Els "terribles 2 anys"

[aivlis]

Aviam això de les rabietes com va?
Jo pensava que les rabietes eren enfront negatives o al renyar-los però crec que era molt inocentota jo en això, perquè en el cas de'n baldufa comencen a apareixer però a vegades són per tonteries...! Per exemple ahir el seu pare l'hi va trencar la galeta per la meitat perquè se la menges més bé i va montar un pollastre de plors i crits...que no vegis...després no volia ni la galeta trencada, ni una de sencera ni res de res!...Ni disculpes, ni petons...Vam flipar!
això és el que ens espera? Rabietes per tot?

[**mariona**]

txeta com t'entenc...

[noviachuky]

aivlis, doncs si, és trist però és així.
he arribat a la conclusió que el Jan em fot la gran rabieta quan té son o gana, està susceptible i la lia per qualsevol insignificant coseta.
l'altre dia pq volia un gelat de la sirena, efectivament li vam dir que no, està molt encostipat i només falta que li donem un gelat pq agafi angines, està comprovat!
Aixi que va ser que no, vam sortir de la sirena ja cridant i aixi tot el cami fins a casa, la gent es pensava que l'estavem matant... en fi, i aixi cada dia a la tarda.
Al final quan surti a les 5 de l'escola anirem directes a casa i no hi hauran rabietes. Pq és molt fort a casa no en fa

PACIÈNCIA NENES! Com diu la mami de la Lia, a punt de fer els 3 anys sembla que se li està passant.

[entrerius]

el nostre fill ha fet 2 anys i mig, i el tema rabietes el vam encetar fa molt temps. Amb un any tela les que muntava!!!! Ara sembla que ja l'estem superant

Ha estat desesperant en molts moments, ja que te molt de caràcter i no acceptava un no per resposta. Però a casa sempre he intentat explicar-li el perquè de tot plegat. Quan tenen 1 any sembla que no entenen res de res i que no et fan cas... però van calant, i ara puc dir amb la boca petita encara que comença a acceptar moltes coses i que moltes d’altres les te interioritzades.

Quan n’agafa alguna de grossa espero a que s’hagi calmat i aleshores li demano perquè s'ha enfadat tant, li proposo la resposta, ja que ell encara no sap fer-ho i l'explico el perquè no ha estat possible fer el que ell volia. I ho entén.

Lo de les conseqüències que comentàveu ho trobo molt be. La conseqüència immediata a pegar és que no m'interessa continuar el joc: no m'agrada jugar amb algú que pega, no m'agrada estar al costat d'algú que pega.... i li demano que quan estigui tranquil ja m'ho farà saber.

Quan no vol fer alguna cosa, sempre li dic que quan vulgui ja m'avisarà i marxo del seu costat. Normalment accepta fer-ho de seguida. Per dir-ho d’alguna manera el deixo decidir a ell quan vol fer-ho, però no si s’ha de fer o no... d’això no n’hi ha dubte.

Molta paciència i ànims a totes. Continuarem aprenent a reinventant-nos cada dia.

[TXETA]

La veritat es que l'Aleix porta uns dies millor, ja s'ha adaptat a l'escola bressol i esta menys neguitos. Fem tot el que se suposa que cal fer (no fer-li cas quan fa rebequeries, quan pega deixar de fer el que fem amb ell, si tira res ho recollim i ho guardem,...) pero hi ha moments en els que la cosa es complica:

* Tens pressa i ha de recollir...
* Al cotxe ens la lia grossa perque vol pujar sol a la cadireta, cordar-se, s'escapa i es posa en el lloc del conductor, i mil i una que se li acudeixen...

Que feu en aquests casos?

[entrerius]

Txeta, ara ho has dit.... que fas quan tens pressa????

Un dia vaig llegir que quan res no funciona RIU!!! posa’t a riure i sorprendràs al teu fill. Prendre-t'ho amb sentit del humor i donar-li el tomb a la situació.

L'altre dia em vaig adormir. Teníem 1/2 h per llevar-nos, esmorzar, rentar-nos i vestir-nos, portar al nen a la llar i anar a la feina........ missió impossible!!!!
Doncs ho vaig aconseguir en 40' Vam anar corrents tota l'estona rient i dient: corre, corre que la mama s'ha despistat ooohhhhhh!!!!

