El meu bebè és meu!!

[Niss]

Hola noies...

Estic una mica intranquila amb la situació amb la meva sogra. Vull començar dient que és bona dona i m'estima com una filla, però em dona la sensació que s'està passant... Altre cop.

Us explico, quan ens vam casar, farà 5 anys, ella sempre deia que no li explicavem res, que no li deixavem organitzar res, i que els manteniem al marge... A veure, la veritat és que vam voler preparar el casament nosaltres, és el normal no?? Era el NOSTRE casament!! Doncs ella no ho veia normal, segons ella també era el SEU casament, i tenia tot el dret de prendre desicions... Va ser molt complicat i van haber-hi moltes discussions i moments tensos, però bé, allò ja està al passat.
El cas és que des de que els vam dir que estem embarassats la meva sogra parla del bebè com si fós el seu fill. Sempre es refereix a ell com "el meu bebè". I de fet, quan el meu home finalment li va dir que no era SEU, que ella era l'àvia però que el bebè era NOSTRE, va dir que una cosa no treu l'altra i que també és seu...
Ja sé que no n'hi ha per tant, però no puc evitar recordar l'any previ al casament... I m'ho veig a sobre de la mateixa manera amb el nostre fill. El seu fill més petit ara tot just té 10 anys, és a dir que té la maternitat bastant recent encara (comparat amb altres àvies), i em dona la sensació que té mono de criar un bebito... Em sento com si en moments importants de la meva vida, en els que intervé el seu fill, ella vol "prendre el protagonisme"... Carai! És el meu casament! És el meu fill!! Deixa-m'ho disfrutar igual que tu ho vas fer en el seu dia... Deixa'm experimentar cada pas com a novata que sóc!
No sé com dir-li que em violenta quan em treu de l'equació dient que el bebe és seu. Qui el porta a dins?? Qui el parirà?? Qui l'alletarà?? Jo, que sóc la seva mare.

Però el que més por em fa no és durant l'embaraç no, és quan neixi. No paro de pensar en quan sigui un recent nascut, indefens, que vol estar en braços de la seva mare i del seu pare, i de ningú més! Què passarà el primer dia després del part, a l'hospital?? El voldrà agafar?? Què en penseu d'això? M'imagino aquell dia i només me l'imagino en els meus braços o del seu pare, però de ningú més... Com us imagineu aquell dia? Us imagineu el vostre fill anant de braç en braç? Seria normal que no l'agafés ningú més?? O sóc jo que tinc un instint de lleona desmesurat?? O potser tinc un problema amb ella? Perquè m'imagino a la meva mare agafant el recent nascut en braços i no em fa res... Però clar, ma mare és molt més sensible i molt prudent, és com si sapigués perfectament pel que estic passant i segur que si l'agafa aquell dia, el tindrà un minut per conèixe'l i després me'l tornarà...

Ja veieu que estic una mica ofuscada... Suposo que a mida que passin els mesos ho veure tot més clar, però m'agradaria saber si sóc la única que té aquest sentiment. Les que ja sou mares, com ho heu viscut???

Gracies marones!

[GIANNA]

t'entenc, jo crec que a moltes de nosaltres ens ha passat alguna cosa semblant. Jo recordo que em va fer molt mal quan la meva sogra quan va entrar a lhabitació de l'hospital a les 9h del mati jo acabada de parir i va dir al meu home: diga-li a la gianna que se la tregui del pit perquè la vull agafar jo. el meu home li va dir: la nena està menjant, ja l'agafaràs després. i ella va respondre: la nena pot menjar més tard la vull agafar ara.
la falta de sensibilitat quan la nena dormia, prenia el pit em treien de polleguera. fins i tot agafava ella a la nena i les meves amigues, família que tenia al costat em deien a cau d'orella: no veu que els altres estem esperant que ens la deixi una mica?. em sabia taaaaaan greu la seva possessió i em feia molt mal com a mare.
espero que amb la segona sigui més prudent.
ja veus que no ets la única! jo et diria que marquessis el territori i si convè parar-li els peus fes-ho!. el teu home ha fet ben fet de dir-li que ereu vosaltres els pares, que ella ja va tenir el seu moment com a mare i aquest és el vostre moment.

