Vull un embaràs

[bubu16]

Hola
Fa temps que us segueixo i crec que el fòrum esta molt bé per ajudar-vos unes amb les altres…
Jo tinc un “problema” i escric aquí per haver si alguna es troba amb la mateixa situació i que ha fet perquè la veritat que hem te una mica desesperada…
Fa 8 anys que tinc parella, 1 que vivim junts… ell te feina fixa i bon sou i jo fa poquet que he obert un negoci i ara comença a donar els primers beneficis… la qüestió es que jo tinc unes ganes enormes de ser mare.. sempre m’ han agradat els nens, he estudiat per això i fa uns mesos que se m’ ha despertat el rellotge de la maternitat… pel que fa a ell hem diu que es massa aviat, que ara no es bon moment, que es un gasto… Jo tinc 24 anys i ell 28.
Uff no se noies, però jo en tinc moltes ganes… li he proposat de ficar-nos-hi d’ aquí un any així entre que naixerà i tot ja hauran passat dos anys que el meu negoci ja anirà bé del tot i n se… però hem diu que no…
Jo se que li agraden els nens, però pel que es veu els nens dels altres... :’(
A mes ara alguns amics ja comencen a tenir criatures i jo es que no puc... jo també vull!
Us heu trobat amb el meu cas? Que heu fet?
Moltes gràcies per haver-me llegit.

[pantxa contenta]

Hola bubu, primer de tot benvinguda! Et dono la meva opinió, pero aqui les úniques opinions que compten a l'hora de prendre aquesta decisió són la teva i la de la teva parella. Jo entenc que l'entorn i més quan el tens ple de bebitos, et fa pensar que tu també el vols ja, però aquesta decisió l'has de prendre amb la teva parella, no perque l'entorn tiri de tu. Si tu en tens ganes i ell encara ho veu aviat, deixa passar un temps, i torna a treure el tema, però per experiència crec que el pitjor que pots fer és insistir constantment. A mi em va passar amb el casament, vam estar 8 anys i ell no es volia casar i contra més em deia que no, jo insistia més fins que vam tenir una discussió forta on em va dir que jo només pensava en el que jo volia i no en el que ell m'estava dient, que no l'agobiés i que ja ens ho plantejariem més endavant. Doncs al cap de uns mesos de no insistir, es va relaxar amb el tema i es va engrescar i fa 9 mesos de la boda, aixi que crec que si li deixes temps per a que es faci a la idea, ho aconseguiràs! No se si és el que volies llegir, però de vegades quan sen's fica una cosa al cap, no comptem que per aquestes decisions som dos! una abraçada forta!!!

[ner]

Hola,

Jo també sóc autònoma amb negoci propi.

T'explico el nostre cas. A nosaltres ens semblava que mai era el moment oportú. Primer perquè acabavem de posar-nos amb el negoci, després perquè varem fer la hipoteca i ja teniem prous gastos, llavors ens varem casar i amb la organitzció ja anavem prou atabalats, ... i quan ens hi varem posar, jo amb 31 anys i ell amb 33 (portavem 6 anys junts), programant-ho tot (si em quedo el mes de gener, serà el setembre perfecte per la feina) doncs no! D'això fa un any i mig i seguim buscant.

Aquest cas és el meu; i cada parella és única. Però jo he après que mai és el moment perfecte: sempre hi ha despeses inesperades, feina imprevista etc. Arriba un moment però que la parella decideix dir si amb tot el que això comporta.

Ànims

[zenitram]

Hola Bubu!

Això del rellotge biològic és una mica fotut.. Jo també quan tenia la teva edat volia un nen però no tenia parella!! a més, trobo també, vist amb perspectiva, que era molt jove.. Però la teva situació és una mica diferent. Tens una parella estable, amb sou fixe, i tu tens un negoci que sembla que va bé..Suposo que planejar tenir un fill al cap d'un any no és gens descabellat. El que passa és que els homes, la majoria, quan tenen menys de 30 anys, n o estan per aquestes coses (i quan tenen més de 30 alguns tampoc). Ells sempre pensen que mai és el moment perquè és que sembla que mai puguin estar preparats.. Ho veuen massa responsabilitat i tenen moltes ganes de passar-s'ho bé, de continuar amb la seva vida de sempre sense haver de fer cap sacrifici per res.. I és que un fill comporta molts sacrificis i això ja ho veuràs tu.

