Tenir por a ser pares
Tenir por a ser pares
Hola, se que moltes de vosaltres no compartireu el mateix pensament que jo, però sobre tot demano respecte.
M´he decidit a escriure perquè em ajudeu a aclarir-me, ja se que és una decisió molt personal pero jo em penso molt les coses avans de fer-les i més aixó que no es cap tonteria.
El meu marit i jo tenim 39 anys, ens ha arribat l´hora de plantejar-nos que volem fer amb les nostres vides, si tenir fills o no, per una part mágradaria però per l´altra part no sabem que fer, els dos tenim uns treballs amb jornada partida, els nostres pares ja son grans, i ara el meu sogre está en cadira de rodes. Anem cada dia a pinyó sense tenir temps ni de veuren´s, llavors jo em pregunto perque he de tenir un fill si casi no el podré cuidar. També miro l'estil de vida que portem tots i em fa molta pena portar un nen amb totes les desgracies i perills que hi ha avui en dia, ja no només quan es petit, sinó quan sigui gran.
A més, tinc totes les meves amigues separades a arrel d´haver tingut fills, i ara les veig contentes el cap de setmana que no els hi toquen fills, desesperades per sortir de feste, llavors jo penso que tot aixó ho desencadena el fet de tenir fills i no tenir temps per a un mateix i l'estil de vida de avui.
Jo estic molt bé amb el meu marit, però em fa por que quan tinguem fills s'espatlli la relació perque nosaltres ens encarregarem de tot, no tenim qui ens cuidi o ens vagi a buscar al nen a la guarde... llavors jo penso que el no tenir cap dia de descans, algú que ens ajudi a tenir una estoneta per nosaltres com parella els dos sols pot espatllar-se una mica la relació. Tinc altres amigues que de tant en tant els hi deixen a casa del avis i llavors surten, passejen amb la seva parella, jo sé que aixó no ho podré fer, per aquests motius i mes tinc molta por.
M'agradaria que algú en aconsellés. Gràcies.
M´he decidit a escriure perquè em ajudeu a aclarir-me, ja se que és una decisió molt personal pero jo em penso molt les coses avans de fer-les i més aixó que no es cap tonteria.
El meu marit i jo tenim 39 anys, ens ha arribat l´hora de plantejar-nos que volem fer amb les nostres vides, si tenir fills o no, per una part mágradaria però per l´altra part no sabem que fer, els dos tenim uns treballs amb jornada partida, els nostres pares ja son grans, i ara el meu sogre está en cadira de rodes. Anem cada dia a pinyó sense tenir temps ni de veuren´s, llavors jo em pregunto perque he de tenir un fill si casi no el podré cuidar. També miro l'estil de vida que portem tots i em fa molta pena portar un nen amb totes les desgracies i perills que hi ha avui en dia, ja no només quan es petit, sinó quan sigui gran.
A més, tinc totes les meves amigues separades a arrel d´haver tingut fills, i ara les veig contentes el cap de setmana que no els hi toquen fills, desesperades per sortir de feste, llavors jo penso que tot aixó ho desencadena el fet de tenir fills i no tenir temps per a un mateix i l'estil de vida de avui.
Jo estic molt bé amb el meu marit, però em fa por que quan tinguem fills s'espatlli la relació perque nosaltres ens encarregarem de tot, no tenim qui ens cuidi o ens vagi a buscar al nen a la guarde... llavors jo penso que el no tenir cap dia de descans, algú que ens ajudi a tenir una estoneta per nosaltres com parella els dos sols pot espatllar-se una mica la relació. Tinc altres amigues que de tant en tant els hi deixen a casa del avis i llavors surten, passejen amb la seva parella, jo sé que aixó no ho podré fer, per aquests motius i mes tinc molta por.
M'agradaria que algú en aconsellés. Gràcies.
Toni l’ha editat per darrera vegada el dia: dl. set. 19, 2016 8:37 am, en total s’ha editat 1 vegada.
Raó: Títol en majúscules :::
Raó: Títol en majúscules :::
Re: TENIR POR A SER PARES.
Jo crec que no vols ser mare realment, si volguesis veurias el teu fill com la unio mes gran entre tu i el teu marit, no un estorbu per poder esta sols. Plantejet si pots camviar o tu o ell l horari, o reduir la jornada per disfruta d ell, si nomes i veus pegas.. jo crec que no s ha ta despertat el rellotge biologic.
