UNA "BOFETADA A TEMPS"
-
VisitantVi
..
També haviem donat algun cop una part del testament del Pau Casals, i la veritat és que tb és molt maco... a veure si ho trobo i us ho transcric.
Aquest és l'enllaç a la Carta de un hijo a todos los padres del mundo:
http://www.solohijos.com/general/html/c ... c7f369eb1a
Aquest és l'enllaç a la Carta de un hijo a todos los padres del mundo:
http://www.solohijos.com/general/html/c ... c7f369eb1a

Aquest és el post d'en Marc:
viewtopic.php?f=36&t=4521

Aquest és el post de la Bet:
viewtopic.php?t=4492
-
VisitantVi
De petita rebia moltes plantofades al cul. Crec que va ser només una època, però recordo la por de percebre com la meva mare perdia la paciència, s'encenia, se'ns posava a la falda i ens clavava una bona surra, algunes vegades amb l'espardenya i tot. Jo devia ser força petita, però prou gran com per veure-ho venir. De fet, recordo més el pànic que les surres.
Em costa molt explicar això, segurament si la meva mare fos viva no hi donaria tanta importància. No recordo si ho va fer tres vegades o si van ser cinquanta, però un bon dia es van acabar; de fet, els meus germans petits no van rebre mai més que potser un copet als dits (tipus deixa això, no ho toquis, caca això). De fet mai no m'he sentit com una nena maltractada. Sempre la vaig justificar: les meves germanes grans i jo érem molt 'seguides', tres nenes en quatre anys, i la meva mare era molt jove, i segur que li féiem perdre la paciència,...
Però ara ella és morta, i en canvi jo sóc mare. I em dol tantíssim aquest record d'ella, que no té res a veure amb la bona mare que va ser apart d'aquells moments, dolça i comprensiva, atenta i tendra amb tots i cadascun dels seus cinc fills... Quan més anava, més bé ens enteníem, no entenc com podia ser la mateixa dona que anys enrera ens escalfava el cul d'aquella manera. No crec que de tan petites féssim res que mereixés aquelles "surres". A vegades ho vull preguntar a les meves germanes grans, a veure si elles se'n recorden i em poden aclarir alguna cosa, quantes vegades ens va picar, què haviem fet nosaltres,... Però no goso remenar aquests records amb elles, prefereixo que recordem les coses bones de la meva mare - que eren tantes!
El cas és que ara jo sóc mare, i no suportaria que un dia el meu fill em tingués por. Ara que ja no estic a l'altra banda, ara que no sóc la filla sino la mare, ara intento entendre la meva mare i no puc. Abans la disculpava, però ara no puc. Miro en Nil i no puc entendre com algú pot picar el seu fill. La perdono, de totes maneres, finalment l'acabo perdonant, no l'entenc però la perdono. Perquè va arribar un dia que ja no ho va fer mai més. Perquè me n'havia oblidat fins que he sigut mare.
Bufff, quin pes que m'he tret de sobre.
(Això és teràpia de grup!)
Em costa molt explicar això, segurament si la meva mare fos viva no hi donaria tanta importància. No recordo si ho va fer tres vegades o si van ser cinquanta, però un bon dia es van acabar; de fet, els meus germans petits no van rebre mai més que potser un copet als dits (tipus deixa això, no ho toquis, caca això). De fet mai no m'he sentit com una nena maltractada. Sempre la vaig justificar: les meves germanes grans i jo érem molt 'seguides', tres nenes en quatre anys, i la meva mare era molt jove, i segur que li féiem perdre la paciència,...
Però ara ella és morta, i en canvi jo sóc mare. I em dol tantíssim aquest record d'ella, que no té res a veure amb la bona mare que va ser apart d'aquells moments, dolça i comprensiva, atenta i tendra amb tots i cadascun dels seus cinc fills... Quan més anava, més bé ens enteníem, no entenc com podia ser la mateixa dona que anys enrera ens escalfava el cul d'aquella manera. No crec que de tan petites féssim res que mereixés aquelles "surres". A vegades ho vull preguntar a les meves germanes grans, a veure si elles se'n recorden i em poden aclarir alguna cosa, quantes vegades ens va picar, què haviem fet nosaltres,... Però no goso remenar aquests records amb elles, prefereixo que recordem les coses bones de la meva mare - que eren tantes!
El cas és que ara jo sóc mare, i no suportaria que un dia el meu fill em tingués por. Ara que ja no estic a l'altra banda, ara que no sóc la filla sino la mare, ara intento entendre la meva mare i no puc. Abans la disculpava, però ara no puc. Miro en Nil i no puc entendre com algú pot picar el seu fill. La perdono, de totes maneres, finalment l'acabo perdonant, no l'entenc però la perdono. Perquè va arribar un dia que ja no ho va fer mai més. Perquè me n'havia oblidat fins que he sigut mare.
