Molts ànims!!!
Molts ànims!!!
Bona tarda a totes,
Jo us volia explicar el meu cas per donar-vos molts ànims a totes. Tinc 35 anys i he estat buscant un embaràs durant dos anys, 24 mesos, 24 tests negatius,....
Segueixo aquesta pàgina desde finals del 2012, però no m'havia atrevit mai escriure res.
Al maig del 2012 per nosaltres havia arribat el moment de ser pares, i sincerament pensavem que seria ràpid, recordo el primer mes, el segon, gaudint de sexe sense protecció, desenfrenat, apasionat, voliem crear quelcom que fos fruit de tot el que ens estimàvem. Va passar l'estiu, va arribar el setembre, ja sabiem que al voltant d'un any era normal, sobretot tenint en compte que tampoc erem nens, (jo 33 i el meu home 36) i no ens voliem estressar, però volguèssim o no, cada mes quan començava a tenir dolors menstruals i començava amb la regla, era una petita decepció.
Va arribar nadal, cap d'any i reis i en vaig fer 34, va passar l'hivern i va arribar la primavera, de sobte sense adonar-nos-en el sexe va deixar de ser espontanï, jo marcava els dies en que havia de ser més fèrtil i els aprofitavem tots, però això tenia l'efecte contrari, la resta del mes arribava el periode de "sequia", era inconscient, a més a més, els nostres cosins, familiars, propers, ja tenien la primera criatura o fins i tot la segona i ens comentàven "nosaltres a la segona" "nosaltres a la tercera" "nosaltres a la primera" o sino, les temudes preguntes "i vosaltres que?" Uffffff
Recordo que es va casar una cosina del meu home i vaig pensar "que no ens guanyi!!!" inconscientment fas "carreres" per veure qui és el següent que dóna la notícia d'augmentar la familia.
I va arribar el següent maig, els temuts 12 mesos en que ho hi va haver cap resultat i sense saber-ho i sense haver-ho sabut controlar, sexualment ens haviem com col•lapsat, ja no fruiem l'un de l'altre, perquè tot anava dirigit a una fi, i la fi no arribava. Suposo que és com quan neva damunt d'un sostre, no t'en adones, i vas sumant floc a floc un pes insoportable pel sostre on s'aixopluga la teva vida.
Fins que un dia vam seure i vam començar a parlar-ne, potser teniem algún problema o potser no, però si no el teniem ens quedariem tranquils i si el teníem, havia arribat el moment de posar-hi fil a l'agulla, interiorment em vaig sentir com tirar la tovallola, com una derrota contra la natura.
Un cop vam assumir que podiem tenir un problema, tot i que ens va deixar una mica "xof" també ens va donar una tranquilitat que anyoràvem, ens vam donar de plaç l'estiu i si al setembre no teniem el positiu desitjat, buscariem ajuda. Però vam canviar el xip, vaig esborrar totes les "sex week" del calendari, i vam recuperar il•lusió i espontaneïtat, per una banda, era conscient que potser sí teníem un problema, per un altre, no deixava de somiar en un positiu espontanï.
Va arribar setembre i octubre de l'any passat, va ser el nostre topall, ens hi resistiem, donant oportunitats a la natura, però la natura se'ns resistia i vam buscar ajuda, per la simple proximitat geogràfica vam anar a Reus, a la clínica de Biogest, i potser perquè estavem nerviosos i espantats, però no vam congeniar amb el doctor Aragonés desde el primer moment, però vaig estar buscant i tenia bones referències i tot el que llegeixia era bó així que vam pensar "no cal que ens caigui bé, només cal que sigui bo", amb això no us vull dir pas que fos desagradable, a mi el que em semblava així a grans trets, una persona bastant prepotent, a la primera visita ja ens va dir que era clar que si estavem allí era perquè algún problema teniem.
Ens vam fer les proves amb ell, el meu home li van analitzar els seu espermatozous i van sortir aprovats en tots els sentits, i en el meu cas, el primer problema que van trobar va ser una famosa hormona antimülleriana a 0,87, és una hormona que han descobert la seva utilització en fertilitat fa relativament poc i mesura la reserva ovàrica, aquesta hormona, fa que les dones només deixem un òvul cada més i la resta els conserva per una futura maduració, o sigui que és clar, com més hormona, més òvuls a protegir, i si en tens massa pot ser un simptoma de de ovaris poliquístics, per sota de 1 el semàfor passa a àmbar, no m'havia sentit mai vella fins a sentir aquell resultat...
