Necessito consell sobre un tema d'abús

[laura_28]

em sap greu llegir aquesta història, no se com reaccionaria jo....però el que has d'intentar penso jo és no treguis importància d'una cosa tant horrorosa que n'hi han de pitjors potser si, però per ella aquesta és la pitjor. la teva nena ha sigut molt valenta al dir-t'ho fes-li saber, molta gent calla per vergonya pensa que és horrorós i que potser se sent culpable perquè no va fer res per imperdir-ho. el que trobo més escabrós es que puguis pensa que una cosa d'aquestes amb 10 anys i amb 30 o 50 no et marquin la vida...tota la vida tindrà aquesta imatge a vegades en menys intensitat, d'altres constantment per aixó necessita ajudar, necessita saber que no es culpa seva i que pot tirar endavant, necessita saber com enfocar l'energia negativa que aquest fet li provoca si no rep ajudar pot fer moltes bestiesses que un dia et pot saber greu no haver sigut a temps (parlo de drogues) les dorgues fan que oblidis les coses i siguis feliç per una estona........no t'ho dic perquè corris però que la portis al psicoleg serà el millor, fes-li entendra que ells estant preparats per ajudar-la més que tu, que l'acompanyaràs a les sessions que si vols entraràs amb ella ah i una cosa que sigui una noia, no li portis a un noi....no obrirà boca....

be no se que més dir-te però avui ves a fer-li un petó a la teva nena, que li faràs costat amb tot, psicolg, judici, mosos tot el que ella vulgui!!

[Violeta]

Menudeta, em sembla que si precisament parlem així és perquè sabem del què parlem, això és un fòrum i ni tu ens coneixes ni nosaltres a tu, per tant, no cal que ens donis lliçons de res.
Realment creus que una mare que està passant per aquesta situació obrirà un post amb aquest títol tan...suculent? esperant rebre copets a l'esquena? va, home, va!
N'estic fins el monyo que la gent no sigui capaç d'acceptar que al món hi ha opinions per tots els gustos, i menys encara quan s'obre un post demanat opinió.
La donacarla ha demanat la nostra opinió, i li estem donant, això és tot.

[jambina]

- Estic d'acord en què això és un abús i que restant-li importància no es "cura" ni s'oblida.
- Crec que potser no has sabut reaccionar d'entrada, en calent,perquè és un tema molt fort, i que sovint ens supera, i és molt natural, però que obrint aquest post estàs intentant trobar la millor manera d'ajudar la teva filla.
- Jo com han dit més amunt buscaria ajuda en assoicacions especialitzades en abúsos a menors, perquè et recomanin els passos a seguir (tal com t'han dit en un post més amunt).
Jo vaig patir un abús quan tenia 18 anys: un home pel carrer em va agafar, em va tirar a terra i em va trere la roba, les calces,... en aquell moment jo em pensava que em moriria...de tant que vaig cridar va sortir un veí cridant per una finestra i l'home va marxar, i no va passar res més. Quan vaig arribar a casa plorant ho vaig explicar als meus pares i em van fer costat en tot. Vaig anar a denunciar-ho a la polícia i em van tractar fatal, em feien parlar en castellà, no entenien com era que no recordava com era el paio, etc... D'axò fa 18 anys i potser ara ha canviat i la policia està més preparada (???), però per això et dic que primer vagis a una associació a informar-te).
Ara fa 18 anys d'això i encara em cauen les llàgrimes escrivint això, i cada vegada que en parlo, que veig abusos en pelis, etc... Però de mica en mica, anant-ho explicant i anant-ne parlant cada vegada sangloto menys explicant-ho i simplement em cauen llàgrimes, és una cosa que mai, mai, mai se m'oblidarà i per mi la millor manera de superar-ho és anar treient-ho a fora (explicar-ho i plorar-ho amb gent que m'abaraci i que em digui que no hi ha dret que m'hagi passat això...). Però jo ho he anat explicant quan m'he sentit còmode i en confiança, per això crec important:
- Que la teva filla se senti escoltada i compresa quan ho expliqui, no ens han de fer por les seves llàgrimes ni els seus sanglots, diguem que ho està traient...
- Buscar ajuda a un psicòleg.
- ÉS una cosa de la qual no se n'ha d'avergonyir (perquè ella no ha fet res mal fet), i que ho pot explicar a qui més li vingui de gust, per confiança, etc... Res de dir-li: això ha de quedar entre nosaltres....
- I, important, posar denúncia: això no pot quedar sense resposta, no pot quedar impune....
Per tant, jo el que faria és, resumint:
- Parlar amb la filla per donar-li suport.
- Anar a una associació per demanar consell sobre els passos a seguir (psicòleg, policia, etc.).
Àmins i petons a totes dues!

