desobedient

[atreya]

Bon dia.
A veure com ho explico perque sigui entenedor..tinc una filla de 2 anys i 8 mesos, te molta energia i les piles sempre a tope, aixo no vol dir que tambe te estones que pot estar perfectament quieta mirant contes, fent construccions etc.
El problema esta quan sortim al carrer. Lo primer que diu es mama puc correr?a cops li deixo si no hi ha perill i a cops no i ara almenys ja es para a les cantonades i comença a fer una mica mes de cas. El problema es que no te por i no mira mai enrera. Si estem en una botiga i es comença a aburrir doncs agafa la porta i marxa sense dir res, si esta farta del parc doncs marxa, si li agafa vergonya es posa a correr o si veu algo queli agrada va cap alla disparada. Cert que abans era pitjor pero jo mai mhe pogut asseure en un bancb altres mares mentre ella juga pq no se mai si haure de fer un sprint per agafar la. Ara ja comença a entendre coses pero no hi ha manera..li dic que no ppt marxar sense mi, la renyo, pero ho segueix fent. Pateixo pq ara torno a estar embarassada i correr darrera d'ella amb un bombo sera dificil.
No se si es una etapa pero uff ens te fregits. M'agrada que sigui independent pero clar entre poc i massa es que lhaurieu de veure com ba tan panxa

[atreya]

Perdoneu sem ha enviat sol i no he corregit el ba amb b alta.volia dir va tan panxa

[Albercoca]

No et puc ajudar gaire, però a mi em va bé amb el meu fill, que té 30 mesos, dir-li: "a la mama li fa por quan surts corrents" o "la mama es posa trista si no li fas cas"... No sé si faig bé, però el meu fill, que no parla gaire, sempre que li dic això, em mira i em fa una abraçada o un petó i deixa de fer-ho en aquell moment ( en casos que surt corrents, quan no avisa quan vol marxar del parc...)
Li dic que no ho torni a fer perquè tinc por que es faci mal, que és cert, i que si vol córrer o marxar que m'avisi. A vegades ho fa, i d'altres, com la teva filla, no. Amb el temps ho interioritzaran, i per ells mateixos. Jo crec que el més important és explica'ls-hi els motius de perquè no ho han de fer, i amb el temps ho aprendran.

[helljedi]

Hola atreya,

espero que algú et respongui amb la seva experiència. A nosaltres no ens ha passat, es porta força bé, entenent que és un nen (acaba de fer els tres anys) i té els seus moments.

Què fas quan surt corrents i us fa córrer? Dius que la renyes, no? I ja està? La renyes i com diuen en castellà "aquí no ha pasado nada"? No sé si has provat a dir-li que les accions que un pren tenen conseqüències, i que si s'escapa i corre, us preocupeu i que si no ho fa doncs esteu contents i premiar-li les vegades que no ho fa, no sé, reforç positiu. El meu fill creu més, però té clar que si es porta malament (no fa cas al carrer, tira coses a terra, intenta pegar-nos, ens crida quan no toca....), després potser de postre no hi ha gelat i hi haurà fruita o un iogurt del bugs bunny. A nosaltres ens funciona, però ell en general sempre s'ha portat força bé.

Aviam si respon alguna persona que s'hi hagi trobat i ho hagi reconduït. Ànims, de vegades et posen a prova, i de quina manera. Sort que com a mares (i pares) som fortes.