[cullareta]

Veig que majoritàriament són nens dels que parlem....casualitat o realitat???

En Julio a la guarde fa dança i gimnàsia.... i avui m'han dit que quan li toca canviar-se diu que no vol i que el deixen fer xq no el volen traumatitzar..... creieu que fan bé??? Jo no hi estic d'acord, però com estem en un altre païs no sé què pensar....

[Ítaca]

Crec q la Txell comença a fer "rabietes" pròpiament dites... fins ara bàsicament eren rondinades, emprenyamentes, etc, però ara comença a estirar-se a terra a plorar! hahaha, però ahir l'itaco es va quedar amb ella!
Estaven tots dos a la terrassa, i la nena no sé què volia i l'itaco li deia q no, aleshores ella va començar a bramar i just quan jo treia el nas per veure què passava em veig l'itaco estirat tot lo llarg q és a terra picant amb les mans i els peus i imitant-la! Va resultar!
Ella es va quedar taaaan parada, q al segon va seure i va començar a riure com una boja de veure a son pare tirat a terra!!! (clar això fora de casa és complicat fer-ho...)

[xasevi09]

Hola noies,

Jo deia que el meu no tenia rabietes, que era tossut, doncs noies, la setmana passada va ser el no va més i va conicidir amb uns atacs de gelos cap al seu germà petit... en fi, sembla que amb els dies i a base de molts mimos i dedicació exclusiva ho estem reconduint. Fins i tots vam fer regressions amb el tema pipi i menjar... en fi, ni us ho explico...

Jo quan es comença a posar pesadet sovint utilitzo aquestes dues tècniques que diuen: l'efecte mirall o bé positivitzar la situació... ara bé, no sempre em funcionen...

I si, és cert, si hi ha gana o està cansat les coses són moooooolt més difícils.

L'altre dia parlàvem amb en xasevo que l'origen de les rabietes pot ser que sigui al dos anys perquè és una edat en que entenen moltes coses però encara no són capaços de fer grans raonaments i per tant hi poden haver moltes situacions dels dia a dia que els desborden. En canvi, cap els 3 anyets ja fan raonaments i potser per això es poden controlar més a nivell emocional.

Sembla que la única opció que tenim és tenir molta paciència i que el temps ho cura tot....

[guilla]

hola sóc nova, m'acabo de registrar encara que fa temps que us llegeixo. La meva petita ha fet els dos anys fa 10 dies i també estem en aquesta fase. A nosaltres ens va força bé intentar que ens escolti un moment i explicar-li perquè no pot fer-se el que ella vol en aquell moment, però donant a més una alternativa, aixó ara no pot ser però podem fer allò altre o això ara no pot ser però quan arribem a casa si, per exemple... encara que a vegades no aconseguim que ens escolti ... de totes formes pel què llegeixo segurament aixó anirà a més, tot i que ja fa temps que va començar.
El què no li agrada gens i sempre monta el número és que algu que no siguem jo, el seu pare, les iaies,.. li digui que aixó no es fa. Però no cal que sigui un desconegut eh! no sé, si un tiet o un avi li diuen: no aixó no!!! comença a posar una cara com de susto i ja la tenim liada... també és cert que moltes vegades amb les mateixes coses que li diuen que no nosaltres sóm més permisius.. però sempre acostuma a ser amb els homes que fa això.
Bé, seguiré el fil.

[modoki]

Escric a aquest post, encara que fa molt que no hi ha escrit ningú, perque l'he trobat molt interessant.
Estem passant una etapa complicada amb la nostra filleta i buscava altres mamis que estiguessin en situació similar i deixar de pensar que només ens passa a nosaltres. M'he vist reflectida amb moltes de les coses que expliqueu i és que bén bé cadascú de nosaltres és un mon.

Estic desorientada; la nostra filleta intenta constantment cridar l'atenció, tot i que tampoc puc dir que faci "marranades grosses", no fa gaire cas del que li dic, sempre te a punt el no i és bastant tossuda. Les monitores de la llar m'han explicat que imita comportaments negatius d'altres nens per a cridar l'atenció, val a dir que l'any passat a la llar estava molt contemplada i aquest any la situació ha canviat molt, mai havia plorat quan jo la deixava a la llar i ara a vegades ho fa; l'altre dia els vaig comentar a les monitores que no acabava d'entendre que li passava a la nena, perque nosaltres sempre li hem prestat moltíssima atenció i estem amb ella sempre que podem i fem coses junts, la monitora em va dir que potser era precisament això. Jo vaig flipar! No hi estic d'acord. Li vaig contestar que també hi podia haver un factor de caràcter, hi ha persones que necessiten cridar l'atenció i d'altres que no. Jo crec que l'Anna com a gairebé tots els menuts vol ser el centre del mon i això a mida que es fan grans ja no es així i els hi comporta un dol. Avui ho he comentat amb una companya de feina i m'ha dit que tampoc hi estava d'acord amb la monitora, com que és mare de 3 nens té més experiència i m'ha explicat que ella va tenir problemes amb un dels fills perque el sobreprotegia massa. Explicar-me això, em fa questionar si no estic caient en aquest parany i potser l'estic sobreprotegint i l'Anna s'hagi acostumat a que l'hagim de sobreprotegir. Espero haver-me explicat bé, si alguna de vosaltes em llegeix, em podrieu dir que en penseu? Necessito escoltar l'opinió d'altres mares i mirar de corregir-me si no ho estic fent prou be.

[entrerius]

Modoki, guapa, que feu??
Jo sóc una habitual en aquests posts.... i sí ens passa a tots i és de lo més normal i habitual....

D'entrada, per mi, dedicar temps i atencions als fills en absolut és quelcom negatiu i ni molt menys crea nens consentits.
La sobreprotecció normalment sempre és reflex de les nostres pròpies pors. Si no els deixem fer coses que per edat ja podrien fer perquè nosaltres encara els veiem petits i ens sembla perillós, si no deixem desenvolupar la seva creativitat, si sempre els donem la solució als problemes, si no els deixem experimentar, si per compensar qualsevol mancança deixem que se’n surtin amb la seva, si sempre prenem nosaltres les decisions per ells.... ... això normalment provoca dependència dels pares i baixa autoestima.
Sobreprotecció no és mai estimar molt, dedicar temps i atenció sempre que podem, parlar i raonar amb els fills, posar-los a dormir, dormir amb ells, estar allí quan ens necessiten, acompanyar-los quan tenen por...... això és donar-los seguretat i autoestima i el que permetrà tenir una independència dels pares quan arribi el moment.
Son conceptes molt diferents, tot i que hi ha gent que ho entén justament al contrari.

Està clar que pels nens no és el mateix una educadora que una altra i que l'actitud dels nostres petits amb cadascuna no és ni de bon tros la mateixa. Son persones diferents i actuen de diferent manera. Cadascuna té el seu tarannà i no totes son respectades, ni temudes, ni totes estimades..... cadascuna troba el que ofereix.

Els nostres petits estan en plena etapa del egocentrisme. El fet de voler dirigir l'atenció cap a ells contínuament, el no voler compartir, les rabietes constants..... és part de l'etapa en que es troben, la del egocentrisme, i cada petit la viu de forma diferent. Això es pot entendre com a quelcom natural, com una etapa que s'ha de passar i en conseqüència treballar amb cada nen el que calgui conjuntament amb la família i fent-li el seguiment o pots culpabilitzar els pares o l'entorn de l'actitud del nen i així fer veure que no en tens part de culpa i part de responsabilitat......

Al començament de curs la profe em va dir que el meu fill li reclamava l'atenció contínuament i que fins i tot li agafava la cara per dirigir-la cap a ell quan volia que l'escoltés i que estes per ell
Vam treballar a casa el tema dels torns de paraula, que a casa no ha assolit ni molt menys... és ell i ell i desprès ell.... però al cole de seguida ho va superar. Va ser fàcil, explicant-li que la profe havia d’atendre a tots els nens i que no era com a casa que la mama sempre està per ell.
Ell està encantat amb ella, fins i tot em demana d’anar al cole, cosa que mai havia fet. Però el dia que no troba la seva educadora es queda plorant desesperat.

Espero que ho pugueu anar modelant i que la mestra s’impliqui en aquesta labor ja que es produeix en el seu espai i en la seva presència (....)

Molts petons i fins aviat guapa.

[Marona78]

Hola! M'apunto al post...

El meu fill petit farà dos anys el dimecres, però la seva tossuderia i mal geni vénen de lluny! És un dimoni que tot ho toca (encén la TDT i la TV, el renta-plats, la rentadora, toca els DVD, s'enfila al sofà i baixa per l'altra banda, embussa el WC, toca les cremes, les colònies, obre pots de cereals...
El cas és que a part de ser un bon trasto, és tossut i molt independent: quan vol una cosa i no la hi dónes, se la va a buscar ell mateix ! Ara que s'acosta als 2 anys, ja ens ha muntat algun numeret. Tot ho vol fer solet i com que sovint no se'n surt, plors al canto!
Només pensar que la cosa tot just comença...
Amb la nena va ser més fàcil,era més dòcil i de bon conformar, tot i que és molt ploranera i plora per tot encara ara ...

Molts ànims, marones!

Segur que torno a passar per aquí...

Salut!

[PICASSA]

Uf, el meu ara té 2 anys i 3 mesos i estem de ple a totes i cadascuna de les situacion que dieu... és esgotador...
Em consola saber que passarà, i que és un etapa que han de passar... en realitat a mi quan fa aquestes rabietes em fa pena pobret... a la seva manera també ha de ser esgotadora aquesta època!!

[modoki]

Gràcies Entrerius pels teus ànims i explicacions i també a la Picasa i la Marona78 per la seva aportació. Després de llegir els comentaris de totes les mares del post, realment veig que qui més qui menys es troba en situacions així.
Jo crec que l'Anna tampoc no s'ho passa bé, a vegades trobo a faltar la meva nena que sempre estava contenta i reia, ara riu i és alegre però tot acaba sent un pols i és esgotador. Ja se que ho hem de passar, però aquest estira i arronsa dels límits costa molt. Jo m'ho passo molt malament qual l'he de renyar, no en se gaire perque a mi gairebé no m'havien de renyar quan era petita (pot ser fa riure però es així). Ahir vaig pensar, si em vol cridar l'atenció fent tonteries no li seguiré la veta i ... doncs bé, després d'una de les seves trastades vaig anar darrera d'ella i me la vaig trobar que es bebia l'aigua de l'aixeta del lavabo (l'aigua de casa no la bebem perque surt molt bruta dels diposits i sempre li dic que no la begui) amb el filtre del desaigua, quasi m'agafa algo quan la vaig veure! Tots els meus proposits de no armar un ciri se'n van anar a norris. Ja veig que es molt dificil trobar l'equilibri, tot i que amb amor i paciencia ho anirem intentant. Aviat tindrem una entrevista per fer una valoració de com li va a la llar amb la monitora i suposo que aleshores podrem parlar de com enfocar el tema.

[keyech]

Hola noies!
M'uneixo al fil.
L'Arnau farà 2 anys d'aquí a 10 dies. Té el mal costum de demanar-ho tot entre ganyolant i plorant. El meu home em diu que no li faci cas i, segurament té raó però nenes, que crec que això que els ganyols taladrin tantíssim deu ser qüestió de supervivència de l'espècie perquè sinó...
En fi, que nosaltres també muntem pollastres a la primera de canvi i a vegades em desespera!

[xinxineta]

Hola boniques, doncs el meu peque te dos anys i 11 dies tambe, i amb el meu home ens em començat a desesperar una miqueta, perque tot i que es bon nen, perque dorm i menja molt be, el tema rabietes, i tossuderia, el portem banstant malalment. Ja començavem a pensar que era el seu caracter i que era ell aixi i qu no i podiem fer res, fins que una meva amiga, professora de llar d'infants, me va parlar d'aquesta etapa... i jo pregunto?? a les que ho heu pasat, quant sol durar aquesta epoca?? Esper o un altre peque per l'octubre i si continuem aixi em faran caure tots els cabells!!! jajja gracies maques!!

[Ítaca]

Gràcies Entrerius pels teus ànims i explicacions i també a la Picasa i la Marona78 per la seva aportació. Després de llegir els comentaris de totes les mares del post, realment veig que qui més qui menys es troba en situacions així.
Jo crec que l'Anna tampoc no s'ho passa bé, a vegades trobo a faltar la meva nena que sempre estava contenta i reia, ara riu i és alegre però tot acaba sent un pols i és esgotador. Ja se que ho hem de passar, però aquest estira i arronsa dels límits costa molt. Jo m'ho passo molt malament qual l'he de renyar, no en se gaire perque a mi gairebé no m'havien de renyar quan era petita (pot ser fa riure però es així). Ahir vaig pensar, si em vol cridar l'atenció fent tonteries no li seguiré la veta i ... doncs bé, després d'una de les seves trastades vaig anar darrera d'ella i me la vaig trobar que es bebia l'aigua de l'aixeta del lavabo (l'aigua de casa no la bebem perque surt molt bruta dels diposits i sempre li dic que no la begui) amb el filtre del desaigua, quasi m'agafa algo quan la vaig veure! Tots els meus proposits de no armar un ciri se'n van anar a norris. Ja veig que es molt dificil trobar l'equilibri, tot i que amb amor i paciencia ho anirem intentant. Aviat tindrem una entrevista per fer una valoració de com li va a la llar amb la monitora i suposo que aleshores podrem parlar de com enfocar el tema.

Modoki, t'entenc pq jo em trobo com tu... estic cansada d'aquesta lliuta constant amb ella, tinc la sensació q no estic disfrutant de la meva filla, ella no em deixa... no para de fer coses "prohibides" (seure al moble de la tele, pujar de peus sobre la cadira... bé, no acabaria), m'està retant constantment, i sento q ja no puc més.
Sols tinc ganes de plorar i donar-me per vençuda amb ella, deixar-la fer el q vulgui i prou (i em molt mal sentir-me així). No sé en què l'hem cagat, no ho sé, però porto uns dies fatal.
A més tinc clar q el problema sóc jo. A la llar, es porta de maravella, amb mons pares, té dies de tot, però vaja, normalment bé... quan l'itaco és sol amb ella, perfecte també, ara quan entro jo en escena, ja està, tot se'n va a la me...
Aquesta tarda anem a veure un psicòleg infantil, com a mínim q m'aclareixi si el psicòleg el necessita ella o jo

[Takita]

Ítaca, al llegir el principi del teu missatge t'anava a recomanar que anéssiu a un psicòleg infantil (més que res perquè quan fa aquestes coses és amb tu) i ja veig que hi aneu aquesta tarda. A veure què us diu. Ja ens explicaràs, que vagi molt bé .

[modoki]

Hola noies!
Ítaca, ja ens explicaràs com ha anat! Tots els consells poden ajudar.
Jo crec que en el cas de l'Anna molt problema ve de la llar, a banda que ella provi els límits, etc.
Vaig tenir una conversa amb una de les monitores i ella també em va comentar que hi tenia bastant a veure la llar i per altra banda també hi ha els avis. Ara us ho explico, a la llar són molt poquets i l'any passat n'hi havia molt pocs de petits i potser ella era la més petita i, per tant, molt contemplada; aquest any també són poquets però la majoria són molt petits. Així doncs, aquella atenció que rebia ha quedat desplaçada a una colla de nens que eren nous per ella i ho ha notat molt, doncs de l'any passat només en varen quedar 3, que són els "grans". I el tema dels avis, doncs ja us podeu imaginar per on va, actuacions contradictories i sobreprotecció a tope. També em van comentar que havia perdut l'alegria i l'espontaneitat que tenia el primer any de llar com ja comentava en el missatge anterior.
La conclusió va ser que l'Anna intenta cridar l'atenció com sigui i que potser uns i altres li estavem massa a sobre. He mirat de trencar esquemes i fer les coses de manera diferent i passar un missatge bastant "camuflat" als avis (per que no s'ofenguin) de que no se l'ha de sobreprotegir. Jo també intento de no caure en la sobreprotecció i donar-li ordres clares i curtes, intentant no contradir-me i amb menys flexibilitat que abans. També hem intentat repartir més bé el temps familiar, vull dir més estona amb el papa, més estona tots junts... tot i que a vegades és difícil.
De moment, sembla que ha millorat, tinc que parlar altra vegada amb la monitora per veure si a la llar han notat alguna millora, però jo ho he notat bastant.