Embaràs i lactància materna

[tombarella]

Hola noies,

He estat buscant algun post semblant, però no l'he sabut trobar. Entre d'altres coses, perquè posant "embaràs i lactància" al cercador no et dóna resultats per ser mots massa freqüents... és clar!

Bé, el cas és que aquest diumenge complim dos anys i mig de meravellosa LM, 30 mesos de gaudir amb la meva filla, l'una de l'altra, de complicitats, de consols en moments tristos, d'alegries, de mirades, de carícies. La veritat és que no voldria deixar-ho fins que ella ho decidís. Però ara, amb el nou embaràs, se'm comença a fer molt dur. M'agrada fer estonetes de popa, però és que ella em reclama gairebé el 100% del temps que estem juntes. I li ofereixo jugar, pintar, fer-nos pessigolles, abraçades, el que sigui. Però ella només vol pit. No sé si és que nota alguna cosa, però em reclama mooooolt més. I ho fa plorant, cridant...

I jo estic amb els mugrons molt sensibles. Hi ha moments en què em va molt mal. Però ja no és tant per això (si li dic que ho faci suau gairebé no em fa mal), sinó perquè no tinc energies, quedo esgotada, baldada, sense forces per a res més.

I després hi ha la por. Això és el que més m'angoixa. Al cap i ala fi, el cansament i el dolor físic es poden portar més o menys bé. Però hi ha la por d'haver-la de desalletar bruscament si tingués pèrdues o alguna altra complicació durant l'embaràs (el primer no va ser precisament fàcil, per pèrdues el primer trimestre i amenaça de part prematur per contraccions a partir de les 26 setmanes). Vaig parlar amb l'Alba Padró i em va comentar que en cas de repetir-se... el desalletament hauria de ser brusc. I no sóc capaç d'imaginar-me l'hecatombe que això suposaria per a la meva filla... i per a mi.

Sí, ja ho sé, he de ser positiva. I desitjo que tot vagi bé, és clar. Però la por no me la treu ningú. El meu home em comenta de desalletar poc a poc, per no haver de fer-ho tan bruscament si es dóna el cas. Però només de pensar-hi... em poso a plorar. Sento com si no fos just per a la meva petitona.

Gràcies per llegir-me...! Les hormones ja fan de les seves i necessitava desfogar-me... . Un petonàs!

[crissie]

Hola bonica!! J estic igual que tu...l unica diferencia es que jo no vaig tenir perdues, pero el xavi tambe mama molt mes que abans d estar embarassada...nomes fa chipitos i s ho pren com un joc, pero cada dos per tres em baixa la camisa
Tambe em sento malament...ho trobo injust per ell, pq si no fos pq en ve un altre, no emplantejaria destetar-lo pero com tu, estic baldada i em fan molt mal els pits...no se que fer tampoc...
Quasi no mama pobret, pero els chupitos que fa no els perdona
Es dificil eh????
Molts anims cuca

( perdona pels accents, no en puc posar )

[casyopea]

