de vegades es bloqueja

[guilla]

hola a tothom!
és el primer post que obro jo, estic nerviosa i tot!
a veure si m'explico... la meva filla té 28 mesos i és una nena feliç, oberta i molt xerraire. En general tot va bé.
El què passa és que de vegades, quan algú que no és de la seva màxima confiança ( o sigui: ni jo, ni el pare, ni les àvies ) li diu que no a alguna cosa, doncs això, es bloqueja, es queda mirant el terra, quieta, amb una carona, o si jo sóc al costat, amagant el cap entre les meves cames per exemple. Fins que no li dic alguna cosa no surt d'aquest estat i es posa a plorar o el què sigui... No sé, és com si davant la frustració no sabes com sortir-s'en. Si el qui li frustra la seva voluntat sóm jo o el seu pare o així no li passa, fa el normal de tots els nens, de vegades toca rabieta, de vegades passa de nosaltres i de vegades o entén i ho accepta.
I no parlo de que li cridin ni res, només ,per exemple, vol agafar una cosa que no es pot perquè és perillosa i li diuen: "no! no agafis això que et faràs mal!".
Jo el què faig quan la veig així és dir-li que no passa res, que no l'estan renyant, que només li diuen que alló no es pot agafar perquè es podria fer mal... llavors normalment es posa a plorar, però no plora perquè volia la cosa en questió, és un plor més com que li han ferit algo a dins, no és de rabieta... després l'abraço i ja se li passa, però li costa tornar a agafar confiança amb la persona amb què ha tingut el conflicte.
La meva mare diu que és molt sensible...
No ho sé, potser és ben normal això eh! però volia saber què en penseu i com la podria ajudar perquè pogui trobar una sortida quan li passa això, no sé si hauria d'actuar d'una altra manera perquè des-de molt petita que ja li passava...
Gràcies!

[montses]

Jo penso que és un tema de personalitat.

Al meu fill Víctor sempre li han dit que era molt sensible ... o més aviat, molt sentit. Recordo un cop que estava aprenent a anar en bici, i sense voler, va xocar contra un altre nen. El que plorava com un boig i no tenia consol era el meu fill en lloc de l'altre!

Com comentes, només li passa amb la gent amb qui no té confiança, així que sembla un tema de sentir una mica "culpabilitat" davant alguna cosa que creu que ha fet malament ... perquè entén (encara que tu sàpigues que no és així) que l'estan renyant.. Gairebé que et diria que és una bona notícia, reacciona molt davant que un adult li digui que està fent malament.

No et preocupis, és qüestió de temps. Quan sigui una mica més gran anirà entenent més coses i ja no es bloquejarà / plorarà. T'ho dic per la experiència del meu fill (i pensa que amb ell, a sobre, tenim el problema de que es mooool tímid). De moment fas bé de estar al seu costat i intentar que no ho passi molt malament en aquestes circumstàncies. El Víctor ara sap entendre quan li renganyen i quan només li fan un avís, i reacciona diferent! De fet, es un nen que té claríssim les coses/actituts que son bones i les que son dolentes.

Sort!

[guilla]

hola montses, si potser la paraula és que és molt sentida... però el que m'amoïna és que de primeres no plora, si plorés sería com que almenys troba una sortida al sentiment que té en aquell moment . No, fins que jo no l'agafo i li dic alguna cosa no comença a plorar... es queda ben quieta, mirant al terra o amagant la cara, com apunt de plorar però fins que no troba el meu suport, o del seu pare, no plora. Es queda com el que he dit: bloquejada. Si plorés de bon principi ho trobaria més normal.
Al teu nen li passava això que no podia ni plorar?
No és que em preocupi molt, encara és molt petita i suposo que ja anirà trobant els camins per canalitzar les emocions...
També crec que tens raó i que encara no sap diferenciar que no l'estant renyant sino que només li diuen que no es pot fer i ja està.
Moltes gràcies per contestar.

[montses]

Guilla, crec recordar que també li passava això del bloqueig.

És que crec que quan noten que ens acostem, encara que no sigui per consolar-lis, sinó per oferir el teu suport, ells se senten acollits, i ploren en aquest precís moment, perquè és quan se senten capaços (sabent que són entesos i respectats). En defintiva, és com si li estiguessis donant el "permís" per poder demostrar els seus sentiments.

No t'amoïnis, tot passa...

[guilla]

si, si! és ben bé aquesta la sensació que em dona, que fins que no troba el recolzament necessari no pot alliberar les emocions... em tranquilitzes (mal de muchos consuelo de tontos) ...
es que m'havia arribat a plantejar que potser l'hauria de deixar que ho resolgués sola.... el meu cor ja m'ho diu que no, però de vegades el cap ens fa males passades... i alguns comentaris no ajuden.
moltes gràcies altra vegada montses!

[entrerius]

Hola Guilla
Pel que expliques a mi em sembla que és una qüestió de no voler o no saber mostrar les o emocions o els sentiments davant les persones que no són de "confiança" i se'ls reprimeix, perquè justament quan se sent protegida els deixa anar fàcilment.

