Avui fa 3 mesos

[emfer]

Hola a totes,
és el primer cop que escric.
L'estiu passat, als 34 anys, vam decidir anar a buscar l'embaràs. L'alegria no ens va durar res, a les 7 setmanes em feien un raspat per embaràs anembrionari.
Dos mesos després ho vam tornar a provar i em vaig quedar embarassada a la primera i de bessons! Després de pair l'ensurt més gran de la meva vida ens vam fer a la idea de l'afortunats que èrem, però tot va anar malament... els nostres bessonets idèntics fan desenvolupar el síndrome de transfusió feto-fetal, em van haver d'operar i després de 5 setmanes l'operació va revertir i van tornar a fer transfusió. Vam haver d'optar per una ILE, la decisió més dura de la nostra vida, i avui fa just 3 mesos, 3 mesos de plors, desesperació, de preguntar-se i perquè nosaltres?... però com sempre es diu al final del túnel es veu la llum.
Tenim ganes de tornar a intentar-ho, ens han repetit centenars de vegades que ha estat qüestió de sort, però per mi això no és suficient i estic realment assustada. A més al meu voltant i en poc temps he conegut dos casos de pèrdua als 8 mesos d'embaràs, cosa que no ajuda gens.
Espero que llegint les vostres aportacions pugui aconseguir la comprensió que necessito i els ànims per a seguir endavant i complir el nostre somni!

[Ponsetia]

Hola guapa, sento molt tot el que heu passat i em faig a l'idea de lo dur que ha sigut.
T'explico una mica la meva historia...
Despres de molt de temps de busqueda sense exit, vam fer la primera fiv que va acabar en un embaras anembrionari el passat mes de novembre amb abort provocat a les 6 setmanes. Allo em va semblar dur pero no sabia el que m'esperava...
Al gener conseguiem altre cop un positiu amb la segona fiv i aqui va venir lo realment dur...que hem hagut de recorrer a una ILE per defectes cromosomics a les 22 setmanes....Encara estem en estat de xoc ....pero tenim clarissim que ho tornarem a intentar el mes aviat possible!
Tenim tantes ganes que les coses en surtin be d'una vegada!!!!
Llegint al soc petit te n'adones que som moltes les que ens hem trobat amb problemes pero tambe tinc clar que som unes grans lluitadores i conseguirem el nostre somni ben aviat!
Deixa't cuidar molt i molts anims! Qualsevol cosa estem aqui per fer-nos costat!
Un peto valenta!

[emfer]

Hola guapa, sento molt tot el que heu passat i em faig a l'idea de lo dur que ha sigut.
T'explico una mica la meva historia...
Despres de molt de temps de busqueda sense exit, vam fer la primera fiv que va acabar en un embaras anembrionari el passat mes de novembre amb abort provocat a les 6 setmanes. Allo em va semblar dur pero no sabia el que m'esperava...
Al gener conseguiem altre cop un positiu amb la segona fiv i aqui va venir lo realment dur...que hem hagut de recorrer a una ILE per defectes cromosomics a les 22 setmanes....Encara estem en estat de xoc ....pero tenim clarissim que ho tornarem a intentar el mes aviat possible!
Tenim tantes ganes que les coses en surtin be d'una vegada!!!!
Llegint al soc petit te n'adones que som moltes les que ens hem trobat amb problemes pero tambe tinc clar que som unes grans lluitadores i conseguirem el nostre somni ben aviat!
Deixa't cuidar molt i molts anims! Qualsevol cosa estem aqui per fer-nos costat!
Un peto valenta!

Hola Ponsetia, vaja, em sap molt greu, el teu cas és molt similar al meu però amb l'agreujant que a més has de fer fiv... és molt dur, però com tu dius tirarem endavant, no hi ha alternativa, oi?
Espero que ben aviat tingues/tinguem bones notícies! Un petonàs!

[Mara17]

La vida de vegades és tan injusta... Una abraçada a totes dues, i tota la sort del món. Us la mereixeu! No hi ha paraules de consol per a una cosa així, només us puc enviar una abraçada molt forta, tant com vosaltres.

[Essuca]

No hi ha paraules que puguin servir de consol. Només donar-vos ànims i molta forçs pel futur.
Uns abraçada lluitadores!

