Barrufets/es rondinaires!!!

[Ítaca]

Doncs, nosaltres en tenim una d'aquestes a casa... i la veritat és q no sabem què fer!

És una nena molt, molt, molt moguda... això d'estar sentadeta 5 minuts mirant un llibre, mirant la tele, jugant, o entretenint-se amb algo no ho ha fet mai. No sap estar-se sentada (és molt nerviosa). I clar, no para... i no parar vol dir fer "malifetes" (res greu, eh?). Ja sé q és molt petita i és la seva forma de cridar la nostra atenció, però clar, a la mínima q la "renyes" per alguna cosa, o l'agafes o li prens algo q no ha d'agafar, ja hi som... vinga a plorar, a rondinar, a pegar-nos, a llençar coses amb mala llet... i, això em comença a amoïnar una mica. Tinc por q agafi aquests costums, i cada cop la cosa vagi a més. Penso q ara ja té una "edat" (avui fa 21 mesos) com per començar a entendre q no pot fer sempre el q li doni la gana, i q ha de començar "a fer cas" (ho poso entre cometes, pq segueix sent molt baby).

És q sempre rondina/plora molt.... després del bany, quan toca treure-la, doncs patates, xiscles, plors.., quan l'estem aixugant sobre el nostre llit, altre cop drama, pq ella vol córrer..., quan acaba de sopar i l'estirem per canviar-la i posar-li el pijama, altre cop..., si l'agafem en braços, el mateix....i un llarg etc, q us podria dir.
També he notat q es porta molt pitjor quan jo hi sóc...
Per exemple, està fora a la terrassa amb l'itaco i molt bé, ara, a la q em veu a mi, ja hi som... ja comença a fer "gamberrades" q sap q no pot fer pq la renyi i estigui per ella (per cridar l'atenció, ho sé). Però és q no sabem què fer pq estigui més calmadeta i canviï una l'actitud.

Algun consell????

[nuscka]

Ei Itaca, aixó és normalissim, eh?
de fet és bo, s'està autoafirmant. Ha descobert que és una persona i que té una opinió... i s'autoafirma negant la resta de la humanitat!

Consells? paciència, i saber cedir davant les tonteries...
Vull dir que de vegades, nosaltres ens piquem...és alló de " si home, aquesta merdeta de nen/a a mi no em pot!"... doncs tampoc val la pena.
Ara toca anr posant límits i els límits són molt personals, cadascú els posa on vol. Per exemple, a mi em sembla bé que saltin al damunt de sofà, i hi ha gent que els hi sembla fatal...
Jo penso que a aquestes edats, també és important dir que si, de tant en tant. Ahir per exemple, el meu volia una pera abans de dinar... doncs que se la mengi! tan fa abans o després no? de vegades ens posem més tossuts que ells, i potser no cal, oi?

amb aixó no vull dir que no la renyis eh? renyala i molt, que si no s'et menjarà viva... peró renyala per coses importants, perque si no arribes al vespre i només has fet que estar tot el dia dient: no no no no.... i desgasta molt aixó! (i segur que fa sortir arrugues!)

[charito]

És q sempre rondina/plora molt.... després del bany, quan toca treure-la, doncs patates, xiscles, plors.., quan l'estem aixugant sobre el nostre llit, altre cop drama, pq ella vol córrer..., quan acaba de sopar i l'estirem per canviar-la i posar-li el pijama, altre cop..., si l'agafem en braços, el mateix....i un llarg etc, q us podria dir.

També he notat q es porta molt pitjor quan jo hi sóc...
Per exemple, està fora a la terrassa amb l'itaco i molt bé, ara, a la q em veu a mi, ja hi som... ja comença a fer "gamberrades" q sap q no pot fer pq la renyi i estigui per ella (per cridar l'atenció, ho sé). Però és q no sabem què fer pq estigui més calmadeta i canviï una l'actitud.

Algun consell????

