Per les futures mares/pares

[corxea]

Hola a totes/tots,

Estic embarassada, de 38+5 i ja fa un temps que corro pel fòrum. Avui (suposo que és cosa del proper naixement de la meva primera filla) he sentit la necessitat de parlar-vos com a futurs pares.
Per motius que no detallaré puc dir obertament que no vaig ser feliç a la infantesa. Gens. De fet, com més gran em faig més feliç sóc. I he pensat que potser compartir a grans trets la meva experiència pot ajudar a algú. La meva experiència va ser dura, però va ser fruit de portar a l'extrem allò que molts pares fan amb els seus fills de manera inconscient així que m'agradaria fer-ho present per si un cas mira, potser puc fer pensar a algú.

Totes estem molt il·lusionades amb l'arribada dels nostres fills. Pensem en com serà, com naixerà, com començarà a caminar... Ens morim de ganes i d'il·lusió per conèixe'ls. Però, si us plau, no perdeu mai de vista que els vostres fills són persones independents de vosaltres. Potser us els heu imaginat riallers i juganeres i mira, no, tendeixen a ser tímids. O al revés. Potser penseu que serà llest i té dificultats per seguir els estudis. Potser us surt un gamberro que heu de vigilar de prop perquè no es tiri daltabaix de les escales... I aquestes diferències en com us els havíeu imaginat aniran augmentant amb el temps, us ho asseguro.
L'heu portat a la panxa 9 mesos però, com ja he dit, és una persona completament diferent a vosaltres i, de moment, no el coneixeu. Encara que totes les mares ens pensem que si... la veritat noies és que no els coneixem encara.

Gaudiu de descobrir com és, adapteu-vos a ell igual que ell s'adaptarà a vosaltres. No pretengueu, en cap cas, que sigui com us havíeu imaginat. Si a vosaltres us agrada la roba de mudar i us surt obsés dels xandalls deixeu-lo! No fa mal a ningú, oi? Doncs mira, mentre sigui bona persona ja està bé!

El que vull dir és que intenteu no decidir i imposar-los com han de ser, com han de viure. Amb això no dic que no els castigueu quan es portin malament, o els ensenyeu a menjar verdures encara que ells no vulguin. No té res a veure amb l'educació. El que té a veure és amb el caràcter i els gustos personals. Cada persona és un món i els vostres fills també ho seran. I segur que hi ha coses que no entendrem d'ells però són així!

No he tingut mai cap problema, ni baralles amb companys de classe, he tret bones notes... Però els meus pares van decidir que jo "era d'una altra manera" i es van sentir tan frustrats quan van descobrir que tenia opinions i vida pròpia que tot es va transformar en un infern.

No pensaran com vosaltres, no els agradarà el mateix, no seguiran els vostres passos. Però si apreneu a estimar-los tal i com són serà meravellós per tota la família.

Segurament aquesta entrada em servirà més a mi que no pas a totes vosaltres... Però en tot cas... Gaudiu mooolt de descobrir com són, eh?

Petoneeets i felicitaats a totes per l'embaràs!!!

[shizue]

Estic totalment d'acord amb tu, en el meu cas, al contrari, els meus pares passaven força de nosaltres, i el que hem aconseguit a la vida, estudiar, i tirar endevant ho hem fet sols. Tinc una filla, de 2 anys i mitg, que és molt brutota, com un nen, cal a dir que jo de petita, també ho era, vaja que no sóc de rosa ni de princesa, i la roba l' hi dura 2 minuts i ni parlarne de cues, pincetes i punyetes, tot i que la seva avia paterna lhi compri vestits de mudar tot puntes i llaços i lhi digui princesa. Per mi si vol jugar a pilota, al fang etc, més igual, i si canvia de chip i es torna una nena princesa, també!

Un plaer llegir-te, jo estic de 31 setmanes, d'una altre nena :)

[begui]

Corxea només puc aplaudir-te per aquestes paraules, has donat en el clau.

[JuditG]

Ole ole compi! Grans paraules clar que sí!!!

[VespresVerds]

Felicitats pel discurs i per l'embaràs, seràs molt bona mare!