[tolinso]

DonaCarla, si tens confiança parla-ho amb el seu metge de capçalera o amb el pediatra que la portava, potser on vius tu hi ha algún servei específic on poder dirigir-te. També pots mirar aquesta web http://www.acim.es o contacta amb l'Associació Vicki Bernadet i et podran orientar primer a tu de com tractar el tema amb la teva filla.

Jo tambe et recomano la Fundacio Vicki Bernadet

[su392]

donacarla.. sento molt el que ha passat la teva filla i el que esta passant! Una violació es un fet molt greu, sigui quina sigui la violació no té ni més ni menys importància, totes tenen conseqüències molt greus.

Saps perfectament que no vas actuar bé,.... sino no series aquí demanant consell.

Tens una filla estupenda que confia en tu, molts d'aquests casos queden en l'anonimat perquè la víctima no s'atreveix mai a explicar-ho. Ella ho ha fet.. ara et toca a tu ajudar-la. A partir d'aquí, algunes noies ja t'han donat bones pistes, jo no et puc ajudar gaire perquè no m'hi he trobat mai. Però, la primera cosa que faria, JA !, es parlar amb ma filla. Dir-li que t'has equivocat, que la reacció que vas tenir va ser especialment dolenta. Ajuda-la, a parlar-ne, a veure la gravetat del fet, i a partir d'aquí anar tibant. Pediatre, psicòlegs, associacions de víctimes de violació....

I encara que ell sigui un EXvei... no se n'hauria de lliurar, sigui un fet puntual o no, una violació ha de ser sempre denunciada.

[petazetas]

DonaCarla, si tens confiança parla-ho amb el seu metge de capçalera o amb el pediatra que la portava, potser on vius tu hi ha algún servei específic on poder dirigir-te. També pots mirar aquesta web http://www.acim.es o contacta amb l'Associació Vicki Bernadet i et podran orientar primer a tu de com tractar el tema amb la teva filla.

Jo tambe et recomano la Fundacio Vicki Bernadet

Em sembla bé, i si t'ho recomanen ves-hi.

Penso que el que has de fer en primer lloc és anar a algun lloc a assessorar-te de com has d'encarar aquest fet.
I parla amb la teva filla i diga-li que t'has equivocat en com vas reaccionar i que buscaràs ajuda en les mans adecuades, per que ningú (ni els adults) estem preparats per afrontar una situació així. I que tu l'únic que esperaves és que fos feliç, mai una mare espera que abusin del seu fill/a.

Després hauràs de confiar en aquells que ja hi han passat o saben quin és el millor procés a seguir (psicòleg infantil, familiar, nens o adults que hagin passat pel mateix...)

Com a exemple et diré que un amic meu va tenir conflictes familiars quan tenia 19 anys per que el seu pare va haver d'anar a la presó per intentar estafar l'asseguradora. El delicte va passar quan tenia 5 anys i la seva mare estava embarassada del seu germà. Però aquelles coses de la justicia... que passen anys i panys i al final el van fotre a la presó quan el fill ja era un adolescent. Doncs és una cosa que no l'ha païda mai, només ha estat capaç d'explicar-ho a dues persones (amics molt molt amics) i té quasi 40 anys.
Jo sempre he criticat que a la familia només li importés que no se sabés que el pare havia anat a la presó (veïns, la gent del barri) però haurien d'haver-se preocupat per com impactaria als 2 nanos descobrir un fet així d'un dia per l'altre.
El fet de no haver portat un procés psicològic ha fet que no li tinguin respecte al pare, que el trobin un fracassat, que creguin que no és just el que van haver de passar, que no vulguin tampoc que se sàpiga per vergonya, quan l'única vergonya hauria de ser del seu pare.

Amb aquest rotllo patatero que acabo de fotre't, només et vull fer veure que si actes fets pels altres poden impactar en una criatura creant-li un trauma per tota la vida si no es tracta psicològicament... Imagina't el que pot causar un abús sexual en una nena, que se sent culpable quan només és victima.