El doctor Aragonés llavors va creure convenient fer una radiografia de les trompes (té un nom molt llarg que ara no recordo) i me la vaig fer, resultat, la trompa dreta obstruïda. Va ser quan vam rebre aquest resultat (finals de gener de 2014), perquè no t'en adones lo ràpid que comença a passar el temps, quan les proves que t'han de fer han de ser sempre combinades amb el teu cicle menstruals (tres dies després de, cuatre dies abans de,....) i tu vas contant i el calendari passant.
Bé, quan vam rebre aquest resultat, el doctor Aragonés sense donar-nos gaires més explicacions ens va dir que haviem de recòrrer directament a la FIV, i que en tot cas arribat el moment, potser pensar en ovodonació, va ser debastador, us ho prometo, quan aquell home va dir "en el vostre cas i tenint en compte que els teus ovaris són una mica "abueletes" només teniu una via, la FIV" sí, sí, va dir abueletes, vull pensar que va ser per utilitzar termes planers i fàcils d'entendre, però a mi em van sentar com una patada al fetgei al meu home igual. Li vam preguntar que tot i que tenia una baixa reserva ovàrica, no volia dir pas que estigués a 0, i que si una trompa estava obstruïda, l'esquerra estava perfecte, per tant un mes de cada dos, tenia tantes possibilitats com qualsevol altre d'embarassar-me, però no, ell insistia que no, que era pràcticament impossible tenir un fill sino passava per una FIV.
Vam sortir de la consulta amb el cor encongit i desmoralitzats, no només per la FIV, que ja havia estat llegint sino més aviat per l'ovodonació i perquè el tema de ser pares s'allunyava i allunyava a cada instant.
Vam tardar uns dies a reaccionar, llavors quan ho vam tornar a parlar el meu home i jo, vam arribar a una conclusió, si teniem problemes els assumiriem, si haviem de fer una FIV, la fariem, si haviem d'adoptar, també ho fariem, la vida ens havia reservat un repte i en aquells moments, el vam acceptar, ens vam fer més forts i ens vam unir un altre cop, vam recuperar un equilibri perdut per fer un front comú, el que estava clar és que a la consulta de Biogest no hi tornaríem, no dubto de que sigui un bon professional, però a nosaltres no ens va saber transmetre la tranquilitat i la sensibilitat que crec que és necessita en aquests moments tant delicats.
I vam tornar a buscar un altre clínica, però aquest cop vaig parlar amb una amiga de la meva mare, infermera desde fa molts anys i li vaig demanar que em digués el nom d'un metge especialista en fertilitat, i el que em va donar del qual tenia molt bones referències en espais mèdics era el doctor Pere Feliu de la Clínica Embriogym de Tarragona. A finals de febrer el vam anar a veure, amb totes les proves que ja teniem, desde un primer moment va ser diferent, és una persona molt agradable i un excel•lent professional, a més a més, et dóna un munt d'explicacions, i fa utilitzar termes com "subfertilitat" i no pas infertilitat, i en el nostre cas, va dir que no hi havia una causa que impedís totalment quedar-nos embarassats, sino diferents motius que ho dificultaven i que ell també era del parer que una FIV seria una bona solució però que en tot moment la decisió era nostra.
Ens va explicar que una FIV tampoc no és fàcil, ha d'haver-hi una producció d'ovuls suficients, per poder obtenir embrions que puguin madurar, ..... entre d'altres coses, però en tot moment ens transmetia que les decisions les pendriem plegats, que el que estava en joc era el curs de les nostres vides. Recordo al final de la primera visita quan ens acomiadàvem, que ell ens va preguntar com estàvem i el meu home al donar-li la mà li va dir "el que crec és que per fi hem arribat a bon port"
Vam sortir-ne contents, perquè si la natura ens posava pegues, nosaltres li plantariem cara, per sort estavem al 2014, on la ciència et dóna oportunitats abans inabastables.