[Niss]

Buff Gianna, deunidó quina paciència...
Ja ho he parlat amb el meu home i sí, la desició és anar parant-li els peus ara que el bebe encara és a dins la panxa, a veure si així afluixa i la cosa no va a pitjor... Però pel que expliques veig que hi ha sogres fins i tot no els fan cas ni als seus propis fills!! Fort, fort...

[Araneta]

Niss, jo tinc les mateixes pors, més o menys... Ma mare no és tant bèstia com ta sogra, però tb a vegades es passa... Potser tb és yna xorrada però un dia va arribar amb 5 peces de 1a muda... Em vaig sentir fatal per que la primera muda la volia escollir jo... Em va quedar una cara q no vaig poder amagar...
I tb penso molt en el moment hospital... Com em sentiré quan vulguin agafar al meu nen, tant petit... Espero no passar-ho molt malament...

Giana, si em passa això a mi no se com reaccionaria, però gens bé segur... m'he sentit malament només de llegir-ho!!!

[Aidín]

Ai mare! Cada família és un món i s'ho fa com pot, però jo en això sí que sóc una mega lleona i no he permès mai que m'organitzessin la vida. Ja sé que la família és important, però cadascú ha d'estar al seu lloc i si tu no vols que la sogra t'organitzi la vida no li has de deixar clar i prou, sinó que no li heu (els 2!!!) de permetre.
Jo sóc una mica la "borde" de família perquè a estones no vaig deixar entrar a l'habitació de l'hospital alguna tieta pesadeta.... em costava horrors donar el pit, i em trobava fatal, així que tenia el pare fent de segurata jijijijijijijiji ara em fa riure, però realment no em trobava bé. Potser hauràs de cedir en algunes cosetes, però no et pots sentir trepitjada.

Ànims i força!

[sandrajuli]

Jo t'ho dic clarament, para-li els peus ara, perquè el postpart és durillo emocionalment i et pot enganxar molt desprevinguda. Evidentment serà més fàcil que hi parli el teu home, que és el seu fill. Però un recent nascut no ha d'anar passant de braços, només el dels pares, i si s'ho agafa malament... Dues feines. Si ara ja et molesta que digui això del seu bebé, ni t'explico el que et provocarà quan hagi nascut.
Jo, que no tenia cap problema amb la sogra, quan per equivocació li deia al meu bebé "vine amb la mama" ja se'm regirava alguna cosa dins... Imagina't!

[tristantao]

Tenir un fill és màgic, únic, irrepetible (encara que tinguis un altre serà diferent), són un munt de sensacions indescriptibles!!
No deixis que ningú espatlli aquest moment, si t'has de plantar amb la teva sogra, fes-lo!! Les coses es poden parlar i explicar, si et molesta la seva actitud, diga-li, és el millor.
Que vagi bé!!

[Niss]

Araneta, t'entenc perfectament... Són aquelles coses que dius, deixa'm fer-ho a la meva manera, deixa'm disfrutar-ho a mi, que per això sóc la seva mare!!
Aidín em sembla perfecte el que vas fer a l'hospital... Nosaltres també hem quedat que el Nisso farà de segurata... Si sí, tots dos estem d'acord en posar les coses clares, de fet va ser ell el que va perdre la paciència abans que jo i va dir les coses pel seu nom...

[Tutty29]

Deu ni do Niss quina sogra. Jo quan vaig tenir el mwu fill estava parint i els meus sogres ja estaven a l'hospital. Vaig tenir problemes amb la LM i jo ho atribueixo als nervis i estres que vaig passar durant l'estancia a l'hospital, cada dia els tenia alla, uff!!Quan anem pel segon ja ho hem parlat i em decidit que el primer dia despres de parir no rebrem cap visita, es un moment intim.
La meva germana ho ha ft aixi i genial, aixi que aixo es decisio dels pares!!!