Re: TENIR POR A SER PARES.
Hola!!!
Opino com Priiinces, crec que realment no en tens ganes....
Jo en tinc 31, i ja fa anys que li dono voltes, sempre he sapigut que en vull tenir, pero he tingut por i no trobava el moment.... Pero crec que tu no es que tinguis por, es que realment no ho veus clar, no et ve de gust, k hi veus més contras que peròs. Si la balança (segons tu) es decanta més pel No que pel Si, crec que alla tens la resposta. No passa res, no crec que totes les dones hagin de ser mares.
I sincerament, sense anim d'ofendre, em sembla que us ho plantegeu bastant tard això de tenir el primer fill.... crec que aixo tb es senyal de que realment no us ve de gust.
Nomes tu saps el que realment et fa il.lusió, el q vols, el que necessites,... deixa't estar les amigues, totes no som iguals.... Sigues sincera amb tu mateixa, i endavant. Ni es bo ni es dolent tenir-ne o no tenir-ne. Nomes es una opció que has de triar tu i la teva parella.
Opino com Priiinces, crec que realment no en tens ganes....
Jo en tinc 31, i ja fa anys que li dono voltes, sempre he sapigut que en vull tenir, pero he tingut por i no trobava el moment.... Pero crec que tu no es que tinguis por, es que realment no ho veus clar, no et ve de gust, k hi veus més contras que peròs. Si la balança (segons tu) es decanta més pel No que pel Si, crec que alla tens la resposta. No passa res, no crec que totes les dones hagin de ser mares.
I sincerament, sense anim d'ofendre, em sembla que us ho plantegeu bastant tard això de tenir el primer fill.... crec que aixo tb es senyal de que realment no us ve de gust.
Nomes tu saps el que realment et fa il.lusió, el q vols, el que necessites,... deixa't estar les amigues, totes no som iguals.... Sigues sincera amb tu mateixa, i endavant. Ni es bo ni es dolent tenir-ne o no tenir-ne. Nomes es una opció que has de triar tu i la teva parella.
Re: TENIR POR A SER PARES.
Per una part si que vull ser mare, però per l´altre m´ho penso i penso tambè els pros i contres, s´ha de valorar també la situació al treball, no es tan fàcil, i no es el mateix tenir un sou que dos, ja sé que puc demanar jornada reduida però en el meu treball sé que em posaran pegues, al principi no però desprès quan torni al meu horari normal ja veurem. i també s´ha de valorar que no tinc ningú mes que el cuidi si un dia es posa malalt o per lo que sigui nosaltres no podem. Conec gent molt còmode que tenen fills i ells mateixos diuen ja m'els ciudaran, jo no soc així els meus pares son grans i tenen els seus problemes de salut. En aquesta vida s´ha de coneixer el perquè de les coses.
Gràcies per contestar.
Gràcies per contestar.
Re: TENIR POR A SER PARES.
Doncs jo estic una mica com tu, sols que encara tinc 31 anys. Tenir fills no és cap obligació per a totes les parelles, però pensa en la teva edat i si més endavant te'n pots penedir o no d'això. Jo fa 1 any tenia unes ganes infinites de ser mare, em vaig quedar embarassada al desembre però la cosa no va anar bé. Ara estic de nou a la cerca però hi ha algo que em diu que no sé si realment ho vull, també em fa por que això espatlli la parella i també tinc molts amics i coneguts separats quan han nascut els nens. Però també en conec molts que són famílies precioses i que han sabut encaminar les coses. Clar que canvia la parella quan es té una criatura, és una prova de foc i n'hi ha que no ho saben gestionar tot això. Parla-ho amb el teu marit i valoreu els dos junts si veieu que ser pares és una necessitat o una obligació.
Ànims
Ànims
Re: TENIR POR A SER PARES.
T'agraeixo la teva resposta i et dono ànims perque aquesta vegada sorti tot molt bé.
Gràcies.
Gràcies.
Re: TENIR POR A SER PARES.
A mi em sembla normal i molt sa que et facis aquestes preguntes, tot i que algunes no tindran resposta fins que t'hi trobis. Tot no es pot tenir controlat o amb el pla B ja elaborat. Només hi veig l'inconvenient de la feina i manca d'ajuda de la família però també sé de moltes parelles q el tenien i que després,fens més o menys i patint més o menys se n'han sortit.
