Menjar compulsivament

[josiquepuc]

Hola

escric amb pseudònim perquè de tot plegat encara em fa molta vergonya parlar-ne i que algú em reconegui per aquí, però ahir vaig tocar fons i he decidit buscar ajuda. Escriure-ho aquí és un primer pas per a intentar superar-ho.

Sóc menjadora compulsiva des de fa bastant temps, però més intensament des de fa 3 anys. No puc passar per davant d'un forn o d'una pasteleria o d'un súper sense comprar-me res per endur-me a casa i menjar-m'ho. (avui per esmorzar m'he menjat 2 croissants normals, 2 de pernil, 3 gelats i un pot de 900 ml de gelat), no puc parar de menjar, no ho controlo. Estic menjant i sé que no està bé, però no puc parar, i em poso a plorar mentres menjo però no puc parar fins que m'ho he acabat tot. Desrpés em trobo malament físicament i enfonsada psicològicament però a la que ningú em veu hi torno altra vegada.
Amago el menjar per casa, ansio tenir temps per a estar sola a casa i correr a comprar el menjar que vull i atipar-me. Ningú del meu entron sospita res però jo ja no puc més. Ja no es tracta de no tenir força de voluntat, és que em domina completament, no ho puc controlar.
He probat de fer moltes dietes, de menjar sà, però no ho puc complir més de 2 o 3 àpats. Aquesta necessitat de menjar em domina la ment i no la puc refrenar. Us asseguro que ho he intentat de moltíssimes maneres, però és més fort que jo.

Ahir després d'afartar-me amb tot el que havia comprat vaig veure clar que havia de buscar ajuda. Buscant per internet vaig trucar a un centre especialitzat en transtorns alimentaris, resulta que això que em passa és un transtorn i que es diu menjar de forma compulsiva o transtorn de l'afartament. Dilluns que vé tinc cita amb ells perquè em facin una primera visita i demà passat tinc hora a un psicòleg.

Em fa moltíssima vergonya que algú sàpiga que em faig aquests atracons cada dia i m'és molt difícil explicar perquè no ho puc controlar, però espero que amb l'ajuda de professionals me'n pugui sortir, perquè me'n vull sortir però sola no puc

Si no us fa res m'agradaria anar explicant per aquí els meus (espero que) progressos. No és com explicar-ho personalment, que encara no en sóc capaç, però és un primer pas. De moment, fins ahir, encara no havia admès que tenia un problema greu amb el menjar.

Gràcies per llegir-me.

[Nam]

Primer de tot endavant i ànims!!!!
Això que et passa, com bé has dit, és un transtorn. Potser d'anisetat acumulada, estrés, algun problema... vés a saber què pot ser!!!
Jo tenia un company de feina que tenia aquest problema, i tots hi patiem molt. No et vull espantar, però ell va acabar amb problemes gàstrics, o sigui que millor fer com tu, que te n'has adonat, i buscat ajuda. Espero que te'n surtis i ja ens aniràs explicant com va!!! Crec que l'autocontrol i l'autoobligació són fonamentals.
I res, que al socpetit i estem un tou de mames per ajudar si cal!!!!
Sort!

[yuyu]

Molta força noia per seguir endevant!! ja es un pas el haver-ho explicat!! pero si que es cert que necessites ajuda d'un expert. Ja veuras com ho aconseguiras!

[Raqueleta]

Entenc que ets una usuària del SP que no vols revelar la teva identitat, no?
Doncs em sembla genial, si així et sents més segura i més forta, però crec que sí seria bo que el teu entorn més proper (parella, pares o amics íntims, encara que sigui només una persona del teu entorn) ho sàpiga perquè necessitaràs recolzament i sempre va bé poder-se arrepenjar en algú quan el camí es fa dur. No et jutjaran ni et criticaran, si és algú que t'estima es preocuparà per tu, s'alegrarà de veure que ja has donat el primer pas i farà el camí amb tu.
Ànims! És genial que ja hagis contactat amb un centre per a que t'ajudin, en aquests casos el més difícil és assumir que hi ha un problema i voler solucionar-lo i tu això ja ho has fet!

