Fill únic

[kiwi]

Hola,

No he trobat cap post parlant d’aquest tema…potser no he buscat prou bé.....Us explico:

Des de fa uns mesos se’ns han complicat força les coses i m’estic plantejant quedar-me nomès amb un fill. M’agradaria que les que sou filles úniques, o teniu fills/filles únics/ques m’expliquèssiu les vostres experiències sense germans.

Quan ets petit o no tan petit, trobes a faltar no tenir germans? De vegades penso que per molt que nosaltres juguem amb ell, fem coses etc.....la complicitat i el joc que pots tenir amb un germà, mai el podràs tenir amb els pares i això em fa molta pena.

Jo vinc de família nombrosa i el meu marit també, de manera que ens costa imaginar-nos la vida d’un fill únic. Encara no tenim res decidit del tot, però quan em plantejo no tenir-ne més, em sap greu que es pugui sentir molt sol ( nosaltres no fem massa vida social i ens veiem poc amb la família).

No sé, conec una filla única que sempre em diu que vol tenir més d'un fill perquè sempre es va sentir molt sola.....però suposo que hi deu haver de tot.

Què em podeu dir les que no teniu germans o teniu fills únics?

Gràcies!

[Xana]

Jo vaig ser mare d'un fill únic durant 5.5 anys... i et puc dir que un dels motius (evidentment no l'únic) que ens va fer decidir-nos a tenir-ne un altre va ser precisament que el meu nen em demanava continuament un germanet. No va ser una cosa puntual, si no que veies que ell hi reflexionava i cada dos per tres ens donava arguments pels que era important que li portessim un germanet a casa.

Ser o no feliç no depen només de tenir germans... però ara que els veig junts, me'n adono que si no haguessim tingut el petit la seva vida no seria tan complerta.

[xuculata]

HOla kiwi,
jo sóc filla única. I tinc claríssim que donarem un germanet al nostre fill.
Jo sempre havia jugat sola i sóc molt independent, així que no es que el trobés a faltar, però si que -un cop de gran- m'he adonat que hi ha una sèrie de valors que el fet de tenir un germà et dona: a compartir, a cuidar-te d'algú, a ser dos en prendre segons quines decisions envers els pares, el tenir una complicitat, etc.
Però el que més he trobat a faltar és que jo mai sabré què és tenir un germà, és a dir, el sentiment que et lliga a ell, que és diferent de la relació amb els pares o amb els cosins.
A veure si algú et dona motius positius per tenir un fill únic... em sap greu, però no the ajudat gaire en la teva decisió.... (fem pujar la natalitat?)
fins aviat!

[nurdeu]

Kiwi, jo sóc filla única, i de petita com tooooots els nens els hi demanava contínuament un germà als meus pares, però no ho feia amb coneixement de causa, ara quan hi penso em sembla que ho feia perque tots els meus amics tenien germans.

La meva infantesa ha sigut molt feliç, compensava el fet de no tenir germans jugant amb tots els amics i cosins que tinc, no m'ha fet falta un germà, sempre hem fet coses a casa!! I a més, he tingut tot el que podia tenir sense haver de compartir, i no em refereixo a ser una nena mimada, ehhh, que considero que no ho sóc, em refereixo, per exemple, als estudis, en el meu cas he pogut estudiar als llocs que ells o jo hem volgut perque no havíem de pensar en pagar uns altres estudis.

Peeeerò, tot té un però, ara és quan trobo a faltar un germà, penso en el futur i em fa pena no poder compartir-ho amb un germà, els pares es fan grans i et trobes sol. Bé, això només són opinions personals, potser una altra persona no ho veu així.

Així, que amb l'experiència que tinc, vaig decidir que per apretats que anem jo volia tenir dos fills, volia que puguessin compartir entre ells el que jo no vaig poder fer!!