[Rossinyola]

Niss jo em plantaria ja. Amb la meva sogra també ens portavem bé però jo ja veia q era molt controladora amb els seus 3 fills. Fins i tot quan vam anar a viure junts ens va dir de quin color haviem d pintar l'habitació per que combinés amb els llençols q ella va comprar perquè va voler. Com que no ho vam fer, drama al canto. I després el casament, i mil coses més. Per sort, el meu home i jo tenim el mateix punt de vista, i ell li para molt els peus. I dic "ell" perquè vam arribar a l'acord en que cadascú parlaria amb la seva família quan calgués. Això ens va molt bé perquè no m'hi enfronto directament amb ella, ni el meu home amb ma mare q també té lo seu. Quan vam quedar embarassats, la meva sogra va començar a comprar tot de coses q no necessitàvem o no ens agradaven. Jo ho acceptava tranquilament, i el meu home per separat li deia q gràcies però q ho canviariem. Era una manera d'anar frenant-la. El dia del part, vam voler q fos un moment nostre. Vam apagar telèfons i ens vam concentrar en el part. Un cop nascuda la nostra filla, vam avisar a la família q ja havia nascut però q no voliem visites fins l'endemà q jo estava molt cansada. Això s'ho van prendre malament les 2 àvies, peró amb la meva sogra va ser un drama especialment. Quan van venir a l'hospital la nena va estar sobre meu tota l'estona, també em vaig tornar megalleona com dieu. Però mira, si ella és lleona amb els seus 3 fills que van cap als 40, com pretén que jo no ho sigui amb la meva petitona?? Que s'hi posi fulles tu! I des del naixement mil coses més, però sempre hem fet el que hem cregut com a pares, acceptant amablenent comentaris o consells, i parlant amb ella quan dramatitzava. I mica en mica ha anat frenant i comprenent més la nostra manera de criar la nostra filla. Amb tot aquest rollo només vull dir que aquestes coses s'han de parar ya, que si cedeixes amb gent així t'acaben menjant literalment, i que encara que sembli impossible, amb el temps i molta paciència es pot arribar a calmar aquestes ànsies de protagonisme. I sobretot fer el q tu creguis com a mare, i si s'ho pren malament ja se li passarà, però és molt pitjor sentir-te tu malament només per complaure-la.

[Cuca84]

Ufff, com t'entenc!! Per sort al llegir-vos veig que no sóc l'única amb aquests sentiments.. Nosaltres tampoc volem avisar a la família fins que hagi nascut el nen, ni rebre visites de seguida, a més de que a l'hospital no volem a ningú més que els avis i tiets del nen..

Jo també sóc 'la borde' de la família, però tinc les coses molt clares i no vull que ningú m'espatlli el postpart. Quan vam dir que no avisariem fins que hagués nascut tot van ser cares llargues, que si això no ho podem fer, bla bla. Però ho tinc molt clar, i no m'agradaria tenir cap disgust..

Jo no tinc masses problemes amb la sogra, l'únic que va tenir als seus fills passats els 40 i clar, ténen una altra mentalitat perquè són gent gran.. Sempre em pregunta que si li donaré el pit (quan ja sap que és la meva intenció), per després afegir 'si puedes, claro' perquè segons ella a vegades no es té llet o aquesta no alimenta, que si la seva neboda no va poder perquè el nen no se li enganxava i no engreixava i de seguida li va tenir que donar biberó, que si el biberó és més fàcil, bla bla. Amb això em treu bastant de polleguera, la veritat! Jo intentaré donar el pit i no penso donar-me per vençuda a la primera de canvi si hi ha algún problema..

Tornant al tema hospital, tampoc vull que ningú m'agafi el nen recen nascut, trobo que no cal i només de pensar-ho em poso negra!! Ma cunyada diu que hauré de deixar que l'agafi tothom, que s'ha d'acostumar als braços de la gent.. Si de cas als braços dels seus pares, no??? Grrrr. Menys mal que veig que som moltes amb aquests sentiments, havia arribat a pensar que estava una mica boja..