Hola, guapes!! us entenc perfectament. Us explicaré el meu cas, però abans us envio un enllaç molt interessant sobre "agitació en la lactància" (no sé ben bé si es una traducció adequada): http://www.llli.org/lang/espanol/lvaugsep03c.html
El que ens passa és una cosa absolutament normal. I és normal aquesta angoixa que sentim.
Estic de 32 setmanes. En Yago té 2 anys i 4 mesos... des del principi de l'embaràs he sentit aquest "rebuig" del que parla l'article i dolor, molèsties al pit... però en el meu cas la cosa es va complicar quan vaig descobrir al Congrés de Lactancia Materna celebrat a Castelldefels, i gràcies a l'Alba Padró que apart tinc un altre problema. Es diu hiperqueratosi benigna del mugró. Això es degut a un i associaciotat a un problema hormonal de base. Jo tinc ovaris micropoliquistics. Apart de l'angoixa pròpia de l'embaràs a mi s'em va afegir un problema físic bastant dolorós. Es tracta d'unes "verrugues" o costretes que em van sortir en el mugró esquerre. Vaig haver de destetar-lo completament d'aquest pit i de l'altre podia soportar uns 2-3 minuts màxim. La cosa es complicava per moments. En Yago va començar a voler mamar continuament. Jo el rebutjava, literalment "m'amagava" quan em demanava pit... i tot es va anar complicant per moments. Jo em sentia fatal i culpable i ell estava molt demandant. Van ser moments molt durs pels dos i ho vam passar molt malament....
Us explico com he pogut solucionar tot el problema...
El meu home i jo vam decidir introduir algun altre tipus de llet que no substituís el pit però que si m'ajudés una mica a descarregar-me a mi sense haver de recorrer a un biberó... el vam començar a oferir llets del tipus: d'arrós, d'avena, d'ametlles, de soja... i finalment vam descobrir que una li agradava especialment, la de soja... als matins li posavem un bol de llet amb cereals (sense sucre i el més naturals possibles no industrials). I li va encantar... als matins estava "salvada", es va anar acostumant a poc a poc i quan li deiem d'anar a esmorzar llet amb cereals es posava molt content... vam canviar molts d'habits perqué abans mamava una mica fins que es quedava saciat al mateix llit estirat i es tornava a quedar adormit, però ara això suposava que quan tenia gana haviem de matinar, esmorzavem tots a la cuina i a mig matí feia una siesta abans de dinar...
després ja li vam anar demanant si volia pendre llet abans de dormir... i al final també va accedir i ara li encanta... tot i que no va ser d'un dia per l'altre. Això si, de bon principi li he explicat molt bé que a la mama li feia mal la teta i que volia descansar i m'havia d'ajudar una mica, i poc a poc ho anat assimilant i entent i ara quan li dic que ja n'hi ha prou ell mateix es desenganxa sol sense plors.
Em aconseguit una lactancia mínima perqué tots dos estiguem agust.
Ara ja ho porto millor. Al final em va començar a sortir la hiperqueratosi al pit dret... i després de xerrar amb la llevadora que m'atendrà el part en casa i deduir que tot això podia ser degut a algun bloqueig emocional, em vaig relaxar i en qüestió d'una setmana m'han caigut totes les costres del pit esquerre. Les del dret han deixat de creixer més... i ho tinc bastant bé... hi ha hagut moments de tot. Fins i tot pensava que s'havia destetat completament després de 2 dies sencers sense voler mamar, però per fi ens em tornat a equilibrar i m'ha tornat a demanar, però ja gairebé ni s'enrecorda ni ho necessita tant i jo estic bé.
Espero que la meva experiència us serveixi. A mi m'encantaria fer lactància en tàndem però he aprés a acceptar les coses com son. Si l'embaràs fa que hi hagi un "destetament" em costava assimilar que no fos forçat, però en part no deixa de ser la pròpia natura la que està actuant. Ens em de deixar emportar i controlar la situació des de la tranquilitat. I sobretot parlar amb el nostre fill i explicar-li els nostres sentiments. Ells ho entenen tot, i s'adapten. Aquesta és la clau.
Petons i ànims.
Sóc assessora de lactancia, si teniu qualsevol altre dubte o simplement voleu xerrar sobre algun tema que us preocupi aquí em teniu.

[casyopea]

ara rellegint-me volia puntualitzar que els cereals que li donem amb la llet no són d'aquells solubles típics per bebés sinó dels tipus "corn flakes" com els dels adults, no sé si m'explico bé, i disfruta com un boig esmorzant això, li encanta. I també vull dir que no té perqué ser això sinó buscar qualsevol altre cosa que li vagi bé i li agradi.

[tombarella]

Crissie, bonica, gràcies per respondre i pel teu suport. Anem de la maneta, eh?

Casyopea, moltes gràcies per l'enllaç i per explicar-nos la teva experiència. El meu "problema" no és tant el rebuig cap a la lactància, sinó la por d'haver-la de deixar bruscament. No negaré que hi ha moments en què el fet que la meva filla estigui tan demandant no em superi i pugui tenir algun dels sentiments que es descriuen en l'article, sobretot quan no puc amb la meva ànima. Però generalment sóc molt feliç amb la meva nena a la popa. M'encanta com em mira, com se li escapa la rialleta, com em fa pessigolletes i carícies...

Per això, i perquè sé que per a ella és molt important, em fa tanta por que alguna cosa faci que això s'hagi d'aturar en sec. I el dubte rau en si és millor prendre la decisió d'acabar-ho poc a poc o arriscar-se a que s'hagi d'aturar d'avui per demà.

