adéu petitot

[nainonera]

Hola valentes, fa més d'una hora que estic davant de l'ordinador intentant escriure la nostra mala sort i experiencia d'aquests dies. Primer de tot per desfogar-me una mica i en segon lloc però més important per a mi per compartir i poder ajudar a qualsevol persona que si trobi en un procès similiar. Llegir les vostres experiències i el suport que m'heu donat aquestes dies fa que tot sigui una mica menys dur.


Algunes ja em coneixeu, malauradament amb la resta ens trobem en un raconet trist com aquest. La setmana pasada vaig anar a urgències perque duia dies que no notava res a la panxa, estava de 20 setmanes, just feia poc que havia començat a notar els seus moviments i no tenia molt clar que pasava. Vaig deixar passar els dies però dilluns vaig aixecar-me plorant i així vaig estar tot el dia. Jo sabia que ja no hi era i vaig passar el dia acomiadant-me, tot i que una part de mi encara es volia aferrar a l'esperança. Efectivament en una ecografia a urgencies ens van dir allò que ningú vol sentir mai "no hi ha batec". Ni tan sols sabiem que era i a la eco no es va poder veure.

Els dos dies previs a l'ingrés a l'hospital van ser horribles, vem plorar molt, vem xerrrar tot i més però sobretot teniem molta por. Pensar que has d'anar a parir, en el meu cas per primer cop, sense saber res.... Ara nomès tinc un sentiment de buidor inmens.
La veritat que el tracte a l'hospital un 10. Tothom va ser molt amable, molt compresiu i carinyós. Ens vem sentir molt acompanyats i compresos. Una de les parts més dures d'aquell dia va ser la familia. Anavem a l'hospital sense saber motl bé com aniria la cosa, ens havien explicat que m'anirien donant la medicació cada x hores i haviem d'esperar a que el cos es possés de part però que podia ser ràpid o trigar moltes hores. Tampoc s'havia en quin espai estaria ni com em trobaria. A la familia li vem dir que vinguessin a la tarda que amb sort ja hauria acabat tot, que ja aniriem xerrant durant el dia i els tindriem informats. Clar que viuen lluny i volien estar aprop, nosaltres els hi vem demanar que anessin a casa nostra a estar amb la gossa i així podien fer temps més aprop.
Ni cas. Es van plantar els sogres allà a les 10 del matí. Vem pensar, bueno va que passin saludin i així es quedarán més tranquils..... i ells allà apalancats a l'habitació amb intenció de "así os entretenemos y pasa el dia más ràpido". No van captar cap indirecta ni cap directa.
En aquestes que em van fer sortir per donar-me les primeres pastilles vaginals i colocar-me uns bastonets per ajudar a dilatar.... i torna a l'habitació amb ells allà, i els meus pares que just també van arribar. Jo adolorida i incomoda, amb les infermeres col·locant empadadors al llit per si començava a sagnar i un barreny al lavabo per fer allà les meves necessitats per poder controlar si començava a expulsar alguna cosa. I jo pensant aniré al labavo, començaré a desangrar-me i tots aquí veien com em regalima la sang. Els hi vaig dir que necesiitava estar sola i els meus pares ho van captar ràpid, però els sogres no, el meu pare va ser un crack intentant endursels a fer un café (i ells allà, no si ya nos lo hemos tomado....).
Van marxar, van començar els dolors i ens van explicar que en principi fariem tot el procès allà mateix a l'habitació, que ells ho consideraven més íntim i si desprès el voliem veure el portarien allà mateix també. En aquestes que tornen a venir els sogres.....i allà el meu company ja va haver de ser borde perque captesin que no era moment per tenir-los x allà rondant. Va ser dur haver d'estar discutint amb la familia en un moment així. Enteniem la seva preocupació i les ganes d'ajudar però van fer tot lo contrari durant tot el dia. No els vull criticar ni posar-los a parir, simplement que si algú mai s'ha de trobar en una situació així i tingui familiars amb problemes d'oïda els hi sàpiga dir desde un principi ven clar i fort NO (amb tot l'amor posible). Les infermeres també ens van ajudar a fer-los fora, tot i que desprès em van xivar que ma mare rondava per l'hospital (tot i que hi haguès una persona per allà aprop i sense molestar no em va semblar malament. Una persona i no pas 5).