Bufff, quin pes que m'he tret de sobre.
(Això és teràpia de grup!)
-
VisitantVi
Ara que acabo de publicar això he d'admetre que em sento fatal, que és com si traís la memòria de la meva mare airejant els seus draps bruts. He estat temptada d'esborrar el missatge anterior. Però mira, hem de fer net, i el que està dit ja està dit.
He de dir que la meva mare hauria estat una àvia fantàstica. D'això n'estic absolutament convençuda, i em sap molt de greu que en Nil no la podrà gaudir.
He de dir que la meva mare hauria estat una àvia fantàstica. D'això n'estic absolutament convençuda, i em sap molt de greu que en Nil no la podrà gaudir.
Montsemu, mai sabràs perquè ho va fer la teva mare, ni perquè, però has dit que sou tres germanes molt seguides, que ella era jove, qui sap si se sentia desvordada, i quan va "madurar" se'n va adonar.
No queda cap mena de dubte que va ser una bona mare, i que àvia n'hauria estat la millor!
No tinguis la impressió que has tret els seus draps bruts, o que està "quedant malament", perquè no és així.
Un petó molt fort guapa
No queda cap mena de dubte que va ser una bona mare, i que àvia n'hauria estat la millor!
No tinguis la impressió que has tret els seus draps bruts, o que està "quedant malament", perquè no és així.
Un petó molt fort guapa
Martona ha escrit:Segur Bruna!!!![]()
Això és inherent a la relació pares/fills... i més quan tingui una edat. Hi ha una època en la que ens afirmem negant als demés, en aquest cas, als pares, q són els q ens han "fet".
Nenes, sobre aquests temes... a veure q us sembla això q em van donar a la llar d'infants a la q anirà l'Emma l'any q vé... ho vaig penjar en el post de SOS Rebequeries de la Silvia:
"No em donis tot allò q demano. De vegades només demano x veure fins quant puc agafar."
"No em cridis. Et respecto menys quan ho fas i m'ensenyes a cridar a mi també, i jo no vull fer-ho."
"No em donis ordres. Si enlloc d'ordres de vegades em demanéssis les coses, jo ho faria més rapid i amb més plaer."
"Compleix sempre les promeses bones o dolentes: si promets un premi, dóname'l, però també si és un càstig."
"No em comparis amb ningú. Especialment amb el meu germà o germana. Si tu em fas sentir millor que els demés, algú patirà, si em fas sentir pitjor que els demés, seré jo qui pateixi."
"No canvïis d'opinió tan sovint sobre el que haig de fer. Decideix i mantingues aquesta decisió."
"Deixa'm valer-me per mi mateix. Si tu ho fas tot per mi, jo mai n'apendré."
"Quan faig alguna cosa malament, no m'exigeixis que et digui perquè ho he fet. De vegades ni jo mateix ho sé."
"Quan estàs equivocat en alguna cosa, admet-ho i creixerà l'opinió que tinc de tu, i així m'ensenyaràs a admetre les meves equivocacions també."
"Fes tu primer el que em dius a mi que faci. Jo aprendré el que tu facis, encara que no ho digus, però difícilment faré el que tu diguis i no facis."
"Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis "no tinc temps per tonteries" o "això no té importància", tracta de comprendre'm i ajudar-me."
"I estima'm i digues-m'ho. A mi m'agrada sentir-t'ho dir, encara que no creguis necessari dir-m'ho."
AIXÓ MATEIX VAM POSAR A LA REUNIÓ DE PARES DE PRINCIPI DE CURS
ÓSTRES MONTSE M'HAS FET SALTAR LA LLAGRIMETA... QUÈ DUR TENIR AQUEST RECORD ENMIG DELS TANTS I TANTS MERAVELLOSOS DE LA TEVA MARE! T'AGRAEIXO QUE ENS HO EXPLIQUIS, ENS AJUDARÀ A CONTROLAR-NOS QUAN ELS NOSTRES NENS ENS TREGUIN DE POLLEGUERA.
A MI EM VAN DONAR ALGUN COPET AL CUL, MA MARE QUE ÉS MOOLT NERVIOSA, EL MEU PARE MAI. PERÒ MA COSINA QUE TÉ 2 ANYS MÉS QUE JO REBIA A TORT I DRET! RECORDO PERFECTAMENT COM MA TIA LI DONAVA AMB LA SABATILLA! A VEGADES LA PEGAVA PERQUE ENS ESBARALLÀVEM JUGANT I EM DESCOMPOSAVA PENSAR QUE ERA PER CULPA MEVA, EM RECORDO BEN PETITA CRIDANT NO LA PEGUIS! UF!!