[jllt]

Atreya,

Jo no et puc ajudar gaire perquè la meva experiència s'està allargant en el temps. Tinc un nen de 4 anys i una nena de 3, i l'un per l'altre van al seu aire d'una manera que fa esgarrifar. Som d'un poble petit i carrers estrets, es posen a córrer com uns desesperats i no obeeixen mai quan els crido perquè s'aturin, ja que en qualsevol moment pot sortir un cotxe i n'hi ha que, malgrat ser carrers estrets, no van precisament a poc a poc. I ja no és només això, sinó que les hores de dinar i de sopar s'han convertit els últims temps en un espectacle de riallades, escàndols, crits... i ja no sé què fer perquè es portin més bé. Vas passant per totes les fases: no els fas cas, els adverteixes, els parles de les conseqüències que pot tindre el que fan, els acabes escridassant... I al final no funciona res, com a mínim a mi no em funciona. Hi ha gent que em diu que és la confiança, i crec que alguna cosa sí que hi té a veure. Penses també que són etapes, i és clar que ho són, el que passa és que aquestes sempre s'allarguen més que les etapes més positives. En el nostre cas s'hi suma el fet que al ser dos, tenen entre ells una relació i una complicitat tan forta, que encara que un tingués ganes d'estar tranquil, si veu que l'altre marxa corrent, li va al darrere, faltaria més. O sigui que a respirar profundament, anar-los avisant que no poden anar encara per lliure tant com voldrien perquè a nosaltres ens espanten, i paciència...

[jambina]

El meu ho feia amb 2 anys, ara ja més grandet ja no tant. A mi m'han funcionat algunes cosetes que potser ja feu:
Quan es travessa el carrer sempre agafat de la mà, perquè agafi el costum. ara que ja es controla li deixo caminar al meu costat, però mai passar corrents (encara que no es vegi cap perill). Que associi passar el carrer amb anar al costat de la mare o del pare, i amb ell al costat mirem si venen cotxes, el semàfor dels peatons, etc.
Quan s'escapava corrents, el renyava i li explicava que si no anava en compte hauria d'anar agafat de la mà. el portava una estona agafat fins que em deia que no correria, si el deixava i tornava a correr, altre cop de la mà, etc.
En lloc més tranquil que creus que el pots deixar córrer, dir-li, pots córrer fins allà (el cotxe vermell, la paperera, etc.) i m'esperes allà fins que jo arribi. Posa un límit que et doni seguretat, que si se'l passen no es plantifiqui al mig del carrer. Si se'l passen l'agafes, el tornes enrere i el poses al límit, aquí, hem quedat que ens esperaríem aquí (potser no havia entès on s'havia de parar, o què vol dir esperar-se...). Si quan ja t'acostes ja torna a correr, li dius que no pot tornar a arrencar fins que li piquis la mà (per exemple) i li dones un altre límit: ara fins l'arbre.
FElicitar-lo quan ho fa bé, explicar-li els motius:
-Oh que guapo aquí esperant-me.
- Ja hi som tots al cotxe vermell!
- M'agrada molt que passem agafats de la mà.
- ara aninrem amb compte, perquè aquí els cotxes passen sense mirar, passen ràpid... vens aquí al meu costat.

RE més, la veritat és que quan són més grandets ho va entenent més...

[luachi]

Hola Atreya, estem igual que tu. El nostre nen ja té 3 anys i 4 mesos i ara ja podem començar a respirar una mica i anar més tranquils. Des de que va començar a caminar ja sortia de la llar d'infants corrents i les educadores em van aconsellar treballar aquest problema que podia provocar un disgust. L'agafàvem de la mà només sortir de classe i li explicàvem que havia de ser així perquè hi ha cotxes. Evidentment, ell a vegades no volia, però no era negociable. Hem estat fins ara molt a sobre, no sabem el que és no perdre'l de vista ni un moment perquè es posava a córrer i ja el podies cridar, que ni es girava. Era molt frustrant, sobretot quan estàs amb gent i et miren amb ulls com plats perquè no entenen aquesta reacció de marxar i no mirar enrera. Ara sembla que ho entén més, fins i tot em renya a mi quan no vaig per la vorera, per tant li donem una mica més de marge, però per travessar sempre de la mà. El que hem fet ha sigut explicar-li moltes vegades i en llocs on no hi ha perill aprofitar per fer proves: deixar-lo que vagi una mica més enllà i cridar-lo perquè s'esperi. Si ho fa felicitar-lo molt i si no dir-li que ha d'anar de la mà com els nens petits.
T'entenc perfectament, no és fàcil i és un patir constant.