Jo de totes maneres, com tu tens 24 anys també et veig molt jove i que et queda molt per descobrir i passar-t'ho bé.. Jo vaig tenir el meu primer fill als 33 i ara als 35 en tindré el segon. M'he donat compte de què un fill comporta molts sacrificis i que no tens temps per a tu i per a res.. Pensa en això.. Que a la que comencis deixaràs de fer moltes coses, la vida social que tens ara no la tindràs ni molt menys (tindràs la vida social del nen, hauràs de canviar d'amistats..) i moltes coses.. No és que et vulgui desanimar de la teva idea, només et dic la realitat perquè vegis que no és tan meravellós com ens sembla de bon principi.. Les mares joves que tenen fills, a més, viuen aquests canvies amb més enyorança perquè és que resulta que les seves amigues, la gran majoria, no tenen fills i la seva vida és sortir sortir i sortir..Tinc una cosina que va tenir el seu primer fill als 19 anys i buff..No sé, t'ho has de plantejar bé i veure tots els pros i contres..Com a ventatja de ser una mare jove està el fet de que tens més forces, estàs més bé també físicament, i que quan els nens siguin grans tu encara podràs aprofitar el temps per sortir (no és que als 40 anys no es pugui sortir però ja és una altra història). Ah i que també el salt generacional no és tan gran..

Però pensa també en el teu negoci, que si acabes de començar ara potser seria millor estar un temps amb el negoci per veure com rutlla tot i quan rutlli tot sol i tu puguis delegar la teva supervisió en una altra persona seria molt millor, no sé, perquè és sque hauràs d'estar un temps dedicant-te a l nen o nens gairebé en exclusiva. No sé com ho veus tot això. També la situació actual econòmica no ajuda gaire a decidir-se, això és la veritat, però d'aquí a un temps no sé si serà millor..

Ja ens explicaràs com va tot.

[charito]

Mira jo et diria que quan tens un fill es un trasbals molt gran a nivell personal i de parella. S'ha de posar-hi moltes ganes i molt d'esforç i si un dels dos no hi esta al 100%, doncs podria ser un problema greu.

Necessites que el pare hi sigui, i si no hi ha un compromís i ho fa per complaure't a tu et pots trobar que et digui, no volies un fill? Doncs au, ara t'espaviles.

Jo també crec que sou molt joves i tenint temps per davant no cal pressionar-lo sinó que també s'ha de respectar els temps de cadascú. Ara has plantat la llavor, doncs paciència i d'aquí uns mesos o un any ho torneu a parlar i potser ha canviat d'idea.

[lilianna]

Mira, en el meu cas, jo tinc 28 i el meu home 32 i al setembre farà un any que ens vam casar, i 3 que vivim junts... hem acordat començar a buscar "sense estressos" a partir de setembre, però diguem que hi he posat més insistència jo que ell... és a dir, ell vol ser pare, però els passos aquests sempre li fan mandra (va passar igual quan vam anar a viure junts i quan ens vam casar...) li fa cosa posar-s'hi perquè crec que en general, els homes tenen pànic als canvis!!! Jo entenc que ha de ser una decisió compartida, però també crec que el pès més gran de tenir una criatura recau en la dona, els canvis físics, a nivell laboral, etc... els ha d'assumir principalment la dona, i que si una està convençuda que vol ser mare... és molt difícil reprimir aquesta sensació!! Jo deixaria passar un temps i tornaria a tocar el tema, que no s'acabi convertint en un problema de parella!!

[Mer82]

Bon dia Bubu,
Jo crec que és una cosa dels dos, com bé et deia pantxa contenta dona-li una mica de temps... el meu marit no volia nens ni casament, ara fa 9 mesos que ens vam casar i comença a empaitar-me amb el tema nen! és més aquest mes deixo ja les pastilles per fer una desintoxicació i de cara a setembre comença a buscar.... no el pressionis, ell solet es donarà compte de les coses!

[bubu16]

Moltes gracies per anar contestant…
Potser si que hauria de no insistir tant havere si la cosa es refreda una mica i despres es ell qui s’ anima…
El mes passat vaig tenir un retràs de 4 dies i tot i que ell n’ estava molt segur que no esperàvem a cap nou membre, hem semblava com si tampoc li fes res tindre’n un… potser per aquest fet encara m’ han vingut mes ganes…
Jo crec que si t’ has de ficar a buscar el moment ideal no el trobes perquè sempre tens cosses a fer ho ha millorar…
El que representa tenir un Bebe, ho tinc bastant clar, fa 4 anys que treballo amb nens i hem vec bastant capaç de poder afrontar la situació. Ja se que s’ han de canviar moltes cosses que feies abans i que amb un petit potser no podràs fer però tot es cosa de saber-se adaptar a mes crec que la felicitat, alegria, bon humor, carinyo, estima…. Que et pot transmetre un nen/a no te res a envejar que el sortir amb les amistats fins les tantes de la nit ( cosa que ja no faig)
Pel que fa la edat, per una part si que hem veig jove i vec que tinc molt temps per ser mare però per l’ altra vui ser mare jove, tenir energia per seguir al bebè, poder estar a l’ altura del que hem demana… fa encara no un any vaig perdre a la meva mare, ella es va perdre moltes cosses per veure de mi i de la meva germana ( mes petita) i no vui que jo hem perdi tant com ella ni tampoc que els meus nens es perdin estar amb la seva mare. I això que la meva mare hem va tindre amb 29 anys.
Us aniré informant de com va la situació.
Moltes gracies per anar contestant.
Si alguna es troba amb la mateixa situació que la meva que o comenti.