[núvol]

Hola Kiwi,
T’explico el meu cas: el meu marit és fill únic i sempre havia dit que tindria o dos fills o cap; jo tinc dos germans més i vaig estar molts anys dient que no tindria fills (el meu marit es va casar sabent que potser mai tindria un fill perquè sabia el que jo pensava i no el vaig enganyar mai).
Amb els anys....vam tenir un nen que ara te 5 anys, quan aquest tenia 3 jo li vaig dir que en volia un altre i ell em va dir que no. El nen no m’ho demanava, és més, li preguntaves i et deia que no volia tenir cap germà – ara comença a dir que sí perquè diu s’avorreix sol i perquè veu que companys de classe en tenen -, però jo tenia ganes, no era per donar-li un germà perquè per mi aquest no era un motiu prou important, era perquè jo volia, amb el que tot comporta, reviure l’experiència, etc. Però ens hem plantat, i penso que no en tindrem més, entre d’altres coses per l’edat, el meu marit continua dient que no i crec que ara mateix, tot i tenir l’ajuda de les nostres famílies, seria molt complicat econòmicament parlant, que crec que també s’ha de pensar perquè les despeses venen juntes amb la criatura...

La pregunta ara seria, te’n penedeixes? Doncs no, perquè és el que he triat. Què passarà després??? És veritat que a vegades penso en les desavantatges que té sé fill únic.....,entre d’altres, quan ens reunim amb la família del meu marit, només venen els meus sogres perquè al no tenir germans..., però és el que he decidit.

[bada]

Hola Kiwi,
mira, jo sóc filla única, i sí que és veritat que de petita havia demanat tenir un germanet, però crec que era la reacció, com la que han comentat altres noies, de veure que les meves amigues en tenien.
De fet, jo de sempre he dit que només en voldria tenir un, i de moment, segueixo pensant el mateix. Penso que sí, que és diferent a una persona amb germans, en tots els moments de la vida, però que no és ni millor ni pitjor, si no, diferent. Penso que aprens moltes altres coses...
Igualment també et dic que conec casos de germans que tampoc tenen gaire complicitat entre ells.
I jo, el que a mi, particularment no m'agrada és veure parelles (i n'hi ha!) que tenen el segon, perque se n'ha de tenir dos... Com si un fill només fos dolent.
Penso que el més maco és poder decidir-ho entre tots dos, que sou els qui ho heu de decidir, segons la vostra situació personal (i no només em refereixo econòmica, que per desgràcia és la que mana moltes vegades).

[Ítaca]

Doncs aquí una altra q és filla única i que ha (hem) decidit quedar-se amb una baldufa sols...
No em considero una nena mimada, però si q és cert, q he tingut tot el q he volgut o m'han pogut pagar mons pares... de fet, tenim casa, gràcies a no tenir germans (vem fer-nos un duplex sobre de casa de mons pares, amb entrada independent, clar).
Quan era petita, potser sí q algun cop demanava un germanet, però estic convençuda q no era pq el trobés a faltar, sinó pq els altres nens en tenien.
Jugava amb els cosins quan els veia i a casa, m'entretenia jo sola, i cap problema tampoc

També t'haig de dir, q no sempre tenir germans vol dir haver saber compartir o tenir algú amb qui jugar, si es porten poc, d'acord... però si ja es porten més anys...

Sobre la decisió de no tenir-ne més, doncs mira... sincerament, tant l'itaco com jo érem anti-nens. La baldufa va venir pq a l'itaco se li va despertar l'instint paternal i em va burxar... era clar, l'edat no perdona i jo tampoc podia esperar gaire més a posar-m'hi. Per tant vaig cedir, i ara, q ja fa 2 anys q tenim la baldufa puc dir q ha estat la millor decisió q vem prendre i estic encantada amb ella (li agrairé tota la vida a l'itaco q em burxés). La condició però, va ser q ok, però un i prou.
És cert q hem tingut moments de feblesa... q enyores quan era una mini-txell, que enyoro estar , però si posem els peus a terra i sospesant la situació econòmica d'avui en dia, pensant q haurien de compartir habitació i q la casa és petita, i q jo no em veig amb dos marrecs alhora, doncs segurament ens plantarem també.
A més, sols de pensar q el poc temps q tenim per estar amb ella l'hauríem de compartir amb un altre petit, se'm trenca el cor...