Estic una mica preocupada amb aquests temes, ja que com es normal al ser el primer nét/nebot tots estan molt pendents i emocionats (cosa q entenc i respecto), però em fa por que no respectin les nostres decisions i tinguem problemes i m'acabin amargant el postpart.. Jo sóc molt independent i no m'agrada que m'estiguin a sobre i els veig a tots massa pendents i opinant sobre tot i qüestionant les nostres decisions i no m'agrada.. Penso que encara que no es comparteixin els punts de vista, s'hauria de respectar sempre les decisions dels pares, que el fill és nostre!!!

[Aieris]

Nosaltres quan vam tenir la nena el que vam fer es no avisar a ningu fins que ja feia hores que havia nascut i estavem els 3 tranquils. Era un dia festiu i sens hagues omplert lhabitacio de pesats. El gine que m va venir a veure despres del part alucinava amb nosaltres, pero deia que feiem molt ben fet.
Els sogres van ser els primers a venir, i teniem acordada una senyal amb el meu marit per quan ja no aguantava mes que fes fora qui hi hagues a lhabitacio, i va anar molt be.
Als amics que volien venir, directament els vam dir que ja quedariem en unes setmanes que jo estava molt feta caldo, i cao problema, vam quedar a partir de que la nena tenia un mes, i si algu no ho entenia que si poses fulles.

Els meus pares que son molt discrets, i son de fora, em van dir si manava ve que vinguessin lendema de parir i els ho vaig agrair molt, perque a part mare em va ajudar molt. Aixo si, sempre em diu que no escolti els consells de ningu que soc jo la que sabre millor que es el millor per la nena i te tota la rao, i aixi els hi va fer saber als sogres indirectament per a veure si em deixaven una mica tranquil.la...aixo ja va ser mes dificil.

Jo quan donava el pit, feia fora a tohom de lhabitacio, i vaig deixar nomes que lhagafessin un moment els sogres i ja esta, nomes faltaria!

Ens van criticar....pues si!!!!i que? Tant se men fa... I ara que estic apunt de parir la segona, sera mes dificil per tema dorganitzacio amb laltra pero per poc que pugui no senteraran que he parit fins unes hores despres!!!

Amb aixo vull dir que jo vaig tenir daguantar tot lembaraç escoltant que sobretot els avisessim quan anessim a lhospital, etc...i nosaltres no deiem res i despres vam fer els que ens va semblar! Tambe vaig tenir descoltR tot lembaraç que la sogra em digues que vindria ella a fer el primer banyito de la nena, etc...i jo nomes li deia, si us necessitem ja us avisarem, total que encara es hora que banyi un dia a la nena i te 2 anys!!!!!jaja....que no m toquin lo que no sona perque tenen les de perdre!!!

[helljedi]

Hola,

és agradable veure que qui no té un all, té una ceba. Nosaltres també vam tenir alguns temilles, amb la sogra i amb la mare, me mare volia comprar i participar de totes les compres. I la meva sogra volia fer llençols i tovalloles i per què la vam frenar... Quin gust i quin cotó més aspre!!!! Realment cal tenir molt clar fins on es vol deixar arribar, per què és una època única (encara que tinguis més fill, és diferent per què és un altre embaràs) i s'ha de procurar que et deixin viure-la i disfrutar-la. Trobar l'equilibri costa, però val la pena fer-ho.