Jo com a mare sé que si un dia em passés a mi, buscaria ajuda amb especialistes del tema tant per la familia com per la meva filla. No hi pensis més, ni li busquis un punt de vista o unaltre, busca ajuda i ràpid, que pel que dius la teva filla està molt malament anímicament.

Ànims i no defalleixis, ara necessita sentir-se protegida per tu... i molta comprensió.

[Penny]

Noies, jo ho sento... però és que no m'ho crec. Rellegiu bé el missatge i fixeu-vos com parla de la seva filla, com contínuament li està fent retrets (encara que no es notin). "La meva filla em fa sentir preocupada" i així línia rera línia. Tot és culpa de la filla. Vaja, llegiu-ho!!
Coi, totes sou mares! Una mare que li ha passat això entraria a un fòrum a posar aquest missatge llarguíssim amb tots aquests detalls i amb aquesta pregunta final (si un fet esporàdic pot marcar tant)? o simplement diria "crec que una persona molt propera ha patit abusos, on em puc adreçar?".
Vaja, és que no m'ho crec. O és una mare desnaturalitzada (que sé molt bé de què parlo, per desgràcia) o bé és tot mentida.

[Vivoneta]

Penny, jo no he contestat perquè no m'ho acabo de creure...Vamos, que no m'acabo de creure que et passi això i no li comentis ni al teu marit (pare de la criatura) ni a ningú de la teva confiança (amigues, família) i hagis de preguntar en un fòrum on no has escrit mai (vull dir que no hi tens ni "amigues virtuals") si fas bé... En tot cas en parles amb la gent de confiança i preguntes al fòrum si coneixen psicòlegs o llocs on et puguin orientar i ajudar...això ja seria diferent. Vamos, que no ho trobo una reacció normal i crec que fa certa pudor...

[donaCarla]

Us agraeixo els consells i les adreces que m'heu facilitat. Vull deixar clar per això que en cap moment culpo la meva filla ni la considero culpable del que li va passar. Em fa sentir preocupada sí, però no perquè ella hagi fet res mal fet sinó perquè la seva tristor i el seu estat d'ànim em preocupen. Per descomptat que ella no és culpable de res i encara que sé que la meva resposta no ha estat adequada mai se m'acudiria culpar-la d'una cosa així. Si he explicat el cas amb detalls (tots els que he cregut necessaris perquè us en fessiu una idea i cap més) ha estat perquè la meva intenció no era trobar un lloc on poder adreçar-me amb ella sinó sobretot llegir les opinions d'altres mares que des de l'anonimat poguessin donar-me el seu punt de vista sobre el que ens ha passat. Hi ha una cosa que fa dies que penso i és que no m'atreveixo a parlar del tema amb gent propera a mi es que ni tan sols m'imagino fent-ho i m'he decidit a canviar aquest meu comportament perquè si no la meva filla podria pensar que me n'avergonyeixo o que la faig culpable i això no vull que passi i si ja ha passat vull arreglar-ho. Durant aquests cinc anys he notat a la meva filla trista, callada... però mai se m'ha acudit associar-ho a un abus. Jo també sóc així, em tinc per una persona sensible i per tant se que es fàcil ferir-me. Per aquest motiu la meva filla "em fa sentir preocupada" perquè es tracta d'una característica meva que no m'agrada i que no voldria que ella hagués heredat. He procurat sempre que la meva relació amb ella fos d'una certa confiança ja que jo no n'he tingut gaire de confiança amb la meva mare i el que no he volgut es que a ma filla li passés el mateix amb mi ni amb el seu pare. Per aquest motiu he procurat estar-li molt a sobre a ella i al meu fill petit (el qual em preocupa menys en aquest sentit perquè és un bon noi però menys sensible que jo i que la seva germana) per posar-vos un exemple la meva filla era d'aquelles nenes que si un dia tenia problemes a l'escola m'ho explicava preocupada quan arribava a casa en canvi el nen no li dona tanta importància i per aquestes coses he intentat que ella aprengués a fer-se forta i a posar-se un escut davant dels altres. Jo vaig haver d'aprendre a fer-ho i he intentat ensenyar-li a ella.

