rabietes i discussions

[xirimoia]

Hola noies,

Ja he llegit més d'un post sobre aquest tema, però n'enceto un de nou perquè fa molt que estan inactius...
No diré res de nou, però necessito desfogar-me una mica: ja hem començat amb les rabietes i el no a tot, i em sento desbordada. Em passo moltes hores amb la meva filla, i la veritat és que m'encanta, però des de fa un parell de mesos que cada dia tenim algun xou. Jo intento seguir tot els consells que he anat trobat: anticipar-me a les rabietes, evitar coses que sé que acabaran en discussió... però hi ha coses que són inevitables! Cada vegada que hem de canviar el bolquer és un drama: plors, cops de peus i mans, es tira per terra, fuig... Una cosa que abans tenia llesta en cinc minuts ara es pot convertir en una batalla campal de més de mitja hora. I aquesta n'és una. Tallar les ungles, posar la jaqueta abans de sortir (ara rai que ja fa calor), sortir de la banyera... Sento que en qualsevol moment i per qualsevol cosa es pot enfadar... I la veritat és que m'està desgastant, em costa tenir paciència. Intento parlar-hi tranquil·lament, explicar-li les coses... Però no funciona. Alguna vegada fins i tot s'ha despertat a mitja nit i m'ha muntat un xou sense venir a to de res!
I, evidentment, a mi m'ho fa més que a ningú, amb el seu pare es calma més ràpid i no s'hi enfada tant, però és que ell passa moltes hores fora de casa, i no sempre hi puc recórrer.

I acabem les dues enfadades i jo sentint-me fatal, mala mare i mala persona!

Ja està, necessitava dir-ho! Noies, qualsevol consell, idea o experiència serà benvinguda... i tot i que sé que és una etapa i que ja passarà... necessito preparar-me per afrontar-ho. Què feu per descarregar aquesta tensió i per agafar-vos-ho amb calma?

Una abraçada!

[primerenca34]

Hola Xirimoia.
A mi també em passa, i ja fa temps que va començar. Intento tenir paciència, no perdre la calma, parlar-li amb tranquil.litat però mantenint-me ferma. Si s'ha de posar la jaqueta, se l'ha de posar i prou, i si no se la posa no anirem al parc (per exemple). Intento que entengui que les coses que li demano són per alguna cosa i que m'ha de creure. La deixo que es desfogui (sense pegar, que de vegades se li envà la mà i crec que això no es pot permetre) i quan es calma, li torno a explicar. Tot això és la teoria, hi ha dies que perdo la calma i li crido, i després em sento fatal, com tu dius, i me'n penedeixo molt. Però una amiga em va fer una reflexió que em va ajudar: perdre els nervis de tant en tant i en situacions que et posen al límit, és humà, i li hem d'ensenyar als peques que s'han de perdonar si ells també tenen aquests sentiments. Enfin, es fa el que es pot, hem de tenir molta paciència però si mai perdem una mica la calma, no matxacar-nos.
Petons i ànims!

[Rossinyola]