A MI EM VAN DONAR ALGUN COPET AL CUL, MA MARE QUE ÉS MOOLT NERVIOSA, EL MEU PARE MAI. PERÒ MA COSINA QUE TÉ 2 ANYS MÉS QUE JO REBIA A TORT I DRET! RECORDO PERFECTAMENT COM MA TIA LI DONAVA AMB LA SABATILLA! A VEGADES LA PEGAVA PERQUE ENS ESBARALLÀVEM JUGANT I EM DESCOMPOSAVA PENSAR QUE ERA PER CULPA MEVA, EM RECORDO BEN PETITA CRIDANT NO LA PEGUIS! UF!!
<a><img src="http://lilypie.com/pic/080224/o987.jpg" alt="Lilypie Segundo Pic" width="100" height="80" border="0"><img src="http://b2.lilypie.com/MNxBp1.png" alt="Lilypie Segundo Ticker" border="0"></a>
Montse, no et sàpiga greu, eren altres temps i no és que ta mare fos més o menys bona, sinó que els mètodes d'abans no eren correctes però ells ni s'ho plantejaven. No perquè ella no hi sigui vol dir que la traeixis. Són experiències passades sobre les quals hem pogut reflexionar a posteriori. Encara que ella hi fos i li poguessis dir ja no es podria tornar enrere. 
-
VisitantVi
AI MONTSE M'HAS FET PLORAR, NO CREC QUE TRAEXIS A LA TEVA MARE PER DIR AIXO, A MES ALLO JA ESTA PERDONAT, I DESPRES VA SER UNA MARE EXCELENT, SEGURAMENT ELLA MATEIXA ES VA ADONAR DEL QUE HAVIA FET I PER AIXO VA DEIXAR DE FER-HO, NO SE ES TAN DIFICIL SABER I ENENDRE QUE LI POT PASSAR PEL CAP A ALGU EN DETERMINADES SITUACIONS.
A CASA MEVA VA SER DIFERENT JO SOC LA GRAN I A MI ELS MEUS PARES MAI EM VAN PEGAR. BE, NOMES RECORDO UN DIA, QUE LA MEVA COSINA I JO ENS VAM TANCAR AL LAVABO I ENS VAM PINTAR AMB LES PINTURES DE MA MARE, EN PLAN BESTIA, TOTA LA CARA VERMELLA DE PINTALLAVIS.... ENS VAN DIR QUE OBRISSIN LA PORTA I NOSALTRES HO VAM VOLER NETEJAR TOT I VA SER PITJOR, TOTES LES TOVALLOLES VERMELLES, TOT BRUT... I VAM DIR NO PODEM OBRIR QUE US ENFADAREU I ELLS QUE NO QUE NO, I ELS VAM FER PROMETRE QUE NO S'ENFADARIEN I QUAN VAM OBRIR EL MEU PARE EM VA PICAR AL CUL, NO EM VA FER GENS DE MAL, NI HO RECORDO NOMES RECORDO LA MEVA DECEPCIO PQ NO HAVIA CUMPLERT LA SEVA PROMESA I JO L'HAVIA CREGUT. I TB RECORDO LA CARA DE PENA DE LA MEVA COSINA, QUE MIRAVA COM EL MEU PARE EM PEGAVA, I ELLA RES CLAR, EL MEU PARE NO S'HAGUES ATREVIT.
ELS MEUS GERMANS SI QUE ELS VAN CAURE MES BOFETADES
A CASA MEVA VA SER DIFERENT JO SOC LA GRAN I A MI ELS MEUS PARES MAI EM VAN PEGAR. BE, NOMES RECORDO UN DIA, QUE LA MEVA COSINA I JO ENS VAM TANCAR AL LAVABO I ENS VAM PINTAR AMB LES PINTURES DE MA MARE, EN PLAN BESTIA, TOTA LA CARA VERMELLA DE PINTALLAVIS.... ENS VAN DIR QUE OBRISSIN LA PORTA I NOSALTRES HO VAM VOLER NETEJAR TOT I VA SER PITJOR, TOTES LES TOVALLOLES VERMELLES, TOT BRUT... I VAM DIR NO PODEM OBRIR QUE US ENFADAREU I ELLS QUE NO QUE NO, I ELS VAM FER PROMETRE QUE NO S'ENFADARIEN I QUAN VAM OBRIR EL MEU PARE EM VA PICAR AL CUL, NO EM VA FER GENS DE MAL, NI HO RECORDO NOMES RECORDO LA MEVA DECEPCIO PQ NO HAVIA CUMPLERT LA SEVA PROMESA I JO L'HAVIA CREGUT. I TB RECORDO LA CARA DE PENA DE LA MEVA COSINA, QUE MIRAVA COM EL MEU PARE EM PEGAVA, I ELLA RES CLAR, EL MEU PARE NO S'HAGUES ATREVIT.