ànim amb la decissió
ànim amb la decissió
Re: TENIR POR A SER PARES.
Moltíssimes gràcies per la teva resposta tant coherent.
Gràcies.
Gràcies.
Re: TENIR POR A SER PARES.
Elisai, però es que per aquesta regla de tres... mai tindriem fills. El moment perfecte no hi es, la vida perfecte no existeix tampoc. No sé, esta molt be que t'ho plantegis, es normal, i és honrat per part teva.... pero crec que VOLER és PODER. Deixa estar la feina, els pares, els amics.... es que per culpa dels demés no tindrás algo que tu vols??? Fàcil no es, clar que no, xo no hi ha res facil a la vida....
Jo crec que si en el teu interior hi ha un petit desitg, has de fer cas al teu instint....
Fa de mal aconsellar pq aixo es molt personal.... pero que em diguis que no vols tenir-ne pq els de la feina es fastidiaran, o pq els pares son grans.. PER MI no és un motiu per no tenir-ne. Buscaria la manera de superar aquest petit entrebanc. Segur que tens amigues que et poden donar un cop de ma en un moment donat, algun altre familiar, algun cangur....
No sé.
Pensa-ho bé. Com t'agradaria veure't d'aqui 10 anys???
Jo crec que si en el teu interior hi ha un petit desitg, has de fer cas al teu instint....
Fa de mal aconsellar pq aixo es molt personal.... pero que em diguis que no vols tenir-ne pq els de la feina es fastidiaran, o pq els pares son grans.. PER MI no és un motiu per no tenir-ne. Buscaria la manera de superar aquest petit entrebanc. Segur que tens amigues que et poden donar un cop de ma en un moment donat, algun altre familiar, algun cangur....
No sé.
Pensa-ho bé. Com t'agradaria veure't d'aqui 10 anys???
Re: TENIR POR A SER PARES.
Moltes gràcies per la teva resposta. La veritat es que si m'ho rumio tant mai donaré el pas. Encara que amb la meva pregunta sembla que no vulgui tenir fills, no es així, a vegades m'hi imagino jugant amb el meu fill a casa meva, suposo que aixó significa alguna cosa. Sé que no existeix el moment perfecte per aquest motiu m'ho plantejo. Miro al meu voltant i veig a tothom estresats i amoinats pel ritme del dia a dia. Aixó es el que realment em frena a decidir-me.
Re: TENIR POR A SER PARES.
Elisai , jo crec que aquestes desicions s'han de fer per instint, perque mai trobaràs el bon moment i la situació perfecte, no existeix casi mai.
és una opció tan vàlida que en volgueu tenir com que no, sembla que tots estem com molt marcats que n'hem de tenir i aixó és una burrada.
Els fills fan trontullar la parella, s'ha de tenir clar que no és fàcil i que ser pares canvia les parelles, però tb s'ha de lluitar per mantenir aquesta unió i adaptar-se .
Si no redueixes la pregunta a si voleu ser pares, no t'en sortiràs mai i li donaràs més tombs dels que cal.
Espero que aviat trobis la resposta al teu dilema guapa !
és una opció tan vàlida que en volgueu tenir com que no, sembla que tots estem com molt marcats que n'hem de tenir i aixó és una burrada.
Els fills fan trontullar la parella, s'ha de tenir clar que no és fàcil i que ser pares canvia les parelles, però tb s'ha de lluitar per mantenir aquesta unió i adaptar-se .
Si no redueixes la pregunta a si voleu ser pares, no t'en sortiràs mai i li donaràs més tombs dels que cal.
Espero que aviat trobis la resposta al teu dilema guapa !
PanxuPacte Positiu complert!!!! Anem per la segona ronda...Us estimo boniques!!
Re: Tenir por a ser pares
Elisai,
Amb el teu escrit, la primera impressió és que sembla que no vulguis tenir fills, però jo hi veig alguna cosa que et diu que sí que en vols tenir. Planteja't únicament aquesta pregunta: Vull tenir un fill? I deixa de banda les ajudes extres, les sortides, la feina.... Perquè si tu realment ho vols, la resta poc hi farà, perquè faràs mans i mànigues per sortir-te'n. Evidentment que tenir fills posa a prova la parella, però crec que si de bon començament hi ha la voluntat de lluitar per la parella, tot es pot fer i parlar. Sobretot, molta comunicació i paciència.