Havíem de madurar la idea de si passaríem per una FIV o primer provaríem una IA, al final, vam arribar a la conclusió que arribats en aquest punt, millor una FIV. Vam tornar-hi, li vam comunicar la nostra decisió, ens va donar el consentiment que havíem de signar amb totes les clàusules, el pressupost (4.800 eur més el preu de la medicació). Amb això ja estàvem a mitjans de març i li vaig dir que posats a començar, preferia fer-ho al maig, perquè el meu germà es casava a finals de abril i no volia anar a la boda fastiguejada per les hormones, tampoc no sabia fins a quin punt em podien afectar i era un tema que em produïa molta inquietud. Vam quedar que ens veuríem al maig primer dia de la meva regla, perquè començaríem la medicació (es veu que hi ha casos en que comencen abans, però en el meu cas va creure millor, quelcom així, com un cicle lliure).
Dues setmanes abans de la boda, el meu germà va tenir un accident de moto, un cotxe es va saltar un cediu, i la boda a passar a ser un tema absolutament secundari, les primeres hores vam tenir por perquè tot i que no es va quedar en cap moment inconscient, li van fer proves a la columna vertebral, a les cervicals. Al final al cap de 48 hores ens van dir que estava bé, tret que de s’havia trencat el braç amb una fractura complexe que necessitaria cirurgia, però ja podíem donar gràcies, perquè tot tenia solució i amb una mica de sort sortiria de l’hospital a temps (enguixat però a temps per no haver de suspendre la boda)
Recordo aquella setmana animant als meus pares per acabar-se d’emprovar els vestits i finalitzar els preparatius, fent viatges cap aquí, cap allà, anant i tornant de l’hospital i ni molt menys aquell mes vaig controlar els dies fèrtils.
Recordo el dissabte abans de la boda, havíem quedat per dinar amb uns amics a un bon restaurant que ens encanta especialitzat en peix i mentre em dutxava pensava en el cava que voldria veure i lo contenta que em sentia, el meu germà feia un dia que estava a casa i semblava que tot tornava a la normalitat i de sobte, com una fiblada interna em va venir al cap que no sabia exactament quin dia m’havia de venir la regla. Quan m’estava eixugant el cabell vaig arribar a la conclusió que feia com una setmana que l’hauria d’haver tingut, però tampoc era el primer mes que havia tingut un retràs i que havia provocat llàgrimes i desil•lusions així que vaig pensar que havien de ser els nervis per tot plegat, però tot i amb això li vaig comentar al meu home que em va dir que no estava de més fer-nos una prova , la enèsima vaig pensar, però vaig rebuscar per la tauleta de nit i encara en tenia una (les empreses de test d’embaràs ben bé em podrien fer accionista), li vaig dir al meu home que me la feia i em va dir sense deixar d’endreçar la cuina “valeeee, quan acabin els cinc minuts m’avises i ho mirem” . Recollir el pipi en un pot, mullar-me la punta dels dits (puaj) sucar la prova, deixar-la al marbre, mirar el relotge, obrir l’aigua, deixar de mirar la prova uns segons, fer un cop d’ull abans de sortir del lavabo (la fase de mirar els cinc minuts seguits les dues finestretes de la prova com si fos un oracle ja ens havia passat crec que durant el primer mig any) i quan estava a punt de sortir vaig tornar enrere “dues ratlles, no pot ser”, boca seca, cor accelerat, dues ratlles, clares, nítides, res de rosa claret, la de control i la TEST, crido al meu home, ve corrent, amb el gos al darrera, comencem a mirar les instruccions com si fos un plànol d’una ciutat estrangera, però sí, allí estaven, les famoses dues ratlles, que semblaven impossibles d’aconseguir.
I ara que m’he animat a explicar-vos la meva història, el us vull dir a les que busqueu, és que no us desanimeu, no us desanimeu mai, la vida és sorprenent, tant per lo bó com per lo dolent, i lo important és no defallir, no defallir mai, busqueu ajuda, amb la que hi confieu, i si es una IA, doncs IA, si es FIV és FIV, si és adopció, doncs adopció (la genètica no et fa pare ni mare, la criança sí)
Ara estic embarassada de 13 setmanes i les ecos i els anàlisis indiquen que tot va bé i sense anomalies, però la segona i anhelada ratlleta de test no és una fita en sí mateixa, perquè llavors comença un altre camí, la primera eco, que hi hagi embrió, que el cor bategui, .... i tots estem subjectes a l’atzar de la vida i hi ha coses que no controlem i altres que creiem que sí que ho fem. Però l’important és no perdre mai les ganes de continuar lluitant.