ELS MEUS GERMANS SI QUE ELS VAN CAURE MES BOFETADES
-
VisitantVi
montsemu t'entenc perfectament...bé , una part...la meva mare és viva, però t'entenc molt en el tema de que des de que has sigut mare ja no pots justificar-la, ja no l'entens..
jo tb justificava els meus, sobretot a ma mare, sempre , SEMPRE, i parlo de pallisses, de les que deixen morat, de les que t'has d'amagar o dir mentides als profes que pregunten.i el pitjot és que ningú em creia kuan intentava parlar amb un adult..
pk ma mare era tan simpàtica amb els de fora..!
Però ma mare sempre ha estat malalta, ara ho he vist clar.
Té histerisme, vaja, no ´se cientificament com en diria un psicoleg o psiquiatre, però vull dir que s'encega, perd els nervis i es converteix en una mena de violència pura, no raona, està cega..i tb li ve de petita, té molta ràbia acumulada dels meus avis, no la van deixar estudiar, van ser molt estrictes amb ella..
vull dir que sé d'on li ve tot, però encara avui de tant en tant tinc malsons.
recordo tenir-li pànic. resar a l'ascensor mentre pujava a l'àtic on vivia pk tingues un bon dia, pk ma mare anava segons la lluna sabeu? podia estar molt contenta i p. exmple trencar un vas sense voler i transformar-se..
no exagero gens, i tampoc vull fer pena ni res d'això..montsemu gràcies per explicar-ho, realment a mi em desafoga buidar el pap...
si mai necessites parlar, aki estic, ja ho saps, ja sé que no és el mateix, però vaja, entenc la frustració de no entendre com es pot perdre els nervis amb un fill, una coseta que s'estima més que a la pròpia vida...
jo tampoc ho entenc.
i dol..
jo tb justificava els meus, sobretot a ma mare, sempre , SEMPRE, i parlo de pallisses, de les que deixen morat, de les que t'has d'amagar o dir mentides als profes que pregunten.i el pitjot és que ningú em creia kuan intentava parlar amb un adult..
pk ma mare era tan simpàtica amb els de fora..!
Però ma mare sempre ha estat malalta, ara ho he vist clar.
Té histerisme, vaja, no ´se cientificament com en diria un psicoleg o psiquiatre, però vull dir que s'encega, perd els nervis i es converteix en una mena de violència pura, no raona, està cega..i tb li ve de petita, té molta ràbia acumulada dels meus avis, no la van deixar estudiar, van ser molt estrictes amb ella..
vull dir que sé d'on li ve tot, però encara avui de tant en tant tinc malsons.
recordo tenir-li pànic. resar a l'ascensor mentre pujava a l'àtic on vivia pk tingues un bon dia, pk ma mare anava segons la lluna sabeu? podia estar molt contenta i p. exmple trencar un vas sense voler i transformar-se..
no exagero gens, i tampoc vull fer pena ni res d'això..montsemu gràcies per explicar-ho, realment a mi em desafoga buidar el pap...
si mai necessites parlar, aki estic, ja ho saps, ja sé que no és el mateix, però vaja, entenc la frustració de no entendre com es pot perdre els nervis amb un fill, una coseta que s'estima més que a la pròpia vida...
jo tampoc ho entenc.
i dol..
-
VisitantVi
Gràcies, Ninna, però jo no crec pas que se m'hagi d'admirar... Admira'm, en tot cas, quan el meu fill (o fills) sigui ja adult, i sigui sobretot una bona persona, i feliç, i jo no li hagi posat mai la mà al damunt ni li hagi faltat mai al respecte.
Marta, això teu sí que és fort... Buf!, no sé ni què dir-te!
Marta, això teu sí que és fort... Buf!, no sé ni què dir-te!
-
VisitantVi
montsemu t'haig de demanar disculpes..
tu necessitaves desfogar-te i quan et vaig llegir com que ja estava encesa amb ma mare em van venir al cap records i vaig buidar jo també i potser hagués hagut de triar un altre moment que ahir necessitaves tu mimitus..ho sento!
MOLTS PTONS I ÀNIMS I AMUNT, I NI DE LLUNY PENSIS que HAS TRAÏT A TA MARE, NI MOLT MENYS!
LES PERSONES ES RECORDEN PER LO BO I TAMBÉ PELS MALS MOMENTS que ENS HAN FET PASSAR, I AIXÒ NO ÉS TRAÏR A NINGÚ!
UN PTONÀS MOLT FORT.
tu necessitaves desfogar-te i quan et vaig llegir com que ja estava encesa amb ma mare em van venir al cap records i vaig buidar jo també i potser hagués hagut de triar un altre moment que ahir necessitaves tu mimitus..ho sento!
MOLTS PTONS I ÀNIMS I AMUNT, I NI DE LLUNY PENSIS que HAS TRAÏT A TA MARE, NI MOLT MENYS!
