Columna opinió Carlos González sobre la DGAIA

[novella]

Aquest cap de setmana m’he trobat publicada aquesta columna de Carlos González a l’Ara Criatures.

Ens prenen els fills!
CARLOS GONZÁLEZ

A les clavegueres de l'Estat hi ha un racó fosc on no arriba la llum de la justícia. Es diu DGAIA, Direcció General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència. Ja fa anys un company que treballava com a pediatre en un barri empobrit m'explicava: "Quan dic a les mares sense recursos que vagin als serveis socials a demanar una ajuda, em contesten: «No, als serveis socials no, que ens prenen els nens»".
En efecte, la DGAIA pot prendre els fills als seus pares. No necessita proves ni jutges. La declaració de "desemparament" és un acte administratiu, del qual només s'informa la fiscalia a posteriori. Contra aquesta declaració poden recórrer els pares davant del jutge; molts han recorregut i alguns han guanyat... mesos més tard, quan el nen ja ha patit un dany irremeiable (www.aprodeme.org). Maltractar un nen és un delicte. Però la DGAIA no denuncia els pares al mateix temps que els pren els fills. Perquè no han fet res, perquè no hi ha cap prova en què basar una denúncia. És com si ens poguessin ficar a la presó, no perquè hem robat un banc, sinó perquè un psicòleg o un assistent social opina que "hi ha risc que robem un banc". Ni tan sols això, no cal que hi hagi risc de delicte, el "risc" és, en aquest cas, un concepte eteri, un "risc psicosocial".
La llei esmenta onze possibles situacions de desemparament, incloent-hi "les situacions de risc que per llur nombre, evolució, persistència o agreujament determinin la privació a l'infant o l'adolescent dels elements bàsics per al desenvolupament integral de la personalitat". I per si una definició tan vaga no permetés encara prou arbitrarietats, afegeix: "Qualsevol altra situació de desatenció o negligència que atempti contra la integritat física o psíquica de l'infant o l'adolescent, o l'existència objectiva d'altres factors que n'impossibilitin el desenvolupament integral". Per tant, no cal que els pares hagin fet res dolent. De fet, hi ha criatures que la policia s'ha emportat tot just unes hores després de néixer.
Un nen de quatre anys només podia veure la seva mare mitja hora per setmana i sota vigilància. Quan vaig preguntar al psicòleg del centre per què no tenia dret ni tan sols a les visites i vis-a-vis d'un detingut, em va contestar triomfant: "És que no està detingut!" El nen està separat per força dels seus pares, tancat en un lloc del qual no pot sortir, no pot rebre visites ni trucar, però no està detingut i, per tant, no té drets, advocat d'ofici ni habeas corpus . Està "protegit" dins d'un centre privat concertat, que guanya molts diners amb cada nen arrabassat als seus pares. Des del meu punt de vista, a les clavegueres de l'Estat hi ha molta merda. I rates.


Primer de tot dir-vos que generalment m’encanta Carlos González. He llegit amb fruïció alguns dels seus llibres i m’agraden. No perquè em cregui qualsevol teoria sense més, sinó perquè el que explica em resulta coherent i les seves paraules solen acostar-se molt al què em diu el meu propi instint a l’hora de fer de mare. Però aquest article m’ha entristit i m’ha enfadat. Especialment perquè crec que està escrit de manera visceral, sense informar-se del tot i perquè crec que és un tema molt delicat. Carlos González segurament sap que té fidels seguidors, i que la seva opinió pot ser considerada molt vàlida per a moltes persones, per tant, potser seria adequat que posés certa mesura en les coses que expressa.
No pretenc defensar res ni ningú, però si oferir un punt de vista una mica diferent i que cadascú es quedi amb el què vulgui.
Conec la DGAIA. La conec perquè sóc Treballladora Social d’un Equip d’Atenció a la Infància (un d’aquests equips que robem els nens). La conec i la podria criticar durament en molts aspectes i amb coneixement de causa. Però el què si que us puc assegurar que no robem nens. De fet, els que treballem a peu de carrer sabem què no és tant fàcil que DGAIA validi la retirada d’un menor. No puc parlar per tota la institució, ni per totes els treballadors de la DGAIA, però puc parlar per mi, pels meus companys d’equip i altres professionals del camp que em consta que s’esforcen dia a dia a fer la seva feina el millor possible i a vetllar per aquests nens i nenes que pateixen.