hola, no sé quina edat té la teva filla, però la meva fa el mateix des de fa un temps, té dos anys. A mi també em desespera molt sovint, però intento guardar-me els "no" inevitables per les coses realment importants (si fem tard al metge, si hem de creuar el carrer, etc). La resta de vegades m'armo de paciència i intento explicar-li el que anirem a fer amb molta antelació. Per exemple, ella mai vol entrar al bany, però després tampoc en vol sortir un cop dins. Doncs quan falta molt per l'hora del bany ja li vaig explicant que haurem d'anar a la banyera, que quin nino voldrà banyar, i quan està a dins, juguem, llegim contes, i el mateix, amb moltíssima previsió li explico que haurem de sortir, ens haurem d'eixugar, i posar cremeta, etc. També si durant el dia hem de fer coses i per tant sortir, jaqueta, pujar al cotxe (que odia) etc, tal com ens llevem li explico el que farem durant el dia fil per randa, i ella em demana que li torni a explicar un vegada i una altra, semblo un disc ratllat però crec que a ella li tranquil·litza saber tot el que passarà. Quan no em fa cas li recordo "te'n recordes que la mama t'ha explicat que després d'esmorzar ens posarem les sabates?" i així anar fent. Pels canvis de bolquers també és un show , però un dia fent la broma amb un gosset de peluix vaig fer veure que li olorava el cul i "ai pobret, quina pudor!!!", o bé, dir-li que aquell nino també s'ha fet caca i que vol que el netegem. Llavors la pujo al canviador i li dono un drapet pel nino perquè ella el netegi, o si vol agafar un conte que mirarem mentre la canvio. També li explico que si porta molta estona amb la caca al cul li acaba fent mal, i que l'hem de treure. Això ha costat molt, però ella mateixa se n'ha adonat que és veritat que li fa mal si porta molta estona, així que cada cop cedeix abans, tot i que no sempre. També he vist que es calma una mica si li deixo fer coses que faria jo més ràpid i millor, com ara posar-se la crema ella sola (encara que sigui un show ), si li deixo pentinar-se o intentar vestir-se ella. Per exemple, si li vull posar els pantalons, que no em deixa mai, i dic "ai si, que ja ho saps fer sola!", i diu que si, es calma, i ho intenta. Com que encara no pot fer-ho, després d'intentar-ho em diu que l'ajudi i acabo jo. Pel tema de tallar les ungles, depèn del dia, a vegades li poso dibuixos però no sempre funciona, el que em va millor és fer-li una mica a ella i fer veure que me les tallo a mi també, o a una nina, etc.
Ja veus que no són trucs en sí mateixos, sinó maneres d'eviar l'enfrontament! jo també estic tot el dia amb ella i acabava desquiciada, i des de que ho faig així, hem reduït molt les baralles, tot i que no sempre funciona clar! I tampoc ha sigut un canvi instantani, sinó que a força de setmanes i setmanes de paciència A vegades també és cansat explicar tot tot tot, però crec que a ella li va molt bé, fins i tot jo tenia shows si anava al wc, o si em posava a fregar plats, però crec que era perquè ella no ho entenia ni veia el que jo feia. Ara li dic, "la mama té un pipi molt gran i no porta bolquer, així que l'ha de fer al vàter, només serà un moment, i quan acabi llegirem el conte que triis", o "oi que m'ajudes i em dones una mica de paper" (no tinc intimitat a l'hora de fer les necessitats però almenys les puc fer més tranquila). I per fer coses a la cuina, li he comprat una escaleta a l'ikea i li poso un davantalet i el que ella pot fer, salar el menjar o posar les hortalises tallades a un bol, doncs li deixo que ho faci (si intentava fer-ho jo sola amb ella al terra escridassant-me em tornava boja). Crec que un cop veu el que realment estic fent i que pot participar es calma bastant. Tot va així, si poso rentadores, deixo que em caigui roba pel camí i ella la va collint, si estenc la roba li demano "les pinces de color vermell", i tot gràcies i que bé que m'ajudes (tot això per mi era una batalla i rabieta assegurada). I encara que sigui cansat, parlar-li moltíssim, repetir-li tot, inclús el que crec que no cal dir, perquè me n'he adonat que el que per mi és obvi per ella no ho és perquè tot és nou. I paciència, ttot s'ha de dir q tenim dies de tot!

[estefi]

La rossinyola ho ha explicat molt bé. Anticipar-se I explicar que farem o on anirem amb qui quan... els ajuda molt a situar-se.
Fer-los particeps de les feines de casa els hi encanta.
Mentres es fa el canvi de bolquer podeu cantar cançons, contar, fer pesigolles, anomenar animals, gent coneguda ( el papa es diu tal, la mama tal..)
A l'hora del bany es important jugar amb ells. Amb ninus, amb una regadora petita omplir I buidar, que ells es passin l'esponja I anomenar a on ( ara al culet, el braç..)
A vegades pel tema roba jo la deixo escollir entre un parell. ( quina jaqueta vols la vermella o la verda..)
Paciencia I empatia. Son petits I no a vegades no saben controlar les emocions I necessiten els entenguem i a vegades que els ajudem a reconduirles

[Inda]