[Maronamareta]

Hola boniques!
La veritat és que sé lo malament que ho estem passant tots.
En el meu cas tinc punts en comú amb totes. El dia 1 de juliol farà tres mesos que vàrem perdre el nostre Martí també per una ILE a les 21 setmanes. Era el primer embaràs amb els meus 39, ara ja 40 anys de l'únic embrió congelat que vàrem poder guardar. L'anterior transferència no havia resultat així com tampoc les 4 inseminacions de l'any anterior. I ja quasi no teníem esperances per evitar les desilusions dels fracasssos. I també l'alegria va durar ben poc: als 6 dies de la noticia vaig començar amb pèrdues i als dos dies un sagnat repentí que em feia sentir que se me n'anava el meu petit. Era un hematoma retrocorial i em prescrivien repòs molt rígid com a única opció possible i sense garanties assegurades. Llit, wc i butaca. Asseguda tenia uns dolors terribles així que mobilitat reduidíssima a llit-wc i va durar fins a la setmana del plec nucal. Les pèrdues eren continues però l'hematoma estava ja curat. Així que amb vida tranquila a casa. Plec nucal alterat ja a la setmana 9 o 10 . Biòpsia de corion:sense anomalies cromosòmiques. Després van venir ecocardios fetals amb la intenció de descartar cardiopatia. Liats amb un total de 6 ecos totes elles duraven una hora de rellotge , al llarg de les setmanes la 14 a la 20. Un llarg patir per al nefast diagnòstic:cardiopatia greu per hipoplàsia de cavitats esquerres i també vàrem sentir com havíem de pendre la pitjor decisió de la nostra vida. Una malformació incompatible amb la vida però amb la possibilitat de lluitar però amb poques i dolentes garanties:tres intervencions pal·liatives:al néixer, als sis mesos, i als dos anys, amb una alta mortalitat, amb el risc de seqüeles neurològiques molt elevat i amb una mala qualitat de vida el temps que durés, i si arribava als 20 anys necessitaria un trasplantament.
L'eterna pregunta sense resposta: perquè i perquè a nosaltres? El record del Martí cada dia amb nosaltres i per sempre i la sensació de pensar si realment va ser la bona opció. Tot i que va ser prou meditada i agraeixo al personal de la Vall d'Hebron per la professionalitat amb que van tractar tots els aspectes i ens van assessorar.
També amb il·lusió de tornar a la lluita per aconseguir una maternitat digne i alegre i amb la por que ens menja a que pugui tornar a passar.
Mil i una forces per tots i totes. Milions de respectes i records amb tot l'amor de mares/pares que els poguem donar als nostres fills no nascuts però estimats tan con vàrem poder o saber estimar-los. Milions de petons per tots ells. Restaran però sempre amb nosaltres.
I molts ànims a totes i tots els pares que haguem passat per aquestes situacions tan dures.
Si voleu parlar aquí ens tenim

[emfer]

No hi ha paraules que puguin servir de consol. Només donar-vos ànims i molta forçs pel futur.
Uns abraçada lluitadores!

La vida de vegades és tan injusta... Una abraçada a totes dues, i tota la sort del món. Us la mereixeu! No hi ha paraules de consol per a una cosa així, només us puc enviar una abraçada molt forta, tant com vosaltres.

Moltes gràcies boniques!

[emfer]