LES PERSONES ES RECORDEN PER LO BO I TAMBÉ PELS MALS MOMENTS que ENS HAN FET PASSAR, I AIXÒ NO ÉS TRAÏR A NINGÚ!
UN PTONÀS MOLT FORT.
Montse, entenc la barreja de sentiments que et deu produïr recordar coses de la teva mare.. vull dir, coses que no entens. El que dol és no poguer preguntar-li perquè ho feia, crec que si t'ho expliqués segur que podries pensar en aquells moments amb un altre ànim.
De totes maneres, a casa meva era igual... pensa que a les nostres mares les van pujar així... i actuar d'una manera diferent era impensable. Jo l'altre dia recordava quelcom que solia fer ma mare (que ara m'horroritza) que era, quan el meu germà o jo teníem el dia "tonto", rondinant o plorant per qualsevol cosa, suposo que la posavem nerviosa i acabava fotent-nos un parell de "cleques" a la cara, plis i plas, i a sobre ens deia "Au, ara ja saps perquè plores!"
Sense comentaris!!!
I jo a la meva mare l'adoro!! Però suposo que la treiem de polleguera (jo de petita era bastant mogudeta) i no sabia com fer-ho d'altre manera...
Eren altres temps... no recordes aquell profe q hi havia al St Pau, en Cañada? (q vivia al meu edifici?). Nosaltres no el vam tenir, però el meu germà i l'Anna sí... es veu q cardava unes estirades d'orella q flipes!! I en "Cesiu", q et feia allò q fotia tan de mal a l'orella!!
Ara seria impensable q un profe fés quelcom així, estaria molt mal vist, per sort!
De totes maneres, a casa meva era igual... pensa que a les nostres mares les van pujar així... i actuar d'una manera diferent era impensable. Jo l'altre dia recordava quelcom que solia fer ma mare (que ara m'horroritza) que era, quan el meu germà o jo teníem el dia "tonto", rondinant o plorant per qualsevol cosa, suposo que la posavem nerviosa i acabava fotent-nos un parell de "cleques" a la cara, plis i plas, i a sobre ens deia "Au, ara ja saps perquè plores!"
Sense comentaris!!!
I jo a la meva mare l'adoro!! Però suposo que la treiem de polleguera (jo de petita era bastant mogudeta) i no sabia com fer-ho d'altre manera...
Eren altres temps... no recordes aquell profe q hi havia al St Pau, en Cañada? (q vivia al meu edifici?). Nosaltres no el vam tenir, però el meu germà i l'Anna sí... es veu q cardava unes estirades d'orella q flipes!! I en "Cesiu", q et feia allò q fotia tan de mal a l'orella!!
Ara seria impensable q un profe fés quelcom així, estaria molt mal vist, per sort!
<img src="http://lilypie.com/pic/080421/27TX.jpg" alt="Lilypie Segundo Pic" width="70" height="80" border="0"><img src="http://m2.lilypie.com/zxw9p2.png" alt="Lilypie Segundo Ticker" border="0"><img src="http://md.lilypie.com/OoOQp2.png" alt="Lilypie Embarazada Ticker" border="0">
Montse, segurament la teva mare amb tants fills i tot el pes d'una família a sobre de vegades havia de recórrer a la seva superioritat per posar ordre.... no és més que això, realment qui havia de dir el que estava bé o malament era ella i potser no tenia altra manera de fer-vos-ho entendre....
Suposo que si abans es donaven més bufetades tampoc és perquè no estimessin els seus fills, sinó perquè era una altra manera de fer, jo tampoc posaria la mà al foc en dir que el que es feia abans no era correcte i el que es fa ara sí... fa un temps que estic conençuda que mai es pot criticar alguna cosa sense tenir la certesa absoluta de que allò no ho faràs mai...
Jo tampoc sé si la manera com s'educa avui en dia és molt millor que la d'abans... ho dic en base a com pugen ara els nens (tracto amb adolescents, eh... n'he vist de molts colors). Estic d'acord en que no se'ls ha de pegar, però imagino (i no ho justifico), que molta gent és l'únic recurs que té perquè els seus nens els facin cas, els fills no veuen els pares en tot el dia, tenen tot el que volen, no els respecten... jo el debat no el centraria en una bona bofetada a temps si o no, perquè em penso que poca gent diria que sí (si alguna ho fes se la menjarien viva... en realitat som tots molt intolerants), sinó en el fet de que el que he anat veient jo fins ara és que no s'educa als nens en el respecte per a les altres persones, i s'arriba a un punt de voler-los sobreprotegir massa, fins al punt que es senten superiors a la resta... i el pitjor de tot, i ho veig a la família i a les classes, és que no es compleixen els càstigs, els pares no són capaços de sacrificar-se pels seus fills, ja vénen prou atabalats de la feina, i o bé no se'ls castiga perquè poca estona que els veuen només faltaria castigar-los, o si se'ls castiga a no sortir, després es surt, perquè coi, ens hem de fotre nosaltres? això ho he sentit molts cops aquests darrers anys..... i m'entristeix molt...
