Por a ser pares.

[Elisai]

Hola, se que moltes de vosaltres no compartireu el mateix pensament que jo, però sobre tot demano respecte.
M´he decidit a escriure perquè em ajudeu a aclarir-me, ja se que és una decisió molt personal pero jo em penso molt les coses avans de fer-les i més aixó que no es cap tonteria.
El meu marit i jo tenim 39 anys, ens ha arribat l´hora de plantejar-nos que volem fer amb les nostres vides, si tenir fills o no, per una part mágradaria però per l´altra part no sabem que fer, els dos tenim uns treballs amb jornada partida, els nostres pares ja son grans, i ara el meu sogre está en cadira de rodes. Anem cada dia a pinyó sense tenir temps ni de veuren´s, llavors jo em pregunto perque he de tenir un fill si casi no el podré cuidar. També miro l'estil de vida que portem tots i em fa molta pena portar un nen amb totes les desgracies i perills que hi ha avui en dia, ja no només quan es petit, sinó quan sigui gran.
A més, tinc totes les meves amigues separades a arrel d´haver tingut fills, i ara les veig contentes el cap de setmana que no els hi toquen fills, desesperades per sortir de feste, llavors jo penso que tot aixó ho desencadena el fet de tenir fills i no tenir temps per a un mateix i l'estil de vida de avui.
Jo estic molt bé amb el meu marit, però em fa por que quan tinguem fills s'espatlli la relació perque nosaltres ens encarregarem de tot, no tenim qui ens cuidi o ens vagi a buscar al nen a la guarde... llavors jo penso que el no tenir cap dia de descans, algú que ens ajudi a tenir una estoneta per nosaltres com parella els dos sols pot espatllar-se una mica la relació. Tinc altres amigues que de tant en tant els hi deixen a casa del avis i llavors surten, passejen amb la seva parella, jo sé que aixó no ho podré fer, per aquests motius i mes tinc molta por.
M'agradaria que algú en aconsellés. Gràcies.

[capseta]

Hola guapa!!

La meva situació és una mica diferent a la teva, així que tot i que empatitzo amb tu entendré que tinguis reticències en la meva perspectiva.

Jo tinc 27 anys, sempre he tingut molt instint maternal i pensava que seria mare entre els 25-30 anys.
Quan en vaig fer 25 vaig tenir la "crisi" de la maternitat. Havia arribat al punt inicial d'inflexió i em plantejava si volia intentar-ho ja o encara no.
En aquell moment tot ho veia negre: la feina, tenia uns estudis recent començats, l'estabilitat de parella, la logística (no vivim al mateix poble que els pares i sogres), les edats i estats físics/de salut dels pares i sogres.....
Tot ho veia impossible, com un problema.

Ens vam posar dos anys de temps (per quan acabés els estudis que havia iniciat), i ara ho veig tot claríssim, portem des d'abril cercant panxu i estem il.lusionadíssims i amb moltes ganes, tot ho veiem positiu.
I creus que realment la nostra situació ha canviat respecte a fa 2 anys? No, he seguit estudiant, la feina està com està, de salut les coses estan pitjor....
Però i què? Nosaltres volem formar una família propia, en tenim ganes, al nostre entorn quasi ningú està tenint fills (que a vegades la gent es sent pressionada per això), però nosaltres ho volem.


Així que només et puc dir que la resposta la tens tu. La teniu vosaltres. Voleu ser pares i formar una família? Doncs endavant!
La resta de coses ja aniran sortint. La vida "mai" és ideal, tal com voldriem, però la gent se'n surt.

Que et vagi molt bé!

[Elisai]

Moltes gràcies per la teva resposta.
Es veritat que ho veig tot una mica negre, suposo que es trovar-si en situació i anant saltejant els obstacles que et posa la vida. gràcies!!!

