Rabietes a l'hora de sopar

[nanablau]

Hola noies!

Us vull explicar una cosa que ens passa amb el nostre fill de 17 mesos des de ja fa un temps. És un nen que es porta súper bé a la guarderia i, sobretot, menja molt bé, mai no dóna problemes ni li fa escarafalls a cap menjar... excepte a casa, sobretot a l'hora de sopar. És estar parant taula i sentar-lo a la trona, i ja ens l'ha liada. Però una mica de plors i ja està, no: un xou en tota regla! Es pot arribar a passar mitja hora fent un drama inconsolable, fins al punt que l'hem de treure de la trona i posar-lo en algun lloc segur (ni que sigui el terra!) fins que es tranquil·litza, cosa que triga bastant a passar, i finalment l'agafem, es calma, li oferim la cullera i comença a menjar. A partir d'aquí ja el seiem un altre cop a la trona i quan comença a sopar normalment, està sopat en cosa de 5 minuts. Però podem trigar ben bé tres quarts d'hora a arribar a aquest punt.

La qüestió és que som incapaços d'entendre què li passa. Al principi ens pensàvem que era que tenia tanta gana que s'impacientava, i com que ja començava a plorar per no tenir el menjar immediatament, entrava en l'espiral d'emocions i aleshores ja arribava al punt en què ni ell sabia per què plorava i ja no volia ni menjar ni res. Després vam veure que moltes vegades es posava a plorar quan, un cop assegut i jo donant-li el sopar, el meu marit marxava a treure el gos, i vam pensar que potser era que volia que hi fóssim tots dos durant el seu sopar (cosa que lògicament moltes vegades no pot ser). També ens pensàvem que era perquè no li deixàvem menjar a ell, solució, cada vegada que es menja ell té el seu petit platet amb la seva petita cullera i va fent les seves cullerades, però això no ho ha solucionat del tot i ens segueix fent els numerets. També hem passat etapes en què hem cregut que tenia calor, altres que s'estava posant malalt (de vegades ha estat això), altres que no li agradava el menjar (però aquí ja pensàvem que ens prenia el pèl, perquè literalment no hi ha res que no li agradi o del que no hagi menjat una plat sencer algun cop), i altres fins i tot que no tenia gana (però això és estrany perquè menja molt bé i entre hores no li donem res).

Fins que fa uns dies vam anar a passar el pont de St Joan a fora i com que no teníem trona, ens l'asseiem a sobre i li donàvem de menjar com si fos un més de taula. I ni un plor ni una rabieta, tu. A més s'ho menjava tot, i sobretot volia menjar ell. Al tornar a casa i a la trona, altre cop els numerets. Ara ja menja quasi tot ell sol, però de vegades li torna a agafar el "rallote" i no sabem què fer. És la trona el problema? Vol seure amb nosaltres? És que vol que estiguem tots junts mentre menja ell? O potser és que no té gana? Us hi heu trobat? No sabem què fer! El problema és que és massa petit per seure en una cadira, per això seguim fent servir la trona...

Si teniu alguna idea, us estarem molt agraïts... Els sopars són un autèntic suplici per culpa d'això!

[turuleta]

Doncs esta clar no?feu el mateix q feieu quan sooava b.sembla q es ddeu sentir diferent a la trona.asseieulo a una cadira i q sempre estigui acompanyat,si es q no el voleu tenir a la falda.jo no se que li passa,pero si uns does va anar be...feu allo...la trona es un invent modern sense el que la humanitat ha viscut molts anys,no es un imprescindible,tot i q ens facilita la vida

[novella]

Jo també crec que no li agrada la trona. Nosaltres posem el xic a sopar amb un d'aquests seients elevadors, que es posen directament a la cadira, i va de conya. Seu a la taula com qualsevol de nosaltres I sempre prioritzem fer els àpats junts. El meu fill no és un gran menjador però t'asseguro que els àpats són moments de bon rotllo entre tots, mai hi ha hagut plors ni rebequeries.

[montsecm]

Estic d'acord, proveu de sopar tots junts i fer que ell sigui un mes a la taula. Nosaltres tenim una cadira alta de l'ikea que va superbé, pq ells s'hi asseu sol i queda assegut com els adults a una cadira normal, es una meravella per integrar-los a la taula.
Anims!

[nanablau]

Vale, provarem de fer això avui. A veure si tenim sort i resulta que era això. Us mantinc informades! Moltes gràcies!

[nanablau]

Doncs no era la trona... Avui hem provat d'asseure'l a la falda i menjar així, i al principi bé però al cap d'una estona ja s'ha posat a rondinar i no ha parat fins que l'hem deixat a terra. I s'ha posat a jugar. O sigui que hem recuperat la trona, l'hem assegut i... L'hem deixat menjat tot sol. Era això! Volia menjar ell sol i no el deixàvem.