Hola boniques!
La veritat és que sé lo malament que ho estem passant tots.
En el meu cas tinc punts en comú amb totes. El dia 1 de juliol farà tres mesos que vàrem perdre el nostre Martí també per una ILE a les 21 setmanes. Era el primer embaràs amb els meus 39, ara ja 40 anys de l'únic embrió congelat que vàrem poder guardar. L'anterior transferència no havia resultat així com tampoc les 4 inseminacions de l'any anterior. I ja quasi no teníem esperances per evitar les desilusions dels fracasssos. I també l'alegria va durar ben poc: als 6 dies de la noticia vaig començar amb pèrdues i als dos dies un sagnat repentí que em feia sentir que se me n'anava el meu petit. Era un hematoma retrocorial i em prescrivien repòs molt rígid com a única opció possible i sense garanties assegurades. Llit, wc i butaca. Asseguda tenia uns dolors terribles així que mobilitat reduidíssima a llit-wc i va durar fins a la setmana del plec nucal. Les pèrdues eren continues però l'hematoma estava ja curat. Així que amb vida tranquila a casa. Plec nucal alterat ja a la setmana 9 o 10 . Biòpsia de corion:sense anomalies cromosòmiques. Després van venir ecocardios fetals amb la intenció de descartar cardiopatia. Liats amb un total de 6 ecos totes elles duraven una hora de rellotge , al llarg de les setmanes la 14 a la 20. Un llarg patir per al nefast diagnòstic:cardiopatia greu per hipoplàsia de cavitats esquerres i també vàrem sentir com havíem de pendre la pitjor decisió de la nostra vida. Una malformació incompatible amb la vida però amb la possibilitat de lluitar però amb poques i dolentes garanties:tres intervencions pal·liatives:al néixer, als sis mesos, i als dos anys, amb una alta mortalitat, amb el risc de seqüeles neurològiques molt elevat i amb una mala qualitat de vida el temps que durés, i si arribava als 20 anys necessitaria un trasplantament.
L'eterna pregunta sense resposta: perquè i perquè a nosaltres? El record del Martí cada dia amb nosaltres i per sempre i la sensació de pensar si realment va ser la bona opció. Tot i que va ser prou meditada i agraeixo al personal de la Vall d'Hebron per la professionalitat amb que van tractar tots els aspectes i ens van assessorar.
També amb il·lusió de tornar a la lluita per aconseguir una maternitat digne i alegre i amb la por que ens menja a que pugui tornar a passar.
Mil i una forces per tots i totes. Milions de respectes i records amb tot l'amor de mares/pares que els poguem donar als nostres fills no nascuts però estimats tan con vàrem poder o saber estimar-los. Milions de petons per tots ells. Restaran però sempre amb nosaltres.
I molts ànims a totes i tots els pares que haguem passat per aquestes situacions tan dures.
Si voleu parlar aquí ens tenim

Hola bonica, se m'han ficat els pèls de punta llegint-te i salvant les diferències, t'entenc tant!
Jo també vaig tenir un embaràs ple d'incertesa, repòs, operació i ecografies des de la setmana 14, per arribar a la 22 amb el final més trist.
Perquè a nosaltres? Vull imaginar que no hi ha una resposta, ningú es pot merèixer passar per una situació així.
Sobre si va ser o no una bona decisió això no ho pot jutjar ningú, la vostra decisió sempre serà la bona, hagi estat quina hagi estat.
Molts ànims i una abraçada de les que apreten.

[Maronamareta]

Hola Emfer
Et volia tornar a saludar per donar-te molts ànims i gràcies per la teva abraçada.
Pel que fa al tema de les de noies que han perdut al seu petit amb vuit mesos :si, són casos que existeixen diferents als nostres, però com els nostres que hi són. És normal que tinguem pors després de la nostra experiència. Però també et dic que som fortes i lluitadores. Ara entenc molt bé la frase que he llegit en un altra foro i que m'ha agradat molt:''no saps mai com n'ets de fort fins que ser fort és la teva única opció''.
I et volia dir que jo conec dues companyes de feina que van perdre els seus petits a terme ja en els nou mesos. I en els dos casos han tingut posteriorment dues nenes perfectament sanes, i embarassos normals.
Crec que hem de fer sortir i gestionar les nostres pors i els nostres sentiments, i així ens serà més fàcil integrar que lo nostre ha estat una qüestió de sort.
Tan de bo aviat poguem dir-nos que el nostre somni s' ha fet realitat. Aquí estem per escoltar aquestes bones notícies. Eh noies?
Petons i abraçades a totes

[Maronamareta]

Volia dir també per si algú altre a qui li pugui servir que estic totalment d'acord amb això que ningú és mereix aquesta cruel vivència. No hi ha culpables.L'eterna pregunta ''perquè a nosaltres?'' tot i que ballarà sempre ,almenys en el meu cap, és sense resposta mentre no hi hagi explicació científica.
Ànims i al toro

[emfer]