[rundi]

Jo crec que no és obligatori tenir fills. Que si en tens ganes ho saps, i si no, també.
És molt dura la maternitat i més sense ajuda. És una tasca de 24hores 365 dies l'any, i si ja es fa feixuc quan et mories de ganes de ser mare, pot ser xungu quan no ho tenies clar.
La maternitat és conciliar, discutir amb la parella per la criança, aixecar-te un dilluns amb molta feina i que el teu fill tingui febre, o no saber on deixar-lo el mes de juliol. Té infinites coses meravelloses, fascinants, molt tendres, però també moments durs.
Se suposa que tota parella vol tenir nens, però si després de tants anys junts mai no us ha vingut de gust i esteu feliços amb la vida que porteu, jo ho analitzaria molt seriosament abans de posar-m'hi. És una gran responsabilitat ser mare/pare i tots els nens es mereixen uns pares que els hagin tingut apassionats per la idea de ser pares.
Heu de ser lliures per triar. I no us deixeu enlluernar pels bugaboo i els llits convertibles, la maternitat té molt poc a veure amb decorar l'habitació i comprar bodies.
Trobo que és molt madur ser sincer amb un mateix i actuar en conseqüència.

[charito]

Completament d'acord amb la Rundi, paraula per paraula. No es cap obligació ser pares i si no us hi veieu doncs podeu seguir perfectament amb la vida que teniu, segur que tambe sereu feliços.

[garota]

Jo també comparteixo al 100% les paraules de la Rundi! Si teniu tants dubtes, potser no és realment el que voleu. I jo, personalment, trobo molt madur les parelles que decideixen no tenir fills perque no ho tenen clar. Tenir fills no és una obligació, ni molt menys. I si no es tenen es pot ser igual de feliç, i si es tenen, també. Vull dir que per exemple, nosaltres vam tenir el nostre primer fill fa 3 anys, ilusionadíssims, el meu marit amb 26 anys i jo amb 29. La nostra vida no ha canviat pas tant. Molt, en el sentit del patir, mai deixes de patir ara, i de tenir por de que passi alguna cosa. Per la resta, seguim viatjant amb ell,mgean passió nostra, jo treballo molt menys i des de casa, però ens espavilem, sí que és cert que per sort tenim uns avis que sí que es poden fer càrrec de tant en tant del peque, però tampoc els necessitem cada dia, hem dfet alguna sortida sols, però poques. Amb el nen fem moltes coses amunt i avall. No ho sé, ha sigut molt fàcil. Però ho teniem súper clar. Tan clar que si tot va bé, al maig tornarem a ser pares. Discusions de parella? Les justes, i sí, si hi ha hagut alguna discusió ha sigut ben tonta i per coses delpeque, per diferent opinió, però tot solucionable. El nostre entorn, de moment, lluiten per la familia, i tenim pocs pares separats. I alguna parella separada que tenim, ben bé que els nens els feien molta nosa, perque passa el que dius, viuen la vida que no han viscut abans. Nosaltres hem tingut la sort d'escollir el camí que voliem seguir, i per nosaltres era l'adequat. Ara us toca escollir a vosaltres. És una decisió molt personal. Però tants dubtes us genera que ho haureu de valorar bé. La situaciónideal mai hi és. El nostre fill va néixer que el meu marit es quedava sense feina. I per sort en va trobar una altra, però les coses sempre es poden torçar, i les coses externes no les podreu controlar mai. Heu de valorsr els vostres sentiments.
Ànims!

[Elisai]

Moltíssimes gràcies per la teva resposta.

[mmmarta]

Acabo d'entrar a aquest fòrum i m'encanta... quin seny teniu tots i totes! De tota manera, el meu cas és semblant al vostre... fins que va arribar el moment. És a dir: no entro en temes de moralitat. Jo, com vosaltres, tenia molta por. I el meu marit també. No hem tingut mai cap pressa per part de ningú, els nostres amics són una mica de tot (alguns feiços tal i com estàn, d'altres amb fills, d'altres separats...)... Ara bé, d'una manera o un'altra vaig acabar quedant-me prenyada. I les pors i tal van desapareixer. Realment, quan t'hi trobes tot canvia. La veritat és que tenim molta sort: avui dia no tenim imposicions ni res, i si decidiu no tenir fills, perfecte! Pero si en teniu... no us preocupeu. Us en sortireu perfectament ^^

[VespresVerds]

Bones!

Crec que has de distingir quin tipus de por és. Si és una por de principiant, de no saber què t'espera, de si et sortirà bé, de si ho sabràs fer, blabla... o si és una por perquè realment no ho vols i tens por a equivocar-te de camí.
Jo sóc una persona molt responsable, molt conscient... i això em fa patir més del compte per tot. A mi també em fa por tenir fills (tinc 27 anys) però és una por que conec perquè la tinc sempre quan tinc una novetat a la meva vida. I tot i així, sempre he volgut tenir fills, malgrat aquesta por. Serà qüestió de no pensar-m'ho gaire...