No es retiren nens/es de manera sistemàtica. Almenys a no ser que es tracti de casos d’urgència (he vist nens i nenes colpejats, abusats, etc,), si algú considera que allunyar aquests nens del seu nucli familiar és una crueltat jo us diré que més crueltats seria deixar-los. Però normalment, rere una retirada hi ha mesos, fins i tot anys, de treball familiar, d’intentar vincular a pares i mares en plans de millora, oferir-los espais on puguin millorar les seves capacitats com a pares... Rere una retirada hi ha un treball multidisciplinari d’uns professionals (Psicòlegs, pedagogs, educadors, treballadors socials) que han fet una valoració diagnòstica acurada de cada cas. També hi ha treball en xarxa (coordinació amb escoles, metges, infermers, centres de salut mental, etc),. Nosaltres no cobrem sobresous per cada nen retirat, més aviat cobrem uns sous bastant baixos, i més tenint en compte que estem contínuament exposats a la “ira” de pares enfadats. Patim amenaces i insults, a vegades fins i tot agressions, i seguim al peu del canó perquè enmig d’això pensem que el què fem per aquests nens, a vegades, els pot millorar el futur.

Esmentar que, sense desmerèixer la feina que fan als centres (en conec de molt bons amb grans educadors totalment implicats en la seva tasca), normalment es busca sempre opcions alternatives al centre (famílies extenses, famílies alienes...) i penso que la societat, que és tant crítica amb el que fem amb els nens, també s’hauria de plantejar què fan ells (cada vegada hi ha menys famílies disposades a acollir temporalment a un menor).

Sovint la nostra feina es menyspreada, i sóc conscient que molta gent ens veu realment com a “roba-nens”, però com molt bé diu Jorge Barudy (neuropsiquiatra, psicòleg infantil i terapeuta familiar), treballar amb famílies en la promoció de les competències parentals té una lògica social, ja que en desenvolupar els nens un vincle segur i transformar-se en persones resilients, els permetrà ser millors pares, millors parelles, millors ciutadans, perquè la seva capacitat de vincular-se estarà orientada per una lògica del bon tracte i la cura dels altres.

[Arual83]

Estic totalment d acord amb el que dius Novella. Jo no podria haver-ho dit millor.

Conec com treballa la DGAIA, no només per motius laborals sinó familiars, ja que fa 4 anys que els meus pares tenen un adolescent en acollida.(Sort que la DGAIA va intervenir a temps en el cas del meu "germà" perquè la situació per la que estava passant era límit).
En aquest article trobo que el C. Gonzàlez no ha estat encertat. Cada cas és un món i és una fena molt complicada i delicada.

[charito]

He vist el nom del post i he dubtat d'entrar perque aquest senyor sol rebre poques critiques... i he alucinat amb el que posa.

Jo tambe he tingut per raons familiars molta relacio amb cases d'acollida religioses i laiques i em sembla una barbaritat llençar aquesta merda sobre el treball i sacrifici de tantes persones que ni remotament s'enriqueixen!!!!

Ha pixat fora de test....

[sandrajuli]

Jo crec que el problema és que ha generalitzat... Perquè hi ha casos en què han tret fills a pares que no s'ho mereixen, i tant, igual que hi ha gent innocent a la presò...
Però suposo que molts pocs casos són errors, per mala sort.

[helljedi]

Hola,

suposo que hi deu haver casos de tot tipus. Generalitzar mai és bo, ni cap un cantó ni cap a l'altre. Hi deu haver professionals de tot tipus. La meva mare va treballar d'assistent social durant molts anys a Barcelona, a diversos barris. I jo vaig anar varios cops a la seva feina de petita i recordo alguns casos (li costava desconnectar, és una feina complicada). Justament recordo sempre que ella deia que trobava a faltar poder retirar la pàtria potestat a pares, per què que els retirin la custòdia (ara no sé si faig servir els termes adients) és una cosa, però aquests nens no es podien adoptar per què els pares encara en tenien dret, i n'hi havia cada cas que feia fredat.

Per mi que aquest home ha generalitzat, i hauria de vigilar què diu, per què és escoltat i llegit, i no sé si està ben informat.

[caparrassa]

Que bé trobar comentaris com els vostres... El meu company i jo som pares d'acollida, i llegir la columna de Carlos González ens va deixar glaçats. Ens va fer mal, perquè estem convençuts de la feina que estem fent -que no és res més, o res menys, que intercanviar estimació: nosaltres fem de pares i els nens ens fan de fills mentre no se soluciona el seu problema-, però és clar, una opinió com aquesta, venint d'un professional amb tant de prestigi... No només està poc informat, sinó que, a més, sembla que li agraden les teories conspiratives.
Pel que diu, la DGAIA només hauria d'actuar quan els nens ja han rebut. No havíem quedat que el desenvolupament dels 0 als 3 anys és fonamental? Un nadó desatès, que no hagi estat apallissat però desatès de manera flagrant, no hauria d'estar protegit per l'administració? A mi em sembla que sí, senyor González. I això és només un dels molts casos possibles.
Aviam si totes les seves teories sobre l'alimentació i la tendresa les haurem de revisar... (No, no ho penso fer: les poso en pràctica i funcionen!) Però, vaja, aquesta vegada l'ha espifiat.