[bubu16]

A quina edat vau tenir vosaltres el primer fill/a?

[June]

La meva parella i jo ens portem gairebé nou anys i el que va passar és que quan ell va començar a tenir-ne ganes...jo em trobava massa jove.
Vam arribar a un pacte "Quan jo faci xx en tornem a parlar" i a tots dos ens va semblar bé. Ell no en va tornar a parlar i va complir el pacte fins que, efectivament, vaig fer els anys acordats (en el meu cas, els 30). En vam parlar de nou i ho vam posposar dos anys més. I ara fa 10 mesos vam fer els "previs" (visita gine i analítiques) i fa 8 mesos que busquem.
A nosaltres ens va servir fer-ho així. Va ser un pacte que tots dos vam trobar encertat. Potser, tot és parlar-ho i trobar la solució que millor s'adapta a tots dos i complir el que s'acordi.

[Mer82]

Jo aquest any faig els 30, i aquest mes és el primer sense las pastis, farem neteja de cos i per setembre ens posarem però sense presa, que vingui quan vulgui!

[sandra86]

Hola bubu, la veritat es que jo també estic passant per una fase molt semblant a la teva, tinc 25 anys i jo al principi en tenia de ganes de tenir un nadó però a la meva parella la vaig agobiar massa en una setmaneta dient-li a totes hores i ara ja fa uns dies que no li dic res i es ell que em comença a preguntar pel tema i sembla que li interessa. Un consell, jo et recomano no repetir-li masses vegades i ja veuràs com en un dies és ell el que et busca i et demana pel tema.

ànims i molta sort!!

[edae]

Si li has proposat que d'aquí un any us hi poseu, i ell no el veus gaire per la labor, espera't uns mesos a tornar-ne a parlar. No li insisteixis perquè serà pitjor. Igualment estàs disposada a esperar-te un any no? Doncs deixa'l que hi vagi rumiant, sense pressions.

[leucar]

hola noies!!!
La meva opinió al igual que moltes companyes que ja han contestat és no insistir. Nosaltres fa 7 anys que estem junts i fa un any que vivim plegats. tots dos tenim 34 anys i ara ens hi hem posat. Fa uns 5 mesos que busquem i de moment així estem. La veritat és que els homes necessiten més temps. Jo sempre li deia que en tenia ganes però ell res de res i de sobte al gener em va dir.... som-hi!!! sense dir res de res.
També crec que amb 24 anys ets joveneta però això depen de cadascú i de cada parella. Jo t'animo i t'aconsello que no t'atabalis (molt fàcil de dir).

Per altra banda jo estic fent tots els esforços del món per relaxar-me i per no pensar en el tema... i hi ha dies que no hi ha maneres... en fi. Espero que t'hagi servit el consell però el què si que és cert és que els homes van a un altre ritme,

Records.

Leucar

[miriameta]

per experiencia el millor es donarlos temps despres de soltarlos el que pensem, perque els coste molt perdre la por :)
Jo vaig trigar 9 mesos a convencerlo i pel meu cumple em va donar el meu regal :) portavem ja 9 anys junts i 1 de casats.

El que preguntes de l´edat, el vaig tenir amb 26 casi 27. Pero jo he estat preparada tota la meva vida, jejeje crec que volia ser mare desde que vaig neixer :p

[laura_28]

mira el meu també era aixi que no i que no i jo que si i que si....fins que ho vaig deixar per acabat vaig decidir no dir res.....i al cap d'uns mesos el dia del seu aniversari em va dir som-hi???

i mira ara anem pel segon! tenen molta por es pensen que no ho sabran fer, el meu no es gens canaller, no li agraden el seu i vamos perque es seu,,,,no en toca cap mes...aixo si se l'estima amb bojeria, pateix molt quan esta malalt....per tant paciencia....tu diga'li que estas preparada i que l'esperas que quan estigui preparat que t'ho faci saber, no el pots forçar.....