Com t'han dit, el moment i la situació perfectes no hi seran mai. I pensa que no tothom té avis de qui tirar perquè es quedin el nen. Nosaltres no tenim ningú, i quan la meva filla es posa malalta, doncs a tirar de cangur! Que també ho podria fer per anar-me'n a sopar un dia amb el meu home? Sí, però de moment no ho he considerat necessari. També penso que l'estrès que pugui tenir ara és algo temporal, d'uns anys, després arribarà una època que tot es calmarà. Vaja, això vull creure!
Ànims!!
Amb el teu escrit, la primera impressió és que sembla que no vulguis tenir fills, però jo hi veig alguna cosa que et diu que sí que en vols tenir. Planteja't únicament aquesta pregunta: Vull tenir un fill? I deixa de banda les ajudes extres, les sortides, la feina.... Perquè si tu realment ho vols, la resta poc hi farà, perquè faràs mans i mànigues per sortir-te'n. Evidentment que tenir fills posa a prova la parella, però crec que si de bon començament hi ha la voluntat de lluitar per la parella, tot es pot fer i parlar. Sobretot, molta comunicació i paciència.
Com t'han dit, el moment i la situació perfectes no hi seran mai. I pensa que no tothom té avis de qui tirar perquè es quedin el nen. Nosaltres no tenim ningú, i quan la meva filla es posa malalta, doncs a tirar de cangur! Que també ho podria fer per anar-me'n a sopar un dia amb el meu home? Sí, però de moment no ho he considerat necessari. També penso que l'estrès que pugui tenir ara és algo temporal, d'uns anys, després arribarà una època que tot es calmarà. Vaja, això vull creure!
Ànims!!
Re: Tenir por a ser pares
Tenir por i veure'n inconvenients és totalment normal. Crec que per tenir un fill s'han de tenir ganes, i ha de ser un acte un xic inconsistent i agosarat!
Si espereu al moment ideal, crec que a molt pocs els arriba. Sempre falta estabilitat o sou a la feina, recolzament (nosaltres tampoc podrem tirar de família), el... Ho farem bé?
Per tothom no és tracta d'una experiència vital. Us heu de plantejar si realment voleu tenir un fill, o no, sense comptar tant.
Jo a vegades m'ho plantejo al revés. Dic: amb lo bé que estem ara, segur que vull tenir fills? I és com que no em queda dubte, tinc ganes de passar per maldecaps, no dormir, disgustos, i corre corre, a canvi d'un(o més) petits éssers que segur m'ho compensaran tot amb un petit gest!
Molta sort amb la decisió!
Si espereu al moment ideal, crec que a molt pocs els arriba. Sempre falta estabilitat o sou a la feina, recolzament (nosaltres tampoc podrem tirar de família), el... Ho farem bé?
Per tothom no és tracta d'una experiència vital. Us heu de plantejar si realment voleu tenir un fill, o no, sense comptar tant.
Jo a vegades m'ho plantejo al revés. Dic: amb lo bé que estem ara, segur que vull tenir fills? I és com que no em queda dubte, tinc ganes de passar per maldecaps, no dormir, disgustos, i corre corre, a canvi d'un(o més) petits éssers que segur m'ho compensaran tot amb un petit gest!
Molta sort amb la decisió!
Re: Tenir por a ser pares
Moltíssimes gràcies per les respostes, m'he esteu ajudant molt a tenir les idees mes clares, tot i q es una decisió molt personal. Gràcies!!!
Re: Tenir por a ser pares
T'entenc perfectament, Elisai.
Mira. jo en tinc 39 i la meva parella 41. Nosaltres estem junts des de fa 2 anys i ens vam plantejar tenir fills aprox farà un any. Al decidir-ho em tenia una por horrible i sentia que, en el nostre cas, anàvem ràpid pq part de la relació va haver de ser a distància i a mi em venia de gust dedicar un temps a la parella. A més, em van venir tots els fantasmes de la maternitat ja que em vaig convèncer a mi mateixa que mai trobaria un home amb qui poder fer un projecte de vida i ser mare soltera ho tenia descartat així que estava preparada per aquesta idea que vaig tenir des de fa poc, Tanmateix, la meva mare té una malatia que ha fet i fa que no hagi tingut un model matern massa boi em vaig començar a plantejar si jo seria bona mare. A part, s'hi afegeix que jo treballo per programes i per tant, no tinc una feina estable i a nivell d'ajuda per la part de la meva família no en puc tenir pq el meu pare, per ara, cuida de la meva mare i els pares de la meva parella viuen a BCN i nosaltres a Mollet i s'ocupen dels nets que tenen a BCN. Com veus, la meva situació no és per tirar coets...
