ansietat de separació nen 2 anys

[entrerius]

Noies, necessito orientació respecte a aquest tema. Estic una mica amoïnada per la desesperació del meu fill quan torno a treballar al migdia. No sé fins a quin punt és normal o no.... a veure que en penseu.

El petit té 2 anys i 3 mesos. Sempre ha estat molt aferrat a mi. L'adaptació a la guarderia va costar molt, però ara s'hi queda encantat de la vida.
Des dels 4 mesos s'ha quedat 4h per la tarda amb el seu pare. Sempre ha costat molt el moment de la separació, però es que últimament la cosa, lluny de millorar, veig que empitjora.
Quan arriba de l'escola passem una estoneta junt i ell es "resisteix" a adormir-se (se li tanquen els ullets, però hi posa resistència, no vol) per que sap que he de marxar a treballar i vol aprofitar per estar amb mi. Si aconsegueix no adormir-se es queda tranquil amb el seu pare i desprès s’adormen els dos, però si s'adorm mentre estic jo amb ell sembla que tingui el son "fràgil" i es vulgui despertar abans de marxar jo, i ho fa amb uns plors desesperats i amb atacs de tos "psicosomàtics"... fa patir pobret per que ho passa malament ... i nosaltres també...
Mentre jo estic per casa està en aquest estat, però quan m'ha perdut de vista es calma i s'ho passa d'allò més ve, juga, riu... és a dir, que no es queda pas deprimit. És el moment de l’acomiadament.

He llegit per internet (....???.....) que si això es produeix passats els 2 anys que pot ser símptoma d’un possible trastorn. Que n’opineu vosaltres? És normal? Us passa també?
teniu alguna idea de com portar-ho millor?

[mundotueris]

És completament normal això. Els nens passen per diferents fases que s'en diuen de "retrocés", i cada fase d'aquestes vol dir que ha de fer un gran pas endavant. No sé si m'explico, per fer el canvi gran, per un temps sembla que tornen enrera, però es una mena de reafirmació i acabar de pendre confiança i seguretat per "fer-se una mica més gran".
Els 2 anys és una edad dificil, l'època de les rabietes, quan comencen a saber demanar les coses.
Explica-li les coses i ell les acabarà entenent. Les ha d'anar assimilant a poc a poc.
Ànims!!

[tolinso]

100% normal, jo dirien que ho fan gairebe tots, i el tenir mamitis tambe, i el manipular-nos tambe crec que et preocupes massa per les coses i t'obsessiones en "analitzar" el teu fill. Disfruta d'ell

[neuetes]

Jo tambè et diria que tranquil.la, és absolutament normal. La meva nena té més de tres anys i tenim dies de tot: dies en que si marxo em despedeix, m'inunda de petons i em tanca la porta i d'altres que s'aferra a mi com una lapa, plorant desconsoladament i negant-se a que marxi. Jo no li dóno importància... quan tingui 15 anys no em voldra ni veure.

[angelina]

Entrerius jo penso que es normal!!
JO me'n recordo de ma germana (ens portem quasi 14anys) quan la meva mare marxava i em quedava jo amb ella plorava com si s'anés a morir o ella o la mama! "mama noooooo, no marxis... NOOO" uns drames que feia que ma mare deia q li feia por marxar q no li passés algo i la nena "ho presentís" jajaja era una cosa q trencava el cor... i després un cop la mevamare marvaxa es calmava a l'estoneta i taaaaaaant ample!!!!i després es portava com uan reina ni marranades ni sangolts i més feliç que una perdis!
Ara té 12 anys i no té cap mena de transtorn es una adolescent completament normal... amb el que comporta l'edat clar

[entrerius]

gràcies a totes, m'he quedat més tranquil.la. Ja suposava que seria quelcom normal, però m'agrada saber que no som nosaltres sols....

Mundotueris, suposo que era aquesta resposta la que estava buscant.