Ser mare ha canviat la visió que tenia dels meus pares

[Jomateixa82]

Hola!

Vull fer una reflexió a mode de teràpia personal si m'ho permeteu. Des de que sóc mare valoro molt més als meus pares. Valoro molt més els seus consells, la seva presència a la meva vida, etc. Miro enrrere i tot i que sempre he estat contenta de la família que m'ha tocat crec que no ho he arribat a valorar fins fa ben poc.

Al meu entorn d'amistats a vegades he vist situacions familiars complicades i agraïa no trobar-me en aquelles situacions; però ara aquest pensament va més enllà. Realment m'he parat a pensar i a valorar les petites coses de la vida i del dia a dia, les coses senzilles però tan maques de la meva infància. Els meus pares no han viatjat mai gaire (ara comencen!), fèiem sortides familiars d'un dia (no havia anat mai d'hotel, càmping, fins les excursions de final de curs), vivíem sense luxes però sense que ens faltés de res... Però el que més valoro ara és l'estimació que m'han transmés en tot moment. Com ja he dit no he sigut mai la nena amb més regals pel seu aniversari, ni per Nadal, però sempre m'he sentit respectada i valorada, i sempre he tingut les seves mans per ajudar-me en qualsevol cosa.

Ara veig com la meva mare tracta a la meva filla i m'imagino com em devia cuidar a mi, i de nou em sento afortunada. Ara que tinc jo una filla entenc perquè em trucava un dia sí i l'altre també quan em vaig independitzar (cosa que em treia de polleguera i li feia saber perquè jo considerava que no era necessari i que no tenia res de nou a dir-li), entenc perquè em demanava que la despertés quan arribés de festa tot i que jo ja fos major d'edat, recordo actituds meves de l'adolescència vers a ella i veig lo injustos i desagraïts que podem arribar a ser els fills.

Ser mare implica "sacrificis" i preocupacions gairebé constants (que es fan gustosament), però no te n'adones realment fins que ets tu qui es "sacrifica" i qui pateix i em sap greu no haver-ho valorat fins ara.. També aporta moltes alegries i espero haver-ne donat alguna a la meva mare en algun moment a la meva vida.

Respecte el meu pare, la relació sempre ha sigut més "distant", no per res, però fa 30 anys enrrere no era el que és ara (en quan a la implicació dels homes amb la criança dels fills), només recordo una sola vegada que el meu pare jugues amb la meva germana i amb mi, i sempre vam tenir la sensació que ell volia un nen per fer perdurar el cognom familiar, transmetre-li coses d'homes... (i ves per on vam sortir 2 nenes; de fet la meva mare sempre explica que ell volia un nen i va tenir dues "decepcions") però m'adono que també hi ha sigut en els moments importants, i tot i que no ho ha volgut expressar mai ha estat orgullós de nosaltres en alguns moments, i tot i que no s'ha posat ni ha preguntat mai res de les nostres vides sempre ha estat "al lloro" de com estàvem. Ara el veig amb la meva filla i he descobert una part molt tendre que desconeixia (fins i tot la meva mare se'n fa creus!!), no sé si serà l'edat que s'ha deshinibit o què... Els primers mesos no gosava ni tocar a la meva filla, deia que tenia por de fer-li mal, ara cada dia "s'hi apropa més" i veig com li parla i veig com se l'estima a través dels seus ulls. En part em sap greu no haver-ho viscut com a filla (o almenys no recordar-ho) però estic contenta de veure-ho ara, ja que això fa que me l'estimi encara més.

Amb aquest missatge simplement volia reconèixer el paper dels meus pares (i suposo que els de molts altres pares del món) a la meva vida i fer públic el meu agraïment. Tot i que sigui un lloc anònim i ells no ho llegiran mai (les tecnologies no són lo seu) volia cridar-ho als quatre vents. Ara em faltarà reunir valor per dir-ho directament a ells (quina pena tenir barreres emocionals d'aquest tipus, no sé ni d'on surten, suposo que forma part del meu caràcter), però deixar-ho per escrit "públicament" per mi és un primer pas d'obertura i compartició de sentiments.

Quanta raó tenen aquelles mares (que com la meva) diuen: "Quan siguis mare ja m'ho explicaràs!"

[turuleta]

Doncs trobo q els ho hauries de llegir

[VespresVerds]

M'ha encantat! Jo també crec que els ho hauries de llegir.

Jo no sóc mare, però sí que fa un parell o tres d'anys (d'ençà la mort del meu avi, crec) que vaig fer una mena de clic, i tinc aquesta adoració pels de casa. A vegades, tinc la sensació que em costa deixar de ser nena precisament perquè tinc un vincle molt potent amb els meus pares i germà (i avis, i tiets, i cosins) i sembla que "ser filla de" no et deixi créixer.