Hola Emfer
Et volia tornar a saludar per donar-te molts ànims i gràcies per la teva abraçada.
Pel que fa al tema de les de noies que han perdut al seu petit amb vuit mesos :si, són casos que existeixen diferents als nostres, però com els nostres que hi són. És normal que tinguem pors després de la nostra experiència. Però també et dic que som fortes i lluitadores. Ara entenc molt bé la frase que he llegit en un altra foro i que m'ha agradat molt:''no saps mai com n'ets de fort fins que ser fort és la teva única opció''.
I et volia dir que jo conec dues companyes de feina que van perdre els seus petits a terme ja en els nou mesos. I en els dos casos han tingut posteriorment dues nenes perfectament sanes, i embarassos normals.
Crec que hem de fer sortir i gestionar les nostres pors i els nostres sentiments, i així ens serà més fàcil integrar que lo nostre ha estat una qüestió de sort.
Tan de bo aviat poguem dir-nos que el nostre somni s' ha fet realitat. Aquí estem per escoltar aquestes bones notícies. Eh noies?
Petons i abraçades a totes

Tan de bo, i tant!
Però jo el tema de gestionar la por costa... ha estat com destapar la caixa de Pandora i començar a veure al meu costat casos que no han anat bé. Jo m'estic trobant amb una psicòloga especialista en dol, i em va bé parlar-ne amb ella i ella diu que em veu bé a mi, així que confio que ho estic portant prou bé donades les circumstàncies.
La frase aquesta també l'havia llegit, i si, es ben bé la realitat, oi?
Ara toca pensar en positiu i veure que si, que després d'una (o dues) males experiències en pot venir altres de bones, jo hi confio ;)
Una abraçada bonica!

[Maronamareta]

Hola maca!!!!
Com esteu?
Espero que tot vagi seguint el curs normalment. Fa dies que penso en tú, de fet ja havia contestat a través del mòbil, fa dies però per qüestions tecnològiques/red es va esborrar abans de poder donar al enviar i no m'havia pogut connectar de nou.
Nosaltres anem fent. Jo també vaig a una psicòloga especialitzada, en teoria però de moment només m'ha fet parlar a mi ,espero que aviat em pugui ella donar la seva opinió.
Hi ha dies que les circumstàncies fan reobrir la ferida:quan torna la regla, quan esperes a la consulta del gine i veus totes les embarassades felices... L'altre dia em va passar això, sort que hi havia una nena de mesos, fent moneries i em va fer oblidar-me del mal tràngol.
Hem estat de vacances sis dies a la illa de Sa Calma i intento pensar amb l'energia que he pogut agafar de la natura. Quin remei!!!
El mes que ve, ja tornem a visita per In vitro. És a dir que calma pau i serenor per fer front aquests tres/quatre mesos de preparació que ens toquen.
Tan de bo hi hagués sorpresa abans
Petons i una fortíssima abraçada emfer!

[emfer]

Hola Maronamareta,
se'm va passar el teu últim missatge, de fa 3 mesos ja...
nosaltres anem fent, amb alts i baixos, però de cara endavant!
què tal vosaltres? tot bé?
una abraçada molt i molt forta!

[Ponsetia]

Hola noies,
Com us va tot?
M'agradaria molt llegir notícies bones vostres!
Com aneu maronamareta? I vosaltres emfer?
Nosaltres hem passat un estiu de desconnexió amb unes bones vacances, després de la ile del juny, i amb l'arribada del setembre ens hem tornat a posar a la feina.
Hem fet la transferència de l'únic embrió congelat que ens va quedar de la segona FIV i de moment va tot be, passem a la quarta setmana d'embaràs i,tot i que tenim un munt de pors i dubtes, hi ha una petita esperança de que tot surti be....
Ja ens anem informant!
Un petó guapes! I molta força!

