Grup Suport mares que no hem pogut donar el pit

[Neus33]

Hola,

Obro aquest fil perquè m'agradaria formar un grup de mares que no hem pogut donar el pit però que hauríem volgut fer-ho. Us explico el meu cas: sempre he tingut molt clar que volia ser mare i aquesta idea sempre ha anat associada a donar el pit. Per mi mai va haver dues opcions (pit o biberó), només una, lactància materna. L'embaràs va anar genial, junt amb la meva parella vàrem fer un curs de preparació (d'aquests on et diuen que TOTES les dones poden donar el pit SENSE problemes), i la meva il·lusió era un part natural. A dia d'avui (la meva filla farà 5 mesos) encara no sé perquè no he pogut donar-li el pit, un part traumàtic (també hagués agraït que algú em digués que un primer part a un hospital és pràcticament impossible que sigui natural) i que no hi va haver una bona estimulació és el que van provocar que no tingués pujada de la llet... Això és el que em va dir una llevadora quan ja em vaig veure obligada a donar-li LA. Vaig sortir de l'hospital amb la meva filla enganxada al pit i tres dies més tard vaig anar a veure a una llevadora (amb molts anys d'experiència) per assegurar-me que tot anava correcte, em va dir que la nena s'enganxava perfectament, que jo tenia molta llet i que en uns dies tot s'hauria estabilitzat. Però la nena no feia caca, vàrem anar d'urgències i el pediatre ens va assegurar que el restrenyiment era "normal" en nounats...A la primera visita amb el pediatre assignat ja ens va receptar suplement...la meva filla no havia recuperat el pes del naixement. Aleshores vaig contractar la llevadora en un intent de relactar i vaig intentar-ho fins no poder més (un mes i mig): "sacaleches" de lloguer cada 2 hores, sondes, xeringues, nervis, dolor... La llet no acabava de pujar, la meva filla augmentava la ingesta a una velocitat al·lucinant, no s'enganxava bé i em va destrossar els mugrons...Finalment, dolguda, frustrada i derrotada, em vaig adonar que no podia continuar...la meva filla tenia 2 mesos i encara no havia gaudit d'ella (ni ella de mi). A partir d'aquest moment he dedicat les 24 hores del dia a fer-la feliç i a compensar-li...Avui (ho recordo tot molt gris) crec que no estava en condicions (físiques ni emocionals) per fer-ho però que m'ha servit per posar més atenció en altres aspectes (contacte, mirada...). He aconseguit ser feliç la major part dels moments, però no ho he superat, continuo tenint sentiment de culpa, de frustració, i sé que em quedarà per sempre (em continua afectant veure una mare donant el pit al carrer). Del que tinc més por és d'haver perdut un vincle que mai podré tenir, de que la meva filla no m'estimi...Amb el temps, els moments crítics cada vegada sobrevenen més espaiats i menys intensos. Per sort, tinc una filla meravellosa que cada dia em regala moments increïbles, SEMPRE he procurat que tot això no la perjudiqués a ella i puc dir que és una nena molt feliç.
M'agradaria formar un grup amb mares que hagin viscut experiències semblants, potser ens faria sentir bé i ens ajudaria compartir-ho.

Neus.

[shyla]

Bon dia Neus, em sap greu que hagis tingut aquesta experiència, realment és molt complicat i els primers mesos de la criatura son molt crítics en la mare, tal com dius tant físicament com sobretot emocionalment. Mira fa un temps vaig obrir aquest post i hi ha moltes noies que expliquen casos com el teu: viewtopic.php?f=14&t=39330

Aniria bé que diguessis d'on ets! ànims, la culpa la portem sempre a sobre!!

[Neus33]

Hola Shyla,

Gràcies! Si, va ser arrel de llegir aquest fil que vaig pensar en proposar el grup de suport. Jo sóc de Barcelona ciutat...

Neus.

