Coneixeu algún piscòleg que em pugui ajudar?

[crissie]

Hola noies...
Desde fa temps que no estic gaire bé...
Normalment ho fico tot dins el sac de les hormones, però cada dia em sento més vulnerable.
Ploro amb moltissima facilitat (riureu, pe`ro l'altre dia vaig plorr amb un capitol de Doraemon )... De seguida m'emociono, i em poso molt trista...
Em sento sola, sensible, irritable i molt molt dèbil (de cap)...
La situació a casa amb els dos petits em supera cada dia més, i el mal moment de parella no ajuda.
Físicament també em trobo força malament: L'esquena destrossada, molts marejos, picors a mans i peus, molts mals de cap, etc...

Vaig anar al meu metge i les analitiques surten totes correctes, i he pensat que potser tot surt del mateix lloc, osease del meu caparronet que sempre està bullint...

Després d'aquest rollo monumental, us demano:

Coneixeu algún professional, Piscòleg o un ltre especialista que sigui de confiança i que cregueu que em pot ajudar?
És que jo no en conec cap, i sé que is agafo la guia mèdica, segur que vaig a parar al típic que només veure'm em dirà que tinc les hormones alterades, que tot i que és veritat, em sembla que tot va més enllà.

Gracies com sempre

[ursulxunxa]

crissie,

no conec cap psicòleg, però espero que alguna companya et pugui ajudar.

Només et volia dir que molts ànims.
Els primers mesos d'un nadó (i a més a més amb un germà gran a casa)
són molt durs però a mesura que el nadó va creixent tot va tornant al seu lloc.

Molts ànims!!! una abraçada

[laura_28]

jo conec una però es a Manresa, espero que algú et pugui ajudar mes que jo!

i si que ha de ser dur amb 2 petits per casa, feina i la casa, parella tot es una muntanya, però ja veuràs com aviat podràs veure aquest missatge com una cosa llunyana......

una abraçada molt gran!!

[jllt]

Hola Crissie, entenc perfectament com et sents perquè, com tu, sóc mare de dos criatures que es porten molt poc (setze mesos) i al tindre la segona vaig deixar de treballar perquè no podia combinar de cap manera la meva feina amb dos fills tan seguits. I fer de mama les 24 hores de dos criatures tan petites no és fàcil. Ja sé que abans era el més normal del món però ara són altres temps, les dones ens hem acostumat a treballar pel nostre compte, fora de casa, a tindre la nostra vida personal i independent, i veure'ns tan lligades en poc temps a dos personetes que es converteixen en el més important de la nostra vida i que veus que depenen tant i tant de tu suposa un canvi bestial (com a mínim, parlo per mi).

Jo ara ja dic que estic a la recta final d'aquest túnel (i no voldria que sortís cap mare criticant-me per dir-ho així: la maternitat és lo més meravellós del món, però també és dur, no ens enganyem): el nen té tres anys i la nena n'ha fet dos, però aquests dos anys que deixem enrere han sigut una muntanya russa amb molts moments complicats i durs. A mi m'ha passat una mica com a tu, Crissie, que el fet de ser mare m'ha tornat molt més sensible i m'he avergonyit de plorar amb segons quines coses que deixarien enrere el teu episodi de plorar amb el Doraemon, i tot i que el meu home sempre ha estat al meu costat, és inevitable sentir-te sola en molts moments perquè t'adones que tot el pes de les criatures, de la casa, de tot, el portes tu. Com bé dius, per una banda hi ha la cosa física: mals d'esquena, mals de cap, jo portava al damunt 15 quilos més que em feien sentir feixuga com una vaca... i també la cosa psicològica: sentir-se sola, anul·lada com a personeta en moltes ocasions, lluny del que havia sigut la teva vida anterior (no tan llunyana). Se te'n fa una muntanya i no veus que hi hagi cap llum al final del túnel. Però sí. Sí que hi és. I tant que hi és! Jo ja la vaig veient, malgrat que també passo dies que tot em supera i em tancaria en una habitació per no haver de veure ningú, ni tan sols els nens, que et desborden per tot arreu amb tanta energia i posant-te a prova contínuament a l'edat que ja tenen els nostres. Però és qüestió de ser fortes i de voler entendre la situació: de llevar-se cada dia, probablement amb mala cara per les poques hores que haurem dormit, somriure davant del mirall i pensar que comencem un nou dia en aquesta aventura que fa poquet han començat a viure els nostres fills, la vida. I que els volem acompanyar en aquest viatge tan bé com puguem, i que nosaltres anirem recuperant de mica en mica aquell espai nostre, l'espai amb la parella, que no ens podem pas enganyar: amb dos criatures tan juntes i si no tens ajuda externa -padrins, tiets, amics-, la vida de parella desapareix una bona temporada per moooooolt que ens diguin que hem de trobar moments per estar sols. Tenim crios, doncs hem d'apetxugar. Al meu home sempre li dic que hem d'admetre que passem una etapa dolenta com a parella però que és això, una etapa, i que de moment estem superant units i que quan en sortim estic segura que en sortirem molt més reforçats. Crec que abans de res, Crissie, cal intentar tindre una actitud positiva malgrat que sé perfectament per experiència que hi ha dies o moments que ho fan impossible. Però no tens cap motiu per no ser positiva: has tingut dos criatures volgudes, que tenen salut, i que els moments d'alegria i de felicitat que et van donant compensen tots els mals moments que puguis viure. Ara costa veure-ho perquè encara els tens molt petits, però tingues paciència, viu el dia a dia respirant a fons i admetent que no és una etapa gens fàcil, però que passarà molt més aviat del que et pensis. Sé que és fàcil dir-ho però molt difícil d'acceptar-ho mentre ho estàs passant, a mi fa un any i un any i mig tothom em deia lo mateix: paciència, que quan la nena et camini i comencin a entretindre's tots dos germans canviarà la cosa. I ha canviat moltíssim. Hi ha llum al final del túnel, Crissie, t'ho asseguro jo, que tampoc la veia fa uns mesos!