[Yaiza202]

Hola, jo soc filla unica, i per aixo no vaig voler que la meva gran estigues de sola, si be podia tindre mes o menys lo que jo volia, vaig trobar molt a faltar algú al meu costat, aixo em va fer madurar molt d'hora i ser molt reservada. Nosaltres tenim dos nenes i estem buscant el 3er pero ens plantem ja, perque tres es suficient, la sort que tenim esque tenim negoci propi, encara que no guanyem molt (pero ens dona per pagar) llavors les peques sempre estan amb nosaltres, i sino al cole.

[heaven25baby]

Aquí una altra filla única. Jo he tingut una infantesa feliç i una adolescencia difícil. Mai he trobat a faltar un germanet perque sempre hem tingut molta vida social amb amics i amigues, cosins, tiets, avis... etc. La meva mare diu que jo volia un germà peró mès gran per aprendre i perque m'ajudès amb els estudis... jejeje Aixó si sempre he tingut molt clar que volia 2 fills per veure i poder descobrir el que és la vida fraternal.

[lila]

Jo trobo que és molt i molt personal, perquè, com tot, a cada cosa li pots trobar pros i contres...

Jo ja no em plantejo el fet que la meva filla sigui única o no, ja que ja en tinc dos, però sí que em plantejo si tenir o no el tercer...

I a la conclusió que he arribat és que, en aquest tema tan emocional, cal saber escoltar-se el cor... Empenedir-se més endavant amb una decisió així ha de ser molt dur, ja que per més que diguem "és la decisió que he pres i ja està", penso que sempre ens quedarà a la consciència el que realment haguéssim volgut fer i no ens hem atrevit a fer...

El que està clar, és que a més d'escoltar el propi cor, cal escoltar el de la parella i mirar d'arribar a un consens, que el tema és prou important...

Jo sí que tenia clar que amb un fill únic no em quedava... per què? exactament no ho sé, simplement m'ho deia el cor...

[ahierro2]

Bones!!!


Els meu marit també es fill únic i jo ho vaig ser durant gairebé 6 anys q es el q em porto amb el meu germà (al final vam arribar a ser 3), de petit no crec q tingui avantatges ni inconvenients, en el meu cas els meus pares feien molta vida social i sempre he tingut amics/gues de la meva edat amb aqui jugar, si q recordo q al ser més grandeta vaig poder viure molt l'embaràs i el naixement del meu germà.
Si que et diré q tot depen de la família, els meus sogres, dels q ja he parlat algun cop al post d'ogres, passen del seu fill, i el meu marit si q s'ha trobat molt sol de petit i de gran en molts moments, però clar els seus pares es trist però no li fan ni punyetero cas, jo si trobo a faltar q ara per exemple la meva filla ´de família paterna només té relació amb els seus avis, no té tiets, ni cosins...Tant jo com el meu marit tenim clar que volem tenir més d'un fill....
En fi, que crec que ser fill únic o tenir germans no crec q sigui totalment rellevant per ser feliç, el q es realment important es la família q tens al teu costat...

[kiwi]

Hola noies!

Gràcies per les vostres respostes. La veritat és que no tinc gens clar que faré perquè em fa il.lusió tenir el segon (de fet sempre m'he imaginat el futur amb 2 fills), i sobretot em fa molta pena que el meu fill creixi sense germans, però actualment estic a l'atur, i pensar en tenir un segon fill sense feina, doncs se'm fa una muntanya, ja que implica que no podré tornar a treballar durant molt temps. De totes maneres, quan veig el panorama laboral que hi ha, penso que potser sense embaràs també trigaré molt a trobar feina....