Una abraçada molt gran a totes.
Jo us volia explicar el meu cas per donar-vos molts ànims a totes. Tinc 35 anys i he estat buscant un embaràs durant dos anys, 24 mesos, 24 tests negatius,....
Segueixo aquesta pàgina desde finals del 2012, però no m'havia atrevit mai escriure res.
Al maig del 2012 per nosaltres havia arribat el moment de ser pares, i sincerament pensavem que seria ràpid, recordo el primer mes, el segon, gaudint de sexe sense protecció, desenfrenat, apasionat, voliem crear quelcom que fos fruit de tot el que ens estimàvem. Va passar l'estiu, va arribar el setembre, ja sabiem que al voltant d'un any era normal, sobretot tenint en compte que tampoc erem nens, (jo 33 i el meu home 36) i no ens voliem estressar, però volguèssim o no, cada mes quan començava a tenir dolors menstruals i començava amb la regla, era una petita decepció.
Va arribar nadal, cap d'any i reis i en vaig fer 34, va passar l'hivern i va arribar la primavera, de sobte sense adonar-nos-en el sexe va deixar de ser espontanï, jo marcava els dies en que havia de ser més fèrtil i els aprofitavem tots, però això tenia l'efecte contrari, la resta del mes arribava el periode de "sequia", era inconscient, a més a més, els nostres cosins, familiars, propers, ja tenien la primera criatura o fins i tot la segona i ens comentàven "nosaltres a la segona" "nosaltres a la tercera" "nosaltres a la primera" o sino, les temudes preguntes "i vosaltres que?" Uffffff
Recordo que es va casar una cosina del meu home i vaig pensar "que no ens guanyi!!!" inconscientment fas "carreres" per veure qui és el següent que dóna la notícia d'augmentar la familia.
I va arribar el següent maig, els temuts 12 mesos en que ho hi va haver cap resultat i sense saber-ho i sense haver-ho sabut controlar, sexualment ens haviem com col•lapsat, ja no fruiem l'un de l'altre, perquè tot anava dirigit a una fi, i la fi no arribava. Suposo que és com quan neva damunt d'un sostre, no t'en adones, i vas sumant floc a floc un pes insoportable pel sostre on s'aixopluga la teva vida.
Fins que un dia vam seure i vam començar a parlar-ne, potser teniem algún problema o potser no, però si no el teniem ens quedariem tranquils i si el teníem, havia arribat el moment de posar-hi fil a l'agulla, interiorment em vaig sentir com tirar la tovallola, com una derrota contra la natura.
Un cop vam assumir que podiem tenir un problema, tot i que ens va deixar una mica "xof" també ens va donar una tranquilitat que anyoràvem, ens vam donar de plaç l'estiu i si al setembre no teniem el positiu desitjat, buscariem ajuda. Però vam canviar el xip, vaig esborrar totes les "sex week" del calendari, i vam recuperar il•lusió i espontaneïtat, per una banda, era conscient que potser sí teníem un problema, per un altre, no deixava de somiar en un positiu espontanï.
Va arribar setembre i octubre de l'any passat, va ser el nostre topall, ens hi resistiem, donant oportunitats a la natura, però la natura se'ns resistia i vam buscar ajuda, per la simple proximitat geogràfica vam anar a Reus, a la clínica de Biogest, i potser perquè estavem nerviosos i espantats, però no vam congeniar amb el doctor Aragonés desde el primer moment, però vaig estar buscant i tenia bones referències i tot el que llegeixia era bó així que vam pensar "no cal que ens caigui bé, només cal que sigui bo", amb això no us vull dir pas que fos desagradable, a mi el que em semblava així a grans trets, una persona bastant prepotent, a la primera visita ja ens va dir que era clar que si estavem allí era perquè algún problema teniem.
