua.
Tot i el que he patit, no m´arrepenteixo d´haver tocat fons i em sento molt feliç des que tinc la meva filla.
Gràcies per les que entreu al fòrum a donar.nos suport encara que no hi hagueu passat!

[entrerius]

Està molt be aquest post

Jo he tingut dos grans "viatges" al meu interior.

El primer va ser desprès de trencar una relació que va ser molt dolorosa. Vaig apuntar-me a classes d'expressió corporal i això va ser l'inici d'un seguit de vivències inèdites. Per primer cop a la vida vaig connectar amb mi mateixa.

El segon ha estat la maternitat. Ser mare m'ha permès conèixer racons amagats de mi mateixa, ha deixat surar, com aquell qui no vol la cosa, actituds heretades, formes de fer desconegudes que afloren del subconscient .... i de cop et descobreixes actuant com els teus pares.
És en aquests moments quan he de parar a pensar com vull fer les coses jo..... i no com he après a fer-les...

[lismatamala]

Hola entrerius, gràcies per deixar la teva experiencia.

Curculla, tens tota la raó, Laura Gutman es molt intensa. Jo la vaig llegir quant ja m'estava ecompanyant la meva terapeuta.Els llibres d'autoajuda et poden desequilibra molt mes quant ningu t'acompanya amb el que hi pots sentir. El tema es que et diuen lo fotut que esta tot i lo fotut que esta un i despres no saps que fer amb aquesta podridura!!!! tens tota la rao del mon.Es molt important tenir algu o algú on poder deixar la sensació del que em llegit i sentit.
Al igual que tu també continuo donanat les gracies a totes les que esteu aqui donant soport i llegint aquests comentaris. Segur que si algun dia teniu una amiga que passa per aquest moment els podreu dir alguna cosa mes que abans de llegir-nos.
MIL PETONS IMUUUUUUUUUUUUUA!!!!!!

[charito]

Vaig veure aquest post fa dies i m'ha costat una mica escriure-hi. M'he sentit molt identificada amb el que comenteu, per mi tambè esta sent un temps dificil, pero em costa molt admetre-ho i parlar-ho, em sento molt i molt culpable. He sentit moments d'intensa felicitat des que tinc el Quim pero tambè els moments mes tristos i mes angoixants de la meva vida, i per això si que no estava preparada.

Jo soc una persona força plàcida, m'agrada la calma i les rutines, els canvis m'atabalen força i m'esta costant tantissim acceptar el gran canvi que ha portat el Quim a la meva vida. Es un belluguet i m'esgota, a mes porto tot l'hivern que enganxo tots els virus i bacteries que ronden i aixo tambè em mina bastant els ànims. No em reconec, estic esgotada i a vegades penso on ha anat a parar la meva vida i se'm fa una muntanya enorme. I es clar, com mes desanimada estas, mes greus et semblen els petits problemes que trobes fins al punt de sentir-me sobrepassada i incapaç de continuar aixi durant anys i anys.

Immediatament de pensar això, penso q no tinc perdó, que ho tinc tot, estem be de salut, tenim feina, tinc els meus pares que m'ajuden i es queden el Quim si cal, que tantes i tantes dones han tirat endavant en condicions molt pitjors i se'm cau la cara de vergonya de queixar-me...

No se ben be si ens anirem adaptant, espero que si i que d'aqui un temps tot es vagi posant al seu lloc, almenys es l'esperança que tinc pq no queda altre...

[Julyet]

Pot ser que parli per parlar, ja que jo ni vaig patir depressió postpart i penso que he tingut molta sort en tots els aspectes relacionats amb la maternitat (bon embaràs, part, lactància, salut...).
Sigui com sigui, també he viscut moments d'aquests de "per favor, què faig??".
No tinc temps d'enrollar-me (per sort vostra) però a mi el que sempre m'ha ajudat ha sigut:

1- Parlar amb altres mares amb qui sento afinitat. En moltes ocasions ha sigut a través del mail o del socpetit... però també intento trobar-me amb amigues o conegudes en situacions semblants o que ja hi han passat i que sé que comparteixo moltes coses. Sempre t'ajuden a veure "la llum".

2- Deixar fer. Deixar que passin les coses tal qual. Intentar mirar amb perspectiva. D'aquí 5 anys, tot el que ara se'm fa una muntanya ja haurà passat. Doncs per que lluitar contra una cosa que té data de caducitat?? Com diuen: "si no les puedes, únete!".

3- Passar el torn al papa. Els problemes i la feina entre dos, es divideixen. Parlar molt, riure molt, fer broma del que ens preocupa (que sovint ens fa veure que tampoc hi ha per tant)...

[Santandria]

Jo vaig tenir també una època molt dolenta on em sentia molt, molt, molt anulada i sobrepassada per la feina i l'atenció que em reclamava el meu fill. Un dia vaig pensar que ARA jo sóc el seu món i el centre de la seva vida, d'aquí uns anys això deixarà de ser així i preferirà estar amb els seus amics que no pas amb mi, així que em vaig dir: "aprofita cada minut que estiguis amb ell ara que ell te'ls vol dedicar tots a tu". Des d'aquell dia em vaig sentir molt més relaxada, feliç i entregada.

[lismatamala]

Roser, culpable? de que??? t'estas adaptant a les necessitas del teu fill i això no es feina facil, sempre han decidit per nosaltres i ara som nosaltres que em de decidir, fer i reaccionar,pels nostres ninus!!! no es feina fàcil!!! tal i com comenta la Julyet si tu sents que tant sols es un tema d'adaptació a la videta que estas ajudant a creixer, doncs, et diria que et donis temps i molta calma. Si veus que la cosa s'allarga, doncs despres busca mes enllà del nen. Però tu ja ho has dit, et costen els canvis, doncs noia!!! aquest es molt bestia i segur, segur , segurissim que aquesta enorme felicitat que moltes vegades sents, començarà la dia i s'acabarà a la nit. Molts ànims wapa, molts ànims i fes com has fet avui...... parla, parla perque sempre hi ha algu que s'ha sentit com tu i t'ajudarà per sol fet de saber-ho.
Un pto

[charito]

Moltes gràcies guapissima per les teves paraules, de veritat que ajuden moltissim.

Ho dius molt clar,

sempre han decidit per nosaltres i ara som nosaltres que em de decidir

i es la pura veritat, jo soc una mica passiva en aquest sentit, sempre m'he deixat portar per les circumstancies i les persones, deixant-me anar mes que lluitant i suposo que això es el que em costa mes, assumir que haig de ser un motor i que aquesta personeta depen de mi per les seves necessitats afectives i materials, acollona bastant.

Lo bo es que crec que em conec bastant be i se quins son els meus punts febles, i encara que tinc dies horribles, intento ser racional i que no vagi a mes.