Jo tinc la sort de poder dir que he sigut molt feliç de petita, i que tinc uns pares molt intel·ligents en la majoria d'àmbits, també en l'emocional, i la veritat és que mai m'he sentit malament per ser com sóc. El que sí que recordo com un turment és els regals que em feia la meva iaia paterna, que sempre ha volgut que fos una princeseta (i no ho he sigut en la vida, tampoc ara) i sempre em regalava vestits que em semblaven espantosos, maquillatge, nines, ... i sempre que arribava a casa preguntava als meus pares: com és que la iaia encara no sap què m'agrada? En canvi, l'altra àvia és el contrari, ens accepta a tots siguem com siguem, fins i tot ens diu "ai mira, no us entenc gens als joves, però sigueu feliços!". I us asseguro que el vincle amb una i altra és molt diferent!

Hi ha una frase que diu "Els fills són teus, però no són per tu", crec que defineix molt bé això que expliques.

[edae]

una abraçada!!

[jllt]

Corxea, aplaudiments.

És tan cert, el que dius... i no saps com m'hi he arribat a identificar... sobretot en la relació que de petita i ja més grandeta vaig tindre amb els meus pares.

Ara jo sóc la mare, d'un nen de 7 anys i una nena de 6, i malgrat que sempre, sempre, sempre he tingut molt clar que eren persones diferents, cadascuna amb la seva personalitat, els seus gustos, les seves maneres de fer, els seus caràcters, i que precisament aquest és un dels punts que penso que converteixen en fascinant la maternitat (i la paternitat), no m'estalvio angoixes i preocupacions.

Just ara, amb el nen, passo per aquesta etapa. Jo sóc una persona positiva, activa, que m'agrada ajudar tothom sempre que puc... i m'ha sortit un nen rondinaire, sempre amb el 'no' per resposta fins i tot abans que li faci la pregunta, passota, egoista... i m'espanta. A vegades li dic: ¿com pot ser que siguis fill meu? A veure, li ho dic amb un to de broma, però en el fons em sento molt impotent perquè no ho entenc! Millor dit, em costa d'entendre-ho! Tot i que sóc conscient que ell és una persona diferent a mi, ara noto una distància tan gran entre ell i jo, a nivell de caràcter, d'actitud, que ostres, a vegades em costa de gestionar. Hi parlo molt, sobretot a les nits a l'hora d'anar a dormir. M'estiro al seu costat, parlem tranquil·lament, miro de fer-li veure que no pot esperar que un altre l'ajudi si ell no ho fa primer, que és important tindre sempre una actitud positiva, voler viure noves experiències, estar content i agraït per tot el que té... però l'endemà ja hi tornem a ser.

Vull pensar que és una etapa, però fa bastant que dura i a la força fa patir.

En fi, que sobretot tinguem present el que dius tan i tan bé, Corxea, i que si es presenten moments de conflicte tinguem prou cintura i generositat per saber-los encaminar.

Que et vagi molt bé la maternitat, una abraçada.

[Alisea_]

Totalment d'acord. Jo tampoc vaig ser feliç a la meva infantesa, però perque no vaig rebre recolçament emocional per part dels meus pares. Diguem que passaven massa de mi fins al punt de no haver-hi comunicació així que això em va fer molt insegura.
Ara mirant-ho desde la distància, agraeixo haver passat per aquella etapa i haver-ho superat jo soleta, m'ha fet forta i m'ha convertit en la persona que sóc avui. Però tinc molt clar, que un nen necessita l'afecta dels seus pares, no ho doneu per fet. Digueu-li cada dia que l'estimeu encara que us tractin de pesades, empleneu-los a petons i abraçades i recolçeu-los en alló que vulguin conseguir, encara que a nosaltres ens sembli impossible. Dir-li a un nen que no ho aconseguirà o que es deixi de sonmis imposibles es el pitjor que es pot fer, encara que per dintre pensem que serà difícil, em de deixar que siguin ells qui triïn el camí que volen.

Ànim a totes les mamis!!

