Insomni: depressió post-part?

[Cargolina]

Hola noies!!

Sóc nova al fòrum i voldria explicar-vos el que m'està passant. El 29 de gener vaig tenir el meu primer fill. Un nen preciós! El part va ser per cesària i a l'hospital vàrem dormir ben poquet.. A l'arribar a casa, els primers dies encara ho anava portant bé però ara ja no. Tinc angoixa sobretot abans d'anar a dormir perquè no descanso gens. He tingut insomni més d'una nit, ell pobret està dormint i jo em fico al llit i no puc aclucar l'ull, em poso nerviosa, tinc calor..no em relaxo..miro el rellotge i no dormo. Avui només mitja hora. Tinc pensaments estranys tipus "quin trasbals tenir cura d'un fill tant tranquila que estava", "no seré capaç d'adaptar-me a aquest gran canvi en la meva vida". Tothom em diu que aprofiti per fer migdiada quan ell dorm però sóc incapaç. És com un cercle viciós..Vaig cansada i no estic contenta. Plorar, no ploro. I jo em pregunto tinc depressió post-part malgrat no plori? Hauria d'anar al metge? Quants dies aguantaré sense dormir dia/nit? El meu estat nerviós li puc passar amb la llet? Sabeu si es pot pendre algun tipus d'infusió o hi ha algun medicament homeopàtic per tractar-ho? Quantes preguntes!! Ja podeu veure que estic feta un sac de nervis i de dubtes.

[Nubuis]

Bon dia!

Jo no sóc metgessa i encara sóc una mare en espera (pel mes q ve!:), així q no tinc gaire experiència ni t puc ser d'ajuda... però he llegit el teu mstge i no m sé estar de fer-te 4 ratlles...

Expliques q el teu fill va néixer el 29 de gener, hem de tenir en compte que fa poquet, poc més de 15 dies... dóna't temps a tu mateixa per adaptar-te a la situació i pensa q tot plegat pot tenir sols una raó d'hormones, q juguen passades d'aquestes... jo ara tb tinc pensaments del tipus: ho faré bé? seré bona mare? la sabré atendre prou?, etc., i q de vegades m fan caure en certa angoixa, però cal ser objectives: i tant sí podem fer-ho la mar de bé!! .... Si veus, però, que passen els dies i et sents igual, i, sobretot, veus q no pots dormir d'intraquil·litat jo de tu ho consultaria a una llevadora o a una doctora, pq segur q t poden donar un cop de mà... Una abraçada ben forta!!

[gallareta]

Cargolina,

quan va néixer el meu fill tampoc dormia i estava molt i molt cansada. El primer mes va ser esgotador i també pensava que no m'hi adaptaria mai, m'agafaven unes ploreres... Però poc a poc la cosa canvia, el nen va dormint més i tu t'aniràs acostumant als nous canvis. Suposo que li passa a molta gent però com que sempre t'expliquen que tot és de color de rosa no estàs preparada per no dormir, no tenir literalment ni un segon per tu, etc. I allò que havia de ser un enamorament instantani no sempre és així, almenys de bones a primeres.

Això sí, si sospites que es tracta d'una depressió post-part no està de més que passis a xerrar quan abans millor amb la teva llevadora, finalment és qui millor et podrà aconsellar.

I veuràs com poc a poc el teu nen dormirà més, tu et podràs relaxar més i el ninet anirà creixent, fent-se preciós i fent-te feliç a tu!

Molts i molts ànims!

[Cargolina]

Gràcies pels ànims. Els necessito perquè ara mateix ho estic passant malament. Espero que em passi aviat!

[Penny]

Tinc pensaments estranys tipus "quin trasbals tenir cura d'un fill tant tranquila que estava", "no seré capaç d'adaptar-me a aquest gran canvi en la meva vida".

Són completament NORMALS aquests pensaments en el postpart. De debò. Jo no m'ho esperava (se'n parla tan poc de tot això...) però quan m'hi vaig trobar, parlant-ne amb altres noies que havien sigut mares, totes em van dir que s'hi havien trobat. I és un sentiment que angoixa perquè dius "si el meu fill és el que més estimo en el món, com és que "enyoro" la vida que feia abans?".

Jo també et recomano que parlis amb la llevadora. Si és una bona professional i té "taules" i "psicologia" veuràs com t'entén i sap dir-te les paraules que necessites sentir :) Jo estava feta pols (el part havia sigut una merd...) i aquella visita in extremis a la llevadora (que a sobre ni tan sols em coneixia perquè jo havia fet seguiment per mútua!!) va ser el que em va ajudar a remuntar.

Tema dormir.. que dónes pit?? és que donar el pit, ja ho deus notar, fa venir son. Peeeerò també estem plenes d'oxitocina, l'hormona de la felicitat, que és excitant i ens pot fer desvetllar. Jo de vegades també em desespero perquè estic desperta mentre el nen dorm i fa una ràbia!! em trobo desitjant que el petit es desperti per tornar a mamar i que em vingui aquella soneta tan dolça.
Si dónes pit, et recomano totalment fer-ho estirada al llit, t'ajudarà a no desvetllar-te tant.

Molts ànims!! Encara que ara no em creguis: tot això passarà!! de debò

[alfonsoicecilia]

Et llegeixo i em veig a mi mateixa reflectida a les teves paraules. Escric un blog per les meves amigues que ara estan embarassades, perquè a mi ningú m'havia avisat que una cosa així em podria passar. Et deixo el link justament que parla del postpart i de la meva experiència i alguna aportació de vaig llegir aquí mateix al SP.

http://consellsperamares.blogspot.com.e ... -part.html

Només et puc dir que no ho cronifiquis. Talla-ho de seguida que puguis, és el sentiment de responsabilitat i les pors les qui no et deixen dormir. Jo ho he passat fatal i de fet, passats 14 mesos no aconsegueixo dormir més de dues o tres hores i sóc poc persona.
Una abraçada i ànims!

[Nubuis]

Et llegeixo i em veig a mi mateixa reflectida a les teves paraules. Escric un blog per les meves amigues que ara estan embarassades, perquè a mi ningú m'havia avisat que una cosa així em podria passar. Et deixo el link justament que parla del postpart i de la meva experiència i alguna aportació de vaig llegir aquí mateix al SP.

http://consellsperamares.blogspot.com.e ... -part.html

Molt bon bloc!!! Hi he fet ara un cop d'ull i em serà ben útil!! Gràcies!!!

[novella]

Cargolina,
Tal i com et diuen, el q et passa és NORMAL! Jo vaig passar pel mateix quan va néixer el meu fill, ara fa 4 mesos. Tenia ansietat i em passaven mil coses pel cap!! No sentia en absolut aq conexio màgica q se suposa q has de tenir. Sabia q estimava el meu fill però en el fons era un estrany que havia capgirat la meva vida! I reina, les hormones fan molta feina! Jo tampoc podia dormir i em pensava q cauria rendida en qualsevol moment! Pensa q tot passa, t'aniràs trobant millor, i la conexio amb el teu fill es va fent gradualment! D'aqui res et preguntaràs com podies viure sense ell!

[Cargolina]

Gràcies a totes per les vostres respostes. Espero que aquesta angoixa vagi disminuint. Quant temps us va durar?

[novella]

Gràcies a totes per les vostres respostes. Espero que aquesta angoixa vagi disminuint. Quant temps us va durar?

Cargolina,
A mi em va durar gairebé 1 mes! Si veus q passa mt temps i no et sents millor potser no estaria malament comentar-ho al metge de capçalera...

Ànims q tot passa! Una abraçada!

[gallareta]

Cargolina,

a mi la plorera em va durar un mes ben bo. Després simplement estava esgotada i no podia amb la meva ànima. Però el cos es va anar acostumant a la nova situació, les hormones van tornar al seu lloc i poc a poc et fas a la criatura.

Jo també vaig anar a veure la llevadora i em va recomanar que anés a les classes post-part i, realment, va ser el que millor em va anar: veus que no ets rara i que més o menys tothom té un all o una ceba i que el cansament és generalitzat!

Si no hi has anat encara t'ho recomano 100%!

[Penny]

A mi també em va durar cosa d'un mes, mes i mig.

[Mara17]

I tant que ho és. Jo al·lucinava de com m'arribava a sentir... Però un dia vaig fer un clic i vaig començar a gaudir fins i tot dels brams que em desperten, del fet que, quan la nena (que habitualment és la guerrera) té una bona nit, és el nen qui m'organitza un sarau, de no poder sortir de casa (logísticament m'és impossible fer-ho sola amb ells). I la gresca encara ha de començar perquè de moment dormen força (o ho intenten, hehe).

Se n'hauria de parlar més d'això, perquè et sents la pitjor persona del món. Jo vaig tenir una cesària força accidentada i el començament va ser força horrorós, sincerament. Dóna't un temps (jo no em pensava que ho arribaria a veure com ho veig ara) i si veus que no canvia, demana ajuda, que per això hi és i no te'n sentis culpable.

Ànims i força!