El culto al esfuerzo y al sacrificio

[Danu]

Què us sembla, això?

http://noticias.lainformacion.com/asunt ... IvrS6731rA

Sempre he cregut que els nens necessiten aprendre disciplina, per saber tenir la constància i el ritme necessari per acomplir els SEUS somnis (no els objectius imposats desde fora, per la societat, família, etc.).
Però per a mi el més important que han de perseguir uns pares és que els seus fills siguin feliços i bones persones. La resta, és secundari. Frasses com aquestes: “A los niños se les debe imponer el culto al esfuerzo”. “Los niños deben hacer lo que les interesa para su futuro, no lo que les apetece”. “Muchos comportamientos de los hijos cuestionan la capacidad de sus padres para serlo”. “La pataleta constante refleja que es el niño el que está educando a los padres”, em fan pensar que aquest home és d'aquells distants amb els seus fills, sense empatia, que no valoren realment la seva felicitat.

És la meva opinió, és clar. Què en penseu vosaltres?

[Elidé]

Fa setmanes vaig llegir una altra entrevista a aquest senyor i em va sobtar molt llegir al final que era solter i no tenia fills... Puc estar d'acord en algunes coses però penso que amb aquestes afirmacions les porta a l'extrem, i totes les masses fan mal. D'altra banda, no he llegit el seu llibre ni conec el mètode, així que només puc opinar sobre les entrevistes que he llegit.

Una cosa he de dir, però, jo educava molt millor quan no tenia fills!

[Elidé]

Per cert, acabo de llegir en una altra entrevista que opina que parlar més d'una llengua als nens abans que facin dos anys és una bestiesa, i estic completament en desacord!

[Sandie74]

Jo penso que, com la majoria d´autors que parlen de com educar els nens, una cosa és la teoria i l´altra cosa és trobar-t´hi. Pots tenir varis fills, els eduques a tots igual, i cadascun et surt diferent.

Amb el que sí que estic d´acord amb aquest autor, és que és fonamental que els pares exerceixin paper de pares ( això vol dir per mi: símbol d´autoritat que dóna seguretat al fill, figura de referència, model i exemple a seguir, persona que està allà a les verdes i a les madures, persona que t´estima per damunt de tot i t´accepta tal com ets i no et fa dubtar mai del seu amor cap a tu ) i no el d´amics ( això no treu que puguis tenir una confiança brutal amb els teus pares i una relació molt propera, però un amic és un amic i el paper que exerceix en la vida és un altre). Com diu Kobaks, pots ser amic del teu fill, però llavors el deixes horfe.

Això que diu l´Elide que ha llegit de l´autor que apendre més d´una llengua abans que el nen faci dos anys és una bestiesa, jo també estic totalment en desacord amb ell. La majoria de nosaltres hem après a parlar català i castellà al mateix temps sense cap mena de problemes ( sobretot en casos de famílies on un progenitor és catalanoparlant i l´altre castellanoparlant), sabent dirigint-nos al nostre interlocutor en funció de la llengua que parlava i tenint molt clar en quin moment haviem d´usar un idioma o l´altre. Tant de bó també algú m´hagués pogut parlar també en anglès !!!!!

[neuetes]

Una cosa he de dir, però, jo educava molt millor quan no tenia fills!

No ho podries haver sintetitzat millor, Elidé!!.

[Danu]

Una cosa he de dir, però, jo educava molt millor quan no tenia fills!

No ho podries haver sintetitzat millor, Elidé!!.

Totalment d'acord... jo encara no tinc fills... encara snifs..., i només sé que no sé res!! Pero tinc les meves opinions...

[Lesmansdelapètal]

Estic completament d'acord amb el que diu la Sandine, els pares han de tenir autoritat sobre els fills i els han d'indicar el camí per on volen que vagin mentre siguin petits, de grans ja decidiran ells. Ara, també crec que no s'ha de ser un dictador, s'ha de respectar el fill i deixar-li tenir opinió.