Tampoc tinc gaire ajuda dels avis, de manera que si tenim un altre petit els inicis seran complicats. Per això la via fàcil és quedar-me com estic. Però també penso que potser d'aquí uns anys, quan les coses hagin millorat, me'n penediré i llavors ja serà massa tard ( per la meva edat i perquè es portarà molts anys amb el meu fill).

Hauré de decidir si li faig cas cal cap o al cor.....

[Eimy]

jo li faria cas al cor, kiwi!
el meu problema és que el meu home no vol un 2on fill de cap manera. Als meus plans des de sempre han entrat els fills, 2 com a mínim, però quan vaig començar a sortir amb la meva parella, fa molts anys, ell em va dir des del començament que no en volia tenir cap. Després de molt temps de parlar-ne vam decidir que en tindríem 1. Ara li cau la baba amb la nena, però està molt tancat que no en vol cap més. Els 2 tenim germans, la meva experiència amb mon germà sempre ha sigut molt positiva i me l'estimo moltíssim, però ell i el seu germà no s'han portat mai bé. Es porten 2 anys i des de ben petits s'han esbarallat molt i actualment si es veuen i parlen 4 o 5 cops a l'any ja fan prou. El meu home sempre em diu que no sent al seu germà de sang com a tal, sinó que els seus "germans" són 2 amics que des de petits que es coneixen i amb els què està molt compenetrat.
Tan de bo algun dia el pugui convèncer, i que no sigui massa tard,..., ho veig molt difícil, pq aquest cop la seva postura és molt ferma,... Per si de cas, també cerco avantatges de tenir un sol fill i de que la meva filla no tingui germans.

[Lluna_petita]

Kiwi jo també sóc filla única i també he tingut una infantesa la mar de feliç, però a mesura que et fas gran, jo almenys m'he adonat que tot i que tens bons amics i amigues amb qui compartir les coses que et passen i et preocupen, mai tindré l'experiència de tenir un germà. I això em fa tirar cap a tenir dos fills. Ara la nostra filla està a prop de fer els 2 anys, i estem "per la feina" de tenir-ne un altre. Amb això si que ho teníem clar des del principi, més que res per la meva experiència, que no ha estat negativa ni molt menys, però penso que ha de ser molt enriquidor per un mateix tenir un germà.
Bé, kiwi, espero haver-te ajudat, de totes maneres, decideixis el que decideixis, estarà bé.
Un petó molt gros!!!

[miranda]

Hola wapes!!!

Jo vaig ser filla única fins els 8 anys i des de els 5 anys més o menys, demanava un germanet, amb qui poder jugar, etc. Al final va arrivar quan jo tenia 8 anys, i encara que la diferència d'edat es gran, es lo que més m'estimo junt al meu home. Ens portem molt bé i sempre que l'he necessitat, mai m'ha fallat. Tic super clar que tindré 2 fills, no m'imagino la vida sense un germà.

T'explico un cas, la meva millor amiga va perdre a la seva mare al febrer, es filla única i vivien les 2 soles. Els pares estàven separats. El pare s'havia tornat a casar i tenia la seva vida, no tenen molta relació. Doncs ella s'ha quedat super sola, i sempre em diu que ojalà hagués tingut un germà per poder compartir aquests moments tan durs que ha passat.

[nini8852]

Hola! Jo et parlo desde l'experiència d'haver decidit tenir només 1 filla.
A casa som 5 germans i la meva parella son 2 germans. Ens portem tots bastant bé.
Sempre hi ha gent que ens diu que sinó li donarem un germanet, que es quedarà sola, etc.... Els meus arguments son que ningú t'assegura que es portarà bé amb el seu germà (per experiència a la familia i a l'entorn), que li podré donar una millor educació (econòmicament parlant, doncs només pagaré una carrera, podrem viatjar més -que també és educació-, que no hauré de fer mans i mànigues per donar-los el mateix a tots (o en un moment donat, no donar-los res).... No sé si m'explico.
Ella també té 5 cosinets que s'estimen molt i estan per ella, i els amics que anirà fent de gran i que també seran fills únics.
La única contra que li veig és que quan tingui fills, no tindrà cap germà a qui deixar-lo i que li pugui donar un cop de mà, però potser la seva parella té germans :D

Així que la conclusió és que facis el que et digui el cor, no miris ni motius econòmics, ni de companyia ni res, perquè tot té el seu costat bo i el dolent. Feu el que us digui el vostre cor i encertareu, és pitjor quedar-se amb el 'i si....?'