Hola Xirimoia!! Trobo que r'han dit força cosetes i de fet llegia a la Rossinyola i em veia totalment reflectida!!! Tal i com ho explica ella és com.vaig començar a fer-ho fa un temps i les males estones s'han reduït moltíssim.
Lo bo, o no, és que quan tens controlada una situació o saps com actuar (doncs ell para la taula i jo li vaig donant, ell em dona la.roba de la rentadora per estendre, ell es posa cremeta del sol al braç i jo li
poso a la cara, etc) surten de noves!!! Ara vol rentar els plats...doncs faré això que ha.comentat la.Rossinyola i a veure si així una altra situació superada, jajaja
El meu petit té 25 mesos i estan en la etapa que ho volen fer tot perquè es veuen grans, però alhora et necessiten allà amb ells. I veuen que poden prendre decisions i es volen fer sentir, tot i que no sempre és la millor decisió (perquè és perillós, perquè realment cal còrrer que fem tard, etc) .
De ben segur que aneu trobant la manera de portat millor les coses i, realment, quan els deixem fer, ens portem sorpreses del que poden arribar a fer, de lo molt que aprenen només de veure'ns cada dia fer alguna cosa.
Salutacions!

[xirimoia]

Gràcies, noies!

Em carregaré de paciència i seguiré els vostres consells.

[Mara17]

Sí, que cal paciència, sí. M'afegeixo a això d'explicar el que faràs perquè sàpiguen què passarà ("ara traurem els plats i els portarem a rentar", fins i tot els diuen adéu, més que no treure'ls sense dir res perquè s'enfaden molt). Evidentment no funciona amb tot, però amb moltes coses "tontes" d'aquest estil sí.

[mdemare]

Al meu no li ha agradat mai el canvi de bolquer però hem millorat des de que el canvio dret. Per la resta, jo l'intento consolar però si no es calma i segueix amb la rebequería me'n vaig a fet alguna cosa, llavors comença a plorar de 'veritat' i hi torno, llavors es deixa consolar i acabem. Cada nen té el límit on el té.

[bertian]

A mi noies el sentit de l'humor m'ha ajudat molt!!!! A la Berta per sort quan la tenia ben girada i en plena rabieta trobava alguna cosa per fer-la riure, i de cop i volta i encara amb llàgrimes als ulls es posava a riure com una boja i la situació canviava!
Fer comèdia amb ninos, fer el què et diu la Rossinyola, fer veure que canvies un nino o un pelutx, jo feia veure que el nino es tirava un pet i rèiem totes dues!!! ai! quines coses que s'han de fer!!!!! jijiji

[aina_berta]

Hola xirimoia!
He entrat per primer cop avui al forum perque necessito consells d'un parell o tres de coses, i he llegit el teu post i m'hi he vist completament reflectida. es com si hagues escrit jo :P

la meva nena fa exactament el mateix, normalment perque vol coses sobretot el meu telefon movil, menjar el que els adults estiguem menjant o no menjar el que li poso al plat.

si algun mama també em llegeix, si em pot donar la seva opinió! avui per exemple li he posat un plat de puré de verdures i no el volia, i s'ha posat a patalejar, a plorar etc etc i li he dit, no to vols menjar? i ma dit no. doncs le baixat de la trona i le deixat que seguis plorant. no se si haig de passar d'ella o d'explicar-li que es el seu dinar i que no hi ha res mes.

la meva berta te 22 mesos.

[Mara17]

Aina_Berta, et dic què faig jo, que no sé si és bo o no, però "de moment", tirem per aquí. Els meus bessons tenen 20 mesos.

Valido els sentiments negatius que tenen: "No t'agrada que t'hagi pres la joguina, voldries jugar amb la joguina tu sola" (es prenen coses contínuament, esclar). En general això els desenroca força ràpid perquè veuen que és normal sentir el que senten i passen pàgina. "T'has enfadat perquè no volies treure't la samarreta i posar-te el pijama, ho entenc, però és hora de dormir i la samarreta estava tacada del sopar: l'he de rentar". "Volies quedar-te jugant més estona aquí. A mi també em passa que em sap greu marxar dels llocs on m'ho passo bé". No m'hi esplaio gaire: frase curta. Això els sol relaxar força.

Evidentment de vegades el que senten és tan intens que necessiten plorar més i més, s'ha de respectar. Un cop jo he dit el que crec que senten (ja et dic, interpretacions meves, no la dec encertar sempre), puc intentar desviar l'atenció (mai ho faig sense haver fet el pas previ).

No sé, crec que no hi ha fórmula màgica. De vegades s'enfaden per coses que ens costen molt d'endevinar. Potser no li agradava el puré, potser tenia mal de panxa i no volia menjar, potser vol menjar amb tu, potser s'ha enfadat per alguna altra cosa abans... Vés a saber. El que sí que he notat és que si verbalitzo el que jo crec que els passa, es queden més tranquils i ells mateixos ja ho superen de manera força ràpida. De totes maneres, hi ha moments en què no tinc ni idea de què els passa, la veritat, o que no sé calmar-los amb aquest recurs i cal tenir més paciència i sempre acompanyar. En el meu cas, jo no ignoro mai.

[xirimoia]

Aina_Berta,

Ja fa un parell de mesos que vaig obrir aquest post i la veritat és que els consells que m'han donat les companyes a mi m'han anat força bé. Tot i així, molts dies que li he explicat què farem (per exemple, li dic "ara quan ens acabem de banyar, jugarem una mica més a l'aigua i després sortirem de la banyera") i m'he trobat que ella em respon directament i rotundament que no. I algun dia he aconseguit convèncer-la i algun dia no.
Això que diu la Mara d'explicar-los perquè ploren a mi també em funciona bastant. En el meu cas, i tot i que d'entrada jo no la vull deixar plorar sense fer-li cas, he vist que els dies que està ofuscada el fet que jo m'estigui allà amb ella és pitjor. Quan veig que quedar-me al seu costat només fa que enfadar-la més li dic que me'n vaig a la cuina, per exemple, que quan vulgui que em cridi que jo hi aniré, i la deixo sola. Quan sento que ja se li està passant l'enrabiada torno i m'hi vaig acostant poc a poc, i ja es deixa abraçar i s'acaba de calmar amb mi.
Sobre el menjar... La meva fa més d'un any (ara en té dos acabats de fer) que vol menjar el mateix que mengem nosaltres, i la veritat és que jo crec que gràcies a això sempre ha menjat força variat i bé. Jo faig el mateix pels tres. De fet, el que la meva no vol ni veure són els purés de verdures, ni sopes... res que es mengi amb cullera.

[aina_berta]

Mara i Xirimoia,

Gracies pels consells! Intentaré de parlar-li del perque plora, aviam com reacciona.

La veritat esque ahir mateix, vaig llegir en un altre post, no se a on ni de qui, pero era una mare que deia que el panyal es una odisea i que va trobar la solució perque el seu fill/a hi anés sense enfadar-se, doncs ho vaig intentar i va funcionar! a la segona o a la tercera vegada que li vaig oferir va venir sense dir res. El truc era que li oferis que netegés el culete del seu nino com jo feia amb ella i dit i fet, la vaig pujar al canviador i jo mentres li canviava el bolquer ella també feia veure que li canviava al seu nino. Mano de santo que diuen.

Gracies!!!

[nanablau]

Hola noies!

M'apunto a aquest fil perquè estic com vosaltres, bé, amb una diferència. Fa uns 3 mesos el meu fill era així, tot era un drama i un problema, ens enfadàvem cada dos per tres perquè CADA COSA que fèiem era un xou i acabàvem tots enfadats. Vaig decidir seguir els consells que explicàveu aquí: explicar-li amb molta antelació tot el que farem, la banyera, el vestir, l'anar a la guarderia, marxar del parque... Tot. I ens ha funcionat molt bé durant un mes i mig. La veritat és que ens va sorprendre perquè no ens ho esperàvem, però les rabietes es van reduir en un 90%. Estàvem al·lucinats!

Però hem arribat a mitjans de setembre, i coses que ja teníem superades tornen a ser un problema. Per exemple, fa uns mesos la banyera era un problema, perquè s'hi ficava però després no hi havia manera de sortir com no fos a la força, i ara el deixem una estona i li expliquem el que farem després i els jocs i les activitats que l'estan esperant si surt de la banyera amb la idea de fer-li venir ganes de sortir, i sí, funciona, ell mateix es posa dretet al cap d'una estona i sortim de la banyera. Ara bé, vol anar directe a jugar, ja no es vol vestir, i vestir després de la banyera s'ha convertit en un dramón, vaja, que ni el meu marit i jo agafant-lo tots dos aconseguim vestir-lo amb dignitat, i a més tampoc no són maneres de vestir-lo, "fent-li placaje"!

Això ens passa amb moltes coses que ja teníem superades (canviar els bolquers, rentar les dents, vestir...) i dic que ja teníem superades perquè les vam superar gràcies als vostres consells! Però és com si "el truc" hagués deixat de funcionar: això de fer servir el nino per canviar el bolquer ja no cola, això de fer-li el joc de les patadetes mentre li rentem les dents perquè obri la boca tampoc no cola, vestir-lo de peu tampoc perquè se'n va corrents i ja no et vol ni veure... No sabem què fer!!

També he de dir que quan està girat i en pleno apogeo de la rabieta, no ens serveix de res explicar-li quins són els seus sentiments negatius, jo crec que no ens entén, i em fa l'efecte que per molt que li diguem que està enfadat o trist o frustrat i intentem explicar-li per què hem de fer el que hem de fer, ell el que vol no és saber què li passa, sinó tenir la rabieta a tope! Jo noto que intentar parlar-li tranquilament i raonadament quan té una rabieta no serveix de res, ell vol entregar-se al seu disgust i sentir-se com si l'estiguéssim matant, cosa que a mi em trenca el cor en mil trossets perquè no m'agrada gens veure'l amb aquests disgustos!

Total, que torno aquí perquè he seguit tots els consells i ja no ens serveixen! Què podem fer a partir d'aquí?

[Inda]

Hola nanablau!!
Primer de tot dir que m'alegro que hagi anat bé aquesta manera de fer, perquè així veiem (jo la primera!!) que hi ha maneres tranquiles i molt respectuoses de tractar una rabieta.
Després d'això, notem que estem en una fase semblant a la vostra. El nostre petit ha fet un canvi, efectivament, ell també vol saltar les passes intermitges, per així dir-ho, així que ara intentem dir, per exemple, ara després del bany anirem a jugar, però enrecordat primer que abans ens hem de vestir per no agafar fred!!! I així es torna a veure implicat i la majoria de vegades ho portem molt bé, jeje...A més està en la fase de voler fer-ho TOT sol. Doncs apa!! Li diem, va a veure com.et poses el mitjó, la samarreta, etc. Com TOT, això ha tornat a fer que les coses es facin d'una manera moooolt lenta...però desde que ell està amb nosaltres que penso que la vida en general ens la hem de prendre amb més calma, i perquè no començar per vestir-nos sense pressa, oi? Clar, el problema ve quan SÍ hi ha pressa, jejeje...o tenim nosaltres un mal dia i només volem seure a descansar...jejeje

I això de voler fer-ho tot també afecta a les rabietes. No vol abraçades, ni que li parlis, res. De totes maneres, li continuo dient "veig que estàs enfadat" i com que ara vol pegar quan s'enfada, doncs li dic si vol picar al sofà, que així no fa mal a ningú. I quan ho fa li pregunto si ja es troba millor. Quan diu que sí parlem del que ha passat.
Té 28 mesos i ja comença a dir, abans jo no digui res, ESTIC ENFADAT I VULL PICAR A LA MAMA!!! Jo ho veig com que anem avançant, jejeje...mica en mica.
Això sí, em sembla que això tot.just comença, ja que les.rabietes.s'han reduit, però són més intenses i complicades....així que altres consells també m'aniran de maravella!!

Edito per dir, que el meu petit ha començat l'escola bressol.i.això també influeix, no sé si el teu petit també ha començat ara al setembre. Per ells és tot un canvi i els hi pot afectar i demostrar-lo de moltes maneres diferents (en el dormir, en el menjar, en el control d'esfinters, en comportament, etc)

[nanablau]

Hola Inda! Vaja, veig que no estem sols! Jeje :)

Això que proposes d'implicar-lo a les "fases intermitges" a nosaltres no ens serveix. Ja ho fem sempre d'explicar-li que després de la banyera haurem de posar el bolquer, i vestir (o posar el pijama), etc., abans d'anar a jugar, però com si sentís ploure...

Fins ara ho estem solucionant bastant "a saco", li expliquem moooltes vegades abans de sortir de la banyera que s'haurà de posar el bolquer però sempre ens la lia al canviador... L'única manera és posar-nos ferms (sense enfadar-nos però sense cedir), tancar la porta de l'habitació i dir-li moltes vegades mentre ell somica i plorisqueja i intenta sortir-se amb la seva, que ja li hem dit que fins que no posem el bolquer no podrem anar a jugar. I així fins que al final veu que no hi ha escapatòria, es queda tranquil i se'l deixa posar. Però a mi això no em sembla una solució, és un parche i a més triguem molt, ell plora, etc. I jo el que no vull és que ell plori, que exploti, a mi això no em fa sentir gens bé per ell.

Però això que dius de que el vostre ho vol fer tot ell, doncs és bona idea! Sé que serà tot mooolt lent, però potser si s'enfada és perquè vol fer més coses ell de manera autònoma i no el deixem. Això ho provaré. I sobre la lentitud... Estic totalment d'acord amb tu! Nosaltres també hem après l'art de la calma amb el nostre fill, i intentem organitzar-nos la vida perquè no hi hagi moments de presses, que tot sigui fluïd... Si ho mantenim potser aconseguim reconduir la història donant-li més autonomia. Ja t'explicaré!

[nanablau]

A per cert! I sí, ha començat ara al setembre el curs... Segur que això està tenint a veure. Mica en mica... A veure si aconseguim criar-los sense disgustos...

[Mara17]

Hola Inda! Vaja, veig que no estem sols! Jeje :)

Això que proposes d'implicar-lo a les "fases intermitges" a nosaltres no ens serveix. Ja ho fem sempre d'explicar-li que després de la banyera haurem de posar el bolquer, i vestir (o posar el pijama), etc., abans d'anar a jugar, però com si sentís ploure...

Fins ara ho estem solucionant bastant "a saco", li expliquem moooltes vegades abans de sortir de la banyera que s'haurà de posar el bolquer però sempre ens la lia al canviador... L'única manera és posar-nos ferms (sense enfadar-nos però sense cedir), tancar la porta de l'habitació i dir-li moltes vegades mentre ell somica i plorisqueja i intenta sortir-se amb la seva, que ja li hem dit que fins que no posem el bolquer no podrem anar a jugar. I així fins que al final veu que no hi ha escapatòria, es queda tranquil i se'l deixa posar. Però a mi això no em sembla una solució, és un parche i a més triguem molt, ell plora, etc. I jo el que no vull és que ell plori, que exploti, a mi això no em fa sentir gens bé per ell.

Però això que dius de que el vostre ho vol fer tot ell, doncs és bona idea! Sé que serà tot mooolt lent, però potser si s'enfada és perquè vol fer més coses ell de manera autònoma i no el deixem. Això ho provaré. I sobre la lentitud... Estic totalment d'acord amb tu! Nosaltres també hem après l'art de la calma amb el nostre fill, i intentem organitzar-nos la vida perquè no hi hagi moments de presses, que tot sigui fluïd... Si ho mantenim potser aconseguim reconduir la història donant-li més autonomia. Ja t'explicaré!

I heu provat de validar sentiments? Que vegi que vosaltres ja enteneu que ell trobi un rotllo posar-se el bolquer, però que l'haureu de posar per poder jugar. M'explico? Tinc massa son...

[nanablau]

Hola Mara!

Sí, precisament és una de les coses que deia, que això de validar els sentiments no ens serveix... Vaja, que és com si no servís per a res, no notem cap diferència, ell té la rabieta igual per molt que li diguem què li passa...

Anem trampejant com podem, però de moment no hem trobat una solució. Ens fa una mica l'efecte que tenim una bomba de rellotgeria, en qualsevol moment pot explotar! Però ho seguim intentant :)))

[Inda]

Nanablau, si res no funciona en aquets moments sempre ens queda continuar fent el que creiem que es lo correcte (i continuant dient-li quines actituds no son correctes i donae-li alternatives) i esperar...perquè sembla que hi ha èpoques que son terribles, que res no funciona i que es fan eternes...i despres arriba un moment que t'adones que fa dies que no te rabietas per X motiu...i no saps en quin moment han parat, però ja no hi son..

Es la meva opinió, clar! I soc la primera que quan veig que res no funciona no m'aixecaria del llit, jajajaja...i has de parar, agafar aire i recordar que tothom diu que els dos anys son terribles...i que passaran. I que com millor ho portem mes profit treurem tots, sobretot els petits que son qui senten un munt de coses alhora i encara no saben com canalitzar-les.

Ànims!! Estem molts igual, jejeje