Ens vam fer les proves amb ell, el meu home li van analitzar els seu espermatozous i van sortir aprovats en tots els sentits, i en el meu cas, el primer problema que van trobar va ser una famosa hormona antimülleriana a 0,87, és una hormona que han descobert la seva utilització en fertilitat fa relativament poc i mesura la reserva ovàrica, aquesta hormona, fa que les dones només deixem un òvul cada més i la resta els conserva per una futura maduració, o sigui que és clar, com més hormona, més òvuls a protegir, i si en tens massa pot ser un simptoma de de ovaris poliquístics, per sota de 1 el semàfor passa a àmbar, no m'havia sentit mai vella fins a sentir aquell resultat...
El doctor Aragonés llavors va creure convenient fer una radiografia de les trompes (té un nom molt llarg que ara no recordo) i me la vaig fer, resultat, la trompa dreta obstruïda. Va ser quan vam rebre aquest resultat (finals de gener de 2014), perquè no t'en adones lo ràpid que comença a passar el temps, quan les proves que t'han de fer han de ser sempre combinades amb el teu cicle menstruals (tres dies després de, cuatre dies abans de,....) i tu vas contant i el calendari passant.
Bé, quan vam rebre aquest resultat, el doctor Aragonés sense donar-nos gaires més explicacions ens va dir que haviem de recòrrer directament a la FIV, i que en tot cas arribat el moment, potser pensar en ovodonació, va ser debastador, us ho prometo, quan aquell home va dir "en el vostre cas i tenint en compte que els teus ovaris són una mica "abueletes" només teniu una via, la FIV" sí, sí, va dir abueletes, vull pensar que va ser per utilitzar termes planers i fàcils d'entendre, però a mi em van sentar com una patada al fetgei al meu home igual. Li vam preguntar que tot i que tenia una baixa reserva ovàrica, no volia dir pas que estigués a 0, i que si una trompa estava obstruïda, l'esquerra estava perfecte, per tant un mes de cada dos, tenia tantes possibilitats com qualsevol altre d'embarassar-me, però no, ell insistia que no, que era pràcticament impossible tenir un fill sino passava per una FIV.
Vam sortir de la consulta amb el cor encongit i desmoralitzats, no només per la FIV, que ja havia estat llegint sino més aviat per l'ovodonació i perquè el tema de ser pares s'allunyava i allunyava a cada instant.
Vam tardar uns dies a reaccionar, llavors quan ho vam tornar a parlar el meu home i jo, vam arribar a una conclusió, si teniem problemes els assumiriem, si haviem de fer una FIV, la fariem, si haviem d'adoptar, també ho fariem, la vida ens havia reservat un repte i en aquells moments, el vam acceptar, ens vam fer més forts i ens vam unir un altre cop, vam recuperar un equilibri perdut per fer un front comú, el que estava clar és que a la consulta de Biogest no hi tornaríem, no dubto de que sigui un bon professional, però a nosaltres no ens va saber transmetre la tranquilitat i la sensibilitat que crec que és necessita en aquests moments tant delicats.
I vam tornar a buscar un altre clínica, però aquest cop vaig parlar amb una amiga de la meva mare, infermera desde fa molts anys i li vaig demanar que em digués el nom d'un metge especialista en fertilitat, i el que em va donar del qual tenia molt bones referències en espais mèdics era el doctor Pere Feliu de la Clínica Embriogym de Tarragona. A finals de febrer el vam anar a veure, amb totes les proves que ja teniem, desde un primer moment va ser diferent, és una persona molt agradable i un excel•lent professional, a més a més, et dóna un munt d'explicacions, i fa utilitzar termes com "subfertilitat" i no pas infertilitat, i en el nostre cas, va dir que no hi havia una causa que impedís totalment quedar-nos embarassats, sino diferents motius que ho dificultaven i que ell també era del parer que una FIV seria una bona solució però que en tot moment la decisió era nostra.
Ens va explicar que una FIV tampoc no és fàcil, ha d'haver-hi una producció d'ovuls suficients, per poder obtenir embrions que puguin madurar, ..... entre d'altres coses, però en tot moment ens transmetia que les decisions les pendriem plegats, que el que estava en joc era el curs de les nostres vides. Recordo al final de la primera visita quan ens acomiadàvem, que ell ens va preguntar com estàvem i el meu home al donar-li la mà li va dir "el que crec és que per fi hem arribat a bon port"
Vam sortir-ne contents, perquè si la natura ens posava pegues, nosaltres li plantariem cara, per sort estavem al 2014, on la ciència et dóna oportunitats abans inabastables.