El tema és que em vaig quedar embarassada al primer intent i em trobava fatal i estava molt espantada i, tot i tenir a la meva parella, em vaig sentir sola, trobant a faltar la figura materna que t'acompanya en aquest procés. Al poc temps vaig patir un avortament bioquímic i allà em vaig adonar com desitjava tenir un fill, cosa que no treu que no tingui por i crec que forma part del tema aquesta por. M'he convençut que econòmicament ja ens en sortirem, jo no vull deixar de treballar pq un cop surt per un temps llarg del món laboral costa més entrar, almenys en el meu sector així que, si em torno a quedar embarassada i tinc un fill/a espero tenir forces per buscar feina si estic a l'atur.
Ara portem dos mesos buscant i no ens hem quedat embarassats i la meva gine m'ha donat de plas fins desembre x quedar-me embarassada de forma natural i sinó, diu que hauré de fer una in vitro per edat, pq fa anys em van treure dos quistes d'endometriosi (no ha tornar a fer mai més acte de presència) i pq no vol que em baixi la reserva ovàrica així que, ara estic intentant no pensar en aquesta opció pq també li tinc por.
Per últim dir-te que la por forma part de nosaltres i és bo que surti i més amb un tema com aquest i en un món com el què vivim i sí, no deixa de ser un canvi i tots els canvis generen preguntes i incerteses així que, sota el meu punt de vista, crec que el què et passa és ben natural. Potser, en una societat diferent algunes de les pors no hi serien i pel què respecte al tema de tenir ajuda i renunciar a certes coses, també t'entenc. A mi em serveix preguntar-me si en uns anys o quan sigui gran m'agradaria haver format una famíla de tres persones i la resposta és sí. També, crec que la maternitat et fa confrontar amb moltes coses d'ara i del passat i que és un fantàstica oportunitat per crèixer a nivell personal justament pq surten por i aspectes que desconeixiem de nosaltres mateixes i de les nostres parelles.
Mira. jo en tinc 39 i la meva parella 41. Nosaltres estem junts des de fa 2 anys i ens vam plantejar tenir fills aprox farà un any. Al decidir-ho em tenia una por horrible i sentia que, en el nostre cas, anàvem ràpid pq part de la relació va haver de ser a distància i a mi em venia de gust dedicar un temps a la parella. A més, em van venir tots els fantasmes de la maternitat ja que em vaig convèncer a mi mateixa que mai trobaria un home amb qui poder fer un projecte de vida i ser mare soltera ho tenia descartat així que estava preparada per aquesta idea que vaig tenir des de fa poc, Tanmateix, la meva mare té una malatia que ha fet i fa que no hagi tingut un model matern massa boi em vaig començar a plantejar si jo seria bona mare. A part, s'hi afegeix que jo treballo per programes i per tant, no tinc una feina estable i a nivell d'ajuda per la part de la meva família no en puc tenir pq el meu pare, per ara, cuida de la meva mare i els pares de la meva parella viuen a BCN i nosaltres a Mollet i s'ocupen dels nets que tenen a BCN. Com veus, la meva situació no és per tirar coets...
El tema és que em vaig quedar embarassada al primer intent i em trobava fatal i estava molt espantada i, tot i tenir a la meva parella, em vaig sentir sola, trobant a faltar la figura materna que t'acompanya en aquest procés. Al poc temps vaig patir un avortament bioquímic i allà em vaig adonar com desitjava tenir un fill, cosa que no treu que no tingui por i crec que forma part del tema aquesta por. M'he convençut que econòmicament ja ens en sortirem, jo no vull deixar de treballar pq un cop surt per un temps llarg del món laboral costa més entrar, almenys en el meu sector així que, si em torno a quedar embarassada i tinc un fill/a espero tenir forces per buscar feina si estic a l'atur.
