No és el millor moment però...

[bitxeta80]

Fa dies que us llegeixo i fins avui no m'he atrevit a escriure, suposo que per la por i per tot el que em suposa a nivel personal dir que em vull quedar embarassada. Tot i aquest desig tan fort que tinc, he de dir que no és el millor moment per anar a buscar un bebe, bàsicament a nivell econòmic (jo tinc una feina fixa però ell és autonom i no té un sou estable, a nivell familiar per part meva no tindré cap tipus de recolzament...). No és el millor moment però... porto gairebé tres anys pensant que no és el millor moment i realment crec que el millor moment no arribarà mai. Així que el bitxet i jo hem decidit llançar-nos a la piscina i arriscar-nos però ... fa tanta por! Us volia preguntar si algú de vosaltres heu pensat que no és el millor moment però el desig de ser mare ha pogut amb tot això i ha volgut tirar endavant la decisió...Hi ha dies que penso que jo no puc ser mare ara mateix ( i si no li puc donar tot el que necessita?i si no soc bona mare?) i d'altres en que sóc tan feliç pensant que ja he pres la decisió de quedar-me embarassada i que ja ens ho farem...Què en penseu?

[Socatchick]

Nosaltres tenim una situació similar a la vostra. Jo a l'atur (s'acaba al gener) i ell autonom. De moment li va molt bé però ja se sap que un dia tens feina i demà potser no.

Estic embarassada d' 11 setmanes i no ens en penedim per res del món. Jo fa molts anys que en tinc ganes i a ell per sort se li va despertar el rellotge.
Com tu dius potser no és el millor moment però crec que quan realment en tens ganes ja es converteix per si sol en EL MOMENT!

A mi em feia una mica de por que les famílies ens fessin un discurs del pal "però en què esteu pensant!!??" però els va fer tantíssima il.lusió que ara només hi veuen avantatges!

El fet que jo no tr4eballi voldrà dir que podré cuidar-lo i dedicar-m'hi fins que el vulguem portar a la guarderia. I quan ja estigui més espavilat/ada ja buscaré feina. Tal i com estan les coses és molt difícil i per tant la millor manera de passar el temps serà cuidant del nostre fill/a.

[danna]

Bon dia! Nosaltres estem igual,en dannu treballa però jo fa tot just un mes q soc autonoma i em iniciat un negoci, però tal com estan les coses si pensessim en això trigariem molt. Crec que, economicament, la majoria de la població no tornarà a estar com abans i s'està aprenent a viure amb menys. La meva cunyada han tingut un nen fa poc,ella al atur i ell amb feina amb un ere, però si van llençar i et puc assegurar que al nostre nebot no li falta de res.i com et diuen, d'aquesta manera el podràs cuidar tu i qui sap si d'aquí un temps trobés feina (ojala), i si en trobés si et podràs permetre quedar-te embrassada, perque avui en dia a la minima et fan fora...
Jo t'animo a tirar endavant amb el vostre desitg de ser pares!

[abmo]

Bon dia bixeta!!
Jo tinc 22 anys, en fare 23 tinc feina "estable" i la meva parella "també"...ho poso entre comilles perqué tots sabem com esta, un dia tens feina i dema no ho saps. Vivim juns de fa mes d'un any, i compartim cami fa mes de 5.....jo sempre habia dit que volia ser mare jove per aprofita al maxim dels meus fills.....he tingut la sort de troba a una persona que pensava el mateix i aqui estem lluitan pel nostre somni embraçada de 26 semanes i esperan la nineta dels nostres ulls. Nosaltres tenim moltes pors també..però vam decidi tira endavant, toquem de peus a terra i crec que no som uns joves "convencionals"!!!!I per cert tenim a tota la familia encantada, i he de reconeixer que al principi teniar molta por de dir-los-hi, però del primer dia tots estan encantadissims! En això et vull dir que no t'ho pensis més...és el millor regal de la vida!!! Jo crec que la por, i la insugerat amb una decisió tan importan com aquesta sempre esta..crec que si el món no estes com esta, tindriem un altre tipus de por!! Crec que es la millor decisió que heu pugut pendre, és un cami molt màgic i molt bonic, també hi hauran entrevancs però ja veras com poc a poc anireu troban el vostre lloc.....un petit el que més necessita es amor i d'això cerec que n'hi podreu donar i molt!!!

Una abraçada i molta força!!