Salut!!

[Nam]

Jo t'explicaré el meu cas. Sóc filla única, i mai de la vida havia volgut un germanet. He estat molt feliç així. La meva mare va passar una etapa "tonta" que recordo molt bé de tant insistent que estava la pobre quan jo tenia uns 8-9 anys (llavors la meva mare en tenia 30) que volia una altra criatura, i crec que va ser que jo m'hi vaig negar tant i tant (i el meu pare tampoc la va ajudar, que deia que amb una ja n'hi havia prou, que ell són 6 i es porten a matar) que al final em vaig quedar filla única... Per alegria meva!!! Això sí, jo tinc cosines de la meva edat, i d'un any més, que vem jugar moltíssim, com germanes, i ara de grans treballs si ens diem hola... coses que passen. Jo mai he trobat a faltar un germà, mai. I el meu home, que té una germana, doncs tenen una relació raríssima, com si fóssin coneguts de vista, i això que ens relacionem moltíssim i ens ajudem molt. Jo valoro més haver estat de sort amb la cunyada que no pas haver tingut germans.
I ara l'altre tema, jo només tinc una filla, i m'està bé que sigui filla única pq a mi em va agradar molt, però: i si estic equivocada? Jo li demano si en vol, però encara no sap què contestar... El què passa que potser jo, egoistament, sí que voldria un altre fill, però llavors tinc l'estranya sensació que la traïré (ja que jo penso que és millor ser fill únic)... immagina't doncs que complicat és tot plegat.
Només tinc clara una cosa, que el meu home no es farà la vasectomia, jejeje, per si un cas!!!
I no es pot generalitzar, cada casa és un món!!!

[kiwi]

Hola noies!

Ostres Nam, m'ha agradat veure que hi ha algú que ha estat contenta de ser filla única

La veritat és que li dono moltes voltes, perquè cada cop que penso " a pel segon", penso en la meva situació laboral, i clar, les coses se'm compliquen força amb una altre criatura.....Sobretot perquè tampoc sé quan temps puc trigar a quedar-me embarassada, perquè embarassada no em donaran cap feina etc..... Però em fa tanta ràbia renunciar a tenir un segon fill pel tema laboral i econòmic

M'ha cridat l'atenció veure que en general les que sou filles úniques, trobeu a faltar els germans de grans.....Sempre he pensat en quan el meu fill tingués 6 o 7 anys voldria un germanet, però no pensava que de gran també el voldria!

Bé, gràcies a totes! Ja us aniré informant! I compraré molta loteria de Nadal per si de cas!

[llumer]

Doncs jo he estat filla unica i nomes tenia una cosa clara : NO TINDRIA UN FILL UNIC!!!
De petita, jugava amb la gossa que teniem, l'utilitzava de cavall... i em barallava amb el meu pare (feiem guerres al sofa... i sempre acabava plorant pq ell tenia mes força que jo...) i en ple estiu a les 3 ja volia sortir a jugar al carrer quan tothom feia la migdiada o jugava a dins de casa amb els seus germans fins que aflujava la calorada...

Despres, de mes gran (adolescent), no ho vaig trobar a faltar (no havia de compartir res amb ningu a casa), i suposo que aixo et dona mes privilegis,

pero quan et fas gran, si que penses alguna vegada que t'agradaria tenir germans... jo tinc sort de tenir unes grans cunyades, pero penso que si em separes (que no passi mai...) nomes tindria als meus pares i les meves filles, i que els meus pares no son per sempre...