Nosaltres sempre hem fet això de que cadascú li digui les coses a la seva mare, i funciona molt millor que que el helljedo li digui a la meva mare coses. Poseu-vos d'acord i compliu-ho. Sinó us pot passar com a nosaltres, que el meu home encara no li ha perdonat als meus pares que no ens fessin cas i que es presentessin a l'hospital abans d'hora (em van programar cesàrea). Els vam dir que ja els avisaríem per què vinguessin a l'hospital per què no sabíem quan ens agafarien ni quanta estona estarien. Van dir que farien el que jo volgués. I encara ni m'havia canviat que ja vaig rebre un sms que estaven a l'hospital pel que necessités. I jo insistint que ja els avisaríem. Vaig tenir una mala cesàrea, i feia mitja hora que teníem el nen amb nosaltres, jo em trobava moooooolt malament i piquen a la porta: taxaaaant, els meus pares. Entren i me mare: ens han dit que ja feia 1h que havíeu pujat. I miro al helljedo i li dic en veu baixa (no em sortia ni la veu), fes-los fora d'aquí! Estic fatal! I res, q si volien saber com estava jo... ja!!!!!!!!!!!! Me mare va entrar directament a veure el nen, i el meu pare sí que em va preguntar com em trobava. I de seguida els va fer fora, i ja van preguntar que a quina hora obrien les visites, i el helljedo els va dir que abans de les 11 no. I els vam tenir allà fent guàrdia cada dia. I jo vinga intentar que marxessin, i no hi havia manera. Jo els he mig perdonat per què són els meus pares i me'ls estimo i sé que no tenen maldat, però al meu home li costa oblidar que els primers moments de vida familiar dels tres van estar marcats per la inoportuna presència dels meus pares. I la seva relació no ha estat mai la mateixa. Així que vigileu i intenteu que no us robin els primers moments de vida familiar, si això és el que voleu. Si voleu a tothom des del primer moment, doncs perfecte. Només us recomano que tingueu clar que voleu i ho feu. I és més, si canvieu d'opinió al darrer moment, també podeu, què carai, és el vostre fill.

A mi em molestava que tothom opinés, per sort el meu home els tallava ràpid. I també tallava el tema anar-se passant el nen. Si algú ens ho demanava, valoràvem i decidíem si si o si no. I ell no es tallava en dir-los que el nen no és un porro per passar-se.

Disfruteu molt del moment, trieu el que volgueu de roba, de cotxet, de tot, i doneu-vos el gust d'equivocar-vos, que tampoc passa res.

[jaruma]

Veig que és molt comú tot això. En el meu cas afortunadament la sogre viu lluny, però la meva mare... buf. De moment ens ha comprat ja tonelades de roba pel nen, que a sobre no ens agrada gens. Li he dit ja dos cops que no en compri més, fins i tot vaig optar per fer una compra de la roba que jo volia i que pagués ella, per si aquesta era la manera d'orientar els seus desitjos de gastar diners. Però no, ha seguit. Així que ara ja ni m'emporto la roba que ens regala, la deixo directament a casa seva. El problema serà quan el nen ja sigui al món i li doni per comprar-li joguines, perquè llavors crearà conflicte també amb ell. Jo sincerament no sé com parar-li els peus, però s'haurà de fer d'alguna manera

[Clara13]

Hola Niss!

Et seré ben franca. Si a mi em passes el mateix, t'asseguro que li tallaria ben ràpid les ales. Més que res perque l'experiència em diu que aquest tipus de persones, per bona gent que siguin, mostren una certa actitud egoista i sobretot, extremadament absorbent. El fet d'atribuir-se determinats "drets" pel fet de ser l'àvia, ja dona mal rollo. Els pares sou vosaltres i les decisions les preneu vosaltres, malgrat que ella us ajudi i us doni un cop de mà. A mi m'agrada ser clara amb aquestes coses, més que res perque penso que els conflictes es poden fer encara més grans si es calla per no ferir o per no barallar-se. Generalment quan les coses queden clares es marca una linia divisòria entre el que es pot fer, i el que no. Per damunt de vosaltres esta el vostre petit/a i vosaltres. Jo ho veig així...

Molts ànims!!

