L'estic perdent...o no lhe tingut mai??

[ninet@]

Bon dia a totes,

Necessito desfogar-me, ja que parlar d’això amb les amigues és pràcticament impossible…ja hem van prendre per boja quan van saber que estava al guianupcial, si s’apaguessin que ara estic al socpetit…directament m’internen!!! Tenim pensaments diferents i vosaltres crec que sou les úniques que hem podeu entendre..

Hem vaig casar amb la meva parella ara farà mig anyet, a la tornada de la lluna de mel vàrem manar al ginecòleg a fer totes les revisions i indicar tots els passos per aconseguir panxu, i quan anàvem a començar el primer mes de cerca vàrem aturar-ho tot per qüestions de la meva feina ja que és la principal Font d’ingressos. En un principi al maig sabré si hem fan fora o segueixo al meu lloc de treball i mentres no es resolgui això no puc anar a buscar un baby

He intentat desconnectar del socpetit per intentar no pensar-hi, però veig que ex esperadores van aconseguint panxu i…no sé… tinc un sentiment molt contradictori.
Al principi tenia molt clar que volia ser mare, però ara només veig les coses negatives, no sé si suportaré aixecar-me cada tres hores a donar el pit, els bebès i nens petits m’encanten, però en ocasions quan tenen 5 o 7 anys trobo a molts nens repel•lents. Tenim la casa nova de fa quatre dies i hem fa cosa veure-la tota potes per munt o amb un munt de manetes marcades a la paret…però al mateix temps, veig un cotxet i m’agradaria agafa’l, passo pel perquè i miro a la canalla i no paro de dir mira que macos…estic de conya amb la meva parella, millor que mai, però sento un buit que no hi ha res que ho pugui omplir…i no sé si això és l’instint maternal o que punyetes és….
Amb el casament hem va passar alguna cosa semblant, tenia moltes ganes i un cop va passar hem vaig desinflar de tal manera…no sé com dir-ho. Tinc por que ara sigui com un “caprici” i després digui vale i ara que?? I torni a sentir el buit.. no ho sé m’estic menjant el cap buscant els pros i contres i veig que moltes de vosaltres parleu de l’instint del rellotge biològic…i no sé si jo el tinc despert adormit o directament encara s’està fabricant..com os dic amb les amigues no en puc parlar gaire d’això i no sé com identificar si el que tinc es instint maternal o que coi és..

[Kamala]

Nenita wapa, jo busco panxu i ens fa molt ilusió donar aquest pas, tots dos estem molt emocionats i volem donar un pas més en la nostra relació, però jo ... personalment, no tinc instint maternal, fins i tot reconec que de vegades soc bastant borde... en alguns temes.

El que si que et dic, es que un fill no es pot tornar i has d'estar 100% segura, sino ... espereu una mica més, pensa que per molt que diguem jo veig al meu voltant que en el 90 % del casos la càrrega la porta la mare, i has d'estar preparada, .... i això per molt que ajudin els nostres costillos, és una realitat, que no vol dir que hagi de ser la teva.

També dir-te, que ningú t'ha de prendre per boja, al contrari si tens dubtes i pors, és perque ho has rumiat molt i això és molt important, de vegades em fa ràbia veure els nens com tu dius... repelents, i que els pares no els hi fan ni cas... així no m'extranya...

Per hi torno, parla-ho amb la parella i si tens por i no ho veus clar... espera una mica, no passarà res...