Per altra banda m'alegra veure que hi ha molta gent que prefereix el diàleg, potser els nens que pujaran ara seran més feliços i estaran menys traumatitzats, però espero que a canvi no creem una generació que no respecta als altres perquè li han fet creure, per no traumatitzar-lo, que és el millor del món...
Sento el rotllo però sobre això em penso que ompliria pàgines i pàgines sobre el que penso....
Suposo que si abans es donaven més bufetades tampoc és perquè no estimessin els seus fills, sinó perquè era una altra manera de fer, jo tampoc posaria la mà al foc en dir que el que es feia abans no era correcte i el que es fa ara sí... fa un temps que estic conençuda que mai es pot criticar alguna cosa sense tenir la certesa absoluta de que allò no ho faràs mai...
Jo tampoc sé si la manera com s'educa avui en dia és molt millor que la d'abans... ho dic en base a com pugen ara els nens (tracto amb adolescents, eh... n'he vist de molts colors). Estic d'acord en que no se'ls ha de pegar, però imagino (i no ho justifico), que molta gent és l'únic recurs que té perquè els seus nens els facin cas, els fills no veuen els pares en tot el dia, tenen tot el que volen, no els respecten... jo el debat no el centraria en una bona bofetada a temps si o no, perquè em penso que poca gent diria que sí (si alguna ho fes se la menjarien viva... en realitat som tots molt intolerants), sinó en el fet de que el que he anat veient jo fins ara és que no s'educa als nens en el respecte per a les altres persones, i s'arriba a un punt de voler-los sobreprotegir massa, fins al punt que es senten superiors a la resta... i el pitjor de tot, i ho veig a la família i a les classes, és que no es compleixen els càstigs, els pares no són capaços de sacrificar-se pels seus fills, ja vénen prou atabalats de la feina, i o bé no se'ls castiga perquè poca estona que els veuen només faltaria castigar-los, o si se'ls castiga a no sortir, després es surt, perquè coi, ens hem de fotre nosaltres? això ho he sentit molts cops aquests darrers anys..... i m'entristeix molt...
Per altra banda m'alegra veure que hi ha molta gent que prefereix el diàleg, potser els nens que pujaran ara seran més feliços i estaran menys traumatitzats, però espero que a canvi no creem una generació que no respecta als altres perquè li han fet creure, per no traumatitzar-lo, que és el millor del món...
Sento el rotllo però sobre això em penso que ompliria pàgines i pàgines sobre el que penso....
Hem alletat 19 mesos!
-
VisitantVi
ANNA TOTALMENT D'ACORD AMB TU,
JO ESTIC TOTALMENT EN CONTRA DE LA BUFETADA, PERO SURTO DE CASA I NO PARO DE TROBAR-ME NENS TONTOS PERO TONTOS, QUE CURIOSAMENT EM FAN VENIR GANES DE DONAR-LOS UNA BUFETADA,
TENS RAO QUE ARA ESTAN SUPERPROTEGITS, ES CONVERTEIXEN EN EL CENTRE DE TOT, DECIDEIXEN ON ES VA I ON NO.
JO JA US VAIG DIR UN DIA QUE EM CONSIDERO BASTANT ESTRICTE, MAI SAPS SI FAS BE O NO, PERO VEIG NENS FORÇA PETITS I CONTESTEN FATAL ALS PARES I ELLS HO TROBEN TAN NORMAL PQ NI ES MOLESTEN A DIR RES.
JO ESTIC TOTALMENT EN CONTRA DE LA BUFETADA, PERO SURTO DE CASA I NO PARO DE TROBAR-ME NENS TONTOS PERO TONTOS, QUE CURIOSAMENT EM FAN VENIR GANES DE DONAR-LOS UNA BUFETADA,
TENS RAO QUE ARA ESTAN SUPERPROTEGITS, ES CONVERTEIXEN EN EL CENTRE DE TOT, DECIDEIXEN ON ES VA I ON NO.
JO JA US VAIG DIR UN DIA QUE EM CONSIDERO BASTANT ESTRICTE, MAI SAPS SI FAS BE O NO, PERO VEIG NENS FORÇA PETITS I CONTESTEN FATAL ALS PARES I ELLS HO TROBEN TAN NORMAL PQ NI ES MOLESTEN A DIR RES.
-
VisitantVi
Primer:
Marta Natrix, disculpes de què??? Només faltaria! Un petonàs!!!!