[Naylacris]

Només dir-te que ánims!!!

Ara ja no tant però sempre he tingut problemes amb els menjars, jo he estat grassoneta molt de temps, he tinguts trastorns d'alimentació durant molt de temps, ara no tant pero quen era jove si, vaig arribar a pessar 43 kilos amb uns 20 anys quna medeixo 1,66 vaig perdre uns 30 kilos vomitant i deixant de menjar, així que el meu consell és que busquis ajuda de veritat que t'ajudarán i el més important que d'ajudaràn a menjar bé i a estimar-te a tu mateixa, siguis com siguis.

Jo ara porto més de tres mesos a dieta he perdut 15 kilos després de l'embaràs estic contenta pero a vegades tinc por de no controlar la situació, es dur pero ho superaràs; ah! i aqui estic pel que necessitis.

[petazetas]

Hola guapa,

imagino la vergonya que et deu dominar per agafar un pseudònim i no dir-ho absolutament a ningú. No és gens fàcil patir un transtorn que faci que als ulls dels altres no pots controlar el que fas.

Jo diria que vaig arribar en algun moment a patir un transtorn similar, però que tenir una època en que tant se me'n fotia si menjava massa o si menjava el que no em convenia. Ara ja fa molts anys que vaig aconseguir dominar-ho i sé què he de fer i tinc la força de voluntat de fer-ho.

Primer de tot felicitar-te per buscar ajuda. Per que aquest és el primer pas, acceptar que tens un problema i que saps que l'has de resoldre.

Després dir-te que em sembla molt bé que t'amparis en l'anonimat si així et sents millor, i d'aquesta manera busques els ànims aquí que potser et falten en unaltre banda. T'asseguro que funciona, aquí sempre hi ha companyes i algún company que et fan costat i et donen ànims... i això a totes hores!

Ja veuràs com en mans de professionals pots resoldre el teu problema. Estigues animada i mira de sentir-te positiva, per que segur que te'n surts!

[JOMAX]

Hola guapa!!!
Des d´'aqui el darrera de la pantalla t'encoratgo molt a tirar endavant com ho han fet les meves companyes del socpetit.
És molt dur tenir problemes, però si els estàs afrontant i ja estàs buscant sol.lucions, endavant!!!! Això vol dir que ets una "tia" forta i que te n'ensortiràs!!!
I res.. com les meves companyes han dit, aki estem pel que necessitis
Muaksssssssssssssss
Jomax

[Ítaca]

No estaria de més q anessis al psicòleg també... penso q aquest tipus de trastorns són l'indicador d'un altre problema intern q s'exterioritza d'aquesta forma. sort

[petazetas]

Ja posa que també te hora amb el psicòleg... em sembla genial, ho encara de totes bandes.

[mireiafor]

No sé si et servirà de res però t'envio tots els meus ànims i has de pensar que ja has trobat la força que necessitaves per fer el pas que acabes de fer, que és reconèixer un problema i buscar ajuda. Entenc que ara necessitis aquesta intimitat de no dir-nos qui ets, l'autènticament important és que puguis expressar-te lliurament i de vegades a totes ens pesa el que la gent pot pensar de nosaltres.

Ja veuras com mica en mica aconseguiràs sortir-te'n, segur que ara havent parlat del tema i sabent que ja estas fent alguna cosa al respecte ja et trobes encara que sigui una miqueta millor.

Abraçades i petons maca!!

[Ítaca]

Ja posa que també te hora amb el psicòleg...

és q a vegades llegeixo en diagonal! Sorry doncs!

[petazetas]

res guapa, que es que anem com anem!

[Elidé]

Jo no sóc menjadora compulsiva però també exterioritzo els malestars psicològics menjant i entenc una mica com et sents. Com diuen les noies, el primer pas ja l'has fet i segur que trobaràs la força per superar aquest problema.
Ànims!

[neuetes]

Vaja!