Ànims wapa

[cositina]

Ninet@ carinyet quant de temps! Veig q encara no hi ha noticies de la feina. Crec q el q comemtes ningu ho diu en alt pero moltes ho hem pensat algun cop. Jo ja he explicat a diversos posts q tot i q sempre he pensat q volia ser mare algun dia mai em va arribar aquesta super urgencia de voler tenir-los ja mateix, pero el temps anava passant i interiorment sabia q no havia d'esperar gaire si els volia tenir. I com ja hauras llegit resulta q despres de tant esperar ens hem quedat a la primera i estic encantadisima
Pero saps q? Jo crec q a les dones ens han enganyat moltisim amb aixo del instincte maternal. Ens han fet creure q en algun moment totes sntirem aquesta urgencia innata per criat i jo crec q no es aixi. Totes tenim una idea diferent de la maternitat segons com la haguen viscut de prop: al meu entorn no hi ha nens aixi q parteixo de una idea molt indefinida! Pero mira jo tambe he pensat mil cops en les coses q dius. Ara hem de deixar de viatjar? Ara q ens hem comprat un sofa de pell blanca tindrem un nen q es cagara a sobre? Jajaja i aixi mil coses. Jo l'unic q et puc dir es q si, jo vull ser mare, se q vull tenir nens pero sicersment si jo ara tingues 25 anys i nomes en vulgués 1 nen, no tindria cap pressa per tenir nens. La urgencia q m'ha entrat de cop ha vingut en part pel pensamdnt q aviat tindre 30 anys i vull dos nens o tres, aixi q si els vull calia posarse. I ens hem quedat a la primera cosa q no esperavem, i estem super contents pero sincerent si haguesim trigat un any mes estaria igual de contenta. Be em temo q not'he ajudat gens pero volia q inguesis clar q no ets rara, el q passa es q dir aixo no esta ben vist i la gent no ho diu jwje pero aqui ens podem desfogar!

[cositina]

Per cert crec q el fet d'estar esperant per no poder iniciar ja la cerca tambe crema, i molt. Els 4 mesos q jo vaig estar pendents dels temes medics, mes d'un cop vaig pensar q ja posats a esperar doncs ja ho podiem deixar per mes endavant i gaudir s'aquest estiu viatjat, per exemple. Vull dir q quan encara no pots començar a cercar ho veus tot amb mes perspectiva i l'exces de temps et fa rumiar tot el doble. Ah, i jo com ña
Kamala tampoc se si tinc ben be isntincte maternal jeje, anda q estem llestes!

[gallareta]

Ninet@,

jo estic amb la Kamala, un nen no es pot tornar, si ara no ho veus clar, pensa-hi més, parla-ho amb el teu home i sobretot no facis el pas perquè sí!

Tenir una criatura és preciós, però com tu dius, molt sacrificat.

Pensa-t'ho molt bé i endavant amb la teva decisió!

[Kamala]

Per cert crec q el fet d'estar esperant per no poder iniciar ja la cerca tambe crema, i molt. Els 4 mesos q jo vaig estar pendents dels temes medics, mes d'un cop vaig pensar q ja posats a esperar doncs ja ho podiem deixar per mes endavant i gaudir s'aquest estiu viatjat, per exemple. Vull dir q quan encara no pots començar a cercar ho veus tot amb mes perspectiva i l'exces de temps et fa rumiar tot el doble. Ah, i jo com ña
Kamala tampoc se si tinc ben be isntincte maternal jeje, anda q estem llestes!

Mira reina, com tu dius, la gent calla i no es diu el que realment es pensa, pero es que ara sembla que la maternitat estigui de moda i hi hagi competicions per veure qui es la millor mare i sobretot la més patidora, la que dorm menys, la que té menys temps per anar a la pelu, a depilar-se... etc... etc... ... I no se.... és molt dur i sacrificat, però la meva mare va criar 3 fills i no ha estat tan "victimista"

A més trobo que hi ha massa susceptibilitat entre moltes noies que ja són mares.... i que no es pot dir res i que si no ets del seu "món" maternal... quedes exclosa. Parlo des de la meva experiència i per sort totes les amigues que tinc no són així... Sino, crec que ja m'haguessin tret les ganes de tenir un fill.

A part d'això et trobes en l'altre extrem, les mares que són mares "normals" que dic jo, que s'aixequen més d'hora, dormen menys, passen el día correns per passar 10 minuts més amb el seu petit abans que s'adormi i no s'estàn queixant cada minut del dia... i d'aquestes al SP n'hi ha unes quantes, petonets a totes!