Jo diria que és molt sentida i li costa deixar sortir les emocions en aquestes situacions on no se sent segura del tot. M'imagino que a la gran part de nens els hi passa en major o menor grau... les rabietes més grans sempre són amb les persones properes amb les que saben que poden expressar-se i no tenen por de mostrar els sentiments. L’escola també de vegades és un lloc on els hi costa mostrar-se tal com son i desprès arriben a casa i ho treuen tot de cop.....

De fet penso que ens passa també als adults això no? ens reprimim molts cops fins que tenim intimitat o fins que trobem la persona amb la que podem descarregar aquell sentiment que no hem deixat sortir.

A priori, a mi no em sembla que sigui un problema greu. Educar les emocions també és una feina que ens toca fer i de vegades ens costa perquè nosaltres mateixes tampoc les dominem... però, bé, segur que ens en sortim

Un petó.

[guilla]

hola entrerius, de fet el motiu d'escriure aquest post era ben bé aquest, com educar les emocions, o com ajudar.-la a trobar els camins per canalitzar les emocions. Ja sé que no es greu el què li passa, el què volia saber és si hi havia alguna forma diferent, més adequada de ajudar-la... de fet, tampoc podria fer-ho d'una altra manera suposo... però de vegades dubtes de tot...
i es que penso precisament amb això que dius de l'escola, em fa patir que quan és allà li passi el mateix i si no hi sóm nosaltres per desencadenar la reacció... què fa?
Es que a part d'aquests moments, ella és una nena superfeliç, riallera, molt i molt xerraire i una mandona de primer grau!!! no és com deia la montses que el seu nen és més aviat tímid, no ella no ho és de tímida... bé fa les vergonyes típiques quan veu algú que no coneix o coneix poc però li passa de seguida.
Gràcies a les dues per les vostres opinions!! de veritat que les valoro molt!! I me'n vaig corrent a buscar la peque!
edito per dir que quan dic que és superfeliç no vull dir que sigui més feliç que un altre nen sino que expresa molt efusivament la seva alegria...

[entrerius]

Guilla, suposo que en aquest cas en concret que comentes és la por la emoció que la paralitza.

Jo el que faig en aquest sentit quan veig que està desbordat per una emoció és intentar explicar-li el que sent en aquell moment i que se n'adoni del seu estat d'ànim.
Primer li pregunto si està trist, o té por, o està enfadat.... desprès li dono una possible causa o varies si no les conec, perquè ell és incapaç de saber-ho, i desprès l'ajudo a gestionar-la.
Ell aleshores identifica això que li està passant amb una emoció en concret i amb el temps aprèn a gestionar-la.
Això és la teoria, que me la se molt bé... però la pràctica ja sabem que mai és tant fàcil.

Lo de l'escola és un tema que també a mi em fa patir. Sempre sortia amb unes pataletes impressionats i dins és un angelet. Conclusió: s'està reprimint sentiments i al sortir explota.
Els motius haig observat que eren molt diversos:

- Sempre es queda dels últims al migdia. L'horari de recollida és de 12 a 13 i jo hi vaig a les 13. Tots els nens ja han marxat i ell està sol pobret. Pot ser fa 1 minut que ha sortit el darrer, però ell veu TOTS els nens que marxen i ell NO.... està trist. Des de que en vam parlar i li vaig explicar ho porta molt millor. Quan em veu em diu: estic trist i ja em pregunta: que tenim per dinar? Abans de parlar-ne era dia sí dia també pataleta al sortir de l'escola.

- hi havia dies que quan em veia s’enfadava directament. Vaig indagar (tot el que es pot en un nen de quasi tres anys) i era perquè havia tingut algun conflicte amb un company o mestra i no l’havia pogut solucionar. S’havia reprimit de donar-li una espenta a un company que l’havia pres una joguina, perquè no està be o una mestra l’havia donat un toque per alguna cosa i ell no hi havia pogut dir la seva.... per exemple.
En quan em veia treia d’immediat l’emoció reprimida i l’exterioritzava.
Aleshores intentava buscar el motiu (complicat) parlar del que li feia mal i calmar-lo.

Mica en mica suposo que anirà calant i ells mateixos aprendran a gestionar-les de forma adequada. Mentre tant, anirem ajudant-los dia a dia a entendre el que els hi passa en cada moment. Segur que tindrem una generació emocionalment més intel•ligent que la nostra. N’estic convençuda.

[guilla]

gràcies entrerius per l'explicació.
Ahir vaig anar a buscar-la a l'escola més tard de l'habitual, normalment plego a les tres però ahir vaig plegar a les 5. Efectivament vam tenir una tarda complicada i la nit també ho ha estat...
ja intento fer això que expliques però ella és petita i de vegades és complicat perquè la persona amb què ha tingut el conflicte, amb bona fe, va fent comentaris tipus: no n'hi ha per tant, no et diré pas res més...
no havia pensat que el què pot sentir és por... pensava més amb fustració... però pot ser que tingui por. Ella encara no verbalitza la por. Provaré de parlar amb ella a veure si va per aqui. Aixó també explicaria que després li costi tant tornar a agafar confiança amb la persona...
moltes gràcies altra vegada!!!