[baldufeta05]

Neus!!!!!
Que bé que hagis obert aquest post! De fet, t'estava llegint i m'he vist a mi amb el meu fill uns mesos enrere... Que malament ho vaig passar, mare meva...:-(
El meu part es va acançar 25 dies, va anar suuuuper ràpid, amb epidural però tot molt bé, amb dues empentetes va ser fora. Va pesar 2'490 però no va necessitar incubadora, ja que respirava be i tot estava genial. El que sí que van fer és controlar-me'l tot sovint... Jo estava preocupada i només preguntava que quan me'l posarien al pit (tenia la idea que sortiria de la sala de parts amb el nen enganxat ja.. ) però com que amb els controls que li feien em.deien que feia hipoglucemies li anaven donant llet amb una xeringa i quan me'l tornaven em dèien que no me'l posés encara perquè podria treure... Jo em quedava sobtada, però esclar, fas cas xk és el primer..
De fet va sortir de l'hospital fent lactància mixta i no la va deixar mai, fins als 8 mesos... Vaig provar com tu de fer relactació i l'esforç que es fa noméa ho saben les mares que han passat per una situació d'aquestes: pit cada dues hores, restant bibis i fer més pit, tirallets, posant despertadors a les nits perquè mamés millor.... I tot i així em feia molta pena veure'l d'aquella manera...augmentava de pes però no el que tocava... Fins que em vaig cansar, vaig anar a urgències i q em diguessin quants ml li tocarien per recuperar pes... A mida que es va anar engreixant i omplint carns jo vaig estar més tranquil.la i ell tmb pobret.....

Això és un resum molt resumit, perquè pensar en el qe vam passar els dos encara em fa plorar i m'entristeix...
Així que t'entenc perfectament que vulguis trobar algú que hagi viscut una situació similar....jo no ho vaig fer quan va passar i et sents com que no estàs fent res bé....
Si necessites parlar-ne més aquí estem!!!!
D'on ets peròò??

Molts ànims Neus!!!! Que encara que sàpigues que al final l'important és que la teva criatura estigui sana i feliç, el fet que no li.puguis donar pit com voldries és un pèl frustrant...

Una abraçada!!

[picdeladona]

Hola Neus33,
Com et comenta la Shyla n'hi ha un post obert sobre aquest tema.. Allà vaig explicar la meva experiència.
El meu petitó la propera setmana farà 4 mesos. Des dels primers dies i per diverses raons (nascut amb baix pes, frenet de grau 4 que li impedia xuclar bé, etc..) vaig haver de donar-li llet de fòrmula. Van ser uns primers dies HORROROSOS, ho vaig passar fatal sentiment de frustació total.
Com tú dius: treient-me llet amb el famós tirallet de Medela, intentant una vegada i una altra que agafés pit, etc.. I el pobret d'agafar ho agafava però com tenia un frenet de grau 4 no podia xuclar com cal i passava una gana tremenda. Tampoc jo vaig tenir una megapujada de llet.. En definitiva molts factors que van fer que la Lactància materna al 100% no ens acabés de funcionar. I que consti que vaig anar a grups de suport de LM, etc..
Sí que després d'aquests inicis i intentant sol·lucionar allò que vaig poder (tall del frenet, correccions posturals, etc..), he aconseguit que fins el dia d'avui fem Lactància Mixta: li dono bibi i teti.
He patit comentaris de tot tipus, vinguts per totes bandes: Que millor passar de la teta i donar-li ja directament el bibi, que és perdre el temps, etc.. a comentaris del tipus "Pobreta que li ha de donar bibe i no teta, quina llástima, no tindrà un vincle d'amor...etc.."
Mira, estic fent classes de massatge infantil amb d'altres mamis. Unes que donen teti i d'altres que han donat bibe des dels inicis. Les mirades d'aquests nadons quan fem el taller són mirades d'amor. Les mares que hem hagut de donar bibe hem procurat de fer-ho amb tot l'amor possible. Quan li dono bibe m'agrada mirar-lo, li parlo, l'acarono..El vincle donant teta és evident que existeix, i no et negaré que jo em sento feliç de poder-lo aguantar i gaudir també d'aixó... però el vincle d'amor amb ta filla és molt més que la manera en com l'alimentes. Ella necessitava menjar i guanyar pes i tú vas fer el que calia per procurar-li el que més necessitem: l'aliment.
Jo recordo el meu bebé com ploorava i s'aranyava de gana aquells primers dies de vida..i jo r que r ficant-li pit. Va ser donar-li el primer bibe amb llet artificial i el pobre va poder dormir i respirar sense angoixa.
Solament et vull dir que t'escoltis a tú mateixa i a ta filla. Gaudeix d'aquests primers mesos amb ella.. i no escoltis les opinions dels demés. Fes el que més us convingui i us faci més feliç a les dues. Jo és el que he intentat fer..
Una abraçada i aquí estem moltes mares que la LM no ens ha acabat de funcionar..