[cositina]

Kamala ja se el q vols dir jeje. Et vaig llegir a un podt sobre la gent q critica com els altres crien als seus nens :p jo crec tambe q molta gent no diu el q pensa. Bueno entre les meves amigues es al contrari, totes son anti nens, aixi q en ña meva colla ningu s'atreveix a dir si busca o no panxu. Crec q estan totes enganyades esperant q els arribi eñ suposat instincte maternal q en molts casos jo crec q no arriba mai aixi perque si. Les princeses disney porten molts anys prenent-nos el pèl!

[ninet@]

Noies gràcies per les vostres respostes...però aviam si hem podeu ajudar..
Nen-bebe que veig, nen amb el que jugo o lhi faig carantonyes, si hi ha algun peque "nou" a la familia desconectaria dels adults i hem passaria hores fent el tonto o fent sorollets amb la boca o fas veure que t'amagues rere les teves mans...o et mors de ganes de donarli la papilla o el bibe...quan veig els meus nebots hem passo tot el dia amb ells, desde rentar-se les manetes, aconseguir que es mengin tot lho del plat anar a fer popos i pipis jugar amb ells...i ara un d'ells que té tres anyets s'aseu sobre mi per jugar i al final sadorm als meus braços...i hem passaria hores i hores mirantmel i mentre com una sensació de satisfaccio tenir a sobre els meus braços..no sé com si hem sentis plena, xq sha dormit als meus braços..

Però clar, jo només els veig els caps de setmana i no pateixo lho dur...quan no dormen, quan ploren...com sabeu vosaltres que voleu ser mares?? ho és només i no os ho prengueu malament, que se os tira el temps a sobre?

[Xaina]

Hola noies,

Aquest tema que exposeu es molt complicat, l'instint maternal, el sacrifici, com criar als fills... no se si cap de vosaltres te nens o no, disculpeu no ho he sabut deixifrar.

Jo us deixo la meva humil reflexió per si us puc ajudar una miqueta.

Tinc 32 anys, un nen de 2 anys i estic esperant el segon...encara falten tres mesos per a que arribi.
La veritat es que no se si tinc instint maternal o no....en realitat no se ben bé què és l'instint maternal. De fet, tot i que tiro de tòpic, crec que no tenim ni idea del que es l'amor matern fins que tenim un fill, no es pot saber, no es pot entendre, es totalment inimaginable. No perquè cap de nosaltres sigui curteta .... no es això. El que passa es que no es tracta de dormir o no, viatjar o no, es tracta d'un sentiment nou que no has pogut experimentar fins que apareix, llavors es fa molt dificil respondre totes aquestes preguntes que feu, i que jo em vaig fer en infinitat de vegades, abans de tenir el meu petit, fins i tot durant els 9 mesos d'embaràs.

El que succeeix es que quan tens al teu fill, tot el que en un moment donat, titllem de sacrifici: no poder viatjar, no poder dormir, deixar de fer coses que t'encanten.... en un moment donat quan tens al teu peque en braços, sense plantejar-t'ho de manera racional, deixa de ser un sacrifici i es converteix en una necesitat vital per a tu.
No estàs millor enlloc que amb el teu fillet, sigui on sigui i com sigui. El que mes et preocupa del mon es la decimeta de febre, la llet i d'altres. Després que s'ho passi bé, que estigui a gust, en resum: la teva felicitat passa per la felicitat del teu fill; si ell es feliç tu també, si ell està angoixat tu també...i axí. Però ve sol, sense esforç.

Ara potser si em llegeix alguna mami o papi em dirà que soc bucòlica i que hi ha moments durs: Jo he tingut la sort de que el meu peque es molt bonet, pero crec que el dormir poquet, anar de cul tot el dia etc... son gajes del oficio, la societat està mal muntada i treballem un munt d'hores..... . No crec que sigui gaire greu.

El tema aquest de : se t'acaba la vida, acomiada't de tot: ES MENTIRA!!! Que la vida et canvia, es evident. Pero cap a millor, cap a el millor moment del mon. No es tracta de quedarse a casa lamentant-te. Nosaltres hem seguit viatjant, sortint i fent coses. Crec que si la parella es forta, teniu ganes de fer coses, salut, amor i recursos econòmics suficients ( es xungo, pero crec que es important). La resta ve sol... . Ara bé, no es obligatori tenir fills, pero de debò, és el millor que us passarà mai a la vida.


Salut i Força

[trish]

Ninet@ a mi hem queden uns deu dies per la dpp I no et diré que no tinc por I que pensó que seré la millora mare del mon perque no et diría la veritat, totes tenim por a les cosese que no hem fet mai I a la responsabilitat que comporta tenir una personeta amb tu tot el día I a lo millor no sappiguer el que li passa a mi desde petita sempre m' han agradat els nens I sempre he volgut ser mare i sempre he tingut por de no poder tenir fills I mira hem va passar com a la cositina en el primer mes de búsqueda hem vaig quedar, no et diré que no vaig tindre por I vaig pensar que com ho Faria, que jo estic molt be amb el meu home que ara seriem tres per tot, pero hem vaig seure al llit a contemplar el predictor I aixo va passar vaig començar a tocar la Pantxa I a palar amb el bebé com jo li deia ara li Dic pel seu nom I vaig pensar en aquell moment que si tothom podía sortir I fer'lo be perque no nosaltres si el mes important es estimar'los, ja veures que el día que tinguis la pantxu et donaras compta que ja L' estimas I començares a patir per tot, per que sigui sa, per sappiguer si es nen o nena, per la morfológica I ho veuras tot mes a prop I no tindras cap dubte de que vols ser mare. Petonets I tranquila que aquest pensaments son normals.

[clara_espiralia]

Entenc els teus dubtes. Mira, tinc una nena de 2 mesets i pateixo totes les coses dolentes de la maternitat que has dit (casa fet un cristo, dormir poc...) però saps què? COMPENSA!! Veig la meva filla i si calgués no dormiria ni un minut i viuria a una cort de porcs. Tinc 25 anys i sé que pot semblar que m'estic perdent mil coses: viatges, sortides, cine, teatre, sortir de festa, vetllades en parella... però no hi ha res que em faci més feliç que un somriure de la petita. Sona cursi, ho sé, però potser et serveix. També coincideixo que ho has de tenir més o menys clar perquè després no et pots fer enrere, però MAI estaràs 100% segura ni serà el moment perfecte per fer-ho, t'hauràs d'arriscar!

[cositina]

Ninet@ amb el q estas explicant dels nebots.. Jo crec q tens bastant mes instincte maternal q jo! ;) aixo sonara raro perque la majoria de mamis nomes pensen en bebitos, q son la part q visualitzem com mes doñça i ideal pero jo vull ser mare no sols x tenir un bebito, q tambe: vull ser mare perque quan tingui 50 anys no m'imagino seguir sols el cositino i jo, vull tenir una familia, uns fills q quan siguin grans m'expliquin els seus problemes, parlar de tot despres de dinar, fer viatges amb ells , viure els seus exits i fracassos, q es casin i tenir nets! Jajaja! Jo sempre molt previsora jejeje!
I el q deies del temps a sobre jo he estat moñt sincera, vull ser mare pero si no fos per l'edat em podria haver esperat un parell d'anys mes, perque tampoc sentia "pressa" , pero ara es un bon moment des de tts els punts de vista i se q no m'empenedire. Tambe et dix una cosa, crec q totes les q tenim aquests dubtes es perque no tenim encara fills pero jo crec q si mai els tens segur q en añgun moment penses: i si els hagues tingut? L'he cagat no tenint nens? En canvi no conec cap pare ni mare q tnint nens et digui q s'empebedeix d'haver-los tingut. Tot i q logicament lesdues decisions son igual de respectables!

[Kamala]

Nenita, no crec que ofenguis a ningú... jo soc de les que s'ho va plantejar per l'edat, ara en tinc 34, pero quan vam prendre la decissió de cercar en tenia 32.... Bé, jo no crec que m'hagi perdut res, ni em perderé res... com diu la Xaina, viurem una nova etapa de la vida. Pero en el meu cas l'edat, si m'ha inclinat la balança cap al cantó de la cerca.

Si disfrutes tant amb els menuts imaginat quan siguin teus... i si, hi haurà coses dolentes, però aquí està l'equilibri de l'univers!

Wapa, exposa els teus dubtes, sense pors, que trobaràs diferents punts de vista i ningú et jutjarà pel que diguis, son opinions i molts sentiments de vegades trobats, que no ens haviem plantejat mai.

Per cert, XAINA, una descripció perfecta!! I felicitats pel nou que ve en camí

[Belisa]

Xaina jo no ho agues dit mijor....es just aixo el que jo tambe penso i sento.....

[jllt]

[quote="Xaina"]
La veritat es que no se si tinc instint maternal o no....en realitat no se ben bé què és l'instint maternal. De fet, tot i que tiro de tòpic, crec que no tenim ni idea del que es l'amor matern fins que tenim un fill, no es pot saber, no es pot entendre, es totalment inimaginable. No perquè cap de nosaltres sigui curteta .... no es això. El que passa es que no es tracta de dormir o no, viatjar o no, es tracta d'un sentiment nou que no has pogut experimentar fins que apareix, llavors es fa molt dificil respondre totes aquestes preguntes que feu, i que jo em vaig fer en infinitat de vegades, abans de tenir el meu petit, fins i tot durant els 9 mesos d'embaràs.

El que succeeix es que quan tens al teu fill, tot el que en un moment donat, titllem de sacrifici: no poder viatjar, no poder dormir, deixar de fer coses que t'encanten.... en un moment donat quan tens al teu peque en braços, sense plantejar-t'ho de manera racional, deixa de ser un sacrifici i es converteix en una necesitat vital per a tu.
No estàs millor enlloc que amb el teu fillet, sigui on sigui i com sigui. El que mes et preocupa del mon es la decimeta de febre, la llet i d'altres. Després que s'ho passi bé, que estigui a gust, en resum: la teva felicitat passa per la felicitat del teu fill; si ell es feliç tu també, si ell està angoixat tu també...i axí. Però ve sol, sense esforç.

Estic del tot d'acord amb el que ha exposat la Xaina, i també amb el et comenta la majoria: que si ara per ara no ho tens clar, esperis un temps. Dius que tens 30 anys, no has de prémer l'accelerador del tot, encara. Jo he sigut mare als 33 i als 35, sempre comento que d'instint maternal no en tenia perquè els petitons no em feien especial gràcia. Vull dir que no era de les que veia un petitó i li deia cosetes i el volia agafar... La Xaina ho explica molt bé: fins que no tens un fill no saps què és això de l'amor de mare. T'ho pots imaginar quan estàs al costat de petitons, però tindre el teu fill és tota una altra història. S'ha d'estar convençut de voler-lo tindre, sent conscient que la teva vida canvia i durant uns primers temps evidentment has de canviar una mica la teva manera de viure per adaptar-la a la criatureta. Però per molt dur que sigui, que ho és, i jo no em canso de dir-ho perquè és el que estic vivint, COMPENSA! I compensa moltíssim. Mira, nosaltres teníem una casa amb parets blanques immaculades i a dia d'avui, sobretot la petita, ens les ha convertit en un quadre abstracte de ratllades negres i taronges (els seus colors preferits ). Clar que m'empipo i la renyo cada vegada que ha pintat la paret! Però d'altra banda, quan entro a casa i la noto tan plena de vida, amb cotxets escampats pel menjador, pilotes al passadís, un tren damunt del bidet, en fi, mil coses, em sento feliç (i ara ja comencen a saber recollir... ) Abans de tindre crios escombrava i fregava la casa cada setmana, treia la pols cada setmana, sempre la casa impecable... Amb crios, tot es veu des d'un altre prisma i es passen a tindre unes altres prioritats. Crec que es tracta de pensar si realment estàs a punt per canviar una mica l'estil de vida, parlar-ne moltíssim amb la teva parella, perquè ja sabem que quan arriba un fill la relació de parella es pot trastocar, i quan més o menys ho tinguis clar, endavant.

[Tome]

Jo si crec en l’instin maternal, però també dic que no a totes les noies li passa, jo tinc una amiga molt propera que ella no el va sentir mai, o va fer per que ella volia tindre fills (però sense cap presa) i ara es una súper mare, fins i tot de vegades parla d’un segon fill.
A mi va haver un dia que es va ficar en marxa el meu rellotge, però també te de dir clarament que un dia estava molt convençuda i al dia següent estava cagada.
Del o que tu dius del fora et diré que el dia desprès de la meva boda al llevar-me me vaig a ficar a plora molt, era com una tristor. Sempre l’he relacionat com una relaxació total, desprès de passar un any nomes pensant en això i l’ultima setmana que ja sabeu que es la dura, era com allibera el meu cap de tot i me va quedar el forat de i ara que? Dons res ja han passat tres anys i estic feliç amb el meu home i ara intentar aquets nou camí.
Amb uns altres lloc ja he explicat que nosaltres ens varem decidir tindre fills un dia parlant i dient que igual no era el millor moment però ens venia de gust, acabem de sortí de forts problemes econòmics per la feina, nosaltres teníem un molt bon nivell de vida i les feines han afluixat molt i ho hem estat passant malament i nosaltres al principi si que trobàvem molt a falta poder sortí cada cap de setmana por ahir, compra tota la roba que volíem sense mira preus, sopars,etc , però arriba un moment que com les teves necessitats ja no son sortí, ni tindre de tot ,si no poder menjar, allò ja no ho trobes a faltar. I crec que ham els fills es normal ,arriba un punt que despertar-te cada tres hores te donarà igual per que lo important serà que el teu petit@ estigui sa i que creixi.
Els viatges els faràs igual però al principi dons no seran exòtics, però amb els anys els podràs fer i crec s’ha de adaptar el nen a vosaltres i vosaltres a ells. Aquesta noia que et comentava abans van anar a NY amb un bebè de 2 mesos i diu que fantàstic.
Clar que es perden coses però es guanyen en unes altres i com son les teves necessitats crec que les altres ja no les trobes a faltar ja que no son la teva preferència.
ninet@ aquestes pos les passem tots. No saps si es el millor moment, però crec que mai serà el millor moment ja que som un pel egoistes i sempre pensem en lo que no podrem fer, però per que no sabem lo que es tindre un fill, les que ja son mares o tenen molt mes fàcil, saben lo que es tindre al seu fill a la panxeta, als braços i per això aconsellen.
No se si te pogut ajudar a fer te mes embolic.
Mira les que son mamis que contentes estan, tu relaxat, parla-ho amb el nineto i si decidiu que cap endavant no tinc dubtes que siguis una molt bona mare.

[Tome]

Xania enhorabona per la panxeta.

Ja queda la recta final. Sort en lo que et queda

[entrerius]

ninet@, el que t’amoïna és saber si tens instint maternal o bé si estàs preparada per ser mare?

Sobre el tema del instint se n'ha escrit moltíssim i segur que trobes informació arreu sobre si existeix o no, si el sentim totes o si l'hem de sentir necessàriament, si és innat o és après, si és biològic o cultural..... en fi.... rius de tinta com et dic.

Sobre el tema de si estàs preparada per ser mare.... la resposta a aquesta pregunta és complicada perquè d'entrada no sé del cert si hi ha cap dona preparada per ser mare? crec que cap de nosaltres, per ben informades que vulguem estar, no sabem ni una ínfima part del que significa ser mare, perquè ser mare, entre moltes d’altres, és una sorpresa diària, és aprendre a ser flexible, a improvisar i a reinvertir-te cada dia. Per tant la pregunta que t'hauries de fer, crec jo, seria: estic preparada per tornar-me a conèixer? estic preparada per saber que s'amaga dins meu, tant de bo com de dolent? estic preparada per conèixer de veritat al meu home? .... no sé... preguntes en aquesta línia.

A mi el instint no em va arribar fins quasi els 40, i tot i que conscientment vaig decidir ser mare, tampoc estava preparada pel que havia d’arribar, i encara avui cada dia és una sorpresa.

[jpc]

Us he llegit a totes, i hi estic d'acord amb tot el que es va dient. Jo voldria donar també la meva opinió.
Jo, personalment, si que vaig tenir instint maternal, de fet l'he tingut desde ben petita però penso que això és secundari, és a dir, no s'és pitjor mare per no tenir instint maternal. El que si que crec és que tenir un fill és una cosa que ha d'estar ben meditada i ho has de tenir molt clar. Com expliqueu algunes de vosaltres, et canvia la vida, i te la canvia a millor. Tot es compensa amb un somriure, amb abraçar al bebé, amb veure'l dormir, amb saber que aquella personeta l'has creat tu. És un enamorament que fa que totes les coses que abans consideraves importants ara passen a un segon terme.
Però dic que ha de ser una decisió ben meditada perquè obviament hi ha molts moments dolents, els plors, la falta de son, etc. I per a tot això s'ha d'estar preparat, s'ha de ser madur (i això no va a l'edat) perquè un cop tens el bebé amb tu ja no el pots tornar, ni deixar de ser mare quan no pots més. És per tota la vida i és un compromís que tens amb aquesta personeta que no t'ha demanat pas venir al món.
De vegades penso en les noies que es queden embarassades molt jovenetes o les parelles que tenen fills per veure si s'arregla la seva relació i no m'imagino el que deuen passar (sense generalitzar, és clar). Si ser mare és dur quan ho tens tot de cara, no vull saber com deu ser quan no ho tenies clar o no s'habia meditat prou la decisió.
Bé, després del rotllo et diré que deixant de banda si tens instint maternal o no, sembla més bé que és por, no creus? Si sents tot això estant amb nens imaginat quan sigui el teu filla/a. Si et planteges tots aquests dubtes ja és senyal de que et preocupa ser una bona mare o fer les coses bé i això ja és un pas molt important.

[Alexia77]

Jo pensava que no tindria fills, perquè sentia que tenia una vida plena amb la meva parella i amb mi mateixa. Podíem fer sempre el que volíem, tenia un munt d'aficions, ... i dels fills, ni parlar-ne! I un dia vaig sentir que potser sí que tenia la necessitat de ser mare, no sé si és instint maternal o no, però vaig pensar que sí volia tenir un fill i el vaig anar a buscar amb molta il·lusió. És curiós, perquè tot i aquesta il·lusió, tenia molts dubtes. Seria una bona mare? És el que volia? Sacrificar o renunciar al meu estil de vida?

Ara fa quasi dos anys que va arribar al món el meu fill i és la millor decisió que he pres a la meva vida. No hi ha sacrificis ni renúncies, és simplement adaptar la teva vida a la seva, i no ho negarem, a vegades és dur i pesat. Però saps? Crec que l'amor que et fa sentir no es pot descriure ni explicar. Tot el que digui de la maternitat sona repetitiu i típic, però és cert que un fill et dona més del que et treu.

Segur que prenguis la decisió que prenguis, serà una bona decisió. El tenir fills no cal que ho decideixis ara mateix, tens temps per endavant! L'important és que si vas a buscar-lo, n'estiguis segura.

També pot ser que et sentis així pel fet de supeditar la teva decisió a la feina, estem vivint una època molt dolenta, i aquesta decisió no hauria de dependre exclusivament de factors econòmics. Hi ha llum al final d'aquest túnel tan fosc i segur que les coses s'arreglaran!