[gusiluz]

Hola,

Et dic el mateix que les altres, que endavant.
La meva parella té feina "estable", encara que cada cop cobra menys perque és funcionari i jo estic a l'atur, estic de 20 setmanes i quan neixi segurament estarem una bona temporada vivint els 3 només d'un sou i sense cap més ajuda ja que no en dónen, però mira ho farem com puguem perque no tenim una altra.

També esperàvem que fos el moment, però el moment no arriba i la veritat, tenim 34 anys jo i 40 ell, si esperem que s'arreglin les coses s'ens passarà l'edat, i creiem fermament que tenim dret a formar una família i que els 4 desgraciats que han provocat la crisi no ens ho impediran.

Que tinguis o no un fill ho has de decidir tu, no els polítics i banquers, que ningú et robi els teus somnis.

[mdemare]

Si ho penses molt, mai serà el moment. Jo vaig anar a buscar el nen quan em faltava un mes de contracte i el meu home amb contracte de tres mesos. No és la situació més idonea però vaig tirar endavant i me n'alegro molt. Al final van renovar el meu home i he tingut la gran sort de dedicar-me completament al nen. Els nens gasten però no tenes que gastar tant com ens fan creure. La meitat de coses "essencials" no serveixen de res.
Pots preguntar a amigues que et deixin coses (a mi m'ho van deixar tot), si fas pit no cal comprar ni esterelitzadors, ni escalfabiberons, ni llet; hi ha bolqers de roba;...
Les nostres avies van criar als nostres pares amb menys i en una situació molt més precaria que ara. Així que endavant!

[stela]

Bitxeta t'entenc perfectament!!!! Mira jo estic embarassada de 6 setmanes justetes avui i la veritat estic cagadeta de por per tot... Mira,el meu home té treball "estable" perquè mai se sap... I jo no treballo i sem va acabar el paro... Així que bueno vem decidir que mai seria un bon moment i que amb un sou aniriem fent. Així que jo t'animo molt i que feu lo que sentiu i lo que us vingui de gust!!! Molta sort maca!!!!!

[bitxeta80]

Moltes gràcies per contestar-me tan ràpid, em van molt be els vostres comentaris.
La veritat és que he passat tant temps pensant que jo no em podia permetre tenir un fill, i que no és el millor moment, que ara que hem pres la decisió de quedar-me embarassada em venen moltes pors.
A vegades penso en companyes de feina o amigues que han tingut el fill i que no han mostrat cap d'aquestes pors, tot sembla tan fàcil per elles! que ni m'atreveixo a dir que jo ho tinc una mica negre i si els hi dic alguna cosa no ho entenen, no entenen aquesta por... Totes elles tenen darrere una familia que els hi dona recolzament emocional i material, que els ajuda, no els hi falta res...
Pero be, suposo que he de ser valenta i tirar endavant el meu somni... amb moltes pors pero es el que desitjo. A finals d-octubre vaig a l-endocrina per saber si em dona el vist i plau ja que tinc hipotiroidisme i en la darrera visita em va haver de pujar la medicacio. Com em doni el ok per comencar a buscar... ja no hi haura marxa enrere...

[ginko biloba]

D'acord amb la resta de les companyes, penso que mai és el moment. Quan va començar la crisi, estava embaraçada del meu primer fill. Cinc anys després amb les seves pors, inquietuds, retallades de sou, canvis d'horari, etc.... ja tinc un fill de 4,5 anys i un d'1 any. No se si era el moment, però segur que va ser la millor decisió. Ànims amb la teva.

[maneta]

Estic d'acord amt totes les companyes, el millor moment no arriba mai!