Jo vaig tenir problemes amb el menjar quan era joveneta, també eren ansietats i inseguretats que tenia molt arrelades... no va arribar tant lluny com a tu (no vaig anar amb tractament psicològic), però gràcies a l'ajuda de ma mare (que té un do en ajudar a la gent i a no jutjar) ho vaig superar.

Busca tota l'ajuda que necessitis. Ara ja has fet el primer pas, el més important i el més dur de tots, has reconegut el teu problema i hi vols posar solució. Ara toca guiar-te pels professionals i aprendre a curar-te.
Tal i com dius en el teu nickname, tu si que pots!!

Molts ànims guapa! vés explicant-nos com et sents i com evoluciona tot!.

[aral]

Molts ànims i molta força per tirar endavant, segur que te'n sortiràs.

[Elbereth]

Felicitats pel gran pas que acabes de fer!

[carlaqueralt]

Endavant valenta, el primer pas ja l'has fet.

[naiara]

Molts anims wapa, has fet un pas molt important ja veuras com a partir d'ara
amb ajuda t'en sortiras.
Anims!!!!!!

[josiquepuc]

Moltes gràcies a totes pels vostres ànims.

Al final m'han avançat l'hora pel psicòleg a aquesta tarda, tinc moltes ganes d'anar-hi i que m'ajudi a aprendre a dominar-me en les ànsies de menjar, i dilluns que vé tinc cita a un centre especialitzat en transtorns alimentaris, ja us aniré explicant com va anant.

Algunes aconselleu que ho expliqui a algú proper, però ara per ara no m'hi veig amb cor, els meus pares i el meu home sé que em jutjaran (perquè ells són així, que ja els conec) i no m'apoiarien de la forma que voldria (sense retrets, sense jutjar-me...ho tatxarien tot de falta de voluntat i ja està); i a alguna amiga potser més endavant...

...i lo de l'autocontrol és el que se m'escapa totalment de les mans, estic menjant una muntanya de menjar i sé que el que estic fent no està bé, que haig de parar, que sols haig d'aixecar-me de la cadira i apartar el menjar de la vista, que tan sols és així de fàcil, però estic pensant això i no puc parar de menjar. Vull parar i no puc fins que m'ho he acabat tot. I llavors em sento pesada, xafada i agotada, i tot el dia estic pensant en el menjar. M'he convertit en una experta a anar amagant menjar per casa, a menjar amagada, perquè ningú se n'adoni de tot el que arribo a menjar

Tinc alguns hobbies, coses que m'agradaria fer al tenir una estona lliure, però amb el menjar sento moltíssim més plaer, m'omple més, i si no satisfaig aquesta necessitat de menjar (si intento fer els 5 àpats normals amb verdureta, peix i tot com ha de ser) m'entra com una espècie de "mono", com una necessitat que no me la puc treure de sobre, i l'haig de satisfer sí o sí. Tot plegat és una m+erda, espero que me'n pugui ensortir perquè m'està dominant la vida. El més trist és que deixo de passar estones amb els meus fills per poder afartar-me de menjar sense que em vegin, i ja no puc més, però no ho puc aturar.

Gràcies per comprendre'm també per lo del pseudònim, sí que sóc usuària del SP i ens coneixem personalment amb alguna de vosaltres, per això em fa vergonya encara dir qui sóc, espero que no us sàpiga greu. Em sembla que el fet de poder posar-ho per escrit em fa ser més conscient de la realitat del problema, i el fet també de posar aquest tema al SP em fa agafar forces i comprometre'm a anar seguint la teràpia.

[Ítaca]

Però a casa no sospiten res de res?????
és q si jo mengés tot el q vas dir q vas esmorzar ahir, t'asseguro q no entraria per la porta, i suposo q la meva parella/família s'adonarien q hi ha alguna cosa q no rutlla... i més si dius q fa 3 anys q estàs igual...

I quan estaves feies el mateix? ostres, és q flipo q ho hagis pogut amagar tant de temps.

A veure q et diuen. sort