La tarda va anar passant lenta i amb pocs dolors, no vaig demanar calmants perque el dolor no era més fort que el d'una regla i així sentia que podia anar sentint el meu cos i els canvis que s'anaven produïnt. Amb la segona dossis de pastilla oral em van possar calmants sense dir-me res i als 5min van començar els dolors més forts i més constants. El meu company va possar música de fons, havia portat un mini altaveu de casa per si en algún moment podia possar música per relaxar-nos. En una mitja hora ja va venir la gine, em van mirar i van dir-me que ja estava tot en marxa, em va preguntar si volia probar a empuxar o esperaven un moment i em posaven l'epidural. En aquell moment nomès volia començar, i en menys de 10min ja estava tot fora. Vaig parir al llit, sense epidural i amb la música que es va quedar allà sonant de fons. I de sobte pau i tranquilitat, increíble el xut d'hormones. De fet sempre havia tingut clar que volia intentar tenir un part natural (i dic intentar perque mai pots saber com anirá la cosa) però en aquest cas tenia clar que si que la voldria, que no hi havia cap necessitat de fer l'esforç però esque no va donar temps ni va caldre, i sembla extrany però això em va sentir una mica millor i em reconforta. Per sort tot i la tristesa i el dolor no tindré el record d'un part traumànic (fisicament parlant).
Va ser un nen, i ens el van portar per veure'l. Va ser ràpid, tampoc ens sentiem amb forces de tenir-lo molta estona, però va ser un moment molt tendre tot i la tristesa. Al arribar al hospital no teniem molt clar que voliem fer. Una part de mi tenia la necesitat de fer-ho tot i que per altre banda no. Però creia que si hi havia aquests petit sentiment si no ho feia poder desprès m'arrepentia i seria pitjor. El meu company no ho veia tan clar. Li havia insistit molt en que si ell no volia no pasava res, que no fes el pas per la meva desició. Una part també tenia molta por pel que ens poguessim trobar, així que vem pactar amb les infermeres que primer ens explicarien que hi havia i desprès decidirem. Simplement dir-vos que era un nen molt petit, però preciòs, i ens sentim molt orgullosos de la desició presa. No haviem tingut temps de triar noms, jo volia esperar a la morfológica (que havia de ser demà passat) per concretar sexe i així pendre la decisió, però el meu company tenia molt clars quins volia per nen o per nena i tenia clar que no els voldria fer servir mai més. Així que en aquell moment, al tenir-lo en braços li vaig proposar dir-li Ot. I sense pactar-ho ni pensar-ho en aquell moment va tenir nom. En nostre petit ot.

Finalment dir que tot haguès estat molt més dur si a l'hospital (el santa caterina) no ens haguessin acompanyat (i tornaran a fer d'aquí un mes) tan i tan bé. L'agraïment per a totes les persones que van estar amb nosaltres es enorme.

Al final he estat tot el matí davant de la pantalla, perdoneu però no tinc ganes de rellegir ni corretgir una mica, se que m'ho sabreu perdonar. Una abraçada gegant a totes les marones i a les futures.

[Airin]

Nainonera, m'he emocionat llegint el teu relat. Sé que cap paraula et consolarà ara, només el temps ajudarà a fer més suportable una tragèdia com aquesta. Saps que ens tens aquí per ajudar-te a fer el dol, t'he de dir que crec que heu estat molt valents amb les decisions que heu pres, heu fet un comiat molt tendre al vostre petit Ot

Els familiars volen ajudar però de vegades no entenen que l'únic que poden fer és deixar-nos fer el nostre procés, i posar-nos l'espatlla quan hem de plorar. Totes les que hem passat per una pèrdua (la meva no va ser un ILE, sinó un avortament espontani al principi de la gestació) podem fer-nos una idea de com et sents ara.

Fes el teu camí, plora aquest fill i dóna't temps. Aquí estarem per acompanyar-te en els moments de baixón i en els bons moments, que ara sembla impossible, però tard o d'hora tornaran. Una abraçada...

[garota]

Jo també m'he emocionat. Que ben escrit i quina tendresa que desprèn. Ets molt, molt valenta, heu sigut molt valents ,vaja!
Molta força, i a per totes! Pren-te el teu temps i passa el dol. Molts ànims!

[curculla]

quin escrit més brutal i més preciós Nainonera. M'he emocionat també!

[munat]

Naionera estic feta una mar de llàgrimes!!! Quina experiència, m'alegro que no patissis gaire durant el part i que anés tot prou ràpid. Li heu posat un nom que sempre m'ha agradat. Només em queda desitjar-vos que aviat pogueu aconseguir un/a germanet/a per aquest àngel.

Una abraçada ben forta

[Sirius77]

nainonera , jo també m'he emocionat molt al llegir el teu escrit. M'admira la serenor que has tingut en tot aquest procés: ja veuràs com aquesta actitud t'ajudarà a superar amb més força aquest procés de dol. Ara ho veus tot fosc però ja veuràs com d'aquí a poc tornareu a trobar la força per tornar-ho a intentar. Ja saps que en aquest apartat del fòrum trobaràs moltes noies que han passat pel mateix i que podem entendre millor que ningú pel que has passat. Molts ànims i compta amb nosaltres pel que necessitis.

[litusina]

Hola nainonera, guapíssima!
M'has fet plorar amb el teu escrit. Es preciós. Es una pena que ens haguem de trobar aquí, perquè això es que les coses no han anat com esperàvem, i ho sento moltíssim! Tant de bo tingués les paraules que poguessin alleugerar la teva pena. El que t'ha passat es una cosa terrible, i ara començaras un procés difícil i dur, el dol pel petit Ot. Recolza't en nosaltres, que estarem aquí per quan necessitis desofegar-te o sentir que no estas sola, que totes nosaltres hem viscut la pèrdua d'un petit i sabem com et sents. Es una tristor enorme, que sembla que no s'acaba. Només puc dir-te que poc a poc anirà passant i la buidor que avui sents pel teu nen deixarà lloc per al seu record, i serà un record plè d'un amor inmens. Cuida't molt, i parla amb nosaltres, que t'anirem carregant de paciència i de carinyo pels dies que vindran. Poc a poc i us en sortireu, i de ben segur tornareu a somriure.
Un petó enorme!

[caracola]

Nainonera, maca, molts ànims! no hi han paraules de consol en aquest moments, només dir.te que el que heu passat és molt dur i que ara heu de ser molt forts, de fet ja heu hagut de ser-ho, però vindran moments de tot i aquí estarem nosaltres, per recolçar-vos.
M'he emocionat molt al llegir-ho, no és just que passin aquestes coses.
Una abraçada molt forta!

[Marga33]

Hola Nainonera,
sento moltíssim la teva pèrdua i només espero que aquí trobis una mica de consol i també l'acompanyament que necessitis per ajudar-te a superar-la i recuperar la il·lusió més endavant.
Una forta abraçada bonica, i molts ànims!

[cross_13]

molts anims i molta força. ets una valenta.

[Magui76]

Nainonera, estic molt emocionada. Quin homenatge més bonic que li has fet al teu petit.
Ets molt valenta, molts ànims i endavant!

[Blanquerna]

Nainoenra, heu sigut uns valents! I tu una lluitadora! El teu relat és corprenedor, però està ple d'uns profunda fortalesa i sensibilitat. Ara venen dies molt durs. Dies de llàgrimes, desconsol, nostàlgia i sobretot de pensar molt en l'Ot. I els has de passar, has de fer el dol de manera egoista. Plora, enrabia't, crida, aïllat... Ningú té paraules de consol per a tu. No les cerquis perquè no les trobaràs. Acut a nosaltres sempre que necessitis desfogar-te, no tinguis mirament de pensar que ets repetitiva... Escriure va molt bé i nosaltres estem a l'altre costat per llegir-te i donar-te tot el suport que puguem. Pots entrar al post de les que hem passat oer un avortament i ho volem tornar a intentar, allà trobaràs a un grup de valentes fantàstiques que et reconfortaran amb les seves paraules.
Jo vaig passar per una ILE fa uns 20 dies. Va ser dur, molt dur. Tot i que jo estava de 15 setmanes...i ,per sort només vaig tenir el meu marit i ma mare que es turnaven per estar amb mi... Llegint la teva eperiència he reviscut la meva... He recordat sobretot el subidón hormonal després de l'expulsiu... Em vaig sentir alliberada, malgrat sabia que era un trist moment...en el neu cas no vaig voler veure el petit. Venia amb malformacions severes, visibles físicament, i no volia quedar-me amb una mala imatge, prefereixo imaginar-me'l com un petit fetus.
Només em resta enviar-te una forta abraçada i molts ànims virtuals per a tirar endavant!

[tuijoserem4]

Nanionera,

Poc més puc afegir al que han dit les companyes…no tinc paraules, estic completament emocionada, és molt dur, massa dur, injust, cap dona, cap mare, hauria de patir la mort d'un fill…com diuen les companyes, tens tot el dret d'estar enfadada, trsita, desfeta, etc..només dir-te que serem aqui per si et podem donar algun consol, per si podem ajudar-te a qeu tot això sigui una mica menys dolorós, que ho és i molt.

Si et ve de gust passar pel post " les que hem patit un abort" trobaràs dones increibles com tu bonica…

Mentrestant decsansa que el cos també ho necessita…la ment va per lliure…oi?

Una abraçada enorme!