No et puc aconsellar cap psicòleg perquè no en conec cap, només et diria que si has estat mare de dos criatures tan seguides ets molt valenta i forta i segur que pots ser capaç, amb l'ajuda de la teva parella, d'anar-ho superant perquè és una etapa i tens una mica l'obligació de somriure per les teves dos criatures però sobretot per tu. I una última cosa: parla molt del que sents amb el teu home. A mi em va anar sempre molt bé.

No sé si t'he pogut ajudar gaire, de fet només t'he explicat una mica la meva experiència perquè veig que venim d'un mateix punt de partida.
Molts ànims i pensa que tens amb tu lo millor de la teva vida. Ja sé que és molt fàcil de dir-t'ho i molt difícil a vegades de fer-ho però gaudeix-ne, i si comptes amb l'ajuda del teu home, busca mitja horeta al dia només per a tu. Per mi això va ser clau.

Molt ànims, i pensa que els pitjors moments van passant, van passant...
josefina

[xiana]

Crissie bonica crec q totes aquí t'entenem molt be, perque com diu la jllt ser mare és meravellos però té moments que es fan dificils.Jo he passat tmb una mala temporada, una mica diferent pq el meu problema (q se'm feia muntanya) era relacionat nen-família-hormones clar! jeje, i em vaig decidir a consultar a un psicòleg encara q sempre havía estat una mica esceptica. A mi m'ha anat moolt be, t'ho recomano 100%, pq em va donar una altra visió de les coses, i em va ajudar/i ajuda, a reconduir la meva postura o la meva actuació en segons quins moment per tal de portar-ho millor, tmb amb la parella...
El que et recomanaria és q sigui una persona preferiblement dona i que hagi estat mare crec q té una sensibilitat diferent. Jo vaig trobar-ho preguntant en un gabinet d'aquests d'ajuda familiar (hi han classes pre part, logopedia, ajuda a l'aprenentatge,etc) vull dir que està orientat a les famílies, segur que allà on vius deu haver-hi algu semblant!

Molts ànims i sort!

[crissie]

Moltes gracies a totes boniques!

JLLT saps com he acabat el teu comentari, no????? amb la llagrimeta M'ha agradat motissim que m'expliquéssis tot això i m'ha anat molt i molt bé. Moltes gràcies.

[Betth]

Hola bonita,

Primer de tot molts ànims, no ets la única i totes en algun moment ens sentim com tu. Jo també estic tot el dia absorvida per les meves filles hi han moments que ni sóc persona. Però em recomforta sabe que només serà una etapa de la meva vida. Que després serán més autónomes i podré començar a rebre tot el que estic donant.

Et recomano que busquis per a teva zona un grup de criança allá entre mares es dona molt de suport i veus que hi han més com tu. Jo tinc un contacte que és una dona que treballa de psicóloga en una escola i a part a les seves hores lliures fa activitats per a grups de creixement personal i recolçament familiar.També es mare de familia així que et comprendra perfectament. Desconec si aten de manera individual, és a dir, cassos concrets com el teu però a vegades en acabar sessions si que he vist mares explicant-li les seves problematiques, emocions, sentiments etc.

Si t'interesa et puc passar el email i el mòbil.

[Yanara]

Hola crissie,
no conec cap psicòleg, que era la teva pregunta, però, aprofitant el comentari de la Betth, et recomanaria que busquessis si al teu CAP hi ha les reunions del programa "Ja tenim un fill". A mi m'ha anat molt bé trobar-me cada setmana amb un grup de mares que estàn en el mateix procés que jo, amb els mateixos problemes, maldecaps i inexperiència.
Ara ja han acabat, però tornen al setembre, amb el curs escolar. Hi pots anar amb nanos de fins a 8 mesos i xerrem, fem massatges, cantem cançons i resolem dubtes de criança. Encara que hi vagis amb el nano és un moment per tu.

La pàgina de l'Ajuntament no està actualitzada, n'hi ha algun més, però perquè te'n facis una idea: http://w110.bcn.cat/portal/site/PortalBressol/menuitem.d894dc63ba605bb454a354a3a2ef8a0c/?vgnextoid=dd0d3014c46f6210VgnVCM10000074fea8c0RCRD&vgnextchannel=dd0d3014c46f6210VgnVCM10000074fea8c0RCRD&lang=ca_ES

I endavant. Aquí al fòrum he après una frase que m'ha ajudat força: La vida és dura, però jo ho sóc més. I té tota la raó.

Un petó i una superabraçada d'energia positiva.

[Maroa]

Hola Crissie,
A on vius? Si encara necessites un psicòleg, conec molta gent i et puc donar algun nom.
Moooooooooolts ànims i estem amb tu!

[Sesita]

Hola Crissie,
En primer lloc t'envío molts ànims, entenc perfectament com et sents. Els meus fills es porten 20 mesos i t'asseguro que al principi va estar molt més dur del que ens havíem imaginat. Ara cada vegada més anem molt millor, van tenint els mateixos ritmes i tot va tornant al seu lloc, amb dos terretrèmols que ens porten de cap, però molt millor.

Has sentit parlar de la psicóloga Cristina Silvente? ens va fer algunes classes al curs de lactància. Es especialitzada en psicología perinatal, et deixo el seu enllaç http://cristinasilvente.wordpress.com/about/ .

Espero que aviat et trobis millor. Una abraçada!

[soclamarga]

Hola crissie,

respecte la part psicològica no et puc ajudar i com a molt et diria el que t'han dit les altres noies.

Però pel que dius de la part física sí que sembla que hi hagi d'haver alguna cosa més, a part que "el teu cervell sempre estigui bullint"... al principi he pensat amb algo de la tiroides (jo vaig tenir hipertiroidisme al desembre i portava uns mesos que anímicament estava fatal, em posava mooolt nerviosa fàcilment, no em veia amb cor de fer res, tot se'm feia una muntanya...) però clar, si dius que t'has fet analítiques i estàs bé, doncs no deu tenir a veure amb això (te l'han mirat la TSH i la T4, no?). Però després he pensat que els símptomes que expliques sembla que estiguin relacionats amb tema cervical (mal d'esquena, marejos, etc). I no sé, m'ha vingut al cap que fa uns anys em vaig recol·locar la primera vèrtebra (que es diu Atlas) amb una tècnica que es diu Atlasprofilax. A mi em va anar molt bé (desde llavors em puc estirar al llit de panxa enlaire, cosa que abans no podia fer perquè em feia molt mal l'esquena), i s'ho van fer vàries familiars meves i també els va anar bé. Pot semblar un timo, és una cosa que amb 5 minuts t'ho fan i et cobren (en aquells anys) uns 150 euros.., però recordo que a la informació que et donaven deien que moooolts problemes físics que es tenen, tipo migranyes, dolors d'esquena, marejos, desequilibris, etc són causats per la luxació d'aquest atlas (que molta gent la teníem luxada, sobretot en persones que han tingut accidents de cotxe amb el típic latigazo cervical, que van néixer en parts difícils, etc). No ho sé, vull deixar clar que jo no en tinc ni idea, ni sóc metge ni em vaig informar quan m'ho vaig fer ni després, però volia comentar-ho per si penses que hi pot tenir alguna cosa a veure que puguis buscar informació.
''
O si més no perquè busquis més una causa "mèdica" a l'afectació física, que no crec que pugui ser causada només per la part psicològica (això de les picors a les mans i peus sembla algo que hagi de tenir causa física, i sembla prou imporant, no??).

Aix, no sé, espero que et recuperis ben aviat d'aquest malestar que no et deixa acabar de gaudir d'aquesta època que "en teoria" hauria de ser tant maca (per molt cansada que sigui lògicament)...

Molts ànims!

[glorieta]

Hola Crissie,

De psicòleg no en conec cap però et puc recomanar un terapueta a Barcelona que a mi em va ajudar molt. No era el mateix cas que tu, per que encara no tenia fills, però en un moment que tot s'em va fer gran em va ajudar a posar-ho tot al seu lloc. Pots anar un dia a conèixe'l i fer una sesió amb ell (que crec recordar que no la cobra) per veure si t'agrada i t'hi sents a gust. A mi em va agradar molt per que no em donava ell les solucions a res, m'ajudava a trobar-la per mi mateixa i això per mi va ser molt important per que ho segeueixo aplicant en algunes ocasions. Si ho necessites, et dono més informació.

Molts ànims reina, i crec que el primer pas per començar a buscar solucions ha l'has fet. A vegades costa molt adonar-nos que necessitem ajudat!

Sort bonica

[sandrajuli]

Crissie, a mi també la primera que m'ha vingut al cap ha sigut la Cristina Silvente, com a la Sesita...
crec que et pot ajudar! molts ànims!!!!

[Helia]

Has sentit parlar de la psicóloga Cristina Silvente? ens va fer algunes classes al curs de lactància. Es especialitzada en psicología perinatal, et deixo el seu enllaç http://cristinasilvente.wordpress.com/about/ .

Aquesta mateix t'anava a dir... serà perquè vam fer el curs de LM amb la sesita i la sandrajuli...
És una persona molt dolça i agradable, a mi em va agradar molt com ho enfocava tot... i està especialitzada en el que necessites tu!

Ànims bonica!!
Per cert... jo ploro amb els anuncis de la tele... per dir-te'n un exemple... amb el d'estrella damm de l'estiu, o el de casa tarradellas... perquè vegis, no ets un bitxu raro!!

[guilla]

jo et diria el mateix que la soclamarga, ;), t'han mirat el tema de les tiroides (hipertiroidisme)? ho han de posar especificament a les analitiques, a les rutinaries no ho miren.
Es que tot el què expliques em sona moltissim, tant li físic com lo psicologic!!
Anims!!

[crissie]

Hola guapes!!! Moltissimes gracies per tots els consells i nomes que m'heu donat.
De moment he enviat un correu a Cristina Silvente i espero que em resongui per fer el proper pas.

GUILLA i SOCLAMARGA A les analítiques ja m'han mirat lo de les Tiroides i per sort està tot correcte...Això que em cmentes de l'Atlas, m'ho vaig estar mirant fa molt de temps, per recomanació d'una amiga i la veritat és que el que vaig trobar no em va fer gens de gràcia, sobretot perquè molta de la gent que usa aquesta tècnica no són metges ni llicenciats en fisio. M'alegro , pe`ro, que tu et trobis millor!

[marteta75]

Crissie, jo no et puc aconsellar cap psicòleg i de fet encara ni he parit. Però fa anys vaig passar una època amb molt de estrès i tenia símptomes típus els teus. Em trobava fatal, cada setmana anava al metge per alguna cosa, que si migranyes, que si contractures, em va sortir dishidrosis (com uns granets d'aigua que després s'assequen a les mans i peus i piquen molt), mal d'estómac, cansament generalitzat... Això si, cada cop que em miraven alguna cosa, em sortia tot bé, analítiques i tot, però jo em trobava fatal. Al final, just abans d'anar al psicòleg vaig decidir deixar la feina (que és d'on em venia tot) i en menys d'un mes estava com nova. Així que si estàs molt agobiada si que pot ser que et vingui d'això, són senyals que el cos et dona. Tu no pots deixar els nens com jo la feina, però segur que anar al psicòleg t'anirà molt bé i t'ajudarà a afrontar les coses. Jo de fet vaig anar a una primera visita però no em va agradar gens, em va donar la sensació que ni m'escoltava, i per això no hi vaig tornar, però si em torna a passar tinc clar que en buscaré algun millor i hi aniré.
Molta força!!!

[crissie]

Moltes gràcies Marteta, la veritat és que jo també penso que tots aquests problemes físics també són un avís...
I això que comentes del teu psicòleg, que ni t'escoltava, és el que em fa por, per això vaig obrir aquest post....per filtrar una micona
Gracies guapa!

[marteta75]

Crissie, jo vaig anar-hi per mútua i crec que en aquell moment només n'hi havia un o dos que entraven, no se ni si era psicòleg o psiquiatra. Ja veuràs que si vas a un "independent" i que t'hagin recomanat no serà com aquell.

[etnia]

Crissie, jo et recomano, i molt, l'Emma Ribas. És psicòloga, sexòloga i especialitzada en problemes de parella. I a més és un encant. A mi em va ajudar moltíssim.

Visita a diversos llocs, però almenys dos dies a la setmana la pots trobar aquí:

http://www.centreemai.com/CAT/psicologia.html

Espero haver aportat el meu granet de sorra