[Rins]

Bones,
No me n'he pogut estar d'opinar en aquest tema malgrat aquest no sigui el meu cas, doncs a la meva sogra no se li ha posat bé el meu embaràs i diguéssim que no n'està contenta. Si després del part canvia d'opinió tindrà problemes jejeje, perquè de moment ja l'ha cagat ben cagada. Però bé al tema que ens ocupa: Niss el meu consell a banda de com et comenten que aturis la sogra abans que sigui massa tard, crec que el més important és que parlis seriosament amb la teva parella. al cap i a la fi és la seva mare i si hi ha algú que li ha de parar els peus en primera instància i deixar clar com són les coses és ell. Crec que no hi hauria dubte si fos al revés: si fos la nostra mare la que rallés, la nostra parella s'afanyaria en dir-nos: -escolta, i ta mare de què va?.
En el meu cas que no és el mateix com et comento ha anat així. La meva sogra ha estat cruel i desagradable amb el curt temps d'embaràs que porto i vaig parlar amb el meu marit abans d'engegar-la a cagar. Ell va parlar amb ella i ara jo faig el que crec que he de fer (d'entrada és no veure-la per que ni hi hagi problemes)

Molta sort i espero que ho solucionis aviat

[Airin]

Estic amb l'entrada anterior, jo parlaria molt francament amb la parella, perquè no ets tu que has de ser la "dolenta" i dir les veritats, és la seva mare i crec que li pertoca a ell parar-li els peus. Aquest instint de lleona el tindràs, i a l'hospital més, per tant heu de parlar-ho molt clar. Si les infermeres tinguessin la formació adequada, serien les primeres de dir a la gent que el petitó ha d'estar amb la seva mare, si en trobeu d'aquestes us poden ajudar a "despejar" l'habitació quan convingui, però clar, és una loteria. Molta paciència i, sobretot, marca el territori perquè amb una sogra així crec que ho hauràs de fer bastant...

[t_laurfm]

Bon dia, panxulines!

Aquest tema ho porto pensant anys i anys...ma sogre és com les sogres que heu descrit i és molt possesiva amb els seus fills (te dos fills homes i el meu és el petit i el més mimat per a més inri) i és una manipuladora de sentiments.
El meu marit ja ho diu que és una manipuladora en això pero sembla que tingui por a enfrentar-se i dir-li les coses tal com són.
Jo en canvi, als meus pares, com a pares que són, tinc la confiança de dir-li les coses.

No se que els passa als homes, que és fan caquetes als calçotets quan tenen que parar els peus a sa mare! No podem ser nosaltres ja que acabem sent les dolentes i les que ens emportem els fills al nostre territori deixant de banda la familia (dit per ma sogre i no és cert).
Per tant, jo sempre li he dit a ell que és nomès ell qui té que dir-li les coses i posar barreres on cal. Si no parles, no li comentes les coses, sembla que li deixis màniga ampla per fer el que vulgui i com vulgui...i això no pot ser.
Nosaltres com a parella, no discutim mai, sempre intentem parlar tot i arribar a un acord si tenim opinions diferents. Pero quan es tracta d'alguna cosa relacionada amb la seva familia, sobretot amb els seus pares, ja la tenim!

Recordo perfectament quan van nèixer els meus nebots bessons. Tot el sant dia ella els tenia en braços. A l'hospital, a casa... i nosaltres quan anàvem de visita, també estava ella i tampoc els podiem gaudir ni tant sols un instant. També els hi diu: el meu Miquel, el meu Aris... com que teu???!!! Perdona????!!!!
Allà ho vaig veure molt clar: AIXÒ NO HO VULL PER A MI i faré lo impossible per a que no passi. Si al final tinc cares llargues i mal rotllos, és igual. És el meu fill i jo com sa mare que seré, jo decidiré el que vull fer i el que no.

Per tant, i com a lleona que sóc (això diu el meu signe zodiacal) i com a futura mami, no voldré cap visita el primer dia i en això el meu marit està totalment d'acord. També està d''acord que té que estar als meus braços tota l'estona ja que és un moment intim entre ell i jo, que no ha d'estar de mans en mans. Les úniques mans les del meu marit.
Nomès falta que el convençi de que tampoc vull que estiguin els pares el 1er dia... és un moment únic, especial i el vull recordar així.
A partir del 2on día, que vingui els pares i la família directa... no vull que allò siguin les rambles... no vull cap tipus d'estrès... la gent ho te que entrendre, sinó...ja saben...