[Elisai]

Teniu raó amb els vostres comentaris, jo suposo q es una por a algo desconegut, suposo q una vegada ja posats en el tema aquesta por anirà disminuint, suposo q algú mes li haurà pasat.
Gràcies!!

[garota]

Mira quin article he trobat avui!

http://www.lavanguardia.com/de-moda/201 ... nismo.html

[Elisai]

He llegit l'article i penso q a Israel tenen una altre mentalitat diferent a nosaltres, i el problema es q aquí si hi ha algú q s'arrepenteixi de tenir fills no es perque no els vulgui sino perque aquí no disposem del temps q ens agradaria tenir per cuidar-los tal i com estan les coses i per l'estrés q portem a sobre, no sé, es la meva opinió.

[petipe]

Doncs jo ho veig al revés. Penso que davant del dubte, tiraria endavant perquè crec que la immensa majoria de gent no es penedeix de tenir un fill (o potser és que no ho diuen). En canvi, molts dels que no l'han tingut per dubtes, crec que després sí es penedeixen. Parlo de quan hi ha dubtes. Si una parella té clar que no en vol, llavors seguríssim que és millor que no el tinguin.

Elisai, si t'he de ser sincera, tot i tenir molt clar que volia ser mare, tenia molts dubtes sobre què passaria amb la nostra relació de parella. I no t'enganyaré, en el nostre cas, ha sigut dur. La relació canvia, no hi ha dubte. I costa "reubicar-se" com a parella perquè ja no sou només 2, sempre hi haurà una altra personeta (o més!) voltant pels vostres cors. I a més vas cansat i no tens temps per res i... Però mai de la vida donaries marxa enrere.

Crec que a tu potser et passa una mica com a mi, que veia només "la part negativa" de tot plegat. Jo volia ser mare però tenia una vida molt "plena" i veia que hauria de fer tota mena de renúncies. En canvi, no era capaç de veure les coses positives i meravelloses que té la maternitat. I clar, no les veia perquè les desconeixia. I al final, també has de renunciar a coses, però no ho vius com a tal perquè les prioritats canvien, o bé, "adaptes" les coses i trobes una conciliació.

Decidiu el que decidiu, espero que sigueu ben feliços!

[Elisai]

M'ha agradat molt la teva resposta petipe. Sé que estic sent una mica egoista per voler conservar-ho tot igual. Haig de començar a ser conscient q tot canvia però no sempre a pitjor. Vull q m'he entengueu es una por a algo desconegut i es una por com si algo em diguès q mai més hi estaré tant bé com ara, ho sento no ho puc evitar, sé que el meu marit i jo serem bons pares o almenys ho intentarem, però em frena aixó de que la vida et canvia i no ha de ser gens fàcil, aquesta por em fa pensar q es algo com si m'hagués de despendre de la meva manera de ser i q ja no tornaré a ser qui era. Es una por a la realitat, un camí q al principi no serà fàcil i q no vull q la meva relació canvii. Es una por perque el meu dia a dia es desde q m'aixeco fins q em vaig a dormir es un no parar, no tinc temps casi de menjar, pateixo insomni desde fa anys amb lo cual no dormo bé i no estic mai al 100%, sempre vaig arrosegant cansanci, és per aquest motiu tambè q m'ho penso per por a no tenir paciencia i saber-ho portar bé.
Ho sento avui he tingut un dia dur a la feina i us he fet servir de pany de llàgrimes . Gràcies per escoltar-me.

[Gustineta]

Elisai, em sembla que la por et bloqueja i en part és el que et fa estar "quieta".
Hi ha moltes coses que et poden canviar la vida i que no són fàcils. Tenir fills, no poder tenir-ne, una malaltia, quedar-se sense feina, anar-se'n a viure un altre lloc... I tots poden portar a renúncies de coses que feies o pensaves abans.
Es clar que no seràs qui eres, però és que ara tampoc ets la mateixa persona que fa deu anys perquè sempre hi ha canvis.
No penso que t'hagis de desprendre de res, en essència continuaràs essent tu.
Potser primer mira d'estar bé, no trobar-te tan cansada, parar a menjar, cuidar-te... si ens descuidem a nosaltres mateixos, això també passa factura.
Ànim