T'explico el meu cas, fa uns 4 anys "el crit de la selva" va començar a aparèixer, semblava fins hi tot un bon moment, els dos amb bones feines i sou més que suficients. Al cap de poc temps de prendre la decisió en Maneto va perdre la feina i jo vaig començar un ERO temporal, així que tot va anar de cap a caiguda, de totes formes vam continuar la cerca sense presses però sense pausa. Després d'estar 6 mesos a l'atur al míster va decidir obrir el seu propi negoci, en el que anem aguantant amb feines i treballs, és una feina que requereix inversions molt grans així que ens vam endeutar fins el coll, la pressió el va superar i va cedir a fer una societat, que va resultar una estafa, en aquest temps jo vaig perdre la feina després d'estar mesos sense cobrar. Així que vam tornar a començar. Ell va tornar a muntar el negoci i jo vaig acabar trobant feina, ja portavem uns 3 anys buscant, al principi donavem l'excusa que l'ansietat de tota la situació impedia que tinguessim el nostre desitjat petitó però va arribar el moment que ja no ens servia, així que vam fer un cop de cap i vam anar al metge a veure què ens deia, després de totes les proves, ens van enviar a RA i directes a FIV, ja sabem que la SS va molt lenta així que ens ho agafavem amb calma, ens van dir que hi havia una llista d'espera d'un any (a la nostra zona no està del tot subvencionat) al cap de 2 mesos ens trucaven i si t'ho he de dir, NO era el millor moment. M'havien de renovar el contracte al cap de poc i en Maneto havia entrat una màquina nova, però aquesta oportunitat no es podia deixar escapar, vaig anar a la jefa i la vaig posar en situació, resultat: contracte renovat (que s'acaba a final de mes i estic de baixa desdel seu inici) segurament començaré el novembre aumentant les llistes de l'atur, però no em preocupa, a la panxa tinc el que hem desitjat durant anys i com diuen els meus pares entre tots ens en sortirem.
En resum: jo tinc feina no fixe + ell autonom sense sou (tot va a pagar), els meus pares que son un sol i ens ajuden en tot el que poden i els seus que només posen pals a les rodes. Així que si el que més desitges ara és tenir un fill deixa estar l'entorn, l'important és que que vosaltres sentiu.

Perdona el rollo, ànims i endavant

[pruneta30]

Bitxeta! T'he llegit i he pensat: jo quan he escrit aixo?? Mare meva! Em sento taaaaant pero taaaaant identificada amb tu! Mateixa situacio: jo fixe, ell autonom arrencant tot just, i jo amb uns pares amb els q se q tindre un disgust quan ho sapiguen o el tindre jo pq haure de sentir de tot! Que si estem bojos, etc...de moment dissabte vaig deixar pastilles i tenim intencio desperar un parell de cicles...estic cagada i amb uns nervis q em moro per tot aixo q et dic, pors, dubtes...anira tot be? Pero el q sento per dins i el desig q tenim els dos de ser pares es tan fort...anem parlant reina!!!! Anem de la maneta! Jiji

[mym]

Hola Bitxeta, jejeje, com ja li he explicat a Prunetaen un altre post, mai no sembla el millor moment, però si a sobre hem de fer cas de la gent del voltant no ens hi posariem mai... El meu cas és una mica diferent, perquè el que jo em plantejo és el tercer baby (ja tinc dos nenes, 16 i 9 anys, d'una relació anterior). Si amb el primer creieu que la família pensarà que esteu boges, que creieu què pensaran de tenir un/a tercer/a??? jejeje, però és igual, és la nostra decisió i som nosaltres les que haurem de treure'ls endavant, per això amb el nostre compromís de ser les millors mames del món, doncs endavant.

Un petonarro i molta sort!!!

[perla24]

Bitxeta! Està molt bé aquest post que has obert! Com pots veure som moltes que passen per la mateixa situació que tu així que no tinguis por de res! Com molt bé dius si comences a pensar massa mai és bon moment, ja per temes econòmics com per temes familiars el meu consell és: si el bitxet i tu esteu engrescats i ho teniu clar, A PEL BITXITO!!! Te n'ensortiràs segur!

[Blanca_Neu]

Hola!
A mi em va passar això, però al 2009. Em vaig quedar a l'atur i el panorama pintava molt negre. Ho vam estar dubtant molt i al final van guanyar les ganes de ser pares; em vaig quedar embarassada i el meu bebè va néixer el gener de 2011.

No t'enganyaré, hi ha hagut moments duríssims perquè a més a més de no tenir gaire estabilitat financera vaig tenir un embaràs de molt alt risc ple de complicacions (i altres dificultats).

La qüestió és que malgrat i les dificultats sóc la persona més feliç del món. Tinc un fill fabulós i no puc expressar amb paraules com m'arriba a omplir el fet de ser la seva mare. És molt millor del que mai m'hagués imaginat, inclús en les meves millors fantasies.

A més a més, i contra tot pronòstic, vaig trobar feina quan ell tenia 7 mesos. No estic fixa ni tinc les millors condicions laborals, però hem salvat la situació financera.