Segon:
Marta Martona: Tens raó, segurament si ho pogués parlar amb la meva mare, ella mateixa reconeixeria que era una bestiesa - la prova és que als meus germans petits no els va pegar mai. De fet, crec que si ma mare fos viva, i si jo d'aquí a uns anys agafés el meu fill davant d'ella i me'l posés a la falda i li escalfés el cul, vaja, estic segura que a ma mare li cauria la cara de vergonya i se li trencaria el cor al reconèixer-se en la meva actitud...
Tercer:
Totalment d'acord amb l'Anna i la Julieta. Jo tampoc suporto els nens (i no tan nens) maleducats. El respecte als altres per mi és imprescindible, i comença respectant els pares. I hi ha moltes maneres d'educar sense recórrer al 'calbot'
En aquell text que va penjar la Martona diu "Compleix sempre les promeses bones o dolentes: si promets un premi, dóname'l, però també si és un càstig." Trobo que la coherència és bàsica.
Per últim:
Per respecte als que realment han patit pallisses sistemàtiques, als que realment han estat maltractats: vull insistir en què no m'he sentit mai com una nena maltractada, ni tansols ara que sóc mare (i encara que hagi canviat el meu punt de vista). I no estic disculpant a la meva mare ni es tracta de no voler fer pena. No sé on es troba el límit, però (no sé ben bé com dir-ho) no vull trivialitzar-ho, sobretot per això, pel respecte als que sí que han patit de debó. Aprofito per demanar perdó si algú s'ha pogut sentir ofès o menystingut o el que sigui per aquest motiu.
Petonets a totes i gràcies per escoltar-me!
Marta Natrix, disculpes de què??? Només faltaria! Un petonàs!!!!
Segon:
Marta Martona: Tens raó, segurament si ho pogués parlar amb la meva mare, ella mateixa reconeixeria que era una bestiesa - la prova és que als meus germans petits no els va pegar mai. De fet, crec que si ma mare fos viva, i si jo d'aquí a uns anys agafés el meu fill davant d'ella i me'l posés a la falda i li escalfés el cul, vaja, estic segura que a ma mare li cauria la cara de vergonya i se li trencaria el cor al reconèixer-se en la meva actitud...
Tercer:
Totalment d'acord amb l'Anna i la Julieta. Jo tampoc suporto els nens (i no tan nens) maleducats. El respecte als altres per mi és imprescindible, i comença respectant els pares. I hi ha moltes maneres d'educar sense recórrer al 'calbot'
En aquell text que va penjar la Martona diu "Compleix sempre les promeses bones o dolentes: si promets un premi, dóname'l, però també si és un càstig." Trobo que la coherència és bàsica.
Per últim:
Per respecte als que realment han patit pallisses sistemàtiques, als que realment han estat maltractats: vull insistir en què no m'he sentit mai com una nena maltractada, ni tansols ara que sóc mare (i encara que hagi canviat el meu punt de vista). I no estic disculpant a la meva mare ni es tracta de no voler fer pena. No sé on es troba el límit, però (no sé ben bé com dir-ho) no vull trivialitzar-ho, sobretot per això, pel respecte als que sí que han patit de debó. Aprofito per demanar perdó si algú s'ha pogut sentir ofès o menystingut o el que sigui per aquest motiu.
Petonets a totes i gràcies per escoltar-me!
-
VisitantVi
Es un tema que toca la fibra de veritat, i més quan ho heu hagut de viure. Jo no recordo que em peguessin, però si les amenaces "o pares de plorar o ploraràs amb raó". Potser alguna bofetda de tant en tant, pero el més important per mi és que no recordo tenir por de que em peguessin, i crec que això és molt important.
No es tant el fet de pegar (excepte en casos com el de la Natrix eh? parlo de la "bofetada a temps") com el fet d'utilitzar la bofetada, o la surra de forma sistemàtica per castigar. No sé si m'explico... vull dir que el que ha de fer mal de veritat es tenir por de que et peguin, i no la surra en si.
Pulutant, lo de la bofetada a temps, entès com a recurs educatiu, doncs no, ni parlar-ne. Però puc entendre que en un moment donat es piqui als dits, al cul, etc (no em semba correcte, i crec que s'ha d'intentar evitar, pero ho puc entendre) perque un perd els nervis. El que no entenc es que es pugi utilitzar la por al càstig físic per educar, encara que realment no s'arribi a fer mai.
Ep! això es el que penso ara, que no tinc cap grimorlll!! Segur que com dieu vosaltres quan en tingui un canviarà la meva manera de veure mooooltes coses.
Montse, jo tampoc crec que estiguis traint la memòria de la teva mare en absolut: crec que el que has dit honra a la teva mare i t'honra a tu. Rectificar es de savis, i saber perdonar és una de les millors virtuts per mi que pot tenir una persona.