[kabbisa]

M'apunto a aquest post!! El meu apunta maneres: si vull que vagi caminant i el poso a terra, sempre, va cap a la direcció contraria, somrient i mirant-me...
De moment no surt corrent, però ja arribarem, ja!

[atreya]

Noies gracies pels consells i respostes veig que no estic sola jajajaja.
Si que potser tinc tendencia quan fa aixo a castigs negatius i no reforç positiu potser hauria de canviar en aquest sentit.
Si es pprta fatal l'acabo agafant a coll i marxant a casa o la poso a pensar una estona pero no funciona massa. Lo de dir-li que la mama es posa trista o preocupada si s'escapa ni li va ni li ve...
A cops quan estem en un parc i veig els nens assegudets a terra jugant ple d'estona amb la pala i el cubo i la mare tranquilament asseguda en un banc o xerrant em fan enveja pero res la meva ha sortit aixi que hi farem jajaj
intentare anar explicant-li i a veure si poc a poc millorem.
Ah lo de dir-li corre fins el cotxe i esperam ultimament ho faig i prou be....algo es algo.

[ada_bcn]

El meu té 5 anys i no travessa mai el carrer... abans jo ho passava molt malament però van arribar a un "acord" , per la vorera pot anar sense donar la mà per travessar ha d'anar agafat, mai pot travessar sol... i ara ho fa. quan era més petit s'escapava molt pel carrer, travessava, s'escapava de tot arreu, del parc... bé. El que feia era agafar-lo de al mà quan ens acostavem al carrer i dir-li que per trasvessar sempre agafat, quan no me'n podia fiar no deixava que marxés del meu costat ara ja el deixo còrrer i anar sol. Si trasvessava un carrer sense mi, li feia tornar a enrera i repetir-ho agafat de la mà. Ara, desde al distància, em sembla molt fàcil però ho vaig passar fatal, vaig estar bastants cops a punt de posar-li una corretja per sortir al carrer. Sempre repetiem els mateixos carrers, els mateixos llocs per trasvessar, sempre repetitn les mateixes accions i les mateixes paraules... bé, com un entrenament... Vam haver de tornar molts cops a casa just després d'haver sortit al carrer pq se n'havia anat... Ara molt bé, però fa patir a totes les iaies i mares del barri, sempre em trobo algú esperant-se amb ell a les cantonades i dient-li que no pot travessar i ell dient-los que espera a la mama, inclús de vegades algú que li diu: ara pots trasvessar que no ve cap cotxe, i ell els diu que no pot trasvessar si no li dóna la mà a la mama... Un cop em va dir que estava enfadat iq ue marxava a casa i el vaig trobar esperant-se a la cantonada pq no podia trasvessar sense que jo li donés la mà. L'altre die em va dir que quan em mori (está bastant pesat amb el tema) cada cop que trasvessi un carrer s'enrecordarà de mi pq sempre li dono la mà.

[bertian]

Tal com ja et diuen algunes companyes, com la Jambina, jo sóc molt fan del "reforç positiu". Haig d'admetre que tenim sort peruqè la Berta es porta molt bé, però des de sempre he insistit mooooolt en valorar el què fa bé... perquè a vegades sense adonar-nos-en només estem pendents del què fan malament, i quan ho fan bé no hi donem importància...
No sé si ha sigut una mica el seu caràcter i també el fet de tenir-li en compte les bones conductes, però anem pel carrer la mar de bé! Tot i que també de tant en tant em munta alguna rebequeria... Quan passa això, amb la Berta el què va molt bé és raonar i pactar, i es calma de seguida (ex: en auqest carrer no pots anar soleta peruqè passen molts cotxes, però després arribarem a la placeta i allà podràs anar soleta!)
Ja sé que no descobreixo la sopa d'all a ningú, però a nosaltres ens va bé!