Casyopea, m'agrada la idea de mantenir un mínim de preses, disminuint la demanda. Seria genial aconseguir una cosa així. Almenys d'aquesta manera, si ho haguéssim d'aturar de cop, no seria una patacada tan brusca. Ella és una nena amb qui es pot raonar moltíssim i sí que hi ha estones que ha acceptat esperar-se a fer pit perquè a la mama li fa mal. Però tampoc voldria que associés embaràs amb què ella ha de fer menys pit, ja que em fa por que això pugui crear sentiments negatius, de gelosia, cap al seu germanet o germaneta. O sigui que li hauria de fer raonaments que només ens incloguessin a ella i a mi, sense mencionar la panxolina. Però és molt llesta... i molt intuïtiva... No sé jo si no ho acabaria relacionant tot.

En fi, ja veieu que estic feta un bon embolic...

[Eva_]

Hola Tombarella,
Casyopea, totalment d'acord!

Ens em de deixar emportar i controlar la situació des de la tranquilitat. I sobretot parlar amb el nostre fill i explicar-li els nostres sentiments. Ells ho entenen tot, i s'adapten. Aquesta és la clau.

Jo em vaig quedar embarassada de la Iris quan l'Arnau tenia 17 mesos, vam allargar fins gairebé els 24, quan estava de sis mesos.
Ell mamava molt i també em va passar al principi, jo m'atabalava i de fet no podia imaginar-me el tàndem. Anava molt cansada i a sobre tots els comentaris de la gent, inclòs un metge de família. Per sort la llevadora em va donar suport en tot moment.
Amb el temps vaig anar disminuint les tomes, vaig incloure també els cereals "crispies" i al matí ja no n'hi donava, només a la tarda i nits.
Al principi tenia molta llet, però al segon trimestre la producció va parar-se molt, no sé si per les hormones.
Ho vaig parlar molt amb l'Arnau, amb ell explusivament, eren els nostres moments. Va entendre que el "mimi" com en diu ell, ja no rajava gairebé, que naixeria la Iris i que aquest seria el seu únic aliment.
Vaig aprofitar la tornada de les vacances, el meu home i ell se'n van anar quatre dies a la platja. No va protestar gens, i a la tornada ell mateix em va dir que ja no li calia, que només em volia tocar els cabells que és el que feia sempre quan mamava.
Ara encara s'adorm tocant-me els cabells i a l'altre costat hi ha la Iris que mama
La nostra solució la vàrem trobar anant-nos adaptant a la situació sense presses ni nervis, respectant-nos i estimant-nos.
Tombarella, segur que trobeu el vostre camí
Ui, edito, ara he vist que ja havies contestat!
segur que si ho parleu ella pot entendre moltes coses, i relacionar-ho i tant que sí però ho heu de fer positivament.
L'Arnau al principi de néixer la Iris demanava més atencions, feia com diuen alguns "passos enrere", però han set per fer-ne molts de cop cap endavant. Va aprendre a demanar-me mimos quan en necessitava i no fer-ho de forma negativa, em deia: mama, tinc mamitis! Està fet una paparra, li encanten els petons, les abraçades i dir-te que t'estima, suposo que és la forma de contrarestar els gelos que té.
Molts ànims Tombarella! només dir-te que és divertidíssim tenir dos petitons

[nurdeu]

Tombarella guapa, no en sabia res!!!! De fet no et puc aconsellar gaire en el que demanes però et volia felicitar!!!

[casyopea]

Sé el que vols dir. Jo amb el primer embaràs vaig tenir complicacions. Al primer trimestre amenaça d'abort i al tercer trimestre amenaça de part prematur als 6 mesos. De fet vaig pendre la medicació per aturar contraccions i el "celestone" per la maduració dels pulmons del bebé per si es produïa el part abans d'hora. Ara he estat dos setmanes i encara ara amb contraccions. A això afegeix que ja no podia mamar d'un dels pits i que pensava que l'havia de deslletar completament dels dos perqué el problema d'hiperqueratosi m'estava apareixent en l'altre pit... o sigui que la meva por era també la mateixa, que hagués de destetar-lo completament i d'un dia per l'altre pel problema al mugró... No té perqué associar-ho a l'embaràs, quan tu li estàs raonant que no pots donar-li pit perque et fa mal, no estàs dient-li "no puc donar-te ara perqué estic embarassada" i molt menys ho relacionarà amb el germà. De debó, pensa que quan neixi l'altre bebé, passi el que passi durant l'embaràs amb la lactància tindran un vincle meravellós i la possibilitat de compartir una cosa molt especial com es la lactància materna. Si s'hagués de deslletar per aquesta raó, es pot reenganxar perfectament quan neixi el germanet, i les teves pors ja no tindran sentit, perqué ja no estaràs embarassada i li podràs oferir sense problemes tota la que volgueu. Així que jo no em preocuparia més enllà de l'embaràs... no té sentit pensar que li agafarà gelos a l'altre i coses així perqué no tenen fonament. Centra't en l'embaràs, viu-lo de la millor manera. Busca un equilibri. A mi també em va anar bé buscar alternatives diferents de la llet de soja amb cereals... per exemple, per dormir em demana que li faci "guapo-guapo", o sigui que li acaricii la carona, l'esquena, li fes caricies, massatges i em aconseguit "substituir" la teta en aquest moment que abans li feia tanta falta per les carícies.... i és més... ha començat a dormir de seguit TOTA LA NIT amb tots aquests canvis. Jo descanso millor, i ell també, i estem més relaxats i em trobat la combinació ideal.