Havíem de madurar la idea de si passaríem per una FIV o primer provaríem una IA, al final, vam arribar a la conclusió que arribats en aquest punt, millor una FIV. Vam tornar-hi, li vam comunicar la nostra decisió, ens va donar el consentiment que havíem de signar amb totes les clàusules, el pressupost (4.800 eur més el preu de la medicació). Amb això ja estàvem a mitjans de març i li vaig dir que posats a començar, preferia fer-ho al maig, perquè el meu germà es casava a finals de abril i no volia anar a la boda fastiguejada per les hormones, tampoc no sabia fins a quin punt em podien afectar i era un tema que em produïa molta inquietud. Vam quedar que ens veuríem al maig primer dia de la meva regla, perquè començaríem la medicació (es veu que hi ha casos en que comencen abans, però en el meu cas va creure millor, quelcom així, com un cicle lliure).
Dues setmanes abans de la boda, el meu germà va tenir un accident de moto, un cotxe es va saltar un cediu, i la boda a passar a ser un tema absolutament secundari, les primeres hores vam tenir por perquè tot i que no es va quedar en cap moment inconscient, li van fer proves a la columna vertebral, a les cervicals. Al final al cap de 48 hores ens van dir que estava bé, tret que de s’havia trencat el braç amb una fractura complexe que necessitaria cirurgia, però ja podíem donar gràcies, perquè tot tenia solució i amb una mica de sort sortiria de l’hospital a temps (enguixat però a temps per no haver de suspendre la boda)
Recordo aquella setmana animant als meus pares per acabar-se d’emprovar els vestits i finalitzar els preparatius, fent viatges cap aquí, cap allà, anant i tornant de l’hospital i ni molt menys aquell mes vaig controlar els dies fèrtils.
Recordo el dissabte abans de la boda, havíem quedat per dinar amb uns amics a un bon restaurant que ens encanta especialitzat en peix i mentre em dutxava pensava en el cava que voldria veure i lo contenta que em sentia, el meu germà feia un dia que estava a casa i semblava que tot tornava a la normalitat i de sobte, com una fiblada interna em va venir al cap que no sabia exactament quin dia m’havia de venir la regla. Quan m’estava eixugant el cabell vaig arribar a la conclusió que feia com una setmana que l’hauria d’haver tingut, però tampoc era el primer mes que havia tingut un retràs i que havia provocat llàgrimes i desil•lusions així que vaig pensar que havien de ser els nervis per tot plegat, però tot i amb això li vaig comentar al meu home que em va dir que no estava de més fer-nos una prova , la enèsima vaig pensar, però vaig rebuscar per la tauleta de nit i encara en tenia una (les empreses de test d’embaràs ben bé em podrien fer accionista), li vaig dir al meu home que me la feia i em va dir sense deixar d’endreçar la cuina “valeeee, quan acabin els cinc minuts m’avises i ho mirem” . Recollir el pipi en un pot, mullar-me la punta dels dits (puaj) sucar la prova, deixar-la al marbre, mirar el relotge, obrir l’aigua, deixar de mirar la prova uns segons, fer un cop d’ull abans de sortir del lavabo (la fase de mirar els cinc minuts seguits les dues finestretes de la prova com si fos un oracle ja ens havia passat crec que durant el primer mig any) i quan estava a punt de sortir vaig tornar enrere “dues ratlles, no pot ser”, boca seca, cor accelerat, dues ratlles, clares, nítides, res de rosa claret, la de control i la TEST, crido al meu home, ve corrent, amb el gos al darrera, comencem a mirar les instruccions com si fos un plànol d’una ciutat estrangera, però sí, allí estaven, les famoses dues ratlles, que semblaven impossibles d’aconseguir.
I ara que m’he animat a explicar-vos la meva història, el us vull dir a les que busqueu, és que no us desanimeu, no us desanimeu mai, la vida és sorprenent, tant per lo bó com per lo dolent, i lo important és no defallir, no defallir mai, busqueu ajuda, amb la que hi confieu, i si es una IA, doncs IA, si es FIV és FIV, si és adopció, doncs adopció (la genètica no et fa pare ni mare, la criança sí)
Ara estic embarassada de 13 setmanes i les ecos i els anàlisis indiquen que tot va bé i sense anomalies, però la segona i anhelada ratlleta de test no és una fita en sí mateixa, perquè llavors comença un altre camí, la primera eco, que hi hagi embrió, que el cor bategui, .... i tots estem subjectes a l’atzar de la vida i hi ha coses que no controlem i altres que creiem que sí que ho fem. Però l’important és no perdre mai les ganes de continuar lluitant.
Una abraçada molt gran a totes.
Re: Molts ànims!!!
Ohhhhh
Moltes gràcies per compartir amb nosaltres tots aquests moments. Quin final més bonic!
Disfruta molt del teu embaràs
Jomax
Moltes gràcies per compartir amb nosaltres tots aquests moments. Quin final més bonic!
Disfruta molt del teu embaràs
Jomax
Re: Molts ànims!!!
Moltes gràcies per compartir la teva història, és preciosa!!!! i sobre tot .... moltes felicitats per la panxu!!!!!!!!!!!!
Ara toca disfrutar de l'embaras i del que vindrà, és meravellós!
Ara toca disfrutar de l'embaras i del que vindrà, és meravellós!
Re: Molts ànims!!!
divita, moltes felicitats per aquest positiu!
i quina alegria llegir la teva història :) quan menys ens ho pensem, les coses poden canviar d'un dia per l'altre!
Gaudeix molt d'aquest embaràs!
una abraçada!
i quina alegria llegir la teva història :) quan menys ens ho pensem, les coses poden canviar d'un dia per l'altre!
Gaudeix molt d'aquest embaràs!
una abraçada!
Re: Molts ànims!!!
Hola Divita,
moltes gràcies per compartir la teva experiència! Felicitats per aquesta
i mota sort d'ara en endavant!
moltes gràcies per compartir la teva experiència! Felicitats per aquesta
i mota sort d'ara en endavant!
-
jamonetilla
- :: puça
- Entrades: 27
- Membre des de: dl. maig 19, 2014 1:32 pm
Re: Molts ànims!!!
Fa dies que miro el foro, pero fins ara no m'havia animat a escriure res. Avui m'he emocionat amb la vostra historia, m'has fet plorar, ara que nosaltres acabem de començar a buscar... Tinc les emocions a flor de piel...
Disfruteu molt d'aquesta oportunitat!!!!
Disfruteu molt d'aquesta oportunitat!!!!
Re: Molts ànims!!!
Primer de tot MOLTISSIMES FELICITATS, ENHORABONA!!!!! 
Quin escrit més maco, quines paraules més encertades....me emocionat llegint-ho!! Tens rao...primer es buscar l'embaraç i quan estas embarassada que arribi a bon port...
Anims i a fer la panxa gran
Quin escrit més maco, quines paraules més encertades....me emocionat llegint-ho!! Tens rao...primer es buscar l'embaraç i quan estas embarassada que arribi a bon port...
Anims i a fer la panxa gran
21/03/14 - Un estel brilla al cel.
- sargantana:28
- :: poltre
- Entrades: 646
- Membre des de: dg. ago. 19, 2012 11:07 am
Re: Molts ànims!!!
Uffff quina emoció! Que bonic, disfruta de l'embaràs i més endavant de la criança, és maravellós. Una abraçada
Re: Molts ànims!!!
Mil Gràcies divita per compartir-ho, de veritat qur ens anima molt a totes. Sou molt forts!
Disfruta l'embaràs i segur que tot anirà de conya, us ho mereixeu!
Petons!!
Disfruta l'embaràs i segur que tot anirà de conya, us ho mereixeu!
Petons!!
Tilepa
http://www.fertilityfriend.com/home/4cc99e
Oligo severa, FISH alterat i jo baixa reserva
Abril 2015: 1a FIV+ICSI: 8 ovuls/4 madurs/3 fecundats/3 congelats. DGP amb la 2a FIV: 1 biopsiat/0 sans
Maig-Juny 2015: 2a FIV+ICSI+DGP: 9 ovuls/ 9 madurs / 8 fecundats /5 biopsiats / 1 sa, el transferim / BETA POSITIVA, esperem bessons!!
http://www.fertilityfriend.com/home/4cc99e
Oligo severa, FISH alterat i jo baixa reserva
Abril 2015: 1a FIV+ICSI: 8 ovuls/4 madurs/3 fecundats/3 congelats. DGP amb la 2a FIV: 1 biopsiat/0 sans
Maig-Juny 2015: 2a FIV+ICSI+DGP: 9 ovuls/ 9 madurs / 8 fecundats /5 biopsiats / 1 sa, el transferim / BETA POSITIVA, esperem bessons!!