[Elidé]

Hola Neus!

Entenc com et sents perquè la meva experiència amb la lactància també va ser negativa (part prematur extrem, tirallets 7 mesos, producció mínima, un pit que no va funcionar mai en absolut i la pujada de la llet encara l'espero...). A mi a l'hospital em van insistir molt en la importància de la llet materna i em van donar tot el suport possible, però quan vaig deixar de prendre galatogogs la meva producció va desaparèixer en dos dies.

Després de posar-te en antecedents, el que vull dir-te és que el vincle amb la teva filla es crearà (l'heu creat ja) independentment de com l'alimentis.

Del que tinc més por és d'haver perdut un vincle que mai podré tenir, de que la meva filla no m'estimi...Amb el temps, els moments crítics cada vegada sobrevenen més espaiats i menys intensos. Per sort, tinc una filla meravellosa que cada dia em regala moments increïbles, SEMPRE he procurat que tot això no la perjudiqués a ella i puc dir que és una nena molt feliç.

Si això que dius fos veritat, cap nen adoptat estimaria els seus pares, jo mateixa no estimaria la meva mare (només vaig popar 15 dies) i evidentment la meva filla no m'estimaria a mi (a banda dels problemes amb la lactància, no la vaig poder agafar en braços fins als 43 dies de vida). La resposta és rotundament no, això no passarà! Amb el temps veuràs que no té cap importància (almenys a efectes de vincle!) i aniràs oblidant aquesta mala experiència!

Ànims!!

[Neus33]

Hola noies,

Moltes gràcies a totes de veritat per la comprensió, els comentaris i els ànims. M'ha fet sentir molt bé el que dius del vincle Elidé...molta gent em diu que no em preocupi però és una por irracional...suposo que com dieu anirà passant amb el temps...
Jo sóc de Barcelona ciutat, si alguna de vosaltres està interessada podriem quedar algún cop, per compartir l'experiència però també per parlar de molts altres aspectes de la maternitat...de vegades et trobes sola i no saps que hi ha moltes altres dones com tu.

Una abraçada,
Neus.

[helljedi]

Hola Neus,

no comparteixo el que dius. El lligam, el famós vincle, no el dóna el pit, és un conjunt de coses, agafar-lo en braços, fer-li petons, carícies, mirar-la a la cara, somriure-li, cantar-li, fer-li massatges... no nego que donar el pit també en forma part, però ni de bon tros és la única cosa que el fa, és la suma de mil detalls/accions/fets el que crea el vincle. Les hormones ens juguen una mala passada, i sincerament crec que la campanya a favor de la lactància materna també fa molt mal, crec molts sentiments de culpa a mares que per A o per B no poden o fins i tot no volen. Tenir un fill no hauria de ser un moment de patiment, ja és prou complicat conèixer-vos i adaptar-vos a la nova realitat, com per afegir-hi més coses.

Jo a ma mare l'estimo moltíssim i sé que m'estima molt i no va poder-me'l donar, i mai he pensat res dolent d'ella per aquest fet, per mi, no condiciona tant com sembla. No donar el pit no et fa ser una mala mare. El meu fill i jo estem a tope ara (com sempre), però sé que en una alra fase estarà a tope amb el pare, i això que vaig començar amb pit i vaig acabar fent suplements per què plorava i plorava i estava molt irritable i la crisi de creixement no va fer que el meu cos produís més (la famosa demanda que no va funcionar), i mai he tingut la sensació que ell se'n ressenti. I tinc amigues que no han pogut donar-los el pit i els seus fills estan supercontents i enamorats de la mama (com toca).