En fi, aquest és el meu cas vist en retrospectiva. Això no vol dir que tothom hagi de coincidir en arriscar-se, cada situació és diferent. Tan sols he volgut compartir un exemple d'una situació molt similar a la que planteges en aquest post, però que ja fa 4 anys que vaig viure jo.

Molts ànims!

[Blanca_Neu]

I per cert, jo crec que tots els pares passem pors i dubtes des del moment de desitjar tenir fills, a l'embaràs, al naixement... i ja no s'acaba mai. Potser hi ha persones que ho mostren menys però em costaria de creure que hi hagi gent que no ho experimenti en absolut. Ho dic pel comentari que has fet de les teves amigues que no senten temors....

Bona sort! Ja ens explicaràs!

[jessixcarlos]

Bon dia a totes.
Bitxeta, se perfectament com et sents, doncs jo em trobo en la mateixa situación.
Us explico una miqueta.
Nosaltres ja tenim un fill, l'Eric que ja te 3 anys i mig i ja fa uns mesos que se'ns va tornar a despertar l'instint.
Tan el meu marit com jo estem dessitjan anar pel segon, pero la nostre situación es una mica delicada.
Ell quan va neixer Eric per motius de la crisis va haver de tancar la seva empresa i com jo treballava a l'empresa dels meus pares i en aquell moment hi havia feina, el meu pare va pensar que abans de contractar a una altre persona... doncs el contractava a ell.
Ja portem 3 anyets treballan junts, pero la situació a dia de avui es molt complicada.
L'ultim trimestre de l'any passat va ser horroros, fins el punt de plantejarnos que ja havia arribat el final.
Per sort vem començar l'any amb feina i bones expectatives, pero la situació critica encara hi es, pero anem aguantan.
Si haguessim de tancar, ens quedariem tots al carrer, tota la familia sense feina.
Els meus pares clarament no ens podrien ajudar ja que serien els que pitjor ho passarien, els dos son autonoms, sense dret a prestació i ho perdrien tot pq estan avalan amb lo poc que tenen.

Nosaltres ens morim de ganes de tenir un altre, a mes el peque de tant en tant ho demana pq hi han moltes panxes al seu voltant i ell tb vol que la mami tingui un bebe a la panxa.
El meu marit es llençaria de cap a la piscina, pero a mi em fa una por...

Tal i com et passa a tu, hi ha dias que hi penso, venga va anem a per ell i que sigui el que deu vulgui, pero despres començo a donar-li voltes i em torno a tirar enrrere.

Tinc una por...

Pero tambe penso en que em de viure mes la vida, pq mai sera el moment perfecte i si esperem a que ho sigui i despres per qualsevol cosa aquest no arriba...

Jo em vaig fent a la idea, que l'any que ve a de ser si o si, espero poder començar la cerca durant el primer trimestre i oblidar-me de les pors.

Com veus, no ets la unica que se sent aixi, som moltes les que tenim aquestes pors.

Anem parlan per aqui!

[bitxeta80]

Gràcies guapetes, la veritat és que m'ajudeu molt. Llegir que heu passat per situacions semblants em fan sentir més tranquil-la. Arriba un moment que la por t'envaeix tant que penses que tu ets la única que pateix en el teu entorn, i ho passo malament.
Tant temps patint per pensar que tardaria molt en prendre la decisió d'anar a buscar un petit i ara que he pres la decisió, que em llanço a la piscina (des d'un trampolin de molts metres, jeje), que m'estic prenent l'acid fòlic, que m'estic regulant l'hipotiroidisme, etc., pateixo per haver pres la decisió!! Ja sé que el que necessita un nen és amor, carinyo, atenció, ... però fa patir el no tenir uns ingressos fixes cada mes (el bitxet com ja he dit és autonom i coincidint amb la maneta, sense sou).
Bé, està clar que la decisió ja està presa i no em puc tirar enrere, només espero ser suficientment forta.
Com ja he dit, no tindré el recolzament de la meva familia (la del bitxet sí). Imagineu-vos fins tal punt que quan em quedi embarassada no tinc la intenció de comunicar-lis...De part de la meva familia penso que no rebria ni una mirada, ni un gest d'alegria...
Perdoneu els rollos i gràcies a totes per explicar les vostres històries. Pruneta, ens haurem d'anar animant mutuament! Que bo (o no tan bó, no ho sé... ) que coincidim en els mateixos sentiments!. jessixcarlos, això de que hem de viure més la vida, m'ha agradat molt i és una cosa que he pensat sovint. He passat molts anys patint per temes familiars, el temps passa molt ràpid i està clar que hem de lluitar pel que realment desitjem (amb por...) però hem de lluitar.

[gusiluz]

Gràcies guapetes, la veritat és que m'ajudeu molt. Llegir que heu passat per situacions semblants em fan sentir més tranquil-la. Arriba un moment que la por t'envaeix tant que penses que tu ets la única que pateix en el teu entorn, i ho passo malament.
Tant temps patint per pensar que tardaria molt en prendre la decisió d'anar a buscar un petit i ara que he pres la decisió, que em llanço a la piscina (des d'un trampolin de molts metres, jeje), que m'estic prenent l'acid fòlic, que m'estic regulant l'hipotiroidisme, etc., pateixo per haver pres la decisió!! Ja sé que el que necessita un nen és amor, carinyo, atenció, ... però fa patir el no tenir uns ingressos fixes cada mes (el bitxet com ja he dit és autonom i coincidint amb la maneta, sense sou).
Bé, està clar que la decisió ja està presa i no em puc tirar enrere, només espero ser suficientment forta.
Com ja he dit, no tindré el recolzament de la meva familia (la del bitxet sí). Imagineu-vos fins tal punt que quan em quedi embarassada no tinc la intenció de comunicar-lis...De part de la meva familia penso que no rebria ni una mirada, ni un gest d'alegria...
Perdoneu els rollos i gràcies a totes per explicar les vostres històries. Pruneta, ens haurem d'anar animant mutuament! Que bo (o no tan bó, no ho sé... ) que coincidim en els mateixos sentiments!. jessixcarlos, això de que hem de viure més la vida, m'ha agradat molt i és una cosa que he pensat sovint. He passat molts anys patint per temes familiars, el temps passa molt ràpid i està clar que hem de lluitar pel que realment desitjem (amb por...) però hem de lluitar.

Molta sort i que ho aconseguiu ben aviat! No te n'arrepentiràs!!!
Nosaltres només ens penedim de no haver-nos decidit abans i haver perdut tant temps, ara ja el podríem tenir aquí.

[pruneta30]

Gràcies guapetes, la veritat és que m'ajudeu molt. Llegir que heu passat per situacions semblants em fan sentir més tranquil-la. Arriba un moment que la por t'envaeix tant que penses que tu ets la única que pateix en el teu entorn, i ho passo malament.
Tant temps patint per pensar que tardaria molt en prendre la decisió d'anar a buscar un petit i ara que he pres la decisió, que em llanço a la piscina (des d'un trampolin de molts metres, jeje), que m'estic prenent l'acid fòlic, que m'estic regulant l'hipotiroidisme, etc., pateixo per haver pres la decisió!! Ja sé que el que necessita un nen és amor, carinyo, atenció, ... però fa patir el no tenir uns ingressos fixes cada mes (el bitxet com ja he dit és autonom i coincidint amb la maneta, sense sou).
Bé, està clar que la decisió ja està presa i no em puc tirar enrere, només espero ser suficientment forta.
Com ja he dit, no tindré el recolzament de la meva familia (la del bitxet sí). Imagineu-vos fins tal punt que quan em quedi embarassada no tinc la intenció de comunicar-lis...De part de la meva familia penso que no rebria ni una mirada, ni un gest d'alegria...
Perdoneu els rollos i gràcies a totes per explicar les vostres històries. Pruneta, ens haurem d'anar animant mutuament! Que bo (o no tan bó, no ho sé... ) que coincidim en els mateixos sentiments!. jessixcarlos, això de que hem de viure més la vida, m'ha agradat molt i és una cosa que he pensat sovint. He passat molts anys patint per temes familiars, el temps passa molt ràpid i està clar que hem de lluitar pel que realment desitjem (amb por...) però hem de lluitar.

Si bitxeta! Ens seguirem d'aprop! Tot i q jo estic encara aixi aixi! Ahir va sorgir un altre problema economic q crec q dificultara que ens hi poguem posar daki un parell de mesos com jo tenia previst...aixi q de baixon altre vegada...

[pruneta30]

Vinga bitxeta!!! Nosaltres ens hem decidit i estic CAGADA!!!! Som-hi juntes!