Reconec que sovint per anar ràpid i no embrutar gaire, li dono el seu platet però alhora li vaig donant de menjar jo, vaja, que no menja sol. Però avui hem anat al seu ritme, li hem donat el seu plat i la seva cullera i ell ha anat fent i s'ho ha menjat tot solet. Ni una llàgrima, de lo distret que estava! Ara, això sí, hem trigat una hora a sopar i el pitet ha acabat més brut... Però bé, suposo que haurem de tenir paciència i fregar taques, m'estimo més això que no pas que s'agafi disgustos de campeonat cada nit.

Igualment gràcies pels consells.
Bona nit!

[Violeta]

Està clar que el que necessiten els infants és autonomia i seguir el seu ritme...l'important és que ho hàgiu sabut interpretar.

[catalanna]

Nosaltres ens hem adaptat als horaris del nen i des de l'any o així sopem tots junys, el mateix, cadascú al seu plat. Primer trigaràs més, però a mig termini tindràs un nen completament autònom per menjar. En el cas del meu, menja de tot i ben content.

[Mara17]

Ostres, anava llegint i et volia recomanar de sopar plegats i deixar-lo fer i veig que ja ho heu vist vosaltres! Els meus fills bessons mengen sempre amb mi des de sempre i sols. Això vol dir un merder considerable, però jo menjo i ells també. I aquí pau i després glòria.

El meu home sempre em diu que és el millor que hem fet.

[Anna Maria]

Hola!
Penseu també que a l'hora de sopar s'hi barreja el cansament i la son, i que coses que no fa en altres àpats potser els farà al vespre.
Molts ànims!
Una abraçada,
Anna Maria

[nanablau]

Moltes gràcies noies! Nosaltres encara no podem menjar tots plegats el mateix perquè el nostre fill només té un molar i el tema de mastegar encara no el portem bé. De fet l'infermera del CAP ens va dir que pels sòlids ens esperéssim a que tingués totes les dents. No passa res si ens esperem una mica. Jo mateixa vaig menjar purés fins que era bastant grandeta... Però almenys ara està clar que haurem de tenir paciència amb els merders a l'hora de menjar!

Mil gràcies de nou!

[Mara17]

Nanablau, els meus fills 'mastegaven' sense cap dent, amb les genives. Tenen l'instint!

[catalanna]

Et dic el mateix que la Mara, mastegar i tenir dents són dos conceptes diferents! La gran majoria dels primers i la carn tallada minúscula la poden menjar sense problema!

[nanablau]

Hola noies! Mireu, és que hem tingut algun ensurt seriós amb les galetes i ara hem tornat enrera. Va haver un dia que en pensàvem que s'ofegava, i això que li donàvem trossets molt petits! Per això ens fa una mica de cosa començar seriosament amb els sòlids, de vegades li donem una molleta de pa o un trosset de galeta molt petit però sincerament jo amb la carn no m'atreveixo. Sé que en algun moment ho hem de començar a fer, però ell té la mania de mastegar molt poc i empassar-s'ho de seguida, i clar, s'ennuega (i molt).

Vosaltrs com vau començar? Què m'aconselleu?

[Mara17]

Nosaltres sempre hem fet trossets, no hem fet triturats. Ennuegar-se és normal, tots ho fan i forma part de l'aprenentatge. L'únic que, com més tard, suposo que més els costa, no sé. Els meus s'han ennuegat i encara ho fan, però ho gestionen bé, jo no he hagut mai d'intervenir, per sort.

[sargantana:28]

A mi això dels ennuegaments em fa pànic però a la meva que ara té dos anys mai li han agradat els purés i als 11 mesos va dir que prou, que ella volia el mateix que nosaltres i tot i que només tenia les 4 dents de davant vam començar amb els trosses i mai hem tingut cap ensurt. Com a molt li aixafava coses però tampoc li agradava massa,ella volia coses que pogués agafar sola, això sí, encara ara no li trec l'ull de sobre. Nosaltres també fem els àpats tots junts

[nanablau]

I heu fet cursos de primers auxilis per si de cas? Jo no sabria què fer si s'ennuegués de debò. Sé que és normal ennuegar-se una mica però és que va haver un dia que no podia respirar, ens vam espantar molt, al final va vomitar tot el dinar i va sortir el maleït tros de galeta que se li havia quedat travessat. Per això ens fa molta por.

[Mara17]

Jo sí, al CAP en fan. Demana-ho al teu!

[catalanna]

Jo discrepo de que ofegar-se sigui normal.... Ho és fins a un cert punt! Jo si veiés que al meu li costava molt també m'hagués plantejat seguir amb triturats potser, però jo mai no he tingut cap problema! (Se m'ha ennuegat un parell de cops però res exagerat, ho ja tret tossint). No ho sé, jo aniria provant amb truita, pa amb tomàquet sucat per les dues bandes... Jo crc que és molt positiu per la seva autonomia aprendre mastegar i menjar sols.

[Mara17]

Ofegar-se no és normal, ennuegar-se sí. Els meus ho han fet, res exagerat, s'han ennuegat una mica i ells mateixos ho treuen amb un parell d'arcades, però hi ha qui, si el nen fa això un cop, ja troba que no està preparat, i tampoc és això, tot té un aprenentatge.