[ninonina]

Totalment d'acord amb vosaltres. I comparteixo al 100% tot el que dius, Novella. Jo també treballo a la DGAIA i també tinc la sensació que, des de fa un temps, les crítiques negatives i, sovint, buides d'argument, afloren com els bolets per la xarxa. Cap referència a la feina que fem cada dia, al treball que es fa amb les famílies. Crec que, darrera l'article, hi ha un gran desconeixement de la feina que fem, la del carrer, la que va més enllà de resolucions administratives carregades de formalismes.
A mi, que sóc molt prudent, no se m'ocurriria fiscalitzar, insultar i menysprear la feina del col·lectiu de pediatria. Mai. Puc estar d'acord amb algunes qüestions i en descacord amb d'altres. Però generalitzar i qualificar de rates... ufff, em sembla molt greu. Massa sovint ens amenacen i agredeixen verbalment alguns usuaris, tant que potser, al final, acabem assumint que, qualsevol, també el Sr. González, pot insultar tot el nostre col·lectiu professional. I no ha de ser així. Els pediatres també poden errar, o no? Això ens dóna dret a qualificar-los de "rates" o al servei de salut pública, privada o concertada de "clavegueres"? Jo crec que no, que aquí, el Sr. González, s'ha passat uns quants pobles. Ja tinc alguna opinió que no comparteixo amb ell...

[Takita]

Teniu raó, generalitzar no és bo, però també és cert que darrerament estan sortint molt casos així. Com en tots els àmbits, hi han bons professionals i altres no tan bons; equivocar-te en segons quines feines, pot no tenir un resultat fatal, però en aquesta, com en moltes altres, pot causar un mal irreparable. Personalment, conec dos casos, un d'ells molt proper i el que s'ha fet amb el menor i la seva família no té nom, així com el tracte rebut.

No defenso el Carlos González, perquè com he dit, no crec que sigui bo generalitzar i segur que a la DGAIA hi ha bons professionals. La llàstima és que tots haurien de ser-ho, tractant-se del què es tracta i amb qui es tracta.

[novella]

Us deixo el link d'un bloc que parla sobre això precisament!!

http://lenimontiel.wordpress.com/2013/0 ... avegueres/

[Kal]

Em sembla que l'article del Carlos és ben encertat.
Sé que aquest post és antic, però jo em trobo estic vivint en la situació de amenaces de enviar-me a la DGAIA, i dic amenaces, perquè el jutge que està jutjant la situació sobre les denuncies que ens interposem el pare de la meva filla i meves, denúncies per motius diversos, doncs això, tant la jutja com la fiscal, m'amenacen amb enviar-me a la DGAIA per que faci un seguiment, però només en el cas de que no retiri les denuncies que interposo.

És curiós que només es preocupin pel tema de les denuncies, si les retiro o poso més, m'envien a la DGAIA, però si no ho faig, no passa res.
Si la meva filla estigués realment en un perill això seria totalment incoherent.

Tant els meus advocats com els dels pare de la nena, en parlen fatal de la DGAIA.
em diuen que es ficaren en la meva vida, es ficaren en tot i si volen i els interessa o interpreten que no estic educant a la meva filla com ells volen, poden treure'm a la nena.

La meva filla és una nena feliç. Viu amb mi des de que va néixer (el pare va desaparèixer i em va deixar sola amb la nena.

La meva filla té unes notes estupendes, té moltes amistats, en l'escola els informes són favorables. Diuen que es una nena estupenda, molt llesta i que viu feliç.

Ningú mai m'ha qüestionat com a mare, ni profes, ni metges, ni tant sols el pare de la criatura. Però una fiscal m'amenaça i llavors és quan jo començo a preguntar que és això de la DGAIA i em trobo amb casos espantosos.

I entenc que els pares d'acollida poden pensar que estan fent molt bona feina, i segurament en la majoria dels casos serà així, però han de saber que també i ha un gran número de nens que són "robats" per els DGAIA. I això que dic sé que pot semblar exagerat. Però jo ho he vist, ho he viscut.

No és just que algú et pugui treure el teu fill d'aquesta manera, i on nassos estaven el DGAIA en el casos de nens maltractats pels seus pares, pels seus tutors?

Només hem de llegir els estudis, la premsa i ens trobarem que molts d'aquest nens estaven suposadament baix la supervisió dels assistents socials de la DGAIA.

Dieu que per alguns casos que passin no es pot demonitzar a la DGAIA. Això ho dieu perquè no us han tocat als vostres fills.