Neus, no et sentis així per què donar el pit no és el que et fa mare, és molt més que tot això.

Ànims i lluita contra aquests sentiments, em sap molt greu que no puguis viure la maternitat i aquesta preciosa etapa del principi amb tota la plenitud que mereixes.

[Tutty29]

Neus33, m'encanta aquest post!!Tinc un nen de 28 mesos i vaig donar-li LM ni dos mesos.
A l'hospital si li donava el pit i jo crec que mamava, aixo si va perdre una mica de pes.
En la visita a la llevadora em deia que tenia llet i que el nen s'enganxava be, pero no guanyava gaure pes.
Ho vaig intentar amb el sacaleches i perfecte, pero va arribar un moment que treia poca llet, fins que vam optar per la LA .
Ara estic embarassada de nou i espero poder fer LM a tope!!!!!

[MarionCole]

Hola,

tinc una nena de 4 anys a la que vaig donar el pit un any. I un nen de 4 mesos. Amb el nen em va passar si fa no fa com tu, i vaig haver de donar-li suplements durant el seu segon mes de vida. Recordo aquell mes molt angoixant, cada hora començant el ceremonial amb la teta, l'extractor, la xeringa (i després el biberó, pq la xeringa era super esclava i jo tinc una altra filla a la que atendre!). I recordo especialment el greu que em va saber que sobrevolés la possibilitat d'acabar amb el pit. Per tant, t'entenc perfectament.

Al final, molt ben assessorada per un grup de lactància i per un pediatra, vam operar el meu fill d'un frenet de grau 3 i molt poc a poquet ell va anar xumant millor i vam anar deixant els suplements. El primer dia que vam tornar a la LME el recordo com un dia d'alliberament! Ara que té 4 mesos seguim amb el pit exclusiu.

Dit tot això, he entrat només per mirar de que entenguis que el vincle no es fa amb el pit. Es fa amb infinites coses de cada dia. D'aquí un temps, quan el teu fill creixi i les teves preocupacions siguin unes altres (l'escola, els amiguets, etc) ho veuràs claríssim. Un petonarro.

[Marieta vola vola]

Hola Neus,

Entenc perfectament la teva frustració i la teva por a que la nena no t'estimi...

Jo explicaré la meva experiència. Quan va néixer la petita (divendres farà 2 anys) vaig intentar fer lactància materna. Jo de molt jove havia fet reducció de pit i, a aquells temps el cirurgià que em va operar em va dir que no podria mai... Doncs sí, la petita va poder mamar calostre i vam aguantar la LM fins als dos mesos. La nena no volia de cap manera el pit esquerre, tot i que en el dret sí s'amorrava... Com que no agafava prou pes vam decidir, junt a la pediatra, de fer lactància compartida a partir dels 2 mesos i, va ser agafar el bibi, que la nena no volia massa ni el pit dret! (això sí, no deixava que ningú que no fos el papa o jo li donés el bibi, creia que era un moment únic de nosaltres també). Els primers bibis em van costar molt donar-los-hi. Com tu, em sentia mala mare, pensava que la nena no m'estimaria, que no faria vincle, etc. Quan ella tenia 7 mesos, a mi em van diagnosticar un tumor al pit esquerre (casualitat o no, el que ella no volia. Jo penso que ella ja m'ho marcava i que el vincle que jo pensava que no faria, estava molt fet ja abans de néixer). Quan ella tenia 9 mesos em van operar i vaig estar 3 mesos sense poder-la agafar a coll. De nou les meves pors de que no m'estimaria, que no la podria ajudar a gatejar, a caminar... I de nou, ella em va esperar. No va gatejar fins els 12 mesos, que jo ja la podia agafar i no va caminar fins els 17, que jo ja estava quasi del tot perfecte!

Sí és veritat que, quan veig una mare donant pit, se'm remou alguna cosa per dins i em ve una certa "enveja" sana. Sé que si mai tinc un altre fill, ni ho podré intentar, però t'asseguro que, si li dónes amor, que bàsicament és el que necessiten, el vincle es fa fort fort.

[Nubuis]

Hola, noies!!

Entenc bé com us heu pogut sentir... en el meu cas, poc abans de fer 2 mesos, la meva filla va començar a no guanyar pes i se'ns n'anava a diarrees... després de molta angoixa, li van detectar intolerància a la proteïna de vaca q li transmetia jo a través de la llet materna... vaig fer-ne net a la meva dieta, però no es va posar bé fins que no li van començar a donar petits bibis de llet hidrolitzada... vam estar fent mixta fins als 8 mesos, però des dels 3 q el pit ja només el volia de nit... jo tb em vaig sentir fatal, pq m'havia documentat, estava molt conscienciada de fer pit exclusiu durant molt més temps...

Una abraçada ben forta!!

[DarthVero]

Hola noies.... primer de tot em sap molt greu les experiències que heu viscut en moments tan intensos (ho sabem totes, son moments molt especials) com son el primers dies i mesos de vida dels vostres fills.
Jo tampoc vaig poder donar el pit a la meva filla. I també em vaig sentir molt frustrada i molt "mala mare" com vosaltres dieu, especialment per les persones que em rodejaven i que em presionaven per continuar intentant-ho, sense tenir en compte la meva salut i la de la meva filla.
Ara bé, us diré que el temps pasa, ara la meva filla té 19 mesos, es una nena preciosa, sana, feliç... no ha tingut cap problema de salut, molt menys que els seus cosinets que han sigut criats a pit. Estic molt orgullosa de la meva feina com a mare i d'haver fet el millor per a ella (que mengés) i per a mi (que no patís mes) sense fer cas a la resta del mon.
Ens hem de treure aquest sentiment de culpa, perquè no hi ha cap culpa. Hem fet el millor que podiem fer per als nostres fills. Crec que com a dones i com a mares ens hauriem de valorar més i recolzar-nos les unes a les altres, i sobretot deixar de vincular patiment (part natural, no epidural, lactancia materna fins a la extenuació) amb ser millor mares. Avui dia les mares (encara més les que treballem) ja ho tenim prou difícil, no cal que ens ho posem encara més. Un petonás a totes, salut i força!!

[Neus33]

Hola noies,

Moltes gràcies una altra vegada per tots els comentaris i els ànims!!
Marieta Vola Vola, t’agraeixo molt que hagis escrit, la teva història és una passada, molt dura...però meravellosa pel que fa a la relació amb la teva filla. Com a tu, em costava molt i molt donar-li els primers biberons (de fet els dos primers dies no podia i li vaig demanar que ho fes el pare), però després li he volgut donar jo sempre...fins ara que he començat a treballar.
Espero que, de la mateixa manera que t’ha passat a tu, amb el temps serà la pròpia vivència de la maternitat i la meva pròpia filla (que ja ho fa) qui em treurà aquesta por...suposo que de vegades només cal obrir bé els ulls...

Neus.

[Martina20]

Hola Neus,

Aquests sentiments de culpa els entenc ja que també els vaig tenir. Vaig explicar la meva experiència amb la LM al fil de la Shyla i com ja vaig dir va ser un desastre. No tornaré a repetir-me però és més o menys com moltes de les vostres experiències: medela amunt i avall, biberons, mugroneres, els pits plens de crostres, el meu peque perdent pes....Vamb fer mixta fins ara fa poquet que el meu peque té 7 mesos.
Doncs en mica en mica he anat fent les paus amb mi mateixa i fent les paus amb el biberó, he anat entenent que donar-li biberó no implica tenir menys lligam ja que el lligam que faré amb el meu fill el faré amb moltes altres coses i durant tota la vida.

Neus, també sóc de Barcelona, quan vulguis ens podem veure

[picdeladona]

Ens hem de treure aquest sentiment de culpa, perquè no hi ha cap culpa. Hem fet el millor que podiem fer per als nostres fills. Crec que com a dones i com a mares ens hauriem de valorar més i recolzar-nos les unes a les altres, i sobretot deixar de vincular patiment (part natural, no epidural, lactancia materna fins a la extenuació) amb ser millor mares

Totalment d'acord

[Neus33]

Bon dia,

Baldufeta05 “Jo estava preocupada i només preguntava que quan me'l posarien al pit (tenia la idea que sortiria de la sala de parts amb el nen enganxat ja.. ) però com que amb els controls que li feien em.deien que feia hipoglucemies li anaven donant llet amb una xeringa i quan me'l tornaven em dèien que no me'l posés encara perquè podria treure... Jo em quedava sobtada, però esclar, fas cas xk és el primer..”

Moltes vegades he pensat que tot ha anat com ha anat perquè és la meva primera filla, perquè no saps res i vas molt perduda, perquè tot són inseguretats i pors. Sabent el que sé ara (que no és gaire) crec que hagués actuat d’una altra manera…però ara ja no es pot fer res i s’han d’acceptar les coses tal i com vénen (encara que costi).

Karma “Mira, estic fent classes de massatge infantil amb d'altres mamis. Unes que donen teti i d'altres que han donat bibe des dels inicis. Les mirades d'aquests nadons quan fem el taller són mirades d'amor”.

Jo tenia pensat anar a grups de suport, tallers de criança…però no m’he vist amb cor, pensar de coincidir amb mares que donen pit em feia encongir el cor (encara una mica). Poc a poc vaig estant millor, estic pendent de començar un curs de massatge i també un de natació. Em fa molta il•lusió!!

Elidé “A mi a l'hospital em van insistir molt en la importància de la llet materna i em van donar tot el suport possible, però quan vaig deixar de prendre galatogogs la meva producció va desaparèixer en dos dies.”

A l’hospital on va néixer la meva filla només em va visitar la llevadora una vegada, va amorrar la nena un parell de vegades i va marxar. A la companya amb qui vaig compartir habitació, que va demanar per la pediatra perquè veia que no se li enganxava bé el fill, li van portar directamente un suplement…I això que se puposa que és un hospital sensible amb el tema de la lactància materna.
És una de les coses que em saben greu...penso que vaig tenir poca ajuda i recolzament per part dels professionals a qui vaig acudir, de la institució sanitària..

Helljedi “Ànims i lluita contra aquests sentiments, em sap molt greu que no puguis viure la maternitat i aquesta preciosa etapa del principi amb tota la plenitud que mereixes.”

Gràcies Helljedi, hi lluito cada dia i crec que ho vaig aconseguint (gaudeixo molt de la meva filla cada minut que passo amb ella). M’ha anat molt bé trobar aquest forum, explicar-ho (només escriure-ho i posar-hi paraules ja és important) i rebre el vostre suport. M’ha fet no sentir-me sola.

Tutty29 “Ara estic embarassada de nou i espero poder fer LM a tope!!!!!”

Moltes felicitats i endavant, jo vull tenir com a mínim un altre fill o filla i també m’agradaria donar-li pit, tot i que penso que aleshores tornaré a sentir-me culpable per no haver-ho pogut fer amb la meva nena (també m’ho hauré de treballar!!) Espero que et vagi tot molt bé Tutty29.

Marieta Vola Vola “Quan ella tenia 9 mesos em van operar i vaig estar 3 mesos sense poder-la agafar a coll. De nou les meves pors de que no m'estimaria, que no la podria ajudar a gatejar, a caminar... I de nou, ella em va esperar. No va gatejar fins els 12 mesos, que jo ja la podia agafar i no va caminar fins els 17, que jo ja estava quasi del tot perfecte!”

És preciós…et va esperar!!

Nubuis “jo tb em vaig sentir fatal, pq m'havia documentat, estava molt conscienciada de fer pit exclusiu durant molt més temps...”

Jo també li hauria donat el pit tot el tens que hagués pogut…

DarthVero “primer de tot em sap molt greu les experiències que heu viscut en moments tan intensos (ho sabem totes, son moments molt especials) com son el primers dies i mesos de vida dels vostres fills.”

Per mi els primers dies i els dos primers mesos varen ser moooolt intensos, amb moments molt especials però també molt durs. Però cada vegada vaig sentint-me més segura i estic més relaxada.

Martina20 “Doncs en mica en mica he anat fent les paus amb mi mateixa i fent les paus amb el biberó, he anat entenent que donar-li biberó no implica tenir menys lligam ja que el lligam que faré amb el meu fill el faré amb moltes altres coses i durant tota la vida.”