Admeto per això que no tinc gaire experiència: la meva filla és la gran dels dos germans i per tant no he pogut comparar la seva adolescència amb la de cap altre nen excepte amb la meva. Ara amb el meu fill és diferent, ell ha entrat en la pubertat i em sembla que ho portaré amb més calma que quan hi va arribar la meva filla però com dic ella és la gran dels dos germans i he procurat educar-la sabent que potser molts cops m'equivocava però procurant que tingués una infància feliç que és l'única cosa que desitjo per a ella i per al meu fill. Quan la nena era petita els meus sogres em van aconsellar bastant i d'alguna manera em sentia més protegida però ara un dels dos és mort i ademés la meva filla ja és més gran i per tant tot és diferent. Ja us he dit que ella és una noia bastant madura i això ha fet que més d'una vegada hagi estat trista pel fet de no encaixar amb les noies de la seva edat, de no tenir cap amiga íntima... jo relacionava la seva tristesa a aquesta diferència i més d'un cop he pensat que la seva maduresa era bona per a unes coses i dolenta per a altres, mai he cregut que quan estava trista o em deia que se sentia diferent fos perquè havien abusat d'ella de nena. Amb la meva resposta vaig intentar ajudar-la malgrat que ara me n'adono que no ho vaig fer bé i us aseguro que per res del món voldria fer-li mal perquè com totes les mares per mi ella és el més important. Mai no havia sentit a parlar d'abusos sexuals amb profunditat i sempre que he escoltat alguna cosa del tema ha sigut sobre casos continuats i sobre familiars que abusaven de menors d'edat durant mesos o anys i per això quan ella em va dir el que li havia passat vaig espantar-me molt però després vaig pensar que en aquestes circunstàncies potser no la marcaria o seria més fàcil de superar. La meva por principal es que quedi marcada o que això li afecti en un futur a l'hora de fer una vida normal i no voldria per res del món que ho passés però ara està clar que he de parlar amb ella, demanar-li perdó i aceptar els seus retrets. Ahir ja vam fer una mica les paus per la nit, vam tractar el tema per sobre ja que el meu marit i el meu fill eren al menjador i nosaltres dues a la seva habitació però crec que les coses es poden arreglar. Avui intentaré parlar amb ella més estona i li diré que l'acompanyaré on ella vulgui.

Pel que fa al tema del títol només vaig intentar especificar que es tractava d'un tema que podia ferir sensibilitats perquè aquest és un fòrum on es pregunten coses relacionades amb nens i aquest és precisament un tema que durant molts anys ha sigut tabú, la meva intenció no ha sigut en cap moment crear morbo ni fer un títol "suculent" només ho he escrit així perquè sabessiu que no era pas un post com els altres, igualment el canviaré perquè com ja he dit no vull incitar el morbo de ningú. També per aquest motiu he explicat el cas de la meva filla i meu de la manera que ho he fet precisament perquè no us conec ni vosaltres coneixeu a la meva filla i d'aquesta manera sento que estem més protegides. Fa dies que penso sque això és un error i com ja us he dit vull canviar de comportament perquè ella no pensi que m'avergonyeixo del que li van fer com si fos culpa meva. Molts cops no coneixem l'altra gent i per tant ens costen de comprendre els seus pensaments i reaccions i em sembla que això m'ha passat amb ma filla, que encara que ho sigui em temo que no la conec tan bé com pensava. D'altra banda fa 4 DIES i no 4 anys que la meva filla em va confesar el que li havien fet amb deu anys, se que la meva reacció amb ella no va ser adequada quan m'ho va dir però si fes quatre anys us aseguro que m'hauria mogut desdels primers dies.

Vull aclarir també que no m'enfado pel fet de rebre segons quines respostes perquè com ja us he dit quan vaig escriure el post sabent que corria el risc de ser criticada i ho acepto perquè se que em vaig equivocar amb la meva filla a qui estimo amb bogeria i també se que el que m'heu dit era necessari malgrat que no estic d'acord amb algunes conclusions que heu tret se que em mereixo les crítiques no només vostres sinó sobretot de la meva filla. No parlo amb sarcasme ni res de semblant, us agraeixo de veritat les vostres indicacions i fins i tot algunes de les paraules dures.