[Maronamareta]

Bon dia boniques! m'ha fet il·lusió sentir notícies vostres.
Me an'alegro molt Ponsetia del teu embaràs. .Deu ser molt normal que estigueu plens de pors i incerteses.
Emfer, bonica, una abraçada i un petó per aquesta lluitadora forta! i per la Ponsetia també, eh jaja.
Sens dubte hem passat per un procés molt dur i traumàtic per tot el que comporta i sempre més va amb nosaltres (és la nostra motxilla). Crec que això de la ILE en realitat només ho acaba sabent de debò el qui ho ha passat. Se'ns barregen molts sentiments d'allò que més desitjavem i que no era fruit del caprici d'un dia, i no havia sigut fàcil aconseguir. Hem hagut de decidir en un temps curt .I a més hem passat per un minipart (dic mini amb reticències,perquè és el que diuen ells i perquè en el darrer moment amb dos pujos i sense episiotomia pel tamany va sortir,en el meu cas vaig estar dos dies de dolors plens d'incertesa). I sabent que aquell acte que normalment implica vida i una culminació per nosaltres el contrari. Hem conegut al nostre/nostres petits per un periode curt. A nosaltres ens va impresionar i vàrem admirar la perfecció externa que tenia(tan petit i alhora tan gran) Tenir-lo en els braços però ens va ajudar per despedir-lo. Va ser un moment que no oblidarem i necessitàvem.
L'avui després de mesos doncs també encara hi han alts i baixos, el seu record és molt present.
Jo quan em vaig incorporar després de la baixa tenia molts problemes de concentració, ansietat que em feien el dia a dia complicat a la feina. I viscut en silenci perquè possiblement als ulls dels altres ja hagués passsat ''molt temps''.
Ara ja em trobo molt millor de concentració.
Una segona tanda de vacances a la natura Andorrana ens van anar.....Una desconnexió i resset total.
Continuo anant a la psicologa. Allà descarrego cada setmana sentiments i emocions.
I estic a un pas de nova invitro. Plena de pors i incertesa. A la última visita per agost faltava una analítica i com és Ss doncs espera dos mesos i ara resulta que està una mica alterada la prolactina, i em caldrà alguna prova. Però m'han donat llum verda i el 2 de novembre començo a estimular-me si tot va bé. A creuar els dits

Alguna de vosaltres ha fet algun tipus de ritual d'acomiadament?
Ahir vaig anar per primer cop a una osteopata que diu que em falta fer un tipus d'enterrament físic per acomiadar-me. Perquè el meu cos i el meu cap tinguin clar que el meu fill ja no és amb mi i per això tinc la prolactina algo alta perquè pensa que encara l'haig d'alimentar.

La veritat és que ho vull intentar fer amb la meva parella però no sé ben bé com o què fer?

Em va dir que aquests nens que passen sense néixer ella els anomena ''bebé puerta''i ''estrella fugaz''perquè venen per ajudar a obrir la porta a un altre. Ho dic per si a algú li serveix.

[Maronamareta]

Hola noietes! Espero que no penseu que estic volada amb això de fer un ritual d'acomiadament (el nom ritual podria ser canviat per acció, acte, o simplement acomiadament) . A part de que m'ho va recomanar la osteòpata (que vull dir que teràpies alternatives les puc escoltar, però hi deixo distància, que no hi crec al peu de la lletra, ho prenc com a segona opinió i com a una possible ajuda ja que la medicina tradicional tampoc ho sap tot, i que en cap cas em contradigui).
Mentres estava de baixa vaig estar llegint llibres de dol perinatal i pag web i eren professionals reglats que també ho recomanaven. De fet jo vaig creure que ho havia fet ja pel meu compte. Com una necessitat meva jo vaig dibuixar la cara del meu fill i li deia el que sentia, que l'haviem estimat tant com vam saber, que ens perdonés per aquesta decisió tan dura....
Ara em costa desprendre del que tinc d'ell crec que en faria una còpia , ho cremaria i ho deixaríem en algun lloc que per nosaltres sigui simbòlic.
El meu marit diu de fer una capça amb els records, el test embaràs, ecografies. ... i enterrar-ho. i jo li dic que de capça si però enterrar-ho tot no. Que no cremem ni ens desprenem de les fotos dels nostres difunts, que han estat aquí i que si un dia ens ve de gust els podem mirar. I així igual amb el nostre fill

Petons i espero rebre notícies !!! i si necessiteu algun suport que des d'aquí us podem donar ...Ja sabeu

[Maronamareta]

Hola noietes! Espero que no penseu que estic volada amb això de fer un ritual d'acomiadament (el nom ritual podria ser canviat per acció, acte, o simplement acomiadament) . A part de que m'ho va recomanar la osteòpata (que vull dir que teràpies alternatives les puc escoltar, però hi deixo distància, que no hi crec al peu de la lletra, ho prenc com a segona opinió i com a una possible ajuda ja que la medicina tradicional tampoc ho sap tot, i que en cap cas em contradigui).
Mentres estava de baixa vaig estar llegint llibres de dol perinatal i pag web i eren professionals reglats que també ho recomanaven. De fet jo vaig creure que ho havia fet ja pel meu compte. Com una necessitat meva jo vaig dibuixar la cara del meu fill i li deia el que sentia, que l'haviem estimat tant com vam saber, que ens perdonés per aquesta decisió tan dura....
Ara em costa desprendre del que tinc d'ell crec que en faria una còpia , ho cremaria i ho deixaríem en algun lloc que per nosaltres sigui simbòlic.
El meu marit diu de fer una capça amb els records, el test embaràs, ecografies. ... i enterrar-ho. i jo li dic que de capça si però enterrar-ho tot no. Que no cremem ni ens desprenem de les fotos dels nostres difunts, que han estat aquí i que si un dia ens ve de gust els podem mirar. I així igual amb el nostre fill

Petons i espero rebre notícies !!! i si necessiteu algun suport que des d'aquí us podem donar ...Ja sabeu

[Ponsetia]

Hola Maronamareta!
Jo crec que cadascu ha de fer el que li marqui el cor.
Nosaltres no ens vam acomiadar de cap manera en concret, simplement vaig posar totes les ecos i els papers medics en una carpeta i ha quedat guardat en un armari.
I si teniem alguna peça de robeta comprada també l'he guardat en un armari amb l'esperança que ben aviat ho poguem fer servir.
Per superar el dol tampoc vaig seguir cap terapia ni res, lo millor ha sigut tornar a fer vida normal, parlar amb la meva parella de tot ben obertament i m'ha ajudat moltissim parlar amb alguna amiga propera que tambe ha passat per problemes semblants.
Evidentment, hi ha dies millors i dies pitjors pero el que realment ens fa tirar endavant i ser optimistes son les ganes de formar una familia ben aviat i poder gaudir dels bons moments sense oblidar-nos mai de tot el que hem passat!
Una abraçada!!!!!

[shyla]

Noies sentó les vostres perdues, volis comentar que m'estic formant con assessora de dol gestacional amb Mónica Alvarez,(La cuna vacía, las voces olvidadas...) i tal com comentes Maronamareta una manera de fer un pas mes en la transicio del dol es fer un ritual d'acomiadament i fer el que vosaltres sentiu i en el moment que cregueu oportú. Jo no t'aconsellaria desfer-te de les coses del teu fill, no de totes, potser mes endavant ho necessitis i etc penedeixis, son coses que per al tres persones potser no signifiquen res pero per tu es el que visualitza que el teu fill ha existit i tens dret a estar trista i dolguda perqué ja no hi es. Una abraçada!

[emfer]

Hola noies,
Com us va tot?
M'agradaria molt llegir notícies bones vostres!
Com aneu maronamareta? I vosaltres emfer?
Nosaltres hem passat un estiu de desconnexió amb unes bones vacances, després de la ile del juny, i amb l'arribada del setembre ens hem tornat a posar a la feina.
Hem fet la transferència de l'únic embrió congelat que ens va quedar de la segona FIV i de moment va tot be, passem a la quarta setmana d'embaràs i,tot i que tenim un munt de pors i dubtes, hi ha una petita esperança de que tot surti be....
Ja ens anem informant!
Un petó guapes! I molta força!

Hola Ponsetia!
a veure si finalment aconsegueixo activar els avisos i m'entero de les noves entrades...
Com m'alegra de llegir-te, enhorabona!! Les pors i els dubtes són normals, però està clar que ha de guanyar l'esperança! i t'ho diu una que està ja de 21 setmanes
Ho estic portant regular, com tu dius amb aquella cosa sempre de si no anirà bé, tot i que ho està anant i en principi no tenim de què preocupar-nos. En fi, intento prendre-m'ho amb calma, no ho he dit a massa gent, a la feina només ho saben 6 persones, els altres 20 deuen ser cecs... i simplement deixo passar el temps...
Una súper abraçada!