[SONIBCN]

Hola bubu, mira te explico mi caso. Me case va a hacer estes mes 5 años, y yo vivia en Barcelona, trabajaba alli pero cuando nos casamos nos fuimos a vivir a otro sitio e ir a trabajar a Barcelona cada dia me suponia mucho gasto asi que lo deje. Yo siempre he dejado claro que queria tener hijos, a mi marido la verdad que le daba un poco igual. Pues fui de trabajo en trabajo y era lo tipico que me esperaba a ver si me hacian fija, era que no, a por otro y claro no me iba a quedar embarazada sin trabajo. Pues finalmente encontre un trabajo que me encantaba pero me hicieron una faena muy gorda para meter a otra persona en mi puesto (familia de una de la empresa) y me fui a la calle en plena crisis, me era imposible encontrar trabajo y el primer mes que no cobraba ya paro...¡¡sorpresa!! Me quede embarazada. La verdad es que llevabamos ya un año probando porque yo soy muy irregular y mi marido entre semana esta muchas veces fuera de casa asi que coincidir ovulacion con chikichiki era un poco complicado, asi que decidimos ir a por el bebe porque si te esperas al momento adecuado no lo encuentras nunca.
Aun asi, tambien te digo que aunque llevaramos tiempo intentandolo el dia que me dijeron que estaba embarazada pense: "pero que he hecho!!!!!" jajaja. Mi marido a veces me decia que no queria tener hijos, que si teniamos alguno seria porque yo si que quiero y ahora es el quien me dice que venga, vamos ya a por el segundo.

Luego en cuanto a gastos, yo no lo he notado tanto. Tambien depende de lo que quieras o no gastar, si quieres que tenga muchos juguetes, o yo que se. Yo por ejemplo he tenido la suerte de que moises, carros, mucha ropa, silla del coche, etc,. las he heredado de mis sobrinos pero en lo que es el dia a dia, pañales y poco mas, y nosotros le compramos juguetes y ropa muchas veces, pero tampoco es un gasto tan tan grande, yo creo que eso se nota mas cuando ya van al cole. Y ademas yo le he dado pecho hasta los 8 meses que por mis amigas que han dado leche de formula se que es bastante cara.

Pero bueno, eso teneis que ser vosotros, lo que creais, cada casa es un mundo. Nosotros por ejemplo ya hacia tiempo que en nuestro entorno habia niños y no saliamos de fiesta asi que no nos corto mucho nuestro estilo de vida, y la verdad que si que hay cosas que han cambiado, pero no las echo de menos, y menos aun cuando le veo!!! Ahora incluso me da cosa ir a por el segundo porque es tan bueno que como no me salga igual me da algo, jajaja!!!! Y tambien pienso si al segundo podria llegar a quererle igual...que me imagino que si, pero es que es un sentimiento super bonito, tanto para la madre como para el padre, porque yo a mi marido le he visto hacer cosas que no me lo habria imaginado en la vida!!!

Bueno espero haber podido ayudarte un poquito, ah por cierto, que yo tuve a mi peque con 28 y mi marido 30

[bubu16]

Moltes gracies.
Doncs faré això no insistiré mes, deixaré passar el temps havere si es ell qui es decideix a dir alguna cosa i si no d’ aquí uns messets tornaré amb el tema.
Espero que al veure l’ evolució del seu amic potser s’ anima una mica… jeje
Avui he somiat que estava de part… aixxx… es que en tinc tantes ganes…  però res a esperar… això es cosa dels dos i d’ aquí un any ja es veurà…
Moltes gracies una altra vegada
I si voleu anar comentant aniré passant per aquí. Jo també us aniré informant de com va la cosa.

[lupitafriend]

hola bub, doncs ja ho tens clar no? millor esperar si els dos no esteu convençuts, sino ho passareu mala,ent tots tres.
ets molt jove i pots esperar.

per cert, no voldria semblar borde pero podries editar el titol del post siusplau? fa una mica de mal d'ulls. "vull".
gracies

[Aquitania]

Hola bubu16

he viscut, com tu, el fet de perdre un pare (o una mare) a una edat que no correspon i la pèrdua d'un familiar en plena sol·litud: situacions que m'han marcat i m'han despertat el meu instint maternal. Era de les que deia: ufff...encara sóc jove i em queda molt de temps...

estic en plena carrera universitaria, treballant del que no em correspon, pagant hipoteca, el meu marit acaba de canviar de feina, fins l'any passat el meu instint era 0... i no creguis que el tinc molt pujat ara... pero la pèrdua d'un ser estimat en una situació dramàtica et fa adonar de l'importància de la família, de la gent que t'estima i estimes, i sobretot allò per la qual la descendència existeix

Per tant, si els dos esteu assentats, perfecte. Ara bé, els 2 heu d'estar totalment d'acord: un bebè minva la parella, sobretot el primer any ja que són molts canvis, no nomès en la teva vida social-econòmica-laboral, sinó també en la teva vida de parella.
Per tant, és super important que ell en tingui ganes, en vulgui o al menys decideixi per ell sol que ENDAVANT. així que espera't un temps i torna-li a comentar.... poquet a poquet... a veure què...