Crec que totes ens trobem en la mateixa situació...pero ara nosaltres som les mares i ningú ha de dir-nos que tenim que fer i com...

Una abraçada!!!
Laura

[Sumsi]

Aii Niss com t'entenc bonica!!. Tal com et diuen la resta de companyes el teu home és que hauria de parlar amb sa mare i dir-li com ho voleu fer i el motiu. Ha de ser ell perquè al ser la família política si ho fas tu segur que se sent ofesa i dolguda ho t'ho pot fer passar malament.

T'explico com ho vam fer nosaltres, per si et serveix de referència. Els meus sogres són molt pesats i molt controladors, la meva sogre sabia més ella que jo quan tenia que parir i quan tenia que tornar a la feina i tot. Jo durant tot l'embaràs vaig estar patint perquè quan fos l'hora estarien tot el dia atosigant-nos i estarien tot el dia pul·lulant per l'hospital. Ho vaig parlar seriosament amb el meu company perquè ja m'estava afectant emocionalment i li vaig dir que quan nesques el nostre fill no volia a ningú passades tres hores, volia estar els primers moments de vida els tres junts, tranquils. Així el dia que tocava el part (va ser induït) no els hi varem dir res que ens tocava parir aquell dia ((la meva família sí que ho sabia perquè sempre ens han respectat), mira que són controladors que anaven trucant als meus pares per si sabien alguna cosa ). Jo no volia que em destrossessin el moment, la sogra ja es va encarregar de destrossar-me l'embaràs . Sort que el nen va néixer de nit i quan els hi varem dir era de matinada i així varem poder disfrutar més del nostre fill. Això sí a les 8 de matí, que ja començaven les visites, ja estaven pulu.lant per allà i la senyora el primer que fa és posar-se a plorar i dir "que peso nos hemos quitado de encima" perdona?, i jo vaig dir bé el pes me'l he tret jo, no? i amés quin pes, aiissh coses de velles. A part de tot el sant dia diu "aaii mi niño", que no es seu senyora!! i dient ai ai ai com si s'anès a morir (és patètica i des de que tinc el nen no la suporto). Quan està ella amb el nen no ho suporto tal com has dit em sento com una lleona però s'ha de tenir molta paciència i sobretot recolzament de la parella.

Jo ho vaig passar molt malament al pos-part perquè el meu company mai m'ha defensat davant de sa mare i la maleïda sogre ma fet jugades molt grosses i ens hem discutit bastant per culpa d'ella i això que no discutim per res.

En fi Niss, parla amb el teu home tal com vols que sigui el dia dels teu part i que ho parli amb sa mare i si no ho vol respectar i s'enfada no li degueu res a ningú. Un consell un cop tinguis el teu fill/a amb tu no facis cas de consells que no vagin amb tu, si tu vols fer LME endavant costa i es dur però no facis cas de la gent mal consellera i fes el que et digui el teu instint maternal.

Vaja rotllo que m'ha quedat al final

[Rins]

Jo ho vaig passar molt malament al pos-part perquè el meu company mai m'ha defensat davant de sa mare i la maleïda sogre ma fet jugades molt grosses i ens hem discutit bastant per culpa d'ella i això que no discutim per res.

Sumsi reina t'entenc perfectament, en el meu cas no és que no em defensi sinó que sembla que jo m'imagini coses a més ve respaldat tot per la meva cunyada Així que el resultat és el mateix,
Però mira a mi plim!. No us enganyaré doncs al principi ho he passat fatal perquè no entenc que es pugui ser tan bruixa però ara ho veig diferent i estic de molt poquet. D'entrada no buscaré cap mena d'enfrontament però si torna dirigir-me comentaris ofensius o fora de lloc en públic (que és el que fa sempre) l'engegaré davant de tothom. Evidentment ella no es tonta i crec que quan neixi el bb es guardarà prou de tot això.