Ara portem dos mesos buscant i no ens hem quedat embarassats i la meva gine m'ha donat de plas fins desembre x quedar-me embarassada de forma natural i sinó, diu que hauré de fer una in vitro per edat, pq fa anys em van treure dos quistes d'endometriosi (no ha tornar a fer mai més acte de presència) i pq no vol que em baixi la reserva ovàrica així que, ara estic intentant no pensar en aquesta opció pq també li tinc por.
Per últim dir-te que la por forma part de nosaltres i és bo que surti i més amb un tema com aquest i en un món com el què vivim i sí, no deixa de ser un canvi i tots els canvis generen preguntes i incerteses així que, sota el meu punt de vista, crec que el què et passa és ben natural. Potser, en una societat diferent algunes de les pors no hi serien i pel què respecte al tema de tenir ajuda i renunciar a certes coses, també t'entenc. A mi em serveix preguntar-me si en uns anys o quan sigui gran m'agradaria haver format una famíla de tres persones i la resposta és sí. També, crec que la maternitat et fa confrontar amb moltes coses d'ara i del passat i que és un fantàstica oportunitat per crèixer a nivell personal justament pq surten por i aspectes que desconeixiem de nosaltres mateixes i de les nostres parelles.
Re: Tenir por a ser pares
Lanana m'ha agradat molt la teva resposta, amb aixó em demostres que ets una persona molt valenta i que tens les idees ben clares, ànims i cap endevant. I jo a treurem aquesta por e inseguretat que em fa tenir mal de caps i pensaments negatius. Moltísimes gràcies per les respostes m'esteu ajudant molt!!
Re: Tenir por a ser pares
Ara veig que m'he posat un any de més! En tinc 38!
Tú busca al teu interior què vols. Imagina't la por com.les capes d'una ceba i potser així trobaràs l'essència del què vols a la teva vida. No sé si m'explico amb la metàfora
Tú busca al teu interior què vols. Imagina't la por com.les capes d'una ceba i potser així trobaràs l'essència del què vols a la teva vida. No sé si m'explico amb la metàfora
Re: Tenir por a ser pares
Si tens raó, ja t'hi he entés.
Gràcies!!! Per cert, jo també tinc 38 anys.
Gràcies!!! Per cert, jo també tinc 38 anys.
Re: Tenir por a ser pares
Ui ui Elisai Quin gran tema!!!
Moooolt contenta que hagis obert aquest post!!
Pq està tot ple de tòpics!!
Doncs mira, els fills, no només fan trontollar la parella sinó que la tiren per terra i la transformen del tot!
i no només la parella, sinó també les persones!!
és algo moooolt bèstia, però molt!
Vull dir-te que des que tinc al meu minimemer, sóc millor!
M'he adonat de tantes coses, he crescut tant!!
Les meves prioritats no tenien res a veure amb les que tinc ara. Tampoc els meus principis. De fet, ni tan sols raono de la mateixa manera!
Una de les principals preocupacions que posaves crec que era relacionada amb la feina. Sembla que t'estimes la teva feina. A mi també m'agradava força la meva.
Els meus sogres es van jubilar quan va néixer el minimemer i pensava que m'ajudarien (i que jo voldria que m'ajudessin). Doncs bé, ni una cosa ni l'altra. Clar que voldria que m'ajudessin, que me'n pugués refiar, però no.
Quan el minimemer tenia dos mesos, el Memerman i jo vam anar al cine i el nadó el vam deixar amb els meus sogres. A mi em va costar molt accedir, em sentia com si el traís. Era un dia d'inici d'hivern. No van posar la calefacció, ells es van tapar i al nadó no. Quan vam tornar, el nadó estava tot pixat. I la sogra dient, però si té el bolquer sec! (clar, a la seva època, les gases que duien xorrejaven... benvinguda al segle 21.... el bolquer, encara que estigui ple, està sec, però la roba no...
total, el nadó bronquitis!!! grgrgrgr
I així tot.... "deixa'l plorar" "l'agafes massa" "no li facis tan cas, ja callarà...."....... Suposo que va quedant clar per on vaig, no?.....
Sobre la feina, vaig agafar jornada reduida, 7 hores. Doncs de puto cul i sense dinar, i això que treballava a Barcelona, on visc. Vaig reduir més. I llavors no hi havia manera de trobar projecte .....