[Vivoneta]

donaCarla, si la teva història és veritat me n'alegro que hagis reflexionat i que vulguis posar-hi remei, sobretot per ajudar a la teva filla. Em deixes més tranquil·la pensant que actuaràs com pertoca i sobretot informaràs de la situació a aquelles persones que calguin. No acabo d'entendre pq no relaciones un fet puntual amb un abús (si et passa això a tu no ho consideraràs un abús sexual? cal que sigui reiterat segons tu per considerar-ho?) només cal que et posis a la seva pell i ho veuràs claríssim. Sort a les dues.
Si no ho és, no entenc quina necessitat tens de fer barrila amb temes tant seriosos...En fin, ja he dit el què penso.

[donaCarla]

Sí ho relaciono amb un abús però vaig pensar que li seria més fàcil superar-ho, que no la marcaria tant. Tens raó quan dius que no em vaig posar en la seva pell sinó que més aviat em vaig deixar dur per la por de veure-la patint i segurament per això vaig donar respostes que no eren les que havien de ser. Aquests dies a banda de preguntar al fòrum he buscat informació sobre els abusos a internet i m'he adonat que estava desinformada. He intentat sempre estar al costat dels meus dos fills i ajudar-los en tot el que necessitessin i ara precisament no vull ficar la pota.

[Irina]

Espero que pugueu totes dues superar aquesta situacio. Molta sort i molts anims.

[Menudeta]

Menudeta, em sembla que si precisament parlem així és perquè sabem del què parlem, això és un fòrum i ni tu ens coneixes ni nosaltres a tu, per tant, no cal que ens donis lliçons de res.
Realment creus que una mare que està passant per aquesta situació obrirà un post amb aquest títol tan...suculent? esperant rebre copets a l'esquena? va, home, va!
N'estic fins el monyo que la gent no sigui capaç d'acceptar que al món hi ha opinions per tots els gustos, i menys encara quan s'obre un post demanat opinió.
La donacarla ha demanat la nostra opinió, i li estem donant, això és tot.

Sí, crec que realment, per les vostres respostes, no sabeu del tema. Ara, que amb un tema tant complicat (que curiós que no us ho cregueu, ja pasa això amb els abusos, ningú ho vol creure) i tant greu com assegureu que és (que sí que ho és) doneu aquestes respostes acusadores a la mare, que voleu que us digui.

No vull donar lliçons a ningú però n'he vist de nens abussats, he parlat amb les seves mares (totes les mares no són iguals) i famílies i dir-los que sí, que ho han fet molt malament, no crec que els ajudi en res.

La seva filla no li va explicar en aquell moment perquè normalment els nens abussats no ho expliquen als seus pares (per diversos motius). I no us oblideu d'una cosa, la culpa la té l'abussador, ni la nena ni la mare però la ràbia ens fa buscar culpables fàcils ja que és difícil entendre com una persona pot fer això.

La violència genera violència i l'abús, crea abús, i ho dic pq potser alguna ha "abussat" donant la seva opinió, només això.

[Irina]

Menudeta, igual m'equivoco, pero jo no he vist pas que s'hagi culpat a la mare pel fet que la filla hagi estat victima d'un abus...

[Menudeta]

No, ningú ha culpat la mare de l'abús però crec que dir-li que la seva resposta no va ser la correcta, que sap que és va equivocar, que ho va fer malament, que potser no té comunicació amb la seva filla segurament la deu fer sentir molt culpable, i això segurament no l'ajudarà gaire. No hauria d'haver dir culpable, és una mala paraula la veritat.

[Violeta]

Primer de tot, donacarla, penso que el nou títol és més adient, l'abús o la violació pot ser un tema tabú, però si ho dius clarament al títol, qui pugui sentir-se ofès ja no el llegirà.

De tota la info que t'han donat les companyes i la que tu has trobat per internet, has donat ja algun pas? has parlat amb la teva filla? si no és així, t'asseguro que no ho entenc. I el pare de la nena? no tens prou confiança per explicar-li i poder ajudar la teva filla conjuntament? és que no entenc res, t'ho asseguro...

[PICASSA]

Tema delicat delicat... espero, sincerament, que aquesta història tingui un final feliç.
De totes maneres, sóc de les que també em costa de creure...

[Violeta]

Sí, crec que realment, per les vostres respostes, no sabeu del tema. doncs t'equivoques, i de ple
Ara, que amb un tema tant complicat (que curiós que no us ho cregueu, ja pasa això amb els abusos, ningú ho vol creure) no parlem de no creure'ns la situació, i tant que pot ser real! ja ho sabem, dubtem que una mare entri en un fòrum a escriure això en comptes d'estar actuant al respecte
i tant greu com assegureu que és (que sí que ho és)si, ja hem dit que és molt greu, cal tornar-ho a dir?
doneu aquestes respostes acusadores a la mare, que voleu que us digui. qui ha acusat la mare? li donem la nostra opinió, que és el que demana, res més.

No vull donar lliçons a ningú però n'he vist de nens abussats, he parlat amb les seves mares (totes les mares no són iguals) i famílies i dir-los que sí, que ho han fet molt malament, no crec que els ajudi en res. i no pots pensar que potser les que opinem SABEM del que parlem? si la donacarla volia opinió d'experts, podria haver entrat a algun fòrum de psicòlegs o de gent que ha patit abusos.

La seva filla no li va explicar en aquell moment perquè normalment els nens abussats no ho expliquen als seus pares (per diversos motius). I no us oblideu d'una cosa, la culpa la té l'abussador, ni la nena ni la mare però la ràbia ens fa buscar culpables fàcils ja que és difícil entendre com una persona pot fer això. I tot això ja ho sabem, aquí no entrem, ni ho discutim, si llegeixes els nostres missatges, en algun moment has llegit que donem la culpa dels fets a la nena o la mare? per favor! en tot moment s'ha dit que s'ha de denunciar, que el fill de p***** ha de pagar el que ha fet.

La violència genera violència i l'abús, crea abús, i ho dic pq potser alguna ha "abussat" donant la seva opinió, només això. Sant tornem-hi! la donacarla ja ho ha dit ben clar, que no li ha afectat les opinions perquè ja sabia a què s'exposava quan en demanava...més clar l'aigua.

[entrerius]

DonaCarla, en la meva intervenció en aquest post no vaig ser capaç de confessar-ho, la veritat és que estava una mica empipada amb el que havia llegit, però crec que ara he de fer: jo vaig ser víctima d’un abús de molt petita. No recordo l’edat exactament, podria ser de 4 a 6... però recordo perfectament el moment. Vivíem en un poblet. Jo estava esperant un amic a l’era de casa seva per anar a jugar. Va arribar el seu pastor i em va penetrar amb el seu dit brut i gruixut. Aquella sensació m’ha perseguit durant molts anys.
Com pots imaginar em va costar molt deixar que un home m’intentés tocar la vulva, i quan ho vaig aconseguir, em va costar horrors desbloquejar el cervell per poder sentir plaer i no tortura.
L’única persona amb que ho he parlat ha estat amb una parella que vaig tenir als 35 anys aproximadament. I ara, aquí.

La teva filla ha estat molt valenta en dir-t’ho. Fes-li costat. En la majoria de casos la por i la vergonya a parlar d’aquets temes, a ser rebutjades, culpabilitzades, menyspreades, a que no es creguin la nostra història, a que se li resti importància...... molt possiblement fa que moltes nenes i dones adultes no puguem confessar aquests abusos. I precisament el que es necessita és tot el contrari. Fer-ho públic. Que tothom sàpiga que això existeix i que és més freqüent del que un es pensa. I el que s’ha de fer és deixar de desculpabilitzar els agressors i passar a tractar-los com a el que realment son: VIOLADORS. I que siguin ells els que passin vergonya, culpabilitat, menyspreu i rebuig.
Pot ser així aquestes situacions passaran de ser habituals a esporàdiques i seran penalitzades, ja no tant sols per la llei, si no també per la societat, tant pels homes com per les dones. Ja veus que tu mateixa ets l’exemple del que parlo. Com també els jutges que dicten sentències tipus: “estaba provocando”
Sembla que la societat (abans més que ara) tendeix a emmascarar, tapar determinades actituds abusives referents al sexe, a suavitzar-les, a no donar-les-hi importància i penso que és un greu error.
Fins que no siguem conscients de la quantitats de relacions abusives, inclús dins de les parelles, no serem capaços de canviar la perspectiva de la igualtat entre sexes. Aquell dia ens podrem tractar de tu a tu, i tenir relacions sexuals sanes i serenes.

Espero que pugueu afrontar aquesta situació amb tota la serenitat del món i que us en pugueu sortir plegats.

[angelina]

Entrerius