[nunus]

Hola noies!

Jo no sé si us podré ajudar massa, però un explico una mica la meva experiència.

El Guillem es va deslletar sol quan jo estava embarassada d'uns 3 mesos. Si m'ho haguessin dit un mes abans, no m'ho hauria cregut... No és que popés mooolt, però 2 o 3 chupitos al dia els feia. I per adormir-se SEMPRE. Ah, i també era els seu esmorzar: teta i 1 o 2 galetes, i ja en tenia prou.

Doncs vaig notar que cada cop em demanava menys durant el dia, i llavors, a la nit, es posava un xumet i recolzava el caparró al pit. I ara encara s'adorm així. Ell, quan té son, em demana "teta", igual com sempre. Hi recolza el cap, i em remena el mugró (que, no ens enganyem, em fa mal ). Fins que s'adorm.

Em va fer una mica de pena quan ho va deixar, però com que ho va decidir ell, ho vaig portar molt bé. I a més, veig que l'hora de dormir i la de la migdiada continuen sent els "nostres moments"
Potser si intenteu mantenir la intimitat, les carícies, la complicitat... No sé, per nosaltres continua sent un plaer, encara que no mami.

També li vam començar a donar llet de vaca de seguida que va deixar el pit. Amb crispies, galetes, magdalenes... i cap problema.

Sort, i enhorabona pels vostres embarassos!!

Edito per dir que, com la casyopea, va ser deixar el pit i dormir tota la nit del tiron. Només es despertava un o dos cops i s'adormia de seguida, però es nota!

[Eva_]

Edito per dir que, com la casyopea, va ser deixar el pit i dormir tota la nit del tiron. Només es despertava un o dos cops i s'adormia de seguida, però es nota!

l'Arnau també va fer igual!
i la Iris encara es desperta 1, 2 o 3 cops, fa un "xupito" i es torna a adormir.
Sí que és veritat que es nota quan dormen tota la nit

[tombarella]

Eva_, moltes gràcies per explicar-nos la teva experiència. La meva petitona també és molt mimosa (ja va bé que ho sigui... que a casa ho som molt tots! ). Sí, diuen que un 40% de les criatures es desalleten durant l'embaràs d'un germanet o germaneta, ja sigui perquè baixa la producció de llet o perquè en canvia el gust. Si fos decisió d'ella, ja em semblaria bé. Hem fet un camí llarg i bonic, amb el pit. El que em sabria greu és haver de retirar-li bruscament. Però vaja, avui estic més positiva. He de pensar que això no passarà.

Nurdeu, gràcies, bonica!! Tot just ho vaig fer públic aquest dijous!

Casyopea, veig que compartim moltes experiències. Jo també vaig haver de fer repòs i vaig haver de medicar-me per aturar les contraccions del primer embaràs. Suposo que les pors se'm van revifar el divendres, quan la llevadora em va fer algun comentari "amenaçador" entorn la LM i les contraccions que em podria provocar. Però sí, crec que he de fer un canvi de xip i mentalitzar-me de que tot ha de fer el seu curs, i no precipitar-me en els esdeveniments.

Nunus, gràcies per compartir-ho. Sí, a mi també em faria peneta que es desalletés del tot, però ho preferiria a haver de treure-li jo, això està clar.

Per ara, el que estem procurant és reduir una miqueta la quantitat de preses, negociant-ho ella i jo. I per ara més o menys ens en sortim sense gaires drames... Poc a poc anirem trobant l'equilibri, ho sé. Però quan et trobes dins del bosc, costa veure les coses amb perspectiva. Moltes gràcies per aportar-me la vostra, de debò!

Una abraçada!!