[laiacat77]

Bonica, nomès dir que em m arribat al cor.. suposso com a la majoria de les nostres companyes que moltes ja ens coneixem i sabem les nostres histories, passat per els nostres posts com t han dit et sentiràs recoltzada i compressa segur... ho sento de tot cor

[patufeta75]

Nainonera, una abraçada molt forta, has estat molt valenta amb totes les decisions i aquest escrit estic segura que no només ajudarà a més d'una sinò que t'ajudarà a tu mateixa quan avanci el dol. Recordar que l'Ot ha existit, que l'has tingut en braços, que ha estat tot real t'ajudarà a superar la ràbia per lo injust que és que ja no sigui amb vosaltres.
M'alegro que la teva experiència amb l'equip hospitalari hagi estat també bona, tenint en compte totes les retallades que estan patint, aconsegueixen que passem aquests moments tan durs el millor possible, amb el respecte i acompanyament que necessitem.
Sento que els teus sogres no hagin entés que en moments així poden fer més nosa que servei. El dia que em van ingressar pel legrat tota la familia es va oferir a venir el mateix dia o a l'endemà, els hi vam dir que preferiem passar-ho sols i ho van respectar. El patufo els va anar informant de com anava tot i nosaltres vam tenir la intimitat que necessitavem.

[Flordeneu]

Nainonera, no tinc paraules. Només puc dir que ho sento moltíssim, de tot cor.

[Anna Maria]

Hola Nainonera,
A través d'aquestes línies nosaltres ens posem al teu costat perquè sàpigues que estem aquí, a fora de l'habitació, esperant per quan necessitis que entrem.
Una abraçada,
Anna Maria

[Sumsi]

No tinc paraules, quin fart de plorar!!!Ho sento molt Nainonera. Donar-te les gràcies per explicar-ho, ja que és molt i molt dur i et preguntes perquè t’ha tingut que passar a tu...Escrivint-ho ajudes a més noies i sobretot a tu mateixa, com una petita via d'escapament. Una abraçada molt gran i cuidat moltíssim i que et cuidin molt sobretot.

[Raqueleta]

A mi se m’han omplert els ulls de llàgrimes. Coneixia la història perquè la Cositina la va comentar al post que anem escrivint moltes de les que hem tingut una pèrdua i perquè al post de mares de juliol també es va comentar. Però llegir-te-la a tu ha estat bonic, un dolç comiat per al teu fill.
Me n’alegro molt que l’acompanyament del personal sanitari fos bo, això és importantíssim. I que decidissis veure’l, personalment crec que és bo i que ajuda al dol. Llàstima, però, del paper dels sogres, quin poc tacte…
Ah, allò que dius de la sensació de pau quan vas haver parit és una sensació que comenten moltes dones que poden tenir un avortament de forma natural, deixant que el seu cos faci sol la feina, empoderament li diuen, i expliquen que ajuda a encarar el dol amb força.
Quan en tinguis ganes, passa’t per “les que hem patit un avort i ho volem tornar a intentar”, que t’estem esperant amb els braços oberts.
Una abraçada forta per a vosaltres dos i per al petit Ot.

[cositina]

Hola bonica,
M'ha emocionat moltisim llegir-te, com saps fa poc més de 7 mesos q vaig viure exactament la mateixa situació i cada linia teva m'ha fet reviure aquell moment. Només dir-te que ets molt i molt valenta, jo no vaig tenir valor per aguantar sense epidural, ni tampoc valor per veure el fetus (q ja tenia sexe i nom en aquell moment), en part perque tambe venia, com el de la blanqwuera, amb malformacions fisiques, pero també perque en aquell moment no em vaig sentir prou valenta per veure aquella imatge.
M'he enfadat moltisim llegint aixo dels teus sogres, em sembla increiblement increible i no puc imaginar la q hagués liat jo si em fan aixo. Nosaltres vam ingressar sols, la dilatacio va estar nomes el cositino, i com q l'expulsiu va ser a la sala de parts, quan hi vaig entrar per a l'epidural ja vaig fer fora al cositino i li vaig demanar q no hi tornés fins al final. No vaig voler ningú amb mi, volia q el primer part del cositino fos el d'un fill sa i no volia q veiés allo. I ja al mati quan tot va acabar, van venir els meus pares, i prou. Si als meus sogres se'ls hagues acudit asomar el cap per alla aquell dia, els hagues fotut fora a patades.
Només fa 7 mesos. I just avui, vinc de fer una morfologica d'un nen q està sa i q espero parir amb tota la calma del mon, i acompanyada pel cositino.
Amb aixo ert vull dir q ara mateix no veuràs llum més enllà de les llàgrimes, però en molt menys temps del q ara et pots pensar, estaras de nou lluitant per aquest somni anomenat maternitat, patint com una boja com patim totes les q pululem per aquest subforo, abans i durant l'embaras, pero arribarà i tot aixo serà un moment del passat q cada dia et farà menys mal.

Sou uns valents. Una abraçada bonica