[Tànit]

Corxea!!! M ha fet molta pena haver llegit q no vas tenir una infantesa feliç. Ko si que ho vaig ser de feliç. Crec q vaig tenir la millor mare de món xq a part de la meva mare era la meva amiga. Jo tb era una nena fàcil (ho he de reconeixer) de totes formes tb et dire q els meus pares tb es van equivocar... Potser l equivocacio dels pares va ser deixarposarmassa cullerada als avis... Amb això et vull dir q no ens fan cursos per esser pares i q es la feina mes dificil del món que no hi ha una disciplina perfecta per tenir nens feliços per fer ho tot perfecte.
Una amiga un cop em va dir q ella tenia molt clar q els seu fill no era d ella q era d ell mateix i q ella només hi era per acompanyarlo sobretot mentre no es pogues valdre per si sol... I em va semblar tant intel·ligent. Jo encara no soc mare i no li arribare a la sola de la sabata a la meva x mes q m hi esforci, però intentare evitar aquells errors q per mi van fer els meus pares.. Aixi q probablement en cometre d altres.... Diré una cosa, d una manera o altre tb l error es semblant al teu. Jo havia de fer ballet i jo volia a fer arts marcials, quan parlava de què volia ser de gran em frustraven tots els somnis (i repeteixo no els pares els avis però... Ells els ho permetien i seguien el rollo) si el meu fill/vol ser astronauta li dore q pot arribar o no hagi arribat ningú. Si he de donar un consell basat en l experiencia personal es deixar als fills ser com son i sobretot no tallar los les ales o inculcar-los pors

[Náyade]

M'ha emocionat llegir-lo, la veritat. Jo sí vaig tenir una infància feliç on cada dia em dèien lo especial i bonica que era, encara que fos mentida a mitges, però els meus pares mai m'han tallat les ales, sempre han estat recolçant-me en tot el que jo volés fer! Si volia fer 4 extraesscolars, ells s'esforçaven en aconseguir-ho. Ara sóc adulta i encara em diuen lo especial que sóc per a ells i pel món, i que he de fer grans coses i tot el que em proposi! Tinc uns pares de 10 en aquest sentit.

Però sempre hi ha un "pero", la meva mare vol ficar sempre cullerada a la meva vida, però amb els anys i amb lo esquerpa que sóc, li he anat retallant les ales en aquest sentit i ara sembla que ens entenem més que mai. Ella sap que jo sóc super independent i que continuaré éssent així. I ara sé que ho sóc gràcies a ells, perquè ells em van fer forta i em van donar confiança suficient en mi mateixa per saber que podré amb tot el que em proposi.

Ara estic embarassada, de poquíssim, i penso que jo no sé si ho sabré fer millor que ells perquè jo sóc més "possesiva", intentaré canviar el meu xip mental i saber que els fills son de la vida, no meus, i que ells son éssers independents de mi, amb el seu caràcter i forma de ser.

Gràcies pel post, m'ha fet reflexionar molt!

[GAIA_]

Jo tampoc vaig ser feliç ni de petita ni de gran. Fins que no vaig abandonar casa dels meus pares.
Tinc una nena fantàstica i preciossa de 18 messos, i la tenen més els meus sogres que els meus pares. Motiu? L'educació i la manera de tractar-la i de fer-la sentir és molt diferent. El "que no s'enteri la mama que s'enfadarà" o el "es que la mama es dolenta" encara que ho diguin de "broma" per fer la gràcia em repateja, el riure's d'ella per com va vestida, per exemple, també. Van a la seva i no escolten.
Jo li dic cada dia a la meva nena infinits cops que l'estimo molt, li posso música i ballem, ens banyem juntes i llegim llibres. Anem a piscina i fem moltes coses juntes. Per mi ella es perfecte, simpàtica, molt boja i riallera.
No li dic res que la pugui fer sentir malament i li explico els motius de les coses. Se'm trenca el cor quan plora perqué no li deixo fer algo, però sé que ella és feliç i això per mi és el que val
Ho faràs més que bé, per sort no es copien tots els patrons de casa.
Vagi molt bé el part!

[Miyulina]

No sé si em recordaràs sóc la germana de la Shizue, estic de 25+3.

Has fet un gran post, una d'aquelles coses que és necessari que ens recordin i que es tinguin present i m'ha encantat. Com ha dit la meva germana nosaltres no ens assemblem a res amb els nostres pares i ens van deixar sempre molt lliures, massa, eren molt despreocupats la veritat per dir-ho d'alguna manera, això tampoc és bó ja que la nosatre infantesa tampoc va ser feliç del tot. Trobavem a faltar una mica de preocupació i de interès per nosaltres, ells eren molt joves quan ens van tenir, massa, no era el moment suposo.

Un petonàs, espero que el part vagi molt bé!!