Ai Itaca, em sembla que parlis del Quim, jajaja (salvant la diferencia d'edat es clar), ell tambè es super mogut, molt bo pero no para quiet un segon .

Jo ja tinc assumit que un cop surt de la banyera tot es un drama i es que suposo que estan cansats i tenen soneta i tot els molesta. Pero vaja en qualsevol moment del dia que l'estires al canviador es un drama igualment

I aixo que dius que es porta pitjor quan tu hi ets, comprobadissim. Els meus pares que son grans quan el tenen el posen a la trona o al parc, i ell juga feliç. El meu marit el te per allà jugant tranquil, el posa al parque i rondina una mica pero be, s'hi esta una estoneta, pero nomes si no em veu. Si em veu a mi no hi ha manera, i si el poso jo al parque tampoc... un drama, unes llàgrimes....

Aixo ho vaig viure amb els meus nebots, passaven els estius a casa dels meus pares, estaven tranquils, dibuixant, pintant, jugant... entrava sa mare per la porta i començaven a cridar, esvalotar, barallar-se, per cridar la seva atenció. I sempre li deiem, que s'han portat molt be fins ara, jo no se si ens creia...

Tambè ens hem adonat que si fa alguna dolenteria a veure que passa i el renyem molt, ho torna a fer, per exemple, escupir el menjar. El que fem es ignorar-ho i en el moment que escup retirar-li el plat i deixar de prestar-li atenció, recollir els plats, etc.

No se, no crec que hi hagi una solució màgica, els nostres nens son trastetes. L'unic que vaig llegir en un llibre que em sembla bona idea, es que per exemple quan monten el xou al canviador, ignorar-los. Si es porten be, mimitos, jocs el que vulguin, pero si no, a per feina sense dir-li res, ni enfadar-te ni donar-li llargues explicacions. O sigui premiar amb atenció el bon comportament i no les actituds que volem desencoratjar.

A veure si entre totes trobem idees que poguem aplicar!

[glorieta]

Itaca, primer de tot moooolta paciencia!!

En Pol és molt bo i tot i ser un trasto no em queixo. Ara ja comença a provar els límits, és a dir, que començem amb el "això no és fa", "això no es toca",... ho vaig comentar a la llar per a que em donguessin 4 pautes i et comento el que em van dir que trobo que es molt encertat. Per una banda, limitar els "no" amb les coses realment importants (per nosaltres els "no" son per pegar, llençar coses, donar cops i poca cosa més) i per la reste de coses "no tant importants" fer servir altres paraules, això no es toca, vigila que et pots fer mal... pq ell pugui diferenciar molt clar que es un no rotund i que no. Si hi ha massa "no" al final no fa cas de res. Per altre banda, si el "no" no serveix, l'aparto del que està fent malament i no li faig cas, sense massa rotllos pq encara no ho enten.

I el que comentes de que fa més rabietes quan tu hi ets, crec el mateix que la roser i és el que faig moltes vegades. Quan fa coses ben fetes sempre el felicito i "xoquem" les mans que li encanta i si es porta malament pq vol atenció (jo li veig de llarg quan es atenció de et necessito a estic tonto, no sé si m'explico) doncs no li faig massa cas. Quantes vegades ha picat a l'equip de música mirant de reull si jo el veig pq vol que el renyi? Doncs quan fa això ni cas!!

I em repetiexo... mooooolta paciencia!!!

[Raqueleta]

Acabo de llegir una entrevista que parla de posar límits i de dir "no". És curiós, diu que fins als 3 anys només poden processar tres ordres negatives.
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20 ... madre.html

[Ítaca]

Aix nenes, gràcies!!
Sabeu q ens passa? Doncs q ni l'itaco ni jo hem tingut mai contacte amb fins ara... jo sóc filla única i els seus nebots tenen 28 i 21 anys... Amics amb bebès, doncs tampoc gaires... sols 1 parella q té un nano 1 anys i mig més gran q la Txell i q veiem poquíssim... amb això vull dir, q no sabem exactament quins comportaments entren dins la normalitat de la seva edat (rabietes, etc) i quines coses no... No tenim altres nens de referència.

Jo, sincerament, sóc bastant "permisiva" amb ella... la renyo però vaia tampoc és allò de no deixar-la fer res. Respecte al NO rotund, home, és difícil no usar-lo cada dos per tres, però procuro evitar-lo: "compte, que cauràs", "això no ho toquis", "això no ho agafis!" "això no es fa". I sí, jo també sé perfectament quan fa coses per cridar la meva atenció: em mira de reüll i aleshores espera q jo m'aixequi per sortir correns i es parteix (q a mi m'encanta seguir-li el joc! ). Però treient tot això, q entenc q correspon a la seva edat i q és del tot normal, el q em té mosca són les emprenyamentes q agafa a la mínima. Ella sempre es vol sortir amb la seva, sempre, i clar, ja hi som. Si li agafes el bibe per omplir-li d'aigua, es posa a plorar, si l'agafes per posar-li les sabatetes q s'ha tret, altre cop a plorar... és un constant de rondinar i plorar (té un caràcter fort!). I és aquí q no sé què podem fer... i clar, em veig totalment perduda...

[Ítaca]

Gràcies Raqueleta per l'article!

Té raó quan diu q alguns pares descarreguen la seva frustació amb els petits...

I també és cert, q hi ha dies q estàs més nerviós i q he hagut de fer mil , aixecar-me i marxar un moment per evitar esbroncar-la a ella sense venir a "cuento", q ells no tenen cap culpa dels nostres problemes i no ens han demanat pas q els portem al món.

[charito]

Acabo de llegir una entrevista que parla de posar límits i de dir "no". És curiós, diu que fins als 3 anys només poden processar tres ordres negatives.
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20 ... madre.html

Gracies, m'ha semblat molt interessant!!!

Nosaltres comencem a dir-li no a algunes coses, pero nomes les que considero que es pot fer mal: estirar cables, ficar la ma a dintre el video i menjar terra dels testos (be, aixo no li fara massa mal pero em posa molt nerviosa ), o sigui que ja tenim les 3! La resta el deixem campar al seu aire, a mes encara es molt petit.

Tot i aixi si que sap perfectament que esta provocant una reacció, pq abans de ficar la ma al video em mira com dient, mira que vaig a fer, a veure que passa.

Sabeu q ens passa? Doncs q ni l'itaco ni jo hem tingut mai contacte amb fins ara... jo sóc filla única i els seus nebots tenen 28 i 21 anys... Amics amb bebès, doncs tampoc gaires... sols 1 parella q té un nano 1 anys i mig més gran q la Txell i q veiem poquíssim... amb això vull dir, q no sabem exactament quins comportaments entren dins la normalitat de la seva edat (rabietes, etc) i quines coses no... No tenim altres nens de referència.

No t'amoïnis reina, es ben normal avui dia que les families son mes petites, i vaja, quan et trobes amb el teu fill tampoc es el mateix, pq ets tu qui ha de decidir i ja sabem per gustos, colors i cada nen es un mon. Jo he intentat parlar molt amb una amiga que te uns quants anys mes que jo i admiro molt com a mare i ella m'ha explicat truquis i cosetes que em puc trobar.

Per exemple amb aixo de les rabietes ella sempre m'ha dit que em marqui un limit per dir prou,i aquest limit sigui dos o tres esglaons per sota del moment que jo se que puc explotar, que intenti no arribar mai al limit dels meus nervis per no perdre el control i poguer raonar amb el peque. Em sembla un bon consell, pero encara no l'he posat en pràctica, jeje veurem....

Del tema rabietes, em sembla que es una fase que passen en aquesta edat, em sona que ho diuen els llibres i de fet existeix la expressió "los terribles 2 años".... Com una mini-adolescencia, jejeje....

[Ítaca]

Del tema rabietes, em sembla que es una fase que passen en aquesta edat, em sona que ho diuen els llibres i de fet existeix la expressió "los terribles 2 años"....

Sí, sí, jo també he llegit això dels terribles 2 anys referent a les rabietes... com tu dius, ! El q passa és q la meva nena fa mesos q va començar ja!

[mireiafor]

Ei Itaca, aixó és normalissim, eh?
de fet és bo, s'està autoafirmant. Ha descobert que és una persona i que té una opinió... i s'autoafirma negant la resta de la humanitat!

Consells? paciència, i saber cedir davant les tonteries...
Vull dir que de vegades, nosaltres ens piquem...és alló de " si home, aquesta merdeta de nen/a a mi no em pot!"... doncs tampoc val la pena.
Ara toca anr posant límits i els límits són molt personals, cadascú els posa on vol. Per exemple, a mi em sembla bé que saltin al damunt de sofà, i hi ha gent que els hi sembla fatal...
Jo penso que a aquestes edats, també és important dir que si, de tant en tant. Ahir per exemple, el meu volia una pera abans de dinar... doncs que se la mengi! tan fa abans o després no? de vegades ens posem més tossuts que ells, i potser no cal, oi?

amb aixó no vull dir que no la renyis eh? renyala i molt, que si no s'et menjarà viva... peró renyala per coses importants, perque si no arribes al vespre i només has fet que estar tot el dia dient: no no no no.... i desgasta molt aixó! (i segur que fa sortir arrugues!)

Ostres Nuscka és ben bé així!!! I tu Itaca quan dius això que el teu home i tu no teníeu experiència en nens i que no saps el que entra dintre de la normalitat i el que no, em recordes a algú Quan la meva gran va començar amb aquesta actitud el meu home i jo ens miràvem i ens dèiem "ens han canviat el nostre angelet per un petit monstre!!!!" i després quan li comentava a les meves amigues em deien que era normal i m'explicaven això que t'ha dit la Nuscka...

Ai aquests nens!!!

[Ítaca]

mireia nosaltres també hem fet aquest comentari més d'un cop!!!

Nenes, i... com es renya???? pq a vegades penso q no en sé, la veritat. Sí q hi hagut algun dia, que m'he posa't sèria a l'hora del sopar (li he diu un:PROU! rotund, i he fet veure que la ignorava) i ella, com no està acostumada a veure'm així, automàticament s'ha posat a plorar desconsoladament i a agafar-me del braç per fer-me un petó i "disculpar-se" (i a mi se'm trenca el cor de veure-la així), però clar, un cop ens hem fet el mimitu, doncs sant tornem-hi!
No sé, tothom em diu q m'ha pres el pèl , q sóc massa bleda i q la consenteixo massa... però és q a mi no em surt de dins fer-ho d'una altra manera.... o no en sé més.

[entrerius]

Itac@, tranquil.la que tal com t'han dit ja les companyes és una actitud ben normal i necessària.
Com es fa per que et facin cas....????? ... qui tingui la solució que me la digui, si us plau.... ... però el que està clar es que ho has d'entrar en una lluita de poder, si no, que tal com diu la entrevista que ha penjat la Raqueleta (gràcies ) es tracta d'acompanyar, de transmetre coneixements i valors... i sempre amb el màxim d'amor i carinyo de que disposis, fins i tot en els moments en que estàs apunt d'explotar.

Has de carregar-te de paciència i estar preparada per haver de dir la mateixa cosa mil cops, una darrera l'altra.
Intentar donar les ordres en positiu: baixa de la taula, això fa mal, això crema, compte que pots caure.....
Dona alternatives: el comandament no és per jugar, però podem jugar amb tal....
Canviar el concepte del temps.... ells no tenen pressa ni van al nostre ritme... no poden.
Pensar que és un procés necessari i sobre tot que és temporal.

Jo t'he de dir que també pensava que si es parlava dels terribles 2, el que va començar a fer a partir de l'any que era???? i ja veuràs que quan comenci a dominar més la parla, pugui verbalitzar els sentiments i les necessitats la cosa canviarà bastant.

Molts ànims.

[mundotueris]

Et recomano l'últim llibre de la Rosa Jové: Ni rabietas ni conflictos

http://mundotueris.es/product.php?id_product=136

Té un capítol sobre l'etapa dels 2 anys, a on predominen les rabietes. Està molt bé!

Et deixem un vídeo de la Rosa Jové:

http://www.youtube.com/watch?v=s_fui36OR3g

A la secció de criança en tenim alguns altres títols sobre el tema.

[Ítaca]

Itac@, tranquil.la que tal com t'han dit ja les companyes és una actitud ben normal i necessària.
Com es fa per que et facin cas....????? ... qui tingui la solució que me la digui, si us plau.... ... però el que està clar es que ho has d'entrar en una lluita de poder, si no, que tal com diu la entrevista que ha penjat la Raqueleta (gràcies ) es tracta d'acompanyar, de transmetre coneixements i valors... i sempre amb el màxim d'amor i carinyo de que disposis, fins i tot en els moments en que estàs apunt d'explotar.

Has de carregar-te de paciència i estar preparada per haver de dir la mateixa cosa mil cops, una darrera l'altra.
Intentar donar les ordres en positiu: baixa de la taula, això fa mal, això crema, compte que pots caure.....
Dona alternatives: el comandament no és per jugar, però podem jugar amb tal....
Canviar el concepte del temps.... ells no tenen pressa ni van al nostre ritme... no poden.
Pensar que és un procés necessari i sobre tot que és temporal.

Jo t'he de dir que també pensava que si es parlava dels terribles 2, el que va començar a fer a partir de l'any que era???? i ja veuràs que quan comenci a dominar més la parla, pugui verbalitzar els sentiments i les necessitats la cosa canviarà bastant.

Molts ànims.

No si paciència ja en tinc! De fet mai hagués pensat q jo pogués tantíssima paciència, i em sorprenc a mi mateixa
I també sé q tot això és passatger... q arribarà un dia q ja no es comportarà així i segurament ho trobaré a faltar i tot (o no... ). A mi el q realment em descoloca d'ella és q sigui taaaaaaaan ploranera, coi q jo vull q estigui contenta i sigui feliç i no m'agrada veure-la cada 5 mintus amb llàgrimes als ulls!

mundotueris, gràcies per recomanar-me aquests llibres! Ja faré un cop d'ull


Algú coneix un llibre q es diu "cómo hablar a tus hijos para que te escuchen, y cómo escuchar a tur hijos para que te hablen"? El recomaneu???

[entrerius]

Itac@, lo dels plors és per que no saben i no poden dir les coses d'una altra manera.
No pot dir-te: mama, tinc ganes d'estar amb tu, no tinc ganes d'anar-me a canviar, no vull deixar de fer això tant interessant que estic fent per fer això altre que és molt avorrit, vull mimitos, estic cansada, tinc set o gana, vull marxar.........
Ploren, criden, s'enrabien.....

El millor per que deixin de fer-ho -amb el temps, i quan puguin expressar-se amb paraules- és amb l'exemple. Si ets pacient ja tens una gran sort, per que li ensenyes a no enrabiar-se quan hi ha un conflicte d’interessos, li ensenyes a no cridar, li ensenyes a resoldre els problemes parlant, li ensenyes a fer pactes..... i en el moment en que ella estigui preparada actuarà com us ha vist fer a vosaltres, com li heu ensenyat..

Jo t'he de dir que la teoria me la sé força bé,..... però tinc dies en que no sé d'on treure la paciència.... i aquell dia em sento fatal per em surt la ràbia, el crit, el mando i ordeno, les ordres "desordenades"..... i se que aquests moments ell els tindrà presents en el seu caràcter i que els traurà més endavant..... i jo me’ls hauré d’empassar amb patates per que és així com li he transmès..

Per tant

Molta força a totes

[Takita]

Jo també m'uneixo! Ara em miraré els links que heu posat.
L'Arnau també penso que ha començat l'etapa aquesta que comenteu dels 2 anys abans d'hora, o potser és que el pitjor encara ha de venir .
Tot ho vol arreplegar, TOT! i quan arriba la nit estem esgotats de tant dir-li "això no es fa", "això no es toca", "deixa això que prendràs mal" i també bastants "NOs" a seques, que surten instintivament. Després de dir-li es tira a terra i deixa anar la seva rebequeria; en aquests casos, l'ignorem i als pocs segons, ja ve darrere nostre i ens agafa de la mà per portar-nos davant del que vol.
Al parc, és un show quan hem de marxar. Paciència, per sort, en tinc moltíssima i ja entenc que tot això deu ser normal, però la veritat és que esgota i moltes vegades em sento impotent.

[aivlis]

Itak@ fa poc vaig llegir un article no sé on que parlava d'això mateix, dels "terribles dos", es referia als terribles dos anys!!! Es veu que són comunes les rabietes, a vegades sense que tu sapigues ben bé perquè s¡enfada el nen..
Es que tenen un munt d'emocions i encara no ho saben expresar.
Per exemple potser que ta filla en aquell moment no vulgui sortir de la banyera perquè està jugant i s'ho passa bé, o que està cansada, o que volia fer algo i tu has decidit cambiar-la....però no t'ho sap dir amb paraules i per tant la seva manera d'expressar el seu descontent es xisclant i plorant....ja quan són més grans i tenen més vocabulari doncs et diuen: "mama, ara no una mica més..." i poden explicar més bé les seves emocions, suposo......Fins el moment...doncs paciència....

[charito]

Anims maques!!!! Ja tremolo del que m'ha d'arribar...

Nomes comentar que segons vaig trobar ahir per internet, "els temibles dos" poden començar en qualsevol moment a partir que comença el segon any, o sigui que no es que hagi de complir 2 anys sino que es compta el seu segon any de vida

[Ítaca]

Jo t'he de dir que la teoria me la sé força bé,..... però tinc dies en que no sé d'on treure la paciència.... i aquell dia em sento fatal per em surt la ràbia, el crit, el mando i ordeno, les ordres "desordenades"..... i se que aquests moments ell els tindrà presents en el seu caràcter i que els traurà més endavant..... i jo me’ls hauré d’empassar amb patates per que és així com li he transmès..

Per això em pren les coses amb "calma" (q a veure q també tinc moments de uixxxxxxx... de marxar 1 minut fer i tornar amb ella!), però tinc clar q les nostres actituds passaran a formar part del seu caràcter, i vull evitar-ho al màxim!
Hi ha vegades quan em fot un cleca, q li picaria a la maneta jo també, però no ho faig... pq no vull q ella vegi el picar com una cosa normal... en plan, s'enfaden pq pico, però en canvi ells em poden picar a mi??? no no, això no, però calen molts a vegades....

En certa manera tinc ganes q es pugui començar a expressar ella. Quan vol una cosa es fa entendre perfectament, però clar, no pot parlar...

Takita, és q cal moltíssima energia! Jo abans sempre m'anava a dormir tardet (a partir de les 12) i estava "bé"... segueixo marxant a dormir a la mateixa hora però em noto literalment esgotada, i abans feia moltes més coses q ara, sols vaig darrera d'ella i anar fent com acabes!!!
Aix, però què macos q són aquests barrufets!

aivlis, ja ho sé, ja ho sé... però és quan porten uns dies més rebels del normal, pfffffff! Sacs de paicència!


roser, doncs ja és això.... parlen de quan s'acaba aquesta etapa???

[mireiafor]

Sí, sí!! Si alguna sap quan acaba l'etapa que ens avisi!!! Nosaltres amb la gran ja vam agafar bastant rodatge però és que el petit és TREMENDUUUUU, té molt de caràcter i tot just ara que ha fet els 3 comencem a veure el final d'aquesta etapa tan estressant...