Com tu, mica en mica també vaig fent les paus amb el biberó, poc a poc, he arribat a tenir grans moments mentre li donava. Fer-les amb mi mateixa m’està costant una més…si que ens podriem veure!!!

Moltes gràcies a totes i una abraçada,

Neus.

[baldufeta05]

Hola marones!
Quines experiències més boniques, fortes i intenses!!
Sí Neus, jo també he pensat des de que vaig tenir el meu peque que si mai tinc un segon, això no em passaria a l'hospital, pecaré d'altres coses potser però com a mínim em podré posar la criatura al pit, hehe Vagi o no vagi bé després... Jo tampoc vaig tenir massa ajuda allà i masses opinions :-(

Però vaja, que també penso que la LM és perfecte quan va tot bé.... I teniu raó, el vincle es crea amb moltíssimes més coses a part de donar el pit. Estem amb ells el 100% i ho donaríem tot <3

Ànims!

[maig13]

Hola!

Jo també vaig escriure al post de la Shyla. Jo tampoc vaig donar el pit. Una cesària, un mal horrorós de pits, la llet que no acabava de pujar, la nena que no s'agafava, i segurament poca paciència per part meva, van fer que al cap de pocs dies abandonés la llet per una llet artificial que, recordeu, passa tots els controls necessaris i molt exigents. I ho sento, em nego a sentir-me culpable. M'hi nego. Em podria sentir malament si no hagués alimentat la meva filla, si no l'hagués ajudat a créixer, a vestir-se, a caminar o a parlar. Però no, simplement vaig fer el que en aquell moment necessitava per poder tornar a ser una persona i poder ajudar-la a fer tota la resta, juntament amb la meva parella que va poder col.laborar molt més en tot aquest procés. Puc arribar a reconèixer que segurament la llet materna és més bona que l'artificial, però també la verdura i la fruita és més bona que el xocolate o les pizzes. I per a mi és molt més important saber educar un fill que no pas haver-li donat el pit. A mi ningú em guanya amb la relació amb la meva filla. M'estima, evidentment, però m'estima per moltes altres coses que no passen, només, per donar el pit. I el problema és que les dones no tenim superpoders. No ens ajuda gens aquesta campanya ultraofensiva que està tant de moda i que ens ensenya i ens inculca que si no donem el pit estem fent mal als nostres fills. Em nego a creure amb això. I crec que ens està fent massa mal. Jo dóno les gràcies a la meva llevadora que va saber veure de seguida que jo no estava feta per donar el pit, i va insistir només el que va creure necessari fins que em va veure plorar d'angoixa. No ens culpem, no ens matxaquem, deixem de sentir-nos culpables, i no permetem que ningú ens doni lliçons. Oblidem-nos de ser super dones, i passem a ser les millors mares del món!

[Neus33]

Hola!!

Només volia dir que en cap moment he pensat que una mare sigui millor o pitjor per donar pit o biberó, quan vaig explicar el meu cas estava expressant el que he sentit i sento, no el que penso. Si, em fa por que la meva filla no m'estimi...i com us vaig dir és una por irracional i, per tant, crec que no pot desaparèixer amb raons que entengui la ment sinó amb aquelles que entengui el cor...i penso que aquestes només arribaran amb el temps, amb l'experiència i amb cada regal que em fa i em farà la meva filla.

I ho sento, em nego a sentir-me culpable. M'hi nego.

De veritat que me n'alegro molt que t'hi neguis, jo no he pogut, m''he dit mil vegades a mi mateixa que vaig fer el que havia de fer, que no m'he de sentir culpable, que per això la meva filla no m'estimarà menys, però no m'ha funcionat, no ho he pogut superar jo tota sola...per això quan vaig descobrir aquest portal i vaig llegir altres mares que havien passat pel mateix vaig pensar que potser crear un grup de suport ens podria ajudar. Només el fet d'escriure-ho i posar-hi paraules ja em va anar bé i trobar una persona o fins i tot més d'una que m'ha entés m'ha fet no sentir-me tan sola i ho agraeixo moltíssim. Ho lluito cada dia i ho segueixo intentant...