A més, el nen a sobre per complicacions d'otitis no hi sent bé. La feïna l'he deixat recentment pq el peque acaba de començar P3 i tenim molta feina per ajudar-lo a parlar, logopedes, metges...etc
Però bé, això són coses que no tenen pq passar.
El que si que passa és que trobar hora al pediatre al vespre és impossible (o t'has d'esperar una hora com a poc en una sala d'espera plena a petar de nens botant i cridant). A l'escola, l'acollida (per entrar a les 8 enlloc de a les 9)(que n'hi ha) és tot déu a l'hora, desde P3... Els nens surten a les 16:30 i les extraescolars per nens tan petits no es poden recomenar cada dia....Les escoles tenen unes vacances que flipes i això sense fer vaga.... Els casals valen 100 euros per setmana i si no en fan a la teva llar d'infants o escola, l'adaptació és un infern....La llista pot ser molt llarga.
Realment, amb l'estil de vida d'avui és realment complicat seguir amb la mateixa vida, per no dir impossible. I intentar-ho provoca grans tensions. De fet, els homes, que ho noten tot menys i més tard (pq no tenen una panxu, pq les hormones no els desperten cada cop que el nadó es tira un pet, pq ells poden seguir dormint si el nen ha fet "ah" i tu no...) els homes ho viuen molt diferent. I clar, tot és molt més fàcil si has menjat, dormit, i cagat... quan no, doncs bé.... això, tensions. Però tal com deien és una temporada. Sobre l'espai per nosaltres, encara el busquem, a vegades el trobem. A vegades, senzillament ara som una parella de tres! : el memerman, el minimemer i jo!
Jo vull estar amb ell, amb el minimemer. El trobo a faltar quan no està amb mi.Vull saber de seguida com li ha anat el dia. Vull tocar-lo, mirar-nos somriure.... No el vull deixar amb cap cangur per CAP feina del món.
Així que bé, és com amb els pisos. Hi ha gent que es canvia de pis per viure a prop de la feina. Doncs jo canvio de feina per estar a prop del minimemer.
Recordo els dos primers mesos de vida del minimemer com una època molt molt difícil. Va ser com si l'antiga jo desaparegués. Vaig passar un dol per mi mateixa. Vaig sentir-me sola. Jo si que tenia a ma mare, però semblava que hi havia una barrera, i a més ella treballa, i tampoc no hi era realment. La òstia que em vaig fotre va ser molt gran. I després, al gener em vaig apuntar a 50 cursos de mares i nadons, massatges, ioga, grups de criança.... I vaig començar a crear la meva nova JO!! una versió millorada. Vaig redescobrir-ho tot. I em vaig adonar que havia opinat moltes vegades sense saber RES, sobre educació, sobre com s'han de tractar els nens, sobre conciliació laboral, sobre la vida dels altres....
Ara veig dones embarassades que encara són com era jo abans. I intento anar deixant anar algunes idees pq no se la fotin tant gran... però és molt difícil.
Està clar que per tenir fills s'ha d'estar disposat a tot. Bé de fet, no cal estar disposat a res.
És a dir, el tema és si es vol tenir fills d'una manera o d'una altra......En realitat, tenir fills pot ser molt fàcil.... una nit sense condó i au!
Espero que això tant caòtic que he escrit ajudi a algú!!!
Moooolt contenta que hagis obert aquest post!!
Pq està tot ple de tòpics!!
Doncs mira, els fills, no només fan trontollar la parella sinó que la tiren per terra i la transformen del tot!
i no només la parella, sinó també les persones!!
és algo moooolt bèstia, però molt!
Vull dir-te que des que tinc al meu minimemer, sóc millor!
M'he adonat de tantes coses, he crescut tant!!
Les meves prioritats no tenien res a veure amb les que tinc ara. Tampoc els meus principis. De fet, ni tan sols raono de la mateixa manera!
Una de les principals preocupacions que posaves crec que era relacionada amb la feina. Sembla que t'estimes la teva feina. A mi també m'agradava força la meva.
Els meus sogres es van jubilar quan va néixer el minimemer i pensava que m'ajudarien (i que jo voldria que m'ajudessin). Doncs bé, ni una cosa ni l'altra. Clar que voldria que m'ajudessin, que me'n pugués refiar, però no.