Jo sóc molt d'escriure i quan és aniversari d'algú, a vegades, els llegeixo coses que he escrit sobre ells. Normalment, acabem plorant tots plegats i mira, així seguim reforçant vincles. Et recomano que ho facis!

Tenim molta sort i ho hem d'agrair!

[neuetes]

És molt bonic el que has escrit. I moltes vegades envejo les relacions tant bones entre pares i fills.

A mi m'ha passat just al contrari, estimo els meus pares (el meu pare ja és mort) i els respecto com a pares que són, però sempre he fugit de la seva manera de ser i de la seva manera de pensar i de rebot, de educar i des de que sóc mare encara més. Vaig creixer a una família amb unes dinàmiques rigides, on els draps bruts es rentaven a casa i de portes enfora tot era perfecte, amb una moral religiosa asfixiant, amb repressió, on no van deixar mai que fos el que jo volia sino el que s'esperava de mi, educar en base a la por i no a la llibertat... jo això no ho vull transmetre a les meves filles. Se que ho van fer amb tota la bona intenció del món i segurament repetien patrons que havien mamat a casa seva, però ho he frenat a la mínima que he vist que ho transmitien a les meves filles. I ens hem discutit molt per aquest tema.

En fi, enhorabona per aquests sentiments retrobats i penso com les companyes que els hi hauries de llegir. Segur que n'estaran ben orgullosos i reconfortats per la feina ben feta.

[jaruma]

O si et fa vergonya llegir-ho, ho pots imprimir i que ho llegeixin ells. És molt bonic i els farà sentir molt bé.

En el meu cas m'ha passat una barreja d'això, i de veure també més clarament les coses que no m'agraden (totes fetes amb la millor de les intencions). Sobretot és bonic veure com tracten els néts, com adoren el teu fill. És una sensació nova, i no pas perquè no m'estiméssin a mi! Però no sé, es viu diferent.

[esquitx]

Unes paraules precioses, també t'animo que d' alguna manera els hi facis arribar!
Tan de bo tots els fills algun dia puguin dir això dels seus pares, jo com la neuetes, tampoc ho puc dir però treballo i m'esforço pq els meus fills ho puguin dir o si més no pensar.
De veritat, insisteixo, que ho han de saber.

[petipe]

Jomateixa, si et cosat fer-ho cara a cara, potser pots enviar la carta per correu. És una tonteria però el fet de no entregar-la directament en mà potser t'ajuda.

Una vegada vaig fer un curs i ens van fer escriure una carta a algú especial per nosaltres i enviar-la per correu. Moltes vegades ens costa explicar el que sentim cara a cara, fins i tot coses bones, i aquest va ser un exercici interessant de fer que va ajudar a bastanta gent dels que érem allà.

[xirinola]

Jomateixa, m'he sentit molt identificada amb el que has escrit i a mi també el fet de ser mare m'ha fet veure amb altres ulls i sobretot veure el gran esforç i amor que els meus pares van tenir envers mi i les meves germanes.
Ara veig com tenen cura del meu fill i se'm cau la baba...se'ls veu tant feliços tant a ells com al meu fill que això no té preu.
El meu home i jo el que vam fer és convidar-los a un dinar en un restaurant ben xulo al costat del mar i els hi vam dir que era per agrair-los el que estaven fent amb el nostre fill. En un moment de brindis durant el dinar els hi vaig voler transmetre un alte cop el meu agraiment i amb les nostres mirades i rises crec que ens ho vam dir tot. De vegades no cal dir molta cosa. Love is in the air..

[Jomateixa82]

Hola noies,

Moltes gràcies per les vostres respostes (sento no haver pogut contestar abans!). Gràcies per les idees, crec que n'aprofitaré alguna!!

De fet xirinola els meus pares ens volen convidar a passar un dia amb ells i la meva germana en algun lloc, estil excursió familiar d'un dia. Podríem aprofitar per pagar nosaltres el dinar i en aquell moment agrair-los el que han fet per nosaltres ara, i per mi en el passat...

Gràcies!!

[Eanske]

Jomateixa, quin escrit més bonic. Bravo, noia! La veritat és que m'he emocionat i m'he sentit identificada en moltes coses. Jo també t'animo a dir-los tot això d'una manera o altra. Malauradament, els meus pares van morir fa molts anys (20 i 12) i no puc gaudir de veure'ls amb els meus fills. Tu que pots, aprofita-ho! Hem de lluitar per trencar aquestes barreres emocionals que tenim (a mi també em passa) perquè no les heretin els nostres fills. Siguem agraïdes pel que hem tingut, pel que tenim i no donem les coses per sabudes. Tampoc passa res per emocionar-se davant dels altres, i encara menys si és per una cosa tan bonica.

Una abraçada!