Re: Molts ànims!!!
Aquest mati ho he llegit de cami a la feina i m'he emocionat moltissim. Moltissimes.felicitats per la panxuuuu!!
09/04/15 - FELIÇ AMB LA NOSTRA PRINCESETA!!
Re: Molts ànims!!!
Moooooltes felicitats!!! ara a cuidar-se i a deixar-se mimar a tope!!!
Gràcies per compartir la teva història, ha estat molt emocionant i l'he llegit amb molta ilu. Merci, normalment la gent només explica les males experiències així que esta bé sentir coses bones. Dona molts ànims!
Un petó ben fort!!!!
Gràcies per compartir la teva història, ha estat molt emocionant i l'he llegit amb molta ilu. Merci, normalment la gent només explica les males experiències així que esta bé sentir coses bones. Dona molts ànims!
Un petó ben fort!!!!
Re: Molts ànims!!!
Moltes felicitats!!! Quina emoció!!! Tot sortirà bé!!!
Re: Molts ànims!!!
Mare meva quina historia més maca... M'encanten les histories amb final feliç!! 
Això et demostra que potser quan menys t'ho esperes... patapam! Panxu al canto! Pots donar per cert que les buscadores et tindrem com a exemple de superació i d'aconseguir els objectius amb tota l'esperança del mon. A mi almenys m'ho has fet veure encara més clar del que ja tenia! Moltes gracies bonica!
Disfruta d'aquesta panxulina!!
Això et demostra que potser quan menys t'ho esperes... patapam! Panxu al canto! Pots donar per cert que les buscadores et tindrem com a exemple de superació i d'aconseguir els objectius amb tota l'esperança del mon. A mi almenys m'ho has fet veure encara més clar del que ja tenia! Moltes gracies bonica!
Disfruta d'aquesta panxulina!!
Re: Molts ànims!!!
Que maco!!!
Felicitats per la panxu i a cuidar-te!!
Felicitats per la panxu i a cuidar-te!!
28/09/2010: TE +!
17/01/2011: ÉS UNA NENA!!
02/06/2011: La Clara ja és aquí!!
El post de la Clara!! viewtopic.php?f=91&t=22771
Re: Molts ànims!!!
Divita, moltíssimes felicitats i gràcies per explicar la teva història... Sembla increïble!
Però això dóna ànims, eh, noies?
Però això dóna ànims, eh, noies?
Re: Molts ànims!!!
Divita, gràcies per compartir la teva història aquí amb nosaltres. I enhorabona de tot cor per aquest embaràs tan llargament desitjat i esperat! Ara a gaudir-ne i cuidar-te i deixar-te "mimar" molt.
-
Petitalinx
- :: papallona
- Entrades: 131
- Membre des de: dj. des. 26, 2013 7:54 pm
Re: Molts ànims!!!
Moltes gràcies per explicar-nos la teva historia i enhorabona per l'embaràs.
Amb la teva historia has fet que no hem senti rara. ;)
Amb la teva historia has fet que no hem senti rara. ;)
Re: Molts ànims!!!
Divita quina historia tant emocionant. M'ha recordat força la meva....
Nosaltres duiem a les esquenes tres anys de cerca i tres FIVs fallides. Van diagnosticar un nebot d'un problema greu de salut i vam desconectar del tema i va ser un mes molt estressant per tota la familia. Doncs al mes següent i de manera espontànea em vaig quedar embarassada. I ara tinc a la meva vida el meu tresor de 5 mesos.
Molts ànims cercadores, no perdeu mai l'esperança.
Nosaltres duiem a les esquenes tres anys de cerca i tres FIVs fallides. Van diagnosticar un nebot d'un problema greu de salut i vam desconectar del tema i va ser un mes molt estressant per tota la familia. Doncs al mes següent i de manera espontànea em vaig quedar embarassada. I ara tinc a la meva vida el meu tresor de 5 mesos.
Molts ànims cercadores, no perdeu mai l'esperança.
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 7 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |