Lletja

[novella]

Jo sóc de les que comparteixo aquelles fotos de mares reals. Jo afalago aquelles que es mostren com són i defenso la bellesa natural.
I alhora també sóc la que ha guanyat uns quilets amb la maternitat, la que ja no té un ventre pla,la dels pits caiguts. Jo, que defenso els cossos reals...jo, em sento LLETJA. Quina contradicció oi?? I podria sentir -me bé: menjo sa, equilibrat,  m'esforço per no menjar aliments poc sans...ESTIC SANA!!  Però sembla que això no conta. Prediquem el valor de la bellesa interior, però vivim preocupades per la bellesa exterior. És així. I sovint penso: què passa si tinc "xixes? ", què importa com són els meus pits? I què, que m'hagin sortit taques a la cara?  Però no puc evitar sentir la pressió. I m'acabo creient que sóc lletja. I tot plegat passa factura a l'autoestima. I ostres!  Sovint penso que les dones som el nostre pitjor enemic!  L'altre dia una amiga em diu, tota subtilesa ella: ostres! No diuen que donar pit aprima??  Si tu t'has engreixat!!!  Pam!  Punyalada!  La mateixa noia que em va "avisar " que donant tan pit em quedarien ben caiguts.... Gràcies guapa pel teu suport!  ( capteu l'ironia).
Total, que potser ens ho hauríem de creure més lo de la bellesa natural,  i no ser tan dures i cruels entre nosaltres. Potser hauríem de mirar d'estimar -nos més i no donar tan de valor a unes formes o uns centímetres. Jo ho vull intentar. Vull deixar de sentir -me lletja i deixar de tenir vergonya del meu cos.

[Mara17]

Carai, l'amiga! A mi, fa anys, una em va dir que què em passava a les cames (tinc l'ara adorat thigh gap, vaja, les cames separades de tota la vida), quan jo sempre he tingut molta mania amb això. Té nassos que ara estigui de moda una cosa que ens ha acomplexat a moltes durant tants anys. O sigui, una cosa que un dia és un "defecte", l'endemà ho persegueix mig món fins a fer bogeries. Això ens hauria d'ensenyar alguna cosa. A mi segueix sense agradar-me gota, però ara ja passo del tot, i justament és un exemple molt gràfic de com són les modes. Em vaig passar anys amagant les cames com fos amb vergonya total i absoluta, per després sentir a la tele que la gent se les operava perquè li quedessin com a mi! Au va!!!!!

A mi sempre m'han criticat pel contrari, per ser prima. No es pot ser prima, perquè es veu que tens problemes d'alimentació segur, encara que mengis més que en Carpanta. Fins als vint anys no vaig anar mig tranquil·la amb tirants (sempre em tapava fins als colzes) i pantalons curts (per culpa de les cames separades, té pebrots). Abans, passava una calor de mil dimonis a l'estiu, fins que me'n vaig afartar. M'han dit anorèxica (tants cops que fins i tot vaig anar al metge perquè m'engreixés com fos perquè no ho podia suportar més!), esquelet, cara de plàtan, filferro... fins que vaig dir prou, que no em podia condicionar. A qui no li agradi que no miri.

Amb l'embaràs tenia l'esperança de quedar-me amb algun quilo més, però he tornat al pes de sempre. Doncs també malament: "Que prima que t'has quedat, no?" [amb la corresponent cara de fàstic, esclar]. "No són pas teus, amb lo prima que estàs. Deus haver fet allò del ventre de lloguer" (ho juro, pel carrer, una senyora desconeguda). Però la diferència és que ara me la pela!

Així que si et sobra un centímetre, malament, si te'n falta un, fatal. Au, a cagar tothom! Jo ara vaig com em rota i si a algú li faig mania, que miri al cel!

No et puc dir què em va fer passar de la pressió social, però suposo que vestir-me cada dia com un acte per tapar defectes cansa. Em vaig sentir lletja-lletja-lletja massa anys.

[charito]

A mi el que em va fer reflexionar molt va ser veure les fotos de quan tenia 20 i pocs anyets, que guapa era!!!! I jo em sentia gorda i acomplexada i no puc lligar com em sentia amb la noia que veig a les fotos. Aixi que em vaig donar compte que mai estare tan be com ara!!!! No em serveix algun dia fare dieta i estare fantastica, perque a partir de dema cada dia sere una mica mes vella i tot caura i s'arrugara! Aixi que a estar ben orgullosa de com soc i lluir tot el que m'ha portat la vida, arrugues de riure i de no dormir, panxeta i pits caiguts, i que??? Un dia tindrem 60 anys i tot estara caigut de totes formes.

Aixo no treu que vulgui controlar el pes, mes que res per salut, i tambe es veritat que amb els anys he apres la roba que em queda be i la que no i aixo ajuda molt a estar contenta amb tu mateixa.

[picdeladona]

Novella m'has llegit els pensaments... Fa dies que fins i tot jo volia obrir un nou tema a post-part perque em trobo grassa, lletja... vaja un cocktail de no veure'm bufona i a gust amb mi mateixa. Jo també sóc com tú dius de les que passo bastant de ser una victima de la bellesa, però porto unes setmanes que em veig callico callico... Faig lactància mixta o sigui que alguna caloria dec gastar, intento caminar una hora cada dia i faig hipopressius. De fet ja he probat de sortir a còrrer una micona.. No faig dieta estricta perque com dono una mica el pit no vull fer el bestia.. però m'he tret de la nutella, salses, pa, .. en resum vigilo amb el menjar. Però no hi ha manera: tant sols he perdut 1 kg i encara em sobren uns 7 per estar com estava abans de l'embaràs.
D'aquí pocs dies me'n vaig a passar uns dies de platja amb el meu home i el meu petitó i tot una colla d'amics: DONCS EM FA PAL QUE EM VEGIN EN BIKINI!! i jo sóc de les que he fet nudisme i tant se me'n fotia si em veien bé o malament, però és que ara no em veig bé. Em sobren kg, la roba no m'hi cap...i no sé fins i tot em veig poc ágil. Tinc la propera setmana visita de revisió amb ginecoleg i li vull demanar que em miri les tiroides pq no me'n refio..
Temo el dia que torni a la feina i comencin a dir-me si estic millor o pitjor que després de l'embaràs (no dubteu que ho faràn.. algunes "arpias" estaràn ben preparades per fer l'evaluació del meu cos).
Per poder ser mare vaig passar per una llarga història de lluita, així que intento repetir-me que el meu petitó s'ho val, que no importa si estic guapa o no, si estic grassoneta o no.. Però com dieu no puc evitar sentir la pressió..pressió que me la poso jo mateixa.. és de "bojos" oi?
Sortosament algunes amigues meves que han estat mares em diuen que ja em passarà, que tot i que dificilment tornem a tenir la panxeta d'abans de ser mare sí que aprens a veure't bé i com diu la charito a relativitzar les coses i pensar que a la llarga tot anirà cap a baix .. a TOTHOM.

´Jo ho vull intentar. Vull deixar de sentir -me lletja i deixar de tenir vergonya del meu cos.

Novella a veure si ens ho creiem de veritat oi?
Per cert Mara

"No són pas teus, amb lo prima que estàs. Deus haver fet allò del ventre de lloguer" (ho juro, pel carrer, una senyora desconeguda).

tela amb la senyora !!!

[mdemare]

.....

[camdem]

Ai nenes com em sona tot plegat.
Jo m'he quedat igual que abans, de pes pero no me sento igual que abans.
Tothom em diu que quina sort, que amb bessons , bla bla bla... I jo veig que la roba no em queda com abans , que la panxa em penja una mica..que ...i a vegades penso soc massa exigent...
Crec que el kid de la qüestio es no tenir temps per res..ni per pintar- te les ungles!
Es qüestio de temps!

[shibi]

aisss...com hem sento identificada amb totes vosaltres...
Tinc la moral una mica decaiguda...jo també em sento lletja... Em sobren uns 5kilets de l'embaràs i no hi ha manera...però no només són els kilets. També tot el que dieu...panxa tova, pits caiguts...
I és veritat que la gent no ajuda massa. A mi tmb em van dir lo de: " però si el pit aprima" ¬¬. I quan em trobo amigues-conegudes que no les veig desde abans de tenir la nena...Em fan unes repassades d'adalt a baix... impresionants. I jo aquest estiu tmb ja tremolo...no vull que em vegin amb biquini...
En fin, a veure si és veritat i amb el temps la moral puja una mica.
Amb lo guapa que em veia amb 15 kg més i la panxa d'embarassada. Sembla mentida jeje

[Aly84]

No us conec però estic convençuda que esteu totes guapissimes amb els vostres petits I petites

Bahg! A la gent ni escoltar-se-la! Hi ha molta gent avorrida al món, que s'entreté tocant els nassos als altres. Jo no tinc temps per a mirar-me al mirall a mi mateixa, com per posar-me a estudiar el físic de l'altre gent! El que us dic gent amb molt de temps I també estúpida!

Jo m'he sentit identificada amb la Mara17... A mi també m'han dit moltes bagenades x hacer-me quedar prima després de l'embaraç....I molts comentaris em van fer mal... També em vaig arribar a sentir o creure malalta.... Ara despres de 2 anys he guanyat 2 quilets tampoc es que es noti gaire... Doncs, l'altre dia em diuen: "ui! Aquesta panxa ja no et marxara, es la nova forma que t'ha quedat x sempre per ser mare!"

Bahg! La gent Mai et trobara bé! Si tens panxa xk en tens.... I si estas prima, ja es horrible...

Jo despres de passar un temps super descontenta amb mi, vaig passar olímpicamente de la gent les seves mitades i comentaris.

Al meu marit li agrado com soc, la meva filla també li agrado. Doncs, a la resta de la gent que la bombín si no ele agrada que es mirin a elles matrices a veure si són la perfecció.

[montsejoel]

Aquest post m'ha portat al cap aquest article:

http://www.huffingtonpost.es/allison-ta ... 54978.html

Molts ànims i carretons d'autoestima per a totes!!!

[mordor]

Mara17, em sento totalment identificada amb tu! de petita em deien que tenia una tènia (la anorèxia encara no estava de moda...), de adolescent que si era anorèxica... vaig anar amb roba ampla molts anys per dissimular lo prima que era... fins que un dia vaig dir prou, i a qui no li agradi que no miri. Vaig començar a vestir com m'agradava i vaig descobrir que tot i que hi havia gent que em continuava dient barbaritats sense conèixer-me de res, a altres els agradava tal com soc, i em vaig fer un fart de lligar

Ara despres de 2 criatures m'estic tornant a acomplexar, torno a pesar els mateixos quilos però més mal repartits, m'ha quedat més panxa i zero pit, soc com una fusta de planxar...i lo pitjor és que en aquest cas m'ho faig jo sola tothom alaba lo bé que m'he recuperat, (vestida dissimulo la panxa i que no tinc pit)... ufff, que complicades que som les dones...

[Mara17]

Mara17, em sento totalment identificada amb tu! de petita em deien que tenia una tènia (la anorèxia encara no estava de moda...)

Hòstia, la tènia! La solitària!!!! I tant, aquesta també la tenia jo! Perquè menjava molt i era com un clau. Fins i tot el metge em volia receptar coses per fer-me venir gana, i ma mare que li deia que de gana ja en tenia, ja!!!!

Sí, tinc un IMC baix, he arribat a estar 14 quilos per sota del meu pes teòricament ideal menjant com una tocina (molt i malament), però tinc dret a la vida, coi!

[Laurasg]

Em sembla que totes estem iguals... El cos canvia molt després d'un embaràs i clar costa adapatar-si.... Jo com deia algú també em veia gorda amb 20 i pesava 50Kg. quan em veig a les fotos penso si era tonta..., però no és que sóc exigent i perfeccionista, però amb el cos és impossible ser-ho, perquè per molt que t'aprimis et veuràs defectes...
Amb el temps ens adaptarem i ens tornarem a arreglar i pintar les ungles!

[Murrieta]

Vet aquí una altra que se sent acomplexada...

Jo de tota la vida he estat més aviat grassoneta, i des que visc a Barcelona, estic que no paro d'engreixar-me. Quan vaig saber que estava embarassada, curiosament, no vaig guanyar pràcticament gens de pes (4 kilos i encara gràcies!). Després de tenir la nena, a qui vaig poder donar el pit (alternant-ho amb "una ajudeta" en forma de biberó), en principi m'hauria d'haver aprimat, però no...

Cada vegada que em veig al mirall penso que físicament estava molt millor 10 anys enrere, però m'he d'acceptar.

En fi, molts ànims a totes! Ens en sortirem!!

[Crisalexi]

Ostres nena,

Menudes amigues que tens!!! Segur que és la enveja qui la mou. No hi ha res més maco, que ser mare, i estar a gust amb tu mateixa.
Ni punyetero cas. Hi ha amigues que ajuden...A caure!! I que no t´aporten res. No et conec, però estic segura que no ets lletja, doncs amb un fons així de maco, només pots irradiar coses maques ;)

[Ayrs]

PEls crítics més importants, sou les dones més guapes del món

http://www.upsocl.com/comunidad/cual-es ... ser-mejor/

PEr una altra banda, jo també soc prima, i la veritat que després dels embarassos em vaig tornar a aprimar fins on feia temps que no estava. Jo passant, literalment no tenia temps ni de mirar-me al mirall! PErò la gent "que prima, que prima i que prima", picarols, al final em vaig acomplexar.

Encara sort que al meu cas no es una cosa "exagerada", però vaja, si veig noies més primes que jo, el que penso es "pobreta, la de comentaris tocanassos que rebrà". Perque estar per sota del pes està millor vist que per sobre, però la gent no té cap tacte en fer-te els comentaris. I vaja, amb sobrepes ni m'ho imagino.

EStiguem a gust amb nosaltres mateixes i als demés que els bombin. Totes acabarem pansides i arrugades (si tenim sort) però el que queda de veritat és la persona que som, això és el nostre valor.

[Mara17]

Ayrs, doncs a mi la gent que em fa més comentaris sobre el meu físic és gent que es queixa que li sobren uns quilos (que s'autojutja, vaja); jo mai mai m'he posat amb el pes de ningú, sigui alt o baix. A mi em sembla que la gent s'escuda amb aquest teòric "estar prim està bé" per matxacar a sac. Ja et poden dir que fots cara de calavera, que tens anorèxia (que si en tingués quin favor que em farien) o el que sigui; és igual, els prims no ens ofenem, perquè si estem prims és perquè volem i devem estar tot el dia comptant calories (primer em foten la cavalleria per sobre i després em demanen que què menjo per estar tan prima, ja ho veus). La veritat, a mi em van fer agafar un complex de cavall. Ara encara em sento dir de tot, però la diferència és que no m'importa. Sóc així.

[rkl]

Passo per aquí per dir-vos GUAPES!
No pot ser sempre, perquè hi ha dies de tot! No pot ser tot or, i la maternitat té a vegades certs inconvenients però què carai! Que no tindríem si no ho haguèssim fet?
Pits caiguts però una lactància prorrogada fins els 16 meses i embarassada de 14 setmanes!
No, no sóc la de fa uns anys, també em trobo molt més guapa a les fotos, tinc més varius, cara de cansada i no tinc temps per arreglar-me. Però....tinc una nena preciosa que em mira com si fos la dona més guapa del món! I sí, amb el temps no n'hi ha prou, i quan en tingui 14 ja no seré la seva mama tan guapa! ;) Però haurem tingut més temps per nosaltres, ens haurem posat més cremetes i ens haurem adaptat al canvi biològic dels nostres cossos, amb gent que ens estima al voltant.

Ànims mames guapes!