Natrix, no tinc paraules.... sabia que havies sofert maltractaments, pero escoltar (o llegir) el que senties posa la pell de gallina. Er Juc té moltissima sort de tenir-te com a mare, perque tot i haver patit has sigut prou forta com per aixecar el cap i tenir clarissim què està bé i que no: molts gent no es capaç de fer-ho.
PD els pares no, pero l'avia em va fumbre una bofetada que em va treure de lloc la mandibula
i la recordo perque era absolutament desproporcionada!!!!
La dona va perdre la paciencia i no vegis!!!! Sort que els pares no ho van fer mai 
No es tant el fet de pegar (excepte en casos com el de la Natrix eh? parlo de la "bofetada a temps") com el fet d'utilitzar la bofetada, o la surra de forma sistemàtica per castigar. No sé si m'explico... vull dir que el que ha de fer mal de veritat es tenir por de que et peguin, i no la surra en si.
Pulutant, lo de la bofetada a temps, entès com a recurs educatiu, doncs no, ni parlar-ne. Però puc entendre que en un moment donat es piqui als dits, al cul, etc (no em semba correcte, i crec que s'ha d'intentar evitar, pero ho puc entendre) perque un perd els nervis. El que no entenc es que es pugi utilitzar la por al càstig físic per educar, encara que realment no s'arribi a fer mai.
Ep! això es el que penso ara, que no tinc cap grimorlll!! Segur que com dieu vosaltres quan en tingui un canviarà la meva manera de veure mooooltes coses.
Montse, jo tampoc crec que estiguis traint la memòria de la teva mare en absolut: crec que el que has dit honra a la teva mare i t'honra a tu. Rectificar es de savis, i saber perdonar és una de les millors virtuts per mi que pot tenir una persona.
Natrix, no tinc paraules.... sabia que havies sofert maltractaments, pero escoltar (o llegir) el que senties posa la pell de gallina. Er Juc té moltissima sort de tenir-te com a mare, perque tot i haver patit has sigut prou forta com per aixecar el cap i tenir clarissim què està bé i que no: molts gent no es capaç de fer-ho.
PD els pares no, pero l'avia em va fumbre una bofetada que em va treure de lloc la mandibula
i la recordo perque era absolutament desproporcionada!!!!
La dona va perdre la paciencia i no vegis!!!! Sort que els pares no ho van fer mai 
MontseMu : No intento disculpar la teva mare que ja saps que l'apreciava moltíssim) ni que et vulgui carrgar a tu ni molt menys (que ja saps que t'estimo moltíssim també). Tampoc intento justificar-me jo.
Crec que és relativament fàcil dir : JO MAI NO HO FARÉ. I no ho dic per tu, sino en general per totes. Però no sempre tindràs/eu a devant un nadó. Quan s'ajunten germans, gelos, ravietes, ebequeries, cansament, son,... arribes a un punt en què perds el món de vista. És evident que un bebè de 5, 6, 10 mesos no pot inspirar de cap de les maneres una "surra", però quan ajuntes tots els condicionants a l'hora,... es converteix en un còctel explosiu que evidentment acaba esclatant.
ENTENC PERFECTAMENT A LA TEVA MARE : I entenc tambñe que no se li escapés mai la mà amb els petits, vosaltres ja ereu molt grans, i fèieu la vostra, mentre els petits es podien permetre una mica el luxe de fill únic que la Roser i tu no vau poder tenir mai. ´No havia de patir per vosaltres i podia estar més realxada amb el petit. Per això no perdia els nervis.
Evidentment, ara la Mare ets tu, però no estàs en les mateixes condicions en les que estava ella. Comprèn-la.
Crec que és relativament fàcil dir : JO MAI NO HO FARÉ. I no ho dic per tu, sino en general per totes. Però no sempre tindràs/eu a devant un nadó. Quan s'ajunten germans, gelos, ravietes, ebequeries, cansament, son,... arribes a un punt en què perds el món de vista. És evident que un bebè de 5, 6, 10 mesos no pot inspirar de cap de les maneres una "surra", però quan ajuntes tots els condicionants a l'hora,... es converteix en un còctel explosiu que evidentment acaba esclatant.
ENTENC PERFECTAMENT A LA TEVA MARE : I entenc tambñe que no se li escapés mai la mà amb els petits, vosaltres ja ereu molt grans, i fèieu la vostra, mentre els petits es podien permetre una mica el luxe de fill únic que la Roser i tu no vau poder tenir mai. ´No havia de patir per vosaltres i podia estar més realxada amb el petit. Per això no perdia els nervis.
Evidentment, ara la Mare ets tu, però no estàs en les mateixes condicions en les que estava ella. Comprèn-la.
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 5 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
![]() |
![]() |
![]() |



