[Lalona]

Una cosa he de dir, però, jo educava molt millor quan no tenia fills!

Que bona!!!!!

Danu m'ho llegiré demà que ara em caic de son però escric ja que no vull perdre el fil del post!

[Danu]

Bueno, jo continuo pensant que el Kovacs diu coses encertades (s'ha d'educar els fills i ensenyar-los a tenir disciplina, etc.), però té afirmacions amb les que no estic gens d'acord. Desde la meva ignorància, únicament per empatia, per records (que es remunten als 3 anys!!) i pel que he llegit, les pataletes dels nens signifiquen moltes coses: frustració que no saben controlar, intents de veure fins on poden arribar, irritació que no saben com expressar (gana i son a la vegada, per eixemple...). Trobo molt simplista que aquest senyor vingui a dir que són únicament per manipular ("educar") els pares.
Jo no crec que un nen a qui se li ensenya principalment (únicament?) "el valor del sacrifici i de l'esforç" vagi a ser més feliç d'adult. Per la meva pròpia experiència i la de gent que conec a qui han educat així, el que pot assimilar és que sempre s'ha de sacrificar i esforçar, que mai pot descansar... certa disciplina és necessària, per poder arribar on vols arribar, per no cansar-te a la primera de canvi, per ser constant; però l'esforç el fas sense pensar quan estàs fent allò que realment vols fer. A mí sempre m'han dit que calia fer no el que jo volia, sinó el necessari pel meu futur. I ara, als 33 anys, continuo mirant cap el futur, sempre el futur, això és el que sé fer: mirar cap endavant. I el present, què?? No sé si m'explico, avui estic una mica espessa. Un nen no és un projecte d'adult. Allò que ensenyes a fer al nen ara, ho reproduïrà en un futur exactament igual. Jo no vull que el meu fill s'estigui preparant sempre per un futur, vull que aprengui a relaxar-se i a viure el present i a disfrutar de l'amor i de les petites coses que li agraden, i que poden arribar a convertir-se en una vocació (o no). No dic que no se l'ensenyi a treballar, eh?? Dic que no és l'únic important, i que de vegades els pares s'enceguen massa en l'esforç-disciplina-treball i no tenen en compte els sentiments presents i l'evolució emocional dels seus fills.

[entrerius]

"yo creo que de niño se trata de que el joven educando asuma que sus preferencias son irrelevantes hasta que tenga capacidad de decisión y se le reconozca, y para que se le reconozca capacidad de decisión, no se trata de que crezca solo biológicamente, sino que haya demostrado con sus hechos que es digno de ser tenido en cuenta"

“Sin represión no hay educación. La educación fundamentalmente está en reprimir ciertos comportamientos y en premiar otros”

“Si de verdad una bofetada traumatizara a la humanidad se habría extinguido hace siglos. Hay datos que sugieren que más importante que la dosis de castigo es la procedencia del castigo. Es decir que sea merecido en ese momento dado. Si el castigo es merecido, que la dosis sea 6 u 8 tampoco importa tanto… dentro de unos límites”

“Me admira el concepto de “el niño no quiere”…. Y a quien le importa lo que quiera el niño. Quien decide lo que quiere el niño son los padres.”

He extret aquestes frases del vídeo de l’enllaç….. estic segura que no em compraré el llibre.
No tenim en absolut la mateixa visió del que és educar un fill.

[crissie]

"
“Me admira el concepto de “el niño no quiere”…. Y a quien le importa lo que quiera el niño. Quien decide lo que quiere el niño son los padres.”

.

[yuyu]

[Danu]

"
“Me admira el concepto de “el niño no quiere”…. Y a quien le importa lo que quiera el niño. Quien decide lo que quiere el niño son los padres.”

.

Aquesta és la mentalitat que té molta gent... :( Crec que no es tracta ni d'això ni de que el nen es surti sempre amb la seva, sinó de que se'l deixi parlar, expresar-se, i que de vegades (per què no?), sí que es facin les coses com ell vol...