Quan el minimemer tenia dos mesos, el Memerman i jo vam anar al cine i el nadó el vam deixar amb els meus sogres. A mi em va costar molt accedir, em sentia com si el traís. Era un dia d'inici d'hivern. No van posar la calefacció, ells es van tapar i al nadó no. Quan vam tornar, el nadó estava tot pixat. I la sogra dient, però si té el bolquer sec! (clar, a la seva època, les gases que duien xorrejaven... benvinguda al segle 21.... el bolquer, encara que estigui ple, està sec, però la roba no...
total, el nadó bronquitis!!! grgrgrgr
I així tot.... "deixa'l plorar" "l'agafes massa" "no li facis tan cas, ja callarà...."....... Suposo que va quedant clar per on vaig, no?.....Sobre la feina, vaig agafar jornada reduida, 7 hores. Doncs de puto cul i sense dinar, i això que treballava a Barcelona, on visc. Vaig reduir més. I llavors no hi havia manera de trobar projecte .....
A més, el nen a sobre per complicacions d'otitis no hi sent bé. La feïna l'he deixat recentment pq el peque acaba de començar P3 i tenim molta feina per ajudar-lo a parlar, logopedes, metges...etc
Però bé, això són coses que no tenen pq passar.
El que si que passa és que trobar hora al pediatre al vespre és impossible (o t'has d'esperar una hora com a poc en una sala d'espera plena a petar de nens botant i cridant). A l'escola, l'acollida (per entrar a les 8 enlloc de a les 9)(que n'hi ha) és tot déu a l'hora, desde P3... Els nens surten a les 16:30 i les extraescolars per nens tan petits no es poden recomenar cada dia....Les escoles tenen unes vacances que flipes i això sense fer vaga.... Els casals valen 100 euros per setmana i si no en fan a la teva llar d'infants o escola, l'adaptació és un infern....La llista pot ser molt llarga.
Realment, amb l'estil de vida d'avui és realment complicat seguir amb la mateixa vida, per no dir impossible. I intentar-ho provoca grans tensions. De fet, els homes, que ho noten tot menys i més tard (pq no tenen una panxu, pq les hormones no els desperten cada cop que el nadó es tira un pet, pq ells poden seguir dormint si el nen ha fet "ah" i tu no...) els homes ho viuen molt diferent. I clar, tot és molt més fàcil si has menjat, dormit, i cagat... quan no, doncs bé.... això, tensions. Però tal com deien és una temporada. Sobre l'espai per nosaltres, encara el busquem, a vegades el trobem. A vegades, senzillament ara som una parella de tres! : el memerman, el minimemer i jo!
Jo vull estar amb ell, amb el minimemer. El trobo a faltar quan no està amb mi.Vull saber de seguida com li ha anat el dia. Vull tocar-lo, mirar-nos somriure.... No el vull deixar amb cap cangur per CAP feina del món.
Així que bé, és com amb els pisos. Hi ha gent que es canvia de pis per viure a prop de la feina. Doncs jo canvio de feina per estar a prop del minimemer.
Recordo els dos primers mesos de vida del minimemer com una època molt molt difícil. Va ser com si l'antiga jo desaparegués. Vaig passar un dol per mi mateixa. Vaig sentir-me sola. Jo si que tenia a ma mare, però semblava que hi havia una barrera, i a més ella treballa, i tampoc no hi era realment. La òstia que em vaig fotre va ser molt gran. I després, al gener em vaig apuntar a 50 cursos de mares i nadons, massatges, ioga, grups de criança.... I vaig començar a crear la meva nova JO!! una versió millorada. Vaig redescobrir-ho tot. I em vaig adonar que havia opinat moltes vegades sense saber RES, sobre educació, sobre com s'han de tractar els nens, sobre conciliació laboral, sobre la vida dels altres....
Ara veig dones embarassades que encara són com era jo abans. I intento anar deixant anar algunes idees pq no se la fotin tant gran... però és molt difícil.
Està clar que per tenir fills s'ha d'estar disposat a tot. Bé de fet, no cal estar disposat a res.
És a dir, el tema és si es vol tenir fills d'una manera o d'una altra......En realitat, tenir fills pot ser molt fàcil.... una nit sense condó i au!
Espero que això tant caòtic que he escrit ajudi a algú!!!
Re: Tenir por a ser pares
P.D.: que quan deia que està tot ple de tòpics no era el Post eh!! vull dir allò que la gent en pensa d'aquest tema. Tant d'una banda com de l'altra!!
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 7 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |