Nostàlgia postpart

[musica]

Fa 9 dies que va néixer la meva segona filla, i saber que ja no tindrem més fills fa que em vingui un sentiment de pena incontrolable, de pensar que ja no tornaré a viure aquests moments tan meravellosos que són un embaràs i el part. Realment ho passo malament i porto uns dies que ploro molt per tot, i sobretot quan em ve aquest pensament al cap.
Alhora, de cop i volta veig la meva filla gran de tres anys que s'ha fet gran de cop, que és com si no l'hagués gaudit prou, que el temps ha passat massa ràpid. I un cop més, em poso trista pensant que la petitona es farà gran aviat també....
Aquests dies, rentant i desant totes les coses d'embarassada (calcetes, roba, cremes, etc, etc) ho he passat malament...

Us ha passat?
Necessito pensar que les experiències que ens venen a partir d'ara són també meravelloses, que tenim molt temps per endavant encara per gaudir de les nostres nenes, etc, etc...

[PETRI]

Hola Musica...

La meva petita va néixer el set de maig i tambe es la meva segona filla... M'identifico un munt amb les teves paraules... I tambe sento una gran tristesa pel fet que segurament ja no tornaré a viure aquesta experiència de l'embaràs i del naixament d'un fill... El que he pensat per tal de donar la volta Al tema es escriure tots els records de l'embaràs i el part en algun document on els meus fills quan siguin grans ho puguin llegir i aixi saber com ho vaig viure jo... Se que no es la solució pero jo vaig conençar a fer amb el gran ( ara te 20 mesos) i la veritat es que em va anar be...

A veure si altres marones ens poden ajudar...

Una abraçada!

Petri

[Antaviana75]

Hola Música!
La meva filla té 19 mesos i tinc el mateix sentiment que tu.
M'agradaria molt tornar a tenir una criatura l'any vinent i viure l'embaràs i post part, però el meu company no ho veu gens clar, quan li trec el tema em diu que sóc una inconscient,perquè no tinc una feina estable, sóc profe interina a mitja jornada.
I la veritat se'm fa un nus a l'estómac, a part pensant amb la meva filla crec que és bo per ella tenir un germà.
D'altra banda penso també en la sort que he tingut, quan hi ha tantes dones que els està costant quedar embarassades.

Elisenda

[primerenca34]

Hola noies,
Antaviana, jo estic com tu. La meva peque té ara 18 mesos i en el meu món ideal ja estaria començant a buscar el germanet. Però les coses no són tan clares i potser no arribarà mai aquest moment. I quan hi penso em fa moltíssima pena. No tornar a ser mare i sobretot que la nena no tingui germans em sap molt de greu, perquè crec que un germà és un tresor per tota la vida. Créixer junts ajuda a aprendre moltes coses, i quan ets gran pots compartir també les alegries i les penes o càrregues de tenir els pares grans. El sentiment de no tornar a estar embarassada o intentar tenir un part vaginal (porto cesària) també em fa molta pena. I tenir un bebito petitó petitó un altre cop als braços, que creixen rapidíssim! Res de nou, ja ho veieu, però va bé parlar-ne.
Molts petons, boniques.

[Panxeta27]

Noies jo no us puc entendre perque justament estic embarassada de la primera i estic de 29 setmanes però alhora penso que heu d'estar molt i molt orgulloses de tindre la familia que heu creat vosaltres com a parella i res d'estar tristes sinó orgulloses! de veure com els vostres petits/es creixen i gràcies a vosaltres, molts ánims boniques!

[primerenca34]

Hola panxeta! Felicitats pel teu embaràs! I tant que estem orgulloses (parlo per mi però segur que les altres mares també) i molt contentes amb la família que tenim. Com deia crec que l'antaviana, hi ha moltes parelles que no es queden o el que sigui, jo no em queixo i sóc molt feliç amb la meva petitona i el meu company. És només que m'agradaria que pogués tenir un germanet/a. No és que no estigui feliç, contenta i orgullosa, és una petita nostàlgia en pensar que potser la família no creixerà. Una cosa no treu l'altra, crec :)

[Panxeta27]

Hola panxeta! Felicitats pel teu embaràs! I tant que estem orgulloses (parlo per mi però segur que les altres mares també) i molt contentes amb la família que tenim. Com deia crec que l'antaviana, hi ha moltes parelles que no es queden o el que sigui, jo no em queixo i sóc molt feliç amb la meva petitona i el meu company. És només que m'agradaria que pogués tenir un germanet/a. No és que no estigui feliç, contenta i orgullosa, és una petita nostàlgia en pensar que potser la família no creixerà. Una cosa no treu l'altra, crec :)

Gràcies bonica!

Si si ja ho ser... jo us volia animar! jejeje

[Eri84]

Hola marones!

Avui ja fa 10 dies que va neixer la meva patufeta, i estic super contenta es molt bona nena i es super tranquila.. Amb la meva parella vivim a casa els meus pares i iaia. La cosa es que un principi quan estaba embaraçada ho trobava be estar el primer any a casa i despres tornar a intentar buscar un pis ( abans viviem a lleida). Pero ara que ja ha nescut la meva nineta, tot se'm fa una muntanya.. no per el fet de ser mare, sino per part de la meva familia. Nose perque em trobo agobiada i molt.. ser que em volen ajudar pero nose semble que m'afoguin, que no em deixin creixer com a mare.. i porto uns dies amb moltes ganes de plorar i molt trista, sobretot quan no tinc la meva parella al costat, em sento sola. tot i que no ho estic en absolut.. pero nose no ho entenc. Quan estic asoles amb la patufa o/i amb la meva parella estic super be molt tranquila pero quan hi ha me iaia o me mare aprop nose perque em poso super nerviosa i em començo agobiar d'una manera...

[primerenca34]

Panxeta, gràcies pels ànims! :)
Eri, és molt aviat, la teva nena és molt petita i tu encara estàs molt sensible i amb les hormones a tope. És normal que vulguis intimitat amb la teva família. Pares i avis segur que ho entendran si hi parles tranquil.lament no?
En qualsevol cas, molts ànims i procura no donar-hi massa voltes, en el sentit que si et sents així doncs no passa res, accepta aquest sentiment i no te'n sentis culpable!

[Eri84]

Gracies primerenca, si tot sem fa una mica muntanya i m agobio força. Ara semble k ho veig una mica mes clar pero poder estar asoles amb l papis i la patufa es algu k anelu fa dies a vere akest finde k anem fora.

[niptik]

Hola noies,
Antaviana, jo estic com tu. La meva peque té ara 18 mesos i en el meu món ideal ja estaria començant a buscar el germanet. Però les coses no són tan clares i potser no arribarà mai aquest moment. I quan hi penso em fa moltíssima pena. No tornar a ser mare i sobretot que la nena no tingui germans em sap molt de greu, perquè crec que un germà és un tresor per tota la vida. Créixer junts ajuda a aprendre moltes coses, i quan ets gran pots compartir també les alegries i les penes o càrregues de tenir els pares grans. El sentiment de no tornar a estar embarassada o intentar tenir un part vaginal (porto cesària) també em fa molta pena. I tenir un bebito petitó petitó un altre cop als braços, que creixen rapidíssim! Res de nou, ja ho veieu, però va bé parlar-ne.
Molts petons, boniques.

Primerenca34: El meu sentiment s'uneix al teu quan expliques lo del part, ja que el meu fill, que farà aviat un any, va néixer per cesària programada i sempre em quedarà la recança de no saber què és i què se sent parint. Als dies de néixer ( i amb la depre postpart "por todo lo alto" ) plorava pensant que per no haver-lo parit vaginalment era menys mare, cosa que ara ja no sento quan el veig amb nosaltres i només fa que crèixer i aprendre.
Petonets!
Si que em faria gràcia un/a germanet/a i la veritat no sé si podrá ser...en